A poc a poc el meu col·lega ha començat a balbucejar paraules inintel·ligibles me nhe adonat de seguida que repetia alguna cosa la mateixa frase un cop i un altre sense parar al cap dun minut o dos la seva parla sha anat fent entenedora o potser jo he aguditzat lorella el que deia era el noi sense braç el noi sense braç es referia a lAran esclar.
Mhe posat de genolls al seu costat per tenir el cap a prop del seu no sé per què però se mha acudit de prendre-li el mocador aquell que amaga tan bé i dassecar-li el front la noia del teatre sha allunyat una mica es deu haver pensat que sacostava una escena romàntica i ens ha volgut deixar intimitat li he preguntat Miquel què dius del noi sense braç i mha respost totalment alienat és el meu fill crec que és fill meu Rut segurament et semblo un boig però és idèntic a... el Miquel sha posat a riure com posseït pel dimoni i després només repetia semiidèntic semiidèntic i anava rient desencaixat seguia blanc com una paret.
Jo sé de sobres que lAran va néixer amb una bessona que deu ser en algun racó del planeta i que no sap ni que té un bessó i ell tampoc sap que té una bessona i la Blanca de moment no lhi vol dir i això que ja és grandet i jo aquí no hi puc fer res i no mha semblat moment de dir-li al Miquel doncs mira resulta que el teu fill perquè jo soc una ànima lliure que si no seria fill adoptiu meu i a més havia mig captat que el Miquel sí que coneix la noia també mha passat pel cap bufetejar-lo per haver abandonat lAran i he pensat ets repugnant però mhe dit que no el conec que no el puc jutjar i que havia de mirar-mel de més a prop també crec recordar que la Blanca només parlava de la mare dels bessons com si no hi hagués cap pare implicat en el tema i la part que jo sé és també massa complicada com per explicar-la en el hall dun teatre mha semblat que la prioritat era treurel dallà vols que cridi un taxi i et porto a casa?
I llavors el Miquel sha eixorivit mha buscat la mà i lhi he donada i ha dit sisplau Rut portam a prendre alguna cosa passegem una mica que em toqui laire necessito parlar i emborratxar-me molt però molt et dic que aquest noi és el meu fill i que mel van robar.
Blanca
Mhavien donat uns paperots que havien de garantir la bona gestió de cada fase i de cada emoció apareguda mentre mestimulava els pits. Dels requisits que una dona havia de complir per a aconseguir lèxit del procés dinducció de la llet materna, complia amb escreix el primer però em mancava, i molt, lúltim. És a dir, em sobrava desig per alletar un nadó però em faltava una àmplia, així com una descassa, xarxa de suport.
Havia notat créixer els pits, gràcies als fàrmacs, i probablement tenia la prolactina pels núvols, però no havia estat mai embarassada i la mare natura no em feia costat.
Odiava el tirallet.
No havia sentit mai a la vida tanta ràbia. Jo no soc així.
Odiava molt el tirallet però em contenia destampar-lo contra la paret, perquè sabia que en el fons era el meu millor, per no dir únic, aliat.
Havia començat a les nits, al llit, amb massatges amorosos als pits i pessics subtils als mugrons. Després havia afegit un segon intent diari, en alçar-me; en pijama i amb una infusió acabada de fer, em ficava al despatx i mamorrava a lordinador, on buscava fotos de bebés encantadors. Però no eren fills meus. Sabia que no els alletaria mai i no em motivaven gens, per més carnosos, suavets i afamats que semblaren. Si massignaven una criatura en edat de lactar, encara que fora molt menuda, si no lhavia parida, ¿aconseguiria, només amb les seues ganes, treure llet dels meus pits tossuts?
No sabia quin era el moment adient per a passar dels massatges manuals al tirallet, així que vaig tirar dintuïció, o del que fora; bàsicament em vaig cansar que Rut em diguera, cada vegada que em veia fer-me aquelles fregues:
Blanqueta, si es tracta de fer massatges i pessics, jo mhi aboco encantada, i amb la boca si vols. I amb la punta de la llengua es repassava els llavis.
I jo pensava: Dacord que no vulgues fer de mama de ningú, que preferisques perdrem que ser mare al meu costat, però no em faràs de filla, i menys de filla sexi, ni parlar-ne. Però no li deia res, només li girava la cara i ella em llegia el pensament.
Vaig provar el tirallet al lavabo, a la saleta, al dormitori, a la cuina, al balcó, al lavabo de linstitut a lhora de lesbarjo, amagada en algun racó de casa dels pares quan baixava algun cap de setmana... concentrada en imaginar que eren els llavis dun bebé, concentrada en vídeos de parts curts i llargs, concentrada en qualsevol novel·la per tal de no pensar-hi més... cada quatre hores, cada tres, cada dues... cinc minuts per pit, sis, vuit, deu, dotze... I res. Odiava el tirallet.
I ara estava allà, a la meua cambra de bany cúbica i blanquíssima, asseguda sobre la tapa del vàter, sentint el zumzeig etern del petit electrodomèstic, mirant els meus mugrons enrogits, temptada de trucar a Francesc per a dir-li: Vinga, enviam una foto del meu xiquet, que sabent que serà fill meu segur que les glàndules aquestes es motiven. Però no ho vaig fer. Perquè per a anar a buscar el mòbil havia de tornar a lhabitació i no tenia ganes de veure la cara sereníssima de Rut, fumant al balcó com una Greta Garbo, la seua cara de: Jo, Blanca, és que soc una ànima lliure, és que no soc ni lesbiana, perquè no soc res, jo, jo només soc jo, i punt, i no vull formar una família homoparental i anar a reunions de famílies homoparentals a demostrar que nosaltres també som famílies com les altres. Ves a cagar, Rut, ves a cagar, a tu el que et passa és que visualitzes la cara de ta mare mentre li expliques que la teua amiga Blanca és més que una amiga i que voleu procrear i et cagues en les bragues.
Mestava agafant fred. Vaig desconnectar el tirallet i em vaig posar dreta. Lespill em va tornar una figura fonedissa.
Probablement en sentir que el zumzeig de laparell es rendia un cop més, la Rut es va acostar a la porta i, sense obrir-la, em va dir des de laltra banda:
Ei, neni. Sobretot no et castiguis si no arribes a lhospital rajant pels pits com una vaca lletera. Tampoc passa res si no ets la mare perfecta des del dia u, vale?
No pensava respondre a això.
Em vaig treure la bata, vaig col·locar lestora a terra i em vaig ficar a la dutxa. Vaig passar la cortina blanca i vaig decidir que la canviaria per una de peixets, o dossets, o de globus aerostàtics de molts colors, entre núvols i estrelles.
Vaig obrir laigua i vaig penjar el telèfon allà dalt. Per uns segons vaig viure la il·lusió que, si mescalfava els pits sota el raig daigua calenta i mhi feia unes friccions precises pensant que en hora i mitja tindria el meu fill en braços, encara podria arribar a lhospital dient amb la cara ben alta: Tinc llet, tinc molta llet, desborde llet, i vull alletar el meu bebé.
Però la il·lusió em durà el que dura laigua dun termos elèctric.
Quan laigua es tornà gèlida em vaig quedar allà baix, amb el front contra la paret, refredant les llàgrimes, sorda a la tremolor. Ni gota. Ni rastre daquella primera gota blanca que només se mapareixia en somnis, que es feia gran i enorme i ho inundava tot, aquella immensa gota blanca en què solia nadar com una papallona fins que sonava el despertador. Ni rastre.
Encara no el coneixia i ja em sentia mala mare.
Aran
De nit i a casa de nou. Per fi. Amb tu.
Encara no el coneixia i ja em sentia mala mare.
Aran
De nit i a casa de nou. Per fi. Amb tu.
Hem passat una setmana fent rodar lespectacle per diferents sales, i se suposa que ha anat bé. Però a mi aquesta minigira mha matat. He provat de gaudir-ne, perquè, tal com diu la mare: «No tothom té la sort de tindre les teues qualitats físiques, la teua capacitat expressiva i una família que recolze una carrera artística». Però mha costat molt. Des de la primera nit, la de lestrena a Barcelona, des que lhome eixe em mirà daquella manera abans de caure redó, no he vist més que conques buides en els ulls del públic, de cada persona de cada platea davant la qual hem ballat. No sé per què aplaudien, com si lespectacle els agradara, si no ens miraven. Ens veien? Em veien?
Jo sent que només em veus tu. A casa sestà millor que enlloc.
Hauria hagut de portar-te de gira, però les habitacions eren compartides. La companyia té el pressupost que té. Per sort, estava a soles amb Àlex, però igualment... Ho entens, veritat, que amb dènou anys no puc anar passejant-me amb una nina de drap?
Abraçam.
Tho dic a tu perquè no tinc ningú.
Avui mhan fallat els dos i només et tinc a tu. Sandra havia destudiar per al teòric del carnet de conduir i Àlex havia quedat a prendre una copa. De tota manera ella té els pits massa grans i ell té el tòrax massa dur. Són dues qualitats que magraden però que, quan vull abraçar-los, mirriten. Encara que ves a saber quantes són les peculiaritats del meu cos que els incomoden a ells, quan mabracen i quan no. I això que no se saben entre ells.
En canvi tu ho saps tot.
Tho dic a tu, Gretel, perquè et sent meua i em sent teu. Amb el meu braç i mig maferre a tu tan fort com puc. Ja ho saps, que abraçar-me a tu és lúnica manera que trobe de descansar un poc.
Abraçam fort, més fort, parlam a cau dorella.
Pobra mare. Sha matat per donar-mho tot, que no em faltara de res, i sobretot que no em faltaren abraçades, ni pit, molt de pit fins als tres anys, i jo seguisc enganxat a tu. Vaig dormir amb ella, al seu llit, fins als cinc. Jo tabraçava a tu i ella als dos. I quan vaig tindre la meua pròpia habitació, que ella decorà amb vinils infantils, i el meu propi llit, sesperava abraçada a nosaltres fins que madormia, i només llavors se nanava a la seua habitació blanca i minimalista.
Una vegada em vaig enfadar amb tu perquè et vas passar el dia mirant pardalets feliços i núvols prims per la finestra sense fer-me ni cas i et vaig arrencar els ulls. I la mare regirà la casa de dalt a baix fins que trobà dos botons menuts i negres al fons dun calaix i, ja més tranquil·la, sassegué a la butaca del saló. Allà, sense haver-se enfadat un pèl amb mi però amb unes ganes de plorar molt evidents, tels va cosir a la cara per a que pogueres seguir mirant-me.
No ha provat mai de separar-nos. Per alguna estranya raó, ella ho entén. Jo no, Gretel. Però ella sí.
Ari
No em cal despertador. Em fot dels nervis, i no em cal. Estic programada. Les vuit del vespre, comença el meu dia. Surto del llit en pilotes, a aquesta hora, sola a casa, soc la puta ama.
Abans de pirar a la seva feina immunda, la Manuela em deixa un plat al microones. Jo el llenço a les escombraries i demano una pizza, o menjar xinès, o el que em roti. Avui sushi. «Vint minuts, senyoreta, i som aquí».
No és dia de convidar ningú ni de sortir a fer mal. Estic concentrada en temes nous.
Mentre espero el sushi em passo una aigua ben freda. Quan miro el plat de dutxa sota els meus peus, quan veig com ha perdut la brillantor, em venen al cap els jacuzzis resplendents dels hotelassos americans i em pregunto per què coi no mhe comprat ja un àtic assolellat al passeig de Gràcia o un xalet de quatre plantes a Sitges, amb un jardí de palmeres i rosers que desemboqui al mar. Corro aquesta merda de cortina de plàstic brut i em pregunto per què segueixo en un entresol de Sants sobre uns baixos abandonats, apalancada amb una mare tan penosa, per què no foto el camp i li assigno una pensió perquè deixi de passar el motxo, per què sento que li dec alguna cosa.
«La vida, em deus, em sents?», em diu. «Si tu sabessis el que em deus no em parlaries com em parles».
I jo no puc marxar daquesta merda de pis que fa pudor de tabac. Quin puto fàstic.
Persiana a mig gas, saleta en penombra, lampareta de peu, catifa de pèl llarg, cul enfonsat al sofà de vellut, dessuadora, caputxa, bermudes, capítol de sèrie xunga, crèdits estridents rere les plantes dels peus descalços sobre la tauleta, i ja no queda sushi. Un rot en honor al cuiner del japonès de la cantonada.
Em trec la caputxa i encara em noto els cabells mullats. Amb el puny de la màniga em netejo els mocs. Tanco el portàtil amb el peu i laparto. Matanso al vidre de la tauleta. Al reflex endevino que ja toca repassar la part del cap que porto rapada i retocar el tint blau de les rastes.
Maixeco i vaig cap a lestudi. Encenc laltre portàtil, el teclat, la caixa de ritmes, lampli, i em poso els cascos, fins als ovaris que el veí em doni copets a la paret.
Treballaré tota la nit en un tema nou.
Si nestic satisfeta, així que surti el sol en faré una premaqueta, només de la part instrumental, i la passaré al Lost i a la Jèssika perquè la vagin escoltant i decidim si ho passem a la resta. A les set del matí em calçaré les vambes, em posaré una samarreta de tirants, em faré una cua, em clavaré la gorra de la invisibilitat, baixaré les escales fins al portal a tres esglaons per segon i sortiré a la placeta mentre em posaré els auriculars. Tot just començarà a fer-se de dia quan arrencaré a córrer. És així com em surten les lletres, esquivant la boira densa i eterna que porto davant dels ulls, escrutant el món, les voreres trencades, els passos de zebra esborrats, els arbres denigrats, mentre escolto la base.
Passaré pel carrer aquell només per comprovar un cop més si, quan maturo a beure aigua a la font on pixen els gossos, es mouen les cortines blanques del segon, si sobren una mica, si ens creuem les mirades. Sé que no és un fan. Potser és una vella avorrida, o un pervertit que sexcita amb noies que no es depilen, o una nena malalta que no pot sortir de casa i a qui no pot tocar el sol. Algun dia, quan sàpiga qui és, li faré una cançó.
Tornaré a la meva cel·la després duna hora fora.
Apuntaré quatre idees per a una possible lletra en un paper qualsevol.
Llavors vindrà el millor: ficar-me a lhabitació, tancar la porta amb pestell, abaixar la persiana, treurem tota la roba, tirar-me sobre el llit, abraçar-me a tu, coixí, i caure en un son molt profund, molt profund, en què no recordaré haver existit.
Manuela
El teu pare, Ariadna, em va deixar tirada. Ell a mi, em sents? Ell. A mi. Fica-tho al cap.
Ja està. No tho volia dir. Sempre he pensat que tenies dret a creure que en algun lloc tenies un pare mínimament decent, un desgraciadet que, per algun motiu, no havia pogut fer-se càrrec de tu. Però no. El teu pare no va voler, no va voler, fer-se càrrec de tu, que és molt diferent de no poder, ho entens? Poder podia, i tant que podia. I ni un duro, en tots aquests anys.
Menjat això i no em miris amb aquesta cara. Vols més caldo?
Que no. Com vols que tho digui? No et diré com es diu.