La Merche em va explicar que els seus avis eren marxants de bestiar a Selaya, un poblet dalta muntanya de la província de Santander. El pare comprava boscos sencers i en venia la fusta. Era una feina molt pesada. Per això, quan el 1960 va sorgir la possibilitat del traspàs duna vaqueria, van decidir venir a Barcelona. La mare de seguida es va trobar de gust al Poblenou i ja no sen va moure. La Merche és dos anys més gran que jo i mhavia venut llet. Em va explicar que la idea de despatxar a la cort va ser del pare, que hi veia un reclam comercial. Munyien les vaques davant de la gent, amb un cubell i un colador. La gent senduia la llet calenta. Els tiets de la Merche van tenir una vaqueria al carrer Providència, a Gràcia, i més endavant, a Les Corts, però no es van adaptar i van tornar a Santander. El pare va comprar una finca a Olesa i hi va muntar una granja que encara funciona. Una llei de lany 1962 prohibia les vaqueries en els nuclis urbans. El pare va resistir fins a lúltim moment: és un daquells vaquers que el 1972 i el 1973 apareixen sovint als diaris de Barcelona perquè es resistien a treure les vaques. Ho feia per la mateixa raó comercial: la gent deia que la llet dOlesa arribava marejada i que no era tan bona. La Merche em va desmuntar el mite de la Cooperativa dels Vaquers: tenien les instal·lacions al carrer Pamplona. «No és que la llet fos dolenta, però estava molt manipulada i no tenia res a veure amb la llet acabada de munyir».
La senyora Balbina i els seus fills.
Mentre el cap em ballava entre la Isabel de la vaqueria, la senyora Balbina i la seva filla Merche, al Poblenou la indústria de la llet esterilitzada funcionava a tota màquina. Al carrer Bac de Roda hi havia La Lactaria Española S.A que fabricava la llet RAM. A la cantonada de Perú amb Bilbao, loctubre de 1960 es va inaugurar la nova fàbrica de Frigo que produïa gelats i batuts. Letona, que també fabricava el Cacaolat, era al carrer Pujades, a tocar de la via del tren. De manera que a pocs carrers de distància convivien la fàbrica automatitzada i la vaqueria de seixanta vaques.
El viatge de la llet. Fulletó de Lactaria Española S.A.
Mentre preparava aquest capítol vaig estar buscant fotografies, fulletons i anuncis de les marques de llet, de gelats i de batuts que es fabricaven al Poblenou. Vaig trobar un fulletó de RAM amb el cicle de la llet, des de les muntanyes a les cases passant per la fàbrica. La meva generació sembadalia amb aquesta mena de diagrames i Pablo Carbonell hi va dedicar una cançó molt divertida que es diu «Mi agüita amarilla». Laltra descoberta va ser més impactant. Amb lexperiència del meu avi cambrer, a finals dels anys cinquanta la família de la meva mare va arrendar a Arbúcies un hotel de temporada: lHostal Castell. Els amos de lhotel eren propietaris duna masia, el Marcús, amb una gran extensió de boscos i conreus. Tenien vaques. A lhostal es gastava llet embotellada, però baixaven una petita quantitat de llet crua per a nosaltres i per a algun client que la meva mare i la meva àvia consentien. Vaig trobar un prospecte de Frigolat, el batut de xocolata de Frigo. De seguida vaig reconèixer el lloc que apareix a la fotografia: és el pont que connecta la carretera dArbúcies a Viladrau amb el Marcús. Per aquell pont havien passat molts litres de llet en direcció a lHostal Castell. Mentre la meva àvia comprava la bossa de llet dels vaquers pensant que era més bona que les altres, la deslocalització trucava a la porta.
El pont del Marcús, a Arbúcies.
3
EL PASSEIG RIBALTA
A lArxiu Municipal Contemporani de Barcelona es conserven uns índexs del Padró Municipal dels anys 1900, 1905 i 1924, on hi ha anotats, a mà, tots els veïns del Poblenou:
el cognom del pare, el cognom de la mare, ledat, el carrer, el número i el pis. En els índexs del 1900 hi ha dues pàgines i mitja de gent que es diu Guillamón: seixanta-cinc persones. Moltes vegades el segon cognom també és valencià. Sovint són cognoms que he sentit anomenar, de familiars i veïns del poble del meu pare: Puerto, Morte, Catalán o Sevilla. Lany 1905 els Guillamón són noranta-sis. I hi ha altres cognoms coneguts: Agustina, Andreu, Lecha. De lany 1924 es conserva un índex general dhabitants de Barcelona, homes i dones separats en llistes diferents. Hi ha cent nou homes i cent quatre dones que es diuen Guillamón, la gran majoria al districte de Sant Martí. Entre les dones, hi he trobat una germana del meu iaio, Generosa Guillamón Tomás, de vint-i-nou anys, veïna del carrer Topete, número 7. Casada amb Clemente Franquero, de trenta-tres anys, en el llistat no hi consta el segon cognom. Aquesta casa del carrer Topete 7 encara existeix: sembla una casa de poble, emblanquinada, amb un balconet.
La primera indústria del Poblenou van ser les indianes. Més endavant shi van instal·lar fàbriques tèxtils, blanqueries, foneries, farineres, fàbriques de mosaics, daiguardents, de sucre, dolis i sabons: totes aquestes indústries demanaven gent per treballar. En el pas del segle xix al segle xx, els pobles de linterior de la província de Castelló, lligats de manera natural amb Catalunya, van generar un flux ininterromput de gent, una gran emigració oblidada, anterior a lemigració murciana i andalusa. Abans daquell incident amb els camions que el va obligar a marxar del poble, el germà petit de la meva iaia, Manuel Puerto, venia a Tarragona a les veremes. Parlava dun pagès, que li demanava: «¿Estàs tip? ¿Vols un ou ferrat?» El tío Manuel, que mai no va parlar català, recordava aquesta frase que havia sentit de jove, quan res no feia pensar que acabaria vivint a Barcelona. Al segle xix, al carrer Wad-Ras hi havia diversos tallers que fabricaven bótes. Potser alguns daquests valencians van ser boters. Fins fa quatre dies, davant la porta del magatzem de can Castells, a la cantonada dÀvila i Pujades, i a les bodegues Montroy Massana, entre els carrers de Granada i Wad-Ras, se sentia una olor de vi que tombava. Feia anys que estaven tancats però lolor havia impregnat la construcció. He sentit dir que aquests boters cobraven amb monedes de plata: daquí el nom del veïnat. També es diu que els que cobraven amb plata eren els treballadors que a començaments dels anys vint van venir a fer el Gran Metro. La plata era el símbol duna nova prosperitat.
La casa del carrer Topete, on va viure Generosa Guillamón.
Toga és un poble petit que no surt mai als diaris. Per això em va semblar significativa una notícia de La Vanguardia del 13 doctubre de 1882, que parla dunes inundacions que van afectar la Puebla de Arenoso, Montán, Montanejos, Fanzara, Toga, Espadilla i Vallat fins a Onda. Potser va ser el punt de partida duna emigració que en pocs anys va esdevenir torrencial, fins al punt que el nombre de gent que es deia Guillamón es va triplicar: de seixanta-cinc a dos-cents tretze. Primer van venir la tía del meu pare, Generosa Guillamón i el seu marit, Clemente Franquero i es van instal·lar al carrer Topete. Més tard, Marcelino Andreu, el pare del Marcelino del passatge Mas de Roda, va obrir un bar al carrer Taulat. El meu pare en parlava com si fossin família, i potser ho eren, de lluny. Els meus iaios no se sap exactament quan van arribar. No apareixen al llistat del Padró de 1924 ni al Padró de 1930, però al Padró de 1940 hi ha una nota que diu que el iaio fa trenta anys que viu a Barcelona i la iaia, divuit.
El meu pare va néixer el 1929. A partir daquest moment es va produir un degoteig constant de gent de Toga: les germanes de la meva iaia van venir a Barcelona a servir, no es van adaptar i van tornar al poble. Ara em sorprèn veure la meva besàvia, vestida amb bata, a la plaça Espanya i al cim del Tibidabo, i del meu besavi, a les veremes: la tía del meu pare, Enriqueta, que en conserva les fotografies, mha aclarit que passaven temporades a Catalunya. El meu pare explicava sempre que havia nascut a les barraques de darrere del Cementiri de lEst. Quan jo era petit encara hi vivien uns mig parents. Recordo haver estat a la casa, que no tenia res de barraca: era una casa senzilla amb les parets emblanquinades. En aquella època ja devia tenir llum i aigua corrent. Quan els meus iaios es van instal·lar al carrer Luchana, als anys trenta, la casa va esdevenir lloc de pas per als parents, abans que trobessin feina i pis. Uns duien els altres: com fan ara els xinesos i els magrebins. El tío Manuel i la tía Enriqueta van arribar el 1963. Les germanes de la meva iaia es van quedar a Toga, però els seus fills van emigrar en la postguerra: Nicanor i Juanito, fills de la tía Clara i, més endavant, Miguel, fill de la tía Maria.
El meu amic Xavier Bou mha proporcionat una dada que va trobar en un llibre de Joan B. Culla: el 1916 la comunitat de castelloners devia ser molt important, perquè va crear el Centro Instructivo Republicano Radical Castellonense, aixoplugat en el Centro Democrático Radical del Poblenou. El seu primer president fou Domingo Gimeno Calpe. Quan lentitat va tenir prou pes es va instal·lar amb seu pròpia al carrer Luchana, 23. Hi feien funcionar una escola laica. Segons explica Culla, el 1926 encara tenia seixanta socis. De manera que el portal del carrer Luchana 23, amb la gran escala que es veia des del carrer, havia estat el Centro Instructivo Republicano Radical Castellonense! En els llistats dentitats socials que rebien subvencions de lAjuntament de Barcelona a començaments dels anys vint només el Centro Aragonés del carrer Joaquim Costa i el Centro Democrático Radical Castellonense remarquen el lloc dorigen dels socis. El partit de Lerroux devia confiar en treure profit del desarrelament dels castellanoparlants del barri de la Plata.
Quan jo era petit aquest nucli inicial shavia dissolt, la gent havia deixat de ser i de sentir-se valenciana. Els fills, catalans o castellans, eren barcelonins. El sentit de pertinença shavia afeblit i ha estat molt després que hem anat reconstruint, amb amics i coneguts, una mena de xarxa. Un company de classe del meu germà es deia Vicenç Gallén: un dia vam descobrir que els avis eren dEspadilla. Els avis del dissenyador dEdicions de lEixample, Salvador Saura, va resultar que eren dArgelita. Juanjo Caballero, que durant molts anys va ser leditor del magazine de La Vanguardia, tenia la família a Fuentes de Ayódar. Un dia que vaig haver de fer una consulta del fons de lantic Zeleste, al Razzmatazz del carrer Almogàvers, em va atendre un noi que es deia Agustina, com un cosí del meu pare. Ho vaig endevinar: dArgelita.
A la mateixa finca de la casa on vivíem, a la cantonada de Wad-Ras i Luchana, hi havia un bar molt típic: la gent li deia Bar Montins o Bar Victoriano. De petit la meva mare mhi enviava a comprar gel per a la primera nevera que vam tenir: una Pingüino. De més gran era el meu pare que mhi feia anar a comprar tabac, cigarrets rossos que es venien sueltos o a tirar la travessa en una oficina que hi havia a lentrada de les Apuestas Mutuas Deportivo Benéficas, el famós 1x2. Comptava les monedes i me les posava al palmell de la mà: els diners justos per dos o tres Luckies o Chester sense filtre. Quan vaig començar a preparar aquestes pàgines vaig voler informar-me una mica sobre el Bar Victoriano. A lhome que atenia al taulell tothom li deia Adróver. A lexpedient que es conserva a lArxiu Municipal Contemporani de Barcelona he descobert que es deia Gabriel Adrover, i que estava casat amb Francisca Montins, que el 1973 shavia fet càrrec del bar que el seu pare, Victoriano Montins, tenia des dabans de la guerra. Quan el van depurar, el 1939, era un home de quaranta anys i en feia vint-i-set que vivia al carrer Wad-Ras. Vaig quedar molt parat en veure que aquest Victoriano Montins Sanz havia nascut a Zucaina, a 32 km. de Toga per la carretera que va a Cortes de Arenoso i Mora de Rubielos.
Victoriano Montins i José Calpe, nascuts a Zucaina i a Los Calpes de Arenoso, veïns a l'Alt Millars i al Poblenou.
A lescola on vaig anar de petit, el Voramar del carrer Badajoz cantonada amb Enna ara Ramon Turró, no es parlava mai dels avis valencians. Tornàvem pel carrer Enna, i anàvem a comprar xiclets o un polo de sobre al colmado que tenien els pares dun noi que venia amb nosaltres a classe. Era un noi baix, una mica boterut, molt pelut, tenia unes celles molt negres, unides pel mig, que li donaven un aspecte feréstec. Era una característica de la família: el pare, la mare i la germana tenien tots la mateixa constitució: baixos, grossos, silenciosos i peluts. La botiga era fosca i molt atapeïda de productes. Lhome anava sempre amb un guardapols blau. El meu germà diu que semblava el pare del Manolito de la Mafalda. I shi assemblava, realment. Un dia en una classe, potser dhistòria, ens van preguntar per la procedència dels nostres avantpassats. El noi es deia Pedro Calpe Calpe, i ens va semblar molt còmic que fos dun poble que es deia Los Calpes. Fins avui no he mirat on era: és un poble del terme de la Puebla de Arenoso, a la conca del riu Millars. Els nostres avis eren veïns.
En lexpedient del traspàs de lestabliment que he trobat a lArxiu Municipal Contemporani de Barcelona he descobert que el pare del meu amic es deia José Calpe Calpe. Aquella gent devia naufragar en un mar de relacions consanguínies. El 1960 es va fer càrrec del colmado, després que lantic llogater, Jaime Genovés, fill de valencians de la Vall dUixó, shagués «ausentado de la ciudad ignorándose su paradero». El colmado existia des del 1939. El 1956 la família Calpe encara vivia a Los Calpes de Arenoso, perquè en els papers del traspàs hi surt un número de Documento Nacional de Identidad expedit al poble el setembre de 1956. Potser era això el que notàvem destrany en el nostre amic: feia quatre dies que havia arribat a Barcelona. Les famílies dels altres nois valencians del Voramar els portaven trenta anys davantatge.
Daquell món de gent de lAlt Millars en quedava molt poca cosa. La meva iaia encara feia la ruta: lespardenyeria de lEladia, al carrer Taulat, una polleria al carrer Marià Aguiló. Ens omplia el cap amb genealogies complicades i no ens lescoltàvem gaire. Per al meu pare era un record llunyà. Al carrer Almogàvers hi havia un bar amb un cartell que posava Bar Mijares. Cada cop que hi passàvem pel davant, deia: Proceden de Castellón. Una cosa semblant passava amb els Guillamón que per una o altra raó feien alguna cosa a la vida: un futbolista del Sevilla o un que tenia un bar a Castelló. «Se apellida como nosotros», deia el meu pare, com si volgués demostrar que ell també hauria pogut ser futbolista o tenir un bar.
El meu pare explicava que lhavien enviat a Toga en els anys de la guerra. Sempre havia pensat que era per evitar els bombardeigs. El 1938 una bomba va caure ben a prop de casa i el bloc de pisos alts de Luchana, 18 va quedar tocat: tothom li deia la casa de la bomba. Però entre els papers que vaig rescatar quan va morir i vaig haver de buidar el pis, hi havia, molt desballestat, un Juanito. Obra elemental de educación escrita en italiano por L.A. Parravicini, publicada per D. Gregorio Hernando, una edició de 1911 de la Librería de los Sucesores de Hernando, Madrid. A la primera pàgina duu el segell de la Librería de 1ª y 2ª enseñanza Boix. González Chermá, 64. Castellón. També he trobat un Cuaderno del niño Julián Guillamón. El quadern està editat per Eloisa Más, a Onda. Els treballs descola del meu pare duen dates de desembre de 1941 i gener de 1942. Anava a estudi a Toga: es devia quedar molt més temps al poble del que jo pensava.