En aquella ocasió lenemic exterior va permetre una àmplia expressió unitària de la protesta, que va abastar tot el ventall de forces catalanes de tradició democràtica, i tot plegat va acabar desfent les poques confiances entre el catalanisme i Madrid.
La decisió dels magistrats va obrir una nova era política a Catalunya, que va començar a girar entorn del debat sobre la independència. Va ser una reclamació creixent que va tenir la primera demostració de força aquella tarda de dissabte pels carrers de la capital catalana, que es van omplir destelades.
Lindependentisme es perfilava com una idea «massiva» que no shavia vist mai a Catalunya, on laspiració de crear un estat propi, separat dEspanya, no havia existit mai com un fenomen de masses en la història contemporània.
Dit duna altra manera, dins el catalanisme, lopció que propugna explícitament la ruptura amb lEstat no havia tingut mai un suport social tan gran com el que es va començar a albirar aquell 2010. Era un corrent recent, una novetat política que potser ha quedat eclipsada durant els anys del Procés per un relat que sovint sha construït, en bona part, sobre la idea duna herència històrica de defensa de les llibertats nacionals que, erròniament, ha tendit a ser identificada amb lexistència dun anhel massiu intemporal de separar-se completament dEspanya.
Pensar que lindependentisme de base àmplia ha «rebrotat» és un error, un mite que ha estat poc desmentit. La realitat és que la proposta dun trencament amb Espanya fins ara no havia estat majoritària en la història del país, ni tampoc durant la Segona República. Al primer terç del segle xx, lanhel democràtic i en part republicà era àmpliament compartit a Catalunya, enfront duna monarquia corrupta que calia foragitar.
No es volia abandonar Espanya, però, sinó forçar-hi un canvi per configurar-la en un estat de caràcter liberal que fos capaç dacomodar un encaix de la realitat nacional catalana en forma de federació o confederació, en línia amb els postulats que anys enrere ja havia posat sobre la taula el republicà federal Francesc Pi i Margall, o bé, des duna visió més provincialista, el general Joan Prim, un dels polítics catalans que probablement va saber associar millor Catalunya al projecte espanyol. En tots dos casos, els resultats que van aconseguir van resultar efímers.
Mai es va buscar el divorci, sinó que hi havia la voluntat dinfluir en el model territorial, amb lobjectiu que fos acceptada lexistència dun estat català o més ben dit, un subestat, amb un grau elevat dautogovern que pogués marcar el camí duna Espanya diferent. Els intents de proclamar un estat català entès daquesta manera ja apareixen a principis del segle xix.
Aquest propòsit polític federalitzant era, tot i això, la llavor de lindependentisme explícit que anys després aniria creixent, però que aleshores només apareixia en alguns petits grups, en part provinents de lobrerisme i el federalisme radical, impulsats per personatges com Baldomer Lostau, Josep-Narcís Roca i Ferreras o Domènec Martí i Julià.
Ja en el segle xx, poc abans de la dictadura de Primo de Rivera, aquestes tendències confluirien sota el lideratge de Francesc Macià en la creació dEstat Català (1922). Més tard, van cristal·litzar en agrupacions molt minoritàries, explícitament separatistes, com Nosaltres Sols, de Daniel Cardona (1931), que propugnava una «ruptura de les cadenes de la dominació espanyola».
Així, doncs, lopció que defensava una república catalana independent deslligada de lestat espanyol va ser durant molt de temps només un corrent que va conviure amb altres tendències com el foralisme, el provincialisme, el federalisme o el confederalisme. Un corrent minoritari que no ha esdevingut massiu fins avui.
2. Catalunya no volia trencar amb Espanya
A diferència del rebuig generalitzat i sistemàtic del model centralista i oligàrquic de lEstat, el concepte demancipació total respecte dEspanya ha aparegut poc en la història de Catalunya i ha tingut poca presència en les fites marcades en la memòria col·lectiva. Aquesta qüestió de vegades ha estat objecte dencesos debats.
En la majoria de guerres i conflictes que recull la historiografia del nostre país shi reflecteixen anhels de canvis, de millores socials i de defenses dels drets davant les restriccions derivades de la imposició dels models polítics de matriu castellana, però en comptades ocasions les revoltes plantejaven un trencament radical per separar Catalunya dEspanya. Durant uns quants segles es van viure conflictes de legitimitats i revoltes contra lopressió i els abusos de poder, però no enfrontaments formulats a partir de la idea del que avui sanomena alliberament nacional.
Probablement lúnic episodi clarament independentista va ser la guerra dels Segadors, amb la revolta del conegut Corpus de Sang contra el projecte assimilador espanyol i la posterior proclamació de la República Catalana per Pau Claris el 17 de gener de 1641.
Sigui com sigui, el fil roig que uneix totes les revoltes és la defensa de les llibertats i els drets col·lectius i personals, ja des de ledat mitjana. En concret, la revolta dels remences de la segona meitat del segle xv, per exemple, va ser una reacció de la pagesia de la Catalunya Vella contra les servituds i els gravàmens imposats pels senyors, contra allò que es va conèixer com els mals usos del feudalisme.
Aquell aixecament va tenir com a objectiu la millora de les condicions al camp, i una part dels camperols revoltats eren partidaris de negociar labolició dels mals usos amb lajuda del monarca Trastàmara. Tot i això, aquella revolta va ser clau perquè va alliberar parcialment els pagesos de les càrregues feudals i els va fer encara més protectors dels seus drets, al mateix temps que la Generalitat tendia a consolidar la seva sobirania i la seva estructura institucional davant els monarques, cosa que sesdevindria més clarament als segles xvi i xvii.
Es començava a dibuixar, així, el concepte de nació republicana, dins la qual el marc institucional català era vist com un baluard de defensa de la terra, el treball i els drets. De fet, en el model reivindicat per la Generalitat es pot veure laspiració a una protorepública que perdurarà en el marc de la monarquia austriacista, amb conflictes constants.
Ja en el segle xviii, el signe de la participació catalana a la guerra de Successió, majoritàriament alineada amb laustriacisme, sha dentendre com la voluntat de no retrocedir en lestatus protorepublicà destat propi associat, però no pas sotmès, a la monarquia hispànica. El suport molt majoritari al candidat austriacista que es va produir a Catalunya va ser una decisió encaminada a mostrar el rebuig a les polítiques centralitzadores i unitàries que encarnava laspirant Borbó, i no pas el fruit de la decisió de situar-se al marge de la Corona hispànica.
Només quan els aliats internacionals de la causa austriacista van pactar la fi de la guerra i van deixar de fer costat a Catalunya, els catalans es van veure obligats a actuar, per necessitat, com un estat independent. Amb tot, la desesperada resistència final de Barcelona es va fer per mantenir «llibertats, privilegis i prerrogatives».
Després del 1714, els catalans volien preservar els drets i les llibertats reconeguts en les constitucions catalanes i donar suport a les polítiques econòmiques favorables a leconomia comercial. Volien evitar que la nova dinastia borbònica els fes retrocedir en tots dos aspectes, leconòmic i el de les llibertats. I per això, després que Catalunya fos ignorada per les potències bel·ligerants que van signar el Tractat dUtrecht, lascendent burgesia catalana, al llarg de gairebé tres segles, des del 1714 fins a la fi del pujolisme, intentarà canviar sense gaire èxit lestructuració territorial i les polítiques econòmiques de lestat espanyol, però no provarà de separar-sen.
Catalunya ha assumit durant molts anys el paper de reformadora de lestat espanyol, i ha reclamat alhora un cert reconeixement i respecte dels seus trets diferencials, tant lingüístics com socials i econòmics.
Per resumir-ho en un lema, els catalans han prioritzat històricament la vocació de canviar lEstat i han rebutjat la trencadissa. La història està esquitxada de moments en què abunden els intents dinfluir en les polítiques de la capital espanyola. Aquesta voluntat dinfluència ha estat present en les principals tradicions ideològiques, de dreta i desquerra, les quals van ser representades fins a la Primera República pels provincialistes liberals burgesos, els federalistes obreristes i els carlins foralistes.
Després, en la fase ja explícitament catalanista, aquesta voluntat dafavorir la transformació dEspanya ha estat igualment present en els plantejaments tant de Valentí Almirall com de Jordi Pujol, i també de Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba i Lluís Companys. I, no cal dir-ho, ha estat acceptada per la majoria de la classe política fins fa ben poc.
Ara, però, per primer cop en tres segles, lindependentisme ha trencat finalment les fronteres de la minoria per aconseguir un suport social ampli. La República Catalana, explícitament independent dEspanya, és una idea que sha fet massiva per primer cop en la història durant els anys del Procés.
Al llarg del segle xx, el corrent independentista del catalanisme havia quedat circumscrit a petits partits amb poca capacitat de penetració social, com Estat Català als anys trenta o el Front Nacional de Catalunya i el Partit Socialista dAlliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) durant el franquisme i la Transició. Es pot dir que la independència era una opció que havia estat força incompresa en uns contextos històrics que lhavien relegada a un paper secundari en benefici daltres aspiracions polítiques.
La immigració dorigen espanyol que va afluir a Catalunya durant la dictadura franquista que la va convertir en una de les zones de tot Europa que va rebre més població nova va ser un repte afegit per a lindependentisme, que va aparèixer com una opció de màxims, impracticable, enfront del discurs dominant que prioritzava polítiques de mínims, de «supervivència nacional». Aquest relat dominant esgrimia, a favor de la moderació en els objectius polítics, la delicada situació que patia el catalanisme i alguns dels seus puntals, com ara la llengua, que en aquella època no disposava per ser difosa, coneguda i usada pel conjunt de la població ni descoles, ni de mitjans de comunicació ni de cap canal de televisió, i que per tant tenia un accés «vetat» als barris dels nouvinguts.
Aquest panorama explica que, ja en la Transició, les propostes plantejades en clau de «reconstrucció nacional» és a dir, de consolidació de les bases identitàries del catalanisme en el nou marc autonòmic tinguessin molta més acceptació social que no pas la proposta radicalment rupturista de lindependentisme.
Daltra banda, en el camp específic tant de les velles esquerres com de les noves esquerres radicals sorgides arran dels fets del Maig del 68, lindependentisme desquerres va haver de sostenir en minoria una dura lluita ideològica contra les tesis defensades des dun marxisme dogmàtic, que, en nom de linternacionalisme, sostenien que la lluita nacional era pròpia de la burgesia i només servia per dividir la classe obrera.
Tot plegat va fer que lindependentisme no tingués la capacitat darrossegar cap a les seves tesis ni tan sols una bona part del catalanisme cultural que shavia generat a Catalunya durant els anys seixanta i setanta del segle xx, el qual es va comprometre políticament amb les prioritats de la Transició espanyola. Es consumava un matrimoni que deixava els independentistes amb poc marge per créixer i amb lobligació de fer front als relats polítics dominants, marcats primer pel PSUC i després pel pujolisme.
Eren uns relats que definien unes línies dacció política que tenien poc a veure amb la idea de la independència, i que, ben al contrari, propugnaven la noció duna Catalunya que havia de ser la gran locomotora de la modernització de leconomia espanyola i la brúixola democratitzadora i progressista de la política estatal.
4. Jordi Pujol, un home del règim?
El plantejament independentista, doncs, va quedar circumscrit a minories reduïdes durant el règim franquista, i amb larribada de la democràcia tampoc no va aconseguir implantar-se com un corrent polític seguit massivament.
En aquest context, el president Jordi Pujol es configura com el nou líder de Catalunya brandant la carta duna catalanitat entesa com la palanca que podia fer possible la influència dels catalans en la governabilitat dEspanya a canvi de bons tractes econòmics i «nacionals». Era una aposta que bandejava qualsevol tesi trencadora perquè hi havia un interès per emparentar-se amb lesperit de la Transició i de la Constitució, una eina que aleshores es pensava que podria ser objecte duna lectura oberta i, per tant, ser usada en benefici propi.
La nova legalitat espanyola es va voler interpretar, per tant, com un marc històric altament favorable als interessos del país, que permetia una defensa eficaç de la seva catalanitat. Aquest relat és el que va propagar Pujol i el que van adoptar també altres actors polítics importants, com el PSC i el PSUC.
Lenfortiment de la catalanitat esdevé la gran batalla que sentén com a prioritària, i es converteix en la idea força de la centralitat política a Catalunya. El president de la Generalitat construeix i tradueix en acció política un discurs en el qual es reclama «respecte per al fet diferencial català», al mateix temps que presenta CiU com un partit frontissa útil per garantir lestabilitat dels governs espanyols. Primer amb la UCD dAdolfo Suárez, després amb el PSOE de Felipe González i finalment amb el PP de José María Aznar, amb lanomenat pacte del Majestic el 1996.
Jordi Pujol és el polític català que més habilitat ha tingut per encaixar el discurs catalanista dins dun estat espanyol que durant anys el va elogiar pel seu perfil d«home destat», fins al punt de distingir-lo amb el títol ben significatiu dEspañol del Año, concedit pel diari ABC lany 1985.
Pujol va gestionar la pau social de Catalunya mentre es passejava pels passadissos ministerials de Madrid pescant peixos per omplir el cove autonòmic a mesura que sanava convertint en un dels grans garants de la unitat dEspanya. Després de la seva retirada, el van trobar a faltar.
Tant és així, que els polítics espanyols invocaven el seu nom amb emfàtiques declaracions de lestil «Pujol no ho hauria fet mai» o «Amb Pujol això no passaria» quan satacava la política catalana que sanava allunyant de les tesis del govern central.
No es poden negar a Jordi Pujol els rèdits aconseguits amb les seves polítiques, però en qüestions de fons el pujolisme no va arribar a assolir els profits obtinguts pels governants del País Basc ni tampoc a donar compliment als seus anhels de bastir estructures destat propi.
Amb aquest bagatge, es podria afirmar dentrada que Pujol va ser un home del règim, però el seu passat de lluita antifranquista obliga a matisar lafirmació.
Leclosió de la seva figura és molt anterior a la Transició, i així ho acredita la seva tasca de reconstrucció nacional durant més de vint-i-cinc anys, amb presó inclosa. No es pot dir que va ser un polític del règim, atès que no va sorgir de les entranyes de lEstat i va lluitar per combatrel en la seva primera etapa.