Durant els primers mesos al Marroc, la Mathilde es va passar molta estona darrere del petit escriptori que la seva sogra havia instal·lat a la seva habitació. La vella dona li professava una deferència commovedora. Per primer cop en la seva vida, la Mouilala compartia casa seva amb una dona instruïda i, quan veia la Mathilde abocada sobre el seu paper de cartes marró, experimentava per la seva nora una immensa admiració. A partir daquell moment, va prohibir que fessin soroll pels passadissos i va obligar la Selma a deixar de córrer entre els pisos. També es va negar que la Mathilde es passés el dia a la cuina, perquè pensava que no era lloc per a una europea capaç de llegir els diaris i de girar els fulls duna novel·la. Aleshores la Mathilde es tancava a la seva habitació i escrivia. Rarament hi obtenia plaer perquè, cada vegada que es llançava a la descripció dun paisatge o levocació duna escena viscuda, el seu vocabulari li semblava limitat. Ensopegava constantment amb les mateixes paraules, feixugues i avorrides, i aleshores sadonava, de manera confusa, que el llenguatge era un camp inabastable, un terreny de joc sense límits que li feia basarda i latabalava. Hi havia tantes coses a dir que li hauria agradat ser Maupassant per descriure el groc que cobria les parets de la medina, per copsar el formigueig dels joves que jugaven pels carrers on les dones lliscaven com fantasmes embolicades en els seus haiks blancs. Aleshores convocava un vocabulari exòtic que, nestava segura, plauria al seu pare. Parlava de ràtzies, de fellahs, de djinns i de zelliges de tots colors.
Però el que realment li hauria agradat és que no hi hagués cap barrera, cap obstacle en la seva expressió. Que pogués anomenar les coses tal com les veia. Descriure els marrecs amb el crani afaitat a causa de la tinya, tots aquells vailets que corrien dun carrer a un altre, que cridaven i jugaven, es giraven quan ella passava, saturaven, i amb una mirada ombrívola, una mirada més vella que ells, lobservaven. Un dia va ser ximple i va fer lliscar una moneda en la mà dun nen petit amb pantalons curts que no devia tenir ni cinc anys i que portava un turbant massa gran per al seu cap. No era gaire més alt que els sacs de jute farcits de llenties o sèmola que ladroguer posava davant de la seva porta i en els quals la Mathilde sempre havia desitjat submergir el braç. «Comprat un globus», li havia dit, i shavia sentit inflada dorgull i satisfacció. Però el petit havia cridat i de tots els carrers adjacents havien sorgit nens que shavien abalançat damunt la Mathilde com un eixam dinsectes. Invocaven el nom de Déu, deien paraules en francès, però ella no entenia res i va haver de córrer, davant dels ulls riallers dels vianants, que pensaven: «Així aprendrà a no fer caritat a la babalà». Li hauria agradat observar aquesta vida sublim de lluny, ser invisible. La seva alçada, la seva blancor, el seu estatus destrangera la mantenien al marge del cor de les coses, daquest silenci que fa que ens sentim a casa. Assaboria lolor del cuir en lestretor dels carrers, com la del foc de fusta i de la carn fresca, lolor barrejada de laigua estancada i les peres massa madures, de les tifes dels ases i les serradures de fusta. Però no tenia paraules per a això.
Quan estava cansada descriure o de rellegir les novel·les que ja se sabia de memòria, la Mathilde sestirava a la terrassa, on hi havia els llençols penjats i on posaven la carn a assecar. Escoltava les converses del carrer, les cançons de les dones en aquests passadissos que els estaven reservats. Ella les mirava passar de vegades, com funàmbules, duna terrassa a laltra malgrat el risc de trencar-se el coll. Les noies, les minyones, les esposes cridaven, ballaven, es feien confidències sobre les teulades, que només abandonaven a la nit o al migdia, quan el sol picava massa fort. Amagada rere dun muret, la Mathilde repetia alguns insults que coneixia per millorar el seu accent i els vianants aixecaven el cap i la insultaven de tornada. «Lay atik typhus!»1 Segurament pensaven que era algun xiquet que els gastava una broma, un diabló avorrit darrossegar-se entre les faldilles de la seva mare. Sempre tenia loïda atenta i va absorbir el vocabulari amb una rapidesa que va deixar tothom bocabadat. «Però si fa dos dies no entenia res de res!», es va sorprendre la Mouilala i, des daleshores, van vigilar el que deien en presència seva.
Va ser a la cuina on la Mathilde va aprendre làrab. Finalment es va acabar imposant i la Mouilala va acceptar que sassegués a mirar. Li feien picades dull, somriures, cantaven. Primer va aprendre a dir tomàquet, oli, aigua i pa. Va aprendre la calor, el fred, el lèxic de les espècies, després va venir el del clima: sequera, pluja, gel, vent calent i fins i tot tempesta de sorra. Amb aquest vocabulari, va poder anomenar el cos i parlar damor. La Selma, que aprenia francès a escola, li servia dintèrpret. Sovint, quan baixava a esmorzar, la Mathilde trobava la Selma adormida a les banquetes del saló. Ella renyava la Mouilala perquè no es preocupava que la seva filla sinstruís, que tingués bones notes i no faltés a escola. Deixava que la nena dormís com un soc i li sabia greu despertar-la dhora per anar a classe. La Mathilde havia intentat convèncer la Mouilala que la Selma podria forjar-se, gràcies a leducació, la seva independència i llibertat. Però la vella senyora havia arrufat les celles. El seu rostre, de costum tan afable, shavia enfosquit i no li havia agradat que la nassrania2 li donés lliçons. «Per què deixeu que faci campana? Poseu el seu futur en perill.» De quin futur parlava aquella francesa?, shavia preguntat la Mouilala. ¿Quina importància tenia si la Selma es passava el dia a casa i aprenia a farcir els intestins i després a cosir-los en lloc dembrutar les pàgines duna llibreta? La Mouilala havia tingut massa fills, massa preocupacions. Havia enterrat un marit i uns quants nadons. La Selma era el seu regal, el seu descans, la darrera ocasió que la vida li oferia per mostrar-se tendra i indulgent.
Per al seu primer ramadà, la Mathilde va decidir fer dejuni ella també, i el seu marit li va agrair que es plegués així als seus ritus. Cada vespre, va beure la harira, que trobava dolenta, i es va despertar abans de la sortida del sol per menjar dàtils i beure llet quallada. Durant el mes sant, la Mouilala no va sortir de la cuina i la Mathilde, golafre i inconstant, no entenia que es poguessin privar de menjar i alhora passar-se el dia entre efluvis de tagín i pa. Les dones, del matí al capvespre, elaboraven pastes dametlles, arrebossaven pastissets fregits en mel. Amassaven la pasta embeguda de greix i lestiraven fins a aconseguir que fos tan fina com el paper de cartes. Les seves mans no temien ni el fred ni la calor, i posaven els palmells directament en les plaques ardents. Estaven pàl·lides pel dejuni i la Mathilde es va preguntar com sho feien per resistir en aquella cuina xafogosa, on lolor intens de la sopa aconseguia marejar qualsevol. Durant aquelles llargues jornades de privació, ella només podia pensar en el que menjaria quan es fes de nit. Feia circular la saliva dins la boca, amb els ulls tancats, estirada sobre una de les banquetes humides del saló. Lluitava contra el mal de cap imaginant llesques de pa fumejants, ous fregits amb carn fumada, banyes de gasela sucades en el te.
Després, quan sonava la crida a la pregària, les dones disposaven sobre la taula una gerra de llet, ous durs, el bol de sopa fumejant, els dàtils que obrien amb les ungles. La Mouilala tenia una atenció especial per a cadascú. Farcia els rais de carn i afegia pebre en els del seu fill petit, a qui li agradava el picant. Espremia taronges per a lAmine perquè estava preocupada per la seva salut. Dreta al llindar del saló, esperava que els homes, amb el rostre encara entumit per la migdiada, partissin el pa, pelessin un ou dur i sinstal·lessin sobre un coixí per finalment anar a la cuina i alimentar-se ella. La Mathilde no comprenia res. Deia: «Això és una esclavitud! Ella es passa el dia cuinant i encara ha desperar que vosaltres hagueu acabat de menjar! No mho puc creure». Sofenia davant la Selma, que, asseguda a lampit de la finestra, reia a cor què vols.
Va manifestar el seu enuig a lAmine i el va repetir després de lAïd el-Kébir, festa que va donar lloc a una baralla terrible. El primer cop, la Mathilde es va quedar silenciosa, com petrificada davant lespectacle dels carnissers amb els davantals coberts de sang. Des de la terrassa, a la teulada de la casa, va observar els carrers silenciosos de la medina, en els quals es desplaçaven les siluetes daquests botxins i després dels nois que feien les anades i tornades entre les cases i el forn. Rierols de sang calenta i bombollejant sescolaven de casa en casa. Una olor de carn crua surava en lambient, i penjaven la pell llanosa de la bèstia en uns ganxos de ferro a les portes de les habitacions. «És un dia ideal, havia pensat la Mathilde, per cometre un assassinat.» Per totes les terrasses les dones feinejaven sense treva. Tallaven, buidaven, escorxaven, esquarteraven. Es tancaven a la cuina per netejar les entranyes, per treure lolor de merda dels intestins abans de farcir-los, cosir-los i cuinar-los durant molta estona en una salsa picant. Calia separar el greix de la carn, posar el cap de la bèstia a coure perquè fins i tot els ulls serien menjats pel fill gran, que plantaria el seu índex en el crani de lanimal i en retiraria els globus lluents. LAmine, quan ella va anar a queixar-se que era «una festa de salvatges», «un ritu de gent cruel», que la carn crua i la sang li feien tant de fàstic que vomitaria, va alçar les mans tremoloses al cel i, si es va contenir destampar-les contra la boca de la seva dona, és perquè era un dia sagrat i, per respecte a Déu, havia de mostrar-se tranquil i compassiu.
*
Al final de cada carta, la Mathilde demanava a la Irène que li enviés llibres. Novel·les daventures, reculls de novel·les curtes ambientades en països freds i llunyans. No va confessar que ja no anava a la llibreria, al centre de la ciutat europea. Sentia pànic daquest barri de xafarderes, de dones de colons i militars, se sentia disposada a matar en aquests carrers que li portaven tants mals records. Un dia de setembre del 1947, quan estava embarassada de set mesos, havia anat a passejar a lavinguda de la República, que la majoria de meknasens anomenaven simplement l«Avinguda». Feia calor i tenia les cames inflades. Havia pensat que podia anar al cinema Empire o a refrescar-se a la terrassa del Rei de la Cervesa. Aleshores dues noies li havien clavat una empenta. La més morena shavia posat a riure: «Mira aquesta. El bombo, lhi ha fet un àrab». La Mathilde shavia girat i havia agafat la màniga de la noia, que shavia alliberat duna estrebada. Si no hagués tingut aquell ventre, si la calor no hagués estat tan punyent, la Mathilde lhauria perseguida. Lhauria estomacada. Li hauria donat tots els cops que ella havia rebut al llarg de la seva vida. Nena insolent, adolescent lúbrica, esposa indòcil, la Mathilde havia entomat bufetades i humiliacions, la ràbia daquells que volien fer della una dona respectable. Aquestes dues desconegudes haurien pagat per la vida de domesticació que la Mathilde suportava.
Per molt estrany que pugui semblar, a la Mathilde no li va passar mai pel cap que potser la Irène o en Georges no se la creguessin, i encara menys que un dia poguessin venir a visitar-la. Quan es va instal·lar a la granja, la primavera del 1949, es va sentir lliure de mentir sobre la vida de propietària terratinent que hi feia. No va confessar que trobava a faltar el bullici de la medina, que la promiscuïtat, que durant algun temps havia maleït, ara li semblava envejable. Sovint escrivia «Mhauria agradat que em veiessis», i no calibrava que aquí es trobava la confessió de la seva immensa solitud. Sentristia per totes les primeres vegades que no interessaven ningú tret della, daquesta existència sense espectadors. ¿Per a què val la pena viure pensava, si no és per ser vist?
Concloïa les seves missives amb un «Us estimo», o «Us trobo a faltar», però mai no els va dir que senyorava. No va cedir a la temptació de dir-los que el vol de les cigonyes, que arribaven a Meknès a principis dhivern, la submergia en una profunda melancolia. Ni lAmine ni la gent de la granja compartien el seu amor pels animals i quan, un dia, va evocar davant del seu marit el record de Minet, el gat de la seva infància, ell va alçar els ulls al cel davant de tanta cursileria. Va recollir gats, que va alimentar a base de pa sucat amb llet, i quan les dones berbers la miraven, convençudes que el pa ofert als gats era malbaratat, ella pensava: «Cal rescabalar tot lamor perdut, els nhi ha faltat tant, pobrets».
Quin interès tindria dir la veritat a la Irène? Explicar-li que es passava els dies treballant com una boja, com una il·luminada, amb la seva criatura de dos anys a lesquena? ¿Quina poesia podria extreure de les nits interminables en les quals es dedicava a destrossar-se el polze amb una agulla cosint els vestits de lAïcha perquè semblessin nous? A la llum duna espelma, fastiguejada per lolor de cera de mala qualitat, retallava els patrons de velles revistes i cosia, amb una devoció remarcable, pantalonets de llana. Durant labrasador mes dagost, seia directament al terra de ciment, vestida amb una combinació i, amb una bonica tela de cotó, va confeccionar un vestit per a la seva filla. Ningú va adonar-se de la seva elegància, ningú va fixar-se en el detall en el frunzit, en el nus sobre les butxaques, en la vora vermella que realçava el conjunt. No suportava la indiferència de la gent davant la bellesa de les coses.
LAmine apareixia molt poc en els seus relats. El seu marit era un personatge secundari al voltant del qual planava una atmosfera opaca. Volia donar a la Irène la impressió que la seva història damor era tan apassionada que li resultava impossible compartir-la o posar-la en paraules. El seu silenci estava carregat dinsinuacions lúbriques, feia passar les omissions per pudor i, fins i tot, per delicadesa. Perquè la Irène shavia enamorat i shavia casat, just abans de la guerra, amb un alemany encorbat per lescoliosi i shavia quedat vídua al cap de tan sols tres mesos. Quan lAmine havia aterrat al poble, la Irène havia observat, amb els ulls espurnejants denveja, la seva germana petita, que sestremia sota les mans de lafricà. I el coll de la Mathildeta sanava cobrint de xuclets negres.
¿Com hauria pogut confessar que lhome que havia conegut durant la guerra ja no era el mateix? Sota el pes de les cabòries i les humiliacions, lAmine havia canviat i shavia endurit. ¿Quantes vegades havia sentit, caminant de bracet amb ell, la mirada feixuga dels vianants? Aleshores el contacte amb la seva pell li semblava abrasador, desagradable, i no podia evitar sentir, juntament amb un cert fàstic, que el seu marit era un estrany. Pensava que calia molt damor, més del que ella se sentia capaç dexperimentar, per entomar el menyspreu de la gent. Calia un amor sòlid, immens, indestructible per suportar la vergonya que sentia quan els francesos el tutejaven, quan els policies li demanaven els papers, quan sexcusaven després de fixar-se en les seves medalles de guerra o en el seu francès perfecte. «Però vostè, amic meu, no és com ells.» I lAmine somreia. En públic, fingia que no existia cap problema amb França, perquè ell havia estat a punt de morir per aquest país. Però tan bon punt estaven sols, lAmine es tancava en el silenci i rumiava la vergonya dhaver estat un covard i haver traït el seu poble. Entrava a casa, obria els armaris i tirava per terra tot el que li queia a les mans. La Mathilde estava igual de rabiosa i un dia, enmig duna baralla en què ell cridava «Calla! Em fas vergonya!», ella va obrir la nevera i va agafar un bol amb préssecs madurs amb els quals havia previst preparar una confitura. Va llençar les fruites passades al cap de lAmine sense adonar-se que lAïcha els observava i que no es podia creure que estigués veient el seu pare així, amb els cabells i el coll regalimant suc.