Idiota, diu ella, enriallada. Va, que he de penjar. Silenci. Sííííí. Silenci. De part teva, sí. Silenci. Que sííííííí. Silenci. Va, prou. Fins després. Silenci. Jo també. Silenci. Deu. La Francina prem la pantalla de liPhone, en tanca la funda i el deixa caure dins la bossa. Quan torna a mirar cap a on seu el Kai, han passat segles. La Francina ha exagerat tant la seva representació que ella mateixa se lha cregut. En surt tan gran, tan dinàmica, tan superior, que res del que li digui ara el Kai podrà tornar a fer-la tremolar.
Perdona. Era el Jep. Que avui teníem un sopar i se nha recordat ara.
No et preocupis.
És un despistat. I ara, a córrer per organitzar-ho tot.
Què li has dit que estaves fent?
Un cafè amb una col·lega de la feina. Era més fàcil que, ja ho saps
Sí, sí.
Tu nhas dit res?
De què? Dhaver quedat amb tu?
Sí. Nhas dit res?
Sí. He dit que havia quedat amb tu.
Ah. I què has dit que soc?
Una vella amiga de la facultat, he dit.
La Francina sap que està mentint. El Kai sap que ella sap que està mentint. Tots dos saben que una frase així, He quedat a la tarda amb una vella amiga de la facultat, dins una parella real només pot acabar malament. Però tots dos donen per bona la mentida. Ell lha dit per incomodar-la. Ella la tolera perquè sap que lha incomodat. Tots dos voldrien saber exactament quina hora és, quant fa que ha començat aquella trobada i si ja és prou tard per donar-la per acabada. Però cap dells mira el mòbil per saber-ho. Intueixen, en perfecta sincronia, que han de fer un últim esforç, treure algun últim tema de conversa, per no tancar lepisodi de forma excessivament amargant.
Saps a qui vaig veure, fa poc? reprèn ell.
Qui?
Recordes el Molina? El dEstadística?
Ai, sí. Com era? Estadística aplicada a les ciències socials, no?
Està igual.
Vols dir que està igual de fastigós i vell verd?
Fins on puc confirmar-ho, sí.
I com va ser? On tel vas trobar?
Vaig anar a la lectura de tesi dun amic, el Biel. El Biel Muñoz, un mallorquí. Crec que no el coneixies, tu. Doncs vaig anar-hi i hi havia la plana major del Departament. Vaig parlar amb molts, és clar, però el Molina no me lesperava. Va ser com una aparició.
Per?
Dona, fes comptes Deu fregar els 80 tacos.
No tant, no?
Poc lhi deu faltar. Doncs això, que estava igual. Més canós, una mica encorbat, però seguia amb una estupenda mata de cabells i aquells ulls grossos i sortints, com una granota, que sembla que més que mirar-te set vulguin tirar a sobre.
Ai, sí. Ecs! I venia amb la bata, també?
No, no, la bata no la duia.
Deu haver-la rentat, per fi?
Jo crec que encara la du per casa seva, predicant modes, mitjanes i equacions a alumnes imaginaris.
I la Francina riu. Per fi, la Francina riu. I el Kai de sobte se sent més segur, més ferm, més lleuger, més jove i més guapo.
Vaig parlar amb ell, després, al pica-pica continua el Kai, més animat. No em recordava de res. Però mhi vaig estar una estona perquè em feia gràcia despistar-lo.
No vas aprofitar per confessar-li que eres tu el que li pintava amb boli la seva estimada bata quan passejava entre les taules de classe?
Però si això ho feies tu!
Què dius!
Jo prenia apunts. Tu li pintaves la bata. I després tho havia dexplicar tot jo.
Diversificació del treball, no?
Ara és ell, que riu, en trobar, finalment, un punt de connexió propi i privat. Respira. Deixa anar una bufada llarga daire plena de nervis i recances.
I a qui més vas veure?
Que tu coneguessis? Potser el Julià, saps?, el que anava amb la cama ortopèdica. I també el Marge, el Pasqual, la Dolors
Ai, el Pasqual, tan mono
Doncs ara fa un panxot que no te lacabes.
Quin regreso al pasado, no?
Això lhi deia al dEstadística, el teu amic pintarrajat. Que tot allò era això, una operació estadística. Una regressió.
Sí! torna a riure la Francina. Una regressió total!
Li vaig preguntar si les operacions estadístiques tenien moral, saps? Lhome repapieja una mica, però somriu més que abans.
I tu li donaves conversa, no?
Jo estava tan penjat com ell, no et pensis. Però com que al pica-pica, el Biel, el de la tesi, va portar unes herbes mallorquines per celebrar-ho, tots anàvem bevent amb la panxa buida Sí, jo li donava conversa. I li deia: Professor Molina, les regressions són bones o dolentes?
Quina jeta, tu
I ell em deia que no es podia saber, que la matemàtica és agnòstica I quan deia agnòstica es quedava clavat, com pensant en alguna cosa llunyana, que hagués recordat en aquell moment. Jo mel mirava, com esperant que acabés. Aleshores ell tornava a engegar i repetia que la matemàtica és agnòstica.
La frase està bé. No recordo que digués res tan bonic en tot el semestre que ens va fer classe. Si hagués dit que la matemàtica era agnòstica, hauria pres apunts i tot. Regressions agnòstiques. Que bonic!
Amb la mania que tu li tenies!
Això sí que és una regressió, Kai.
I tu què creus, Fran, són bones o dolentes, les regressions?
La Francina amaga la resposta en una rialla sincera i còmplice. Parlar del passat, de fantasmes compartits, i la seva pròpia energia i seguretat recuperades des de la trucada del Jep lhan activat. Es troba bé. El Kai també està més tranquil, més desinhibit. Potser sí que han fet bé de quedar i ho estan fent bé, posant lubricant a una relació encallada i rovellada que sempre shavia merescut un final millor, més digne.
Les regressions només poden ser bones.
Totes?
Totes.
I tu que ets experta i tal Això és una regressió?
Què?
Que tu i jo siguem aquí parlant de regressions, tants anys després
La matemàtica és agnòstica, Kai.
Quan finalment saixequen per marxar, el regust de boca és bo. Dolç. Reposat. Vint minuts de referències a la facultat, a llocs comuns i a records compartits han servit per trobar complicitat i confirmar que tenen més passat que present. La Francina sha mostrat riallera i empàtica. El Kai ha estat elegant i irònic. Tot sha mantingut en un terreny pulcre i adequat. El Kai ha volgut pagar el compte, esquivant les protestes de la Francina, que ha promès que el proper cop pagarà ella. Malgrat la frase, tots dos tenen la certesa que no hi haurà cap proper cop. Surten del bar i ambdós desitgen que laltre tingui un itinerari diferent.
Baixo cap al metro de Drassanes diu ella.
Jo pujo caminant cap a la Renfe contesta ell, per a satisfacció de tots dos.
Sabracen. No queda ni rastre de lelectricitat i lemoció autèntiques daquella abraçada al túnel del metro. Tampoc no sendevinen restes dels nervis duna hora i mitja abans, quan shan saludat al bar. Tot i això, es mantenen abraçats una mica més de temps del convencional, per subratllar que allò té quelcom despecial. En separar-se, també se sostenen les mans i les mirades algun instant més del compte. Genuïnament. Teatralment. O potser totes dues coses alhora.
Cuidat.
Tu més.
CONFIDÈNCIES
El Jep no entén res. La Francina havia estat divertida i càlida, al telèfon, unes hores abans. Ara, però, ha arribat tard, ha anunciat migranya i sha tancat a lhabitació. Ja no sap què fer amb el sopar amb la gent de lassociació que tanta il·lusió havia dit que li feia. Són quarts de nou, la seva germana és a punt darribar per quedar-se amb els nens, que estan sopats, en pijama i navegant entre la pantalla de la tele i la del mòbil.
Fran? demana ell, entrant a lhabitació, on ella sha deixat caure al llit, vestida tal com venia del carrer, però sense les botes. No contesta. Fran? repeteix.
No vinc, Jep. Em trobo fatal.
Però
Ho sento.
I si et prens
No puc, ves-hi tu. Total, tho passaràs millor.
La Maura és a punt darribar.
Truca-li, si us plau. No cal que vingui. Em sap greu, si ja venia. Ves al sopar i ja poso jo els nens al llit. Només necessito una estona i ja faig.
Et passa res?
Que tinc migranya, the dit.
És que abans, per telèfon, mhas dit
Sí, abans. Ara tinc el cap a punt dexplotar. No em facis parlar més, vale?
El Jep diu que vale, tanca la porta i va a buscar el telèfon per avisar la Maura. Segurament encara no deu haver sortit de casa. I en una cosa té raó, la Francina. Sho passarà millor si se nhi va sol, al sopar. El que no era normal era lentusiasme amb el qual havia reaccionat abans. Amb els anys que fa que no hi va, a les trobades que segueix muntant lassociació, amb la gent que ha canviat i els que ja ni la situen, sacabaria passant tot el sopar callada en un racó o penjant-se dell. Només lamenta que no lhi digués abans, per telèfon. Hauria estat més senzill. I no hauria fantasiejat amb una mica dalegria i un polvet en tornar del sopar.
Per què hi havia pensat, en això? Potser pel to de la seva veu al mòbil, picant i viu, que no sap quant temps fa que no lhi sentia. Però no vol donar més voltes al tema. Prefereix pensar en si val la pena canviar-se la camisa que sha posat per una altra de negra, que li amaga més la panxa, en si té prou bateria al mòbil o en si hauria de passar pel caixer de camí al restaurant.
Quan sent el cop de porta, la Francina obre els ulls i es queda asseguda al llit. Es posa roba còmoda i posa els peus nus dins les sabatilles de vellut destar per casa. És la primera sensació real que nota des de fa una estona. Les pessigolles suaus del pèl de les sabatilles li recorden que té peus. Que té cames. Que té cos. No sap exactament què li passa. No és migranya. És un cansament estrany, profund, que li surt de molt endins i lha aixafat, lha buidat, com si fos un globus sense aire. Ara, des del cop de porta, sembla que el seu cos recobra una mínima vitalitat, començant pels peus embolcallats en vellut. Ho aprofita per posar-los en marxa, per ordenar-los que la portin fins al menjador. La vida també ha tornat a la seva gola, des don les cordes vocals dalgú que deu ser ella sacsegen la placidesa electrònica dels seus fills. Va! A rentar-se les dents, que us naneu al llit. Jaaaa?! Ara! El Jan remuga i va cap al lavabo. La Noa inicia una segona protesta, però sadona que no tindrà efecte i la deixa a mitges. Va, guapa, li demana la Francina, ara amb un somriure tendre a la cara i obrint-li els braços com per invitar-la a abraçar-la i avançar juntes. El gest de sa mare la reconforta. No havia de venir la tieta?, pregunta el Jan, entre el brunzit del raspall elèctric. No, és la resposta, seca i definitiva, de la Francina.
El pis està en silenci. Tant que pot sentir els cops de tacó de la veïna de dalt, el concurs de la tele del pis del costat i els cotxes que passen, ara ja parsimoniosament, pel carrer de lEncarnació. La torradora escalfa pa. El microones, brou de pollastre de tetrabric. Pensa que aniria bé tenir un electrodomèstic que també tescalfés per dins, quan et sents així, freda en linterior.
Què ha passat, exactament? En sortir del bar no ha agafat el metro. Ha baixat lescala de lestació, sí, però nha tornat a sortir abans de marcar el bitllet. Ha travessat Colom i ha anat fins a la vora del passeig Marítim. Sha mirat laigua quieta, opaca i oliosa, reflectint la llum obliqua del sol i ha provat de pensar en com valorar aquella trobada.
No és capaç de decidir si el Kai lha sorprès positivament o negativament. Per no saber, ni tan sols sap si lha sorprès. Sha mostrat tan normal, tan com qualsevol, que no lha reconegut. No és que desitgés cap drama. Però potser sí que esperava que, al cap duna estona de posar-se al dia de les circumstàncies vitals de cadascú, hi hagués hagut alguna picada dull, alguna ombra, alguna transparència daquell noi que va declarar-la, repetidament, insistentment, lamor de la seva vida. I sí que hi ha hagut alguna referència al passat, divertida, entranyable. Però res gaire personal. Res que lhagi fet sentir especial. Potser daquí ve la buidor. Potser daquí emana el fred.
La torradora ha saltat. El microones ha piulat. Dreta, fa un glop de brou, que sha refredat tan de pressa com sha escalfat. Posa sal, oli i un tall prim de formatge sobre el pa, que, per gust i textura, passaria per porexpan.
Ha caminat pel passeig Marítim fins a creuar-se amb la Via Laietana. Ha pujat per lavinguda sense fixar-se gaire en res. Quan ha recordat que sempre ha dit que aquella és lavinguda més lletja de Barcelona, ha girat a lesquerra, pel Gòtic, retallant carrerons. Caminant desendreçadament, tan desorientada per dins com per fora, ha trigat una hora a arribar a casa. Quan, gairebé sense esperar-sho, sha trobat al seu portal, ha mirat a banda i banda, buscant alguna escapatòria. Alguna excusa que lalliberés de pujar. Quelcom que li servís per desaparèixer uns minuts, una hora, una setmana, una vida. Quan la porta sha obert per dins, estirada per un veí que carregava una bicicleta a lespatlla, no ha tingut més remei que posar-hi la mà per mantenir-la oberta, saludar amb el cap i, tot seguit, passar cap a dins. No hi ha escapatòria. Ni per a un minut, ni per a una hora, ni per a una setmana, ni, per descomptat, per a una vida. A lascensor ha recordat el sopar del qual havia parlat el Jep. De la conversa telefònica que havia escenificat un parell dhores abans. De la salsa absurda que hi havia posat. Imaginar-se la cara rodona, els ulls de lluç i lolor del desodorant que es posa el Jep per anar a sopars li fa venir tots els mals. La migranya no ha estat fingida. Ha estat instantània. Ha explotat dins el seu cap exactament entre el segon i el tercer pis i ha durat fins fa una estona, quan la porta del pis ha picat i lha deixat a ell fora.
Un glop de brou fred. Un mos de porexpan. Per què la decep tant que el Kai shagi comportat com algú normal? Fins a quin punt volia sentir-se venerada un altre cop? El seu pensament va de la buidor a la llàstima per ella mateixa i per la fila que deu fer, dreta al costat de la taula de la cuina. Amagada dels seus fills. I del seu marit. Desitjant que torni com més tard millor. Com més begut millor. I que es quedi clapat al sofà abans danar cap al llit, per no haver de respirar el mateix aire que ell. Avui no. Aquesta nit no.
No sagrada. Intenta canviar de perspectiva. Intenta abandonar la llàstima. O atacar-la des dun altre flanc: és el Kai qui li provoca tot això? No. No directament. El Kai és un símbol. Un cromo. La màquina fotogràfica que va tirar les millors fotos della, quan nocupava el centre, quan tot girava al seu voltant. Escura el brou i llença la resta del pa de suro a les escombraries. Apaga el llum de la cuina, sestira al sofà, engega la tele i fa zàping fins que localitza el mateix concurs que estan veient al pis del costat. Si no els pots vèncer, pensa. Sembolica en una manta fina i es deixa atropellar per una onada daplaudiments zombis i els bravos exagerats amb els quals una colla didiotes celebren in situ lenèsima actuació de lenèsim imitador de Nino Bravo. En pocs minuts, la televisió fumiga tots els dubtes. Buida el seu cap per no pensar en la buidor del seu esperit. I aleshores, alliberada de tots els pensaments que no ha sabut ni conduir ni comprendre, deixa de fer-se preguntes. En pocs minuts, els ulls se li tanquen i la son restaura lequilibri. Lúltim que passa pel seu cap, abans dadormir-se, és si explicarà a algú res de tot el que ha passat avui. I té claríssim que la resposta és no.