No sagrada. Intenta canviar de perspectiva. Intenta abandonar la llàstima. O atacar-la des dun altre flanc: és el Kai qui li provoca tot això? No. No directament. El Kai és un símbol. Un cromo. La màquina fotogràfica que va tirar les millors fotos della, quan nocupava el centre, quan tot girava al seu voltant. Escura el brou i llença la resta del pa de suro a les escombraries. Apaga el llum de la cuina, sestira al sofà, engega la tele i fa zàping fins que localitza el mateix concurs que estan veient al pis del costat. Si no els pots vèncer, pensa. Sembolica en una manta fina i es deixa atropellar per una onada daplaudiments zombis i els bravos exagerats amb els quals una colla didiotes celebren in situ lenèsima actuació de lenèsim imitador de Nino Bravo. En pocs minuts, la televisió fumiga tots els dubtes. Buida el seu cap per no pensar en la buidor del seu esperit. I aleshores, alliberada de tots els pensaments que no ha sabut ni conduir ni comprendre, deixa de fer-se preguntes. En pocs minuts, els ulls se li tanquen i la son restaura lequilibri. Lúltim que passa pel seu cap, abans dadormir-se, és si explicarà a algú res de tot el que ha passat avui. I té claríssim que la resposta és no.
El Kai, en canvi, sí que ho vol explicar. No sap com evitar-ho. És massa significatiu. Ressonen massa campanes. Van ser tantes pàgines embrutades parlant della, tantes converses de cervesa, tantes confessions de marihuana a trenc dalba amb amics que es deixaven explicar, un cop rere un altre, una nova versió de la mateixa història, un altre gir insuls duna història nyonya i repetitiva És cert que li ha costat reconèixer en la dona madura que tenia davant la jove que va canviar la seva vida. Aquesta és lexpressió que ha fet servir molts cops, quan el cadàver encara era calent. Al cap dels anys, és clar, va deixar de dir-ho. Potser per vergonya. Potser perquè ja no hi havia ningú a prop que ho volgués escoltar. Però ho seguia creient. Era la seva excusa. El contrapès a una vida de normalitat, lògica i càlcul. Era la seva història tràgica, el seu relat fundacional. Com més pragmàtica i insensible sha tornat la seva maduresa, més ha necessitat creure en aquella relació juvenil, dramàtica i pel·liculera.
I sí, el retrobament ha estat un pèl decebedor. Ell no ha aconseguit sentir-se còmode. Ella no ha arribat a mirar-sel amb aquella mirada càlida, impossible de descriure, amb què ell se sentia únic. Feia anys que no pensava en aquella mirada. Fins avui, quan sha adonat que allò era precisament el que faltava, el que havia desaparegut de la seva cara. Sí, el seu rostre sha sembrat de petites arrugues i els seus llavis rodons shan desinflat i despenjat pels angles. Però res daixò lha sorprès. La gran diferència, el que lha sobtat, és el contingut del seus ulls. Faltava la vibració suau i propera amb què acostumaven a abraçar-lo els ulls della. Hi pensa. Intenta recordar aquella mirada que, fins i tot quan el renyava, o li demanava que sallunyés della, transmetia dolçor, intimitat i amor. Amor, sí, per malsonant que sigui la paraula. Aquella mirada és el que ja no hi era. Sospita que és perquè, com és normal, tantíssims anys després, la connexió ha desaparegut. No se li acudeix pensar, en canvi, que el que ha desaparegut és la capacitat della per emetre-la.
Però el Kai té una virtut. Un talent ocult. I és que, pel que fa a la seva relació amb la Francina, la realitat mai ha estat un obstacle. Era capaç de convertir qualsevol situació real en una història radicalment diferent, per poc que hi donés quatre voltes. Lamplificació del drama era la seva especialitat. Res era del tot convencional. Tot podia tenir una o dues lectures diferents, més rebuscades. Després daplicar-hi un parell de filtres, de barrejar-hi dues cerveses i mitja dotzena de mals versos, qualsevol trobada quotidiana es convertia en una nova pàgina de la pitjor de les novel·les romàntiques. La realitat sempre va ser prescindible. La realitat mai no va tenir cap oportunitat. Com podia ser diferent, aquest cop?
Per això, quan lendemà pensa en fragments de la seva trobada, ja no sembla tan innòcua ni tan forçada. El grumolls on shavien embussat les seves paraules shan diluït en la seva memòria en poques hores. I fa números. Pensa en guarismes: vint anys, un mes i quinze dies del primer cop que va anar a aquell bar. Gairebé setze anys des de lúltim polvo amb ella. Tretze anys i poc de lúltim cop que havien quedat. Dun cap a laltre, set anys de la seva vida orbitant al voltant della. Com podria no parlar-ne?
A lhora de dinar, pensa si explicar-lhi al Llorenç, el seu soci i amic. Però desisteix. El Llorenç pertany a una fase posterior de la seva vida. Mai la va conèixer, la Francina. I, si nhi parlés ara, segur que ho interpretaria com el preàmbul duna aventura. I no és això. Per al Kai, el retrobament amb la Francina és tan extremadament rellevant com inofensiva. Tampoc no tindria cap sentit parlar-ne amb lHelena. La seva dona és comprensiva i, aparentment, poc propensa a la gelosia. De fet, fa temps que la nota llunyana i dispersa. En qualsevol cas, la idea dexplicar-lhi a ella és tan inversemblant i absurda que fins i tot hi especula per pura diversió. Sen preocuparia? Intentaria entendre la seva veritable dimensió? O ho escoltaria amb tanta educació com manca dinterès? Prefereix no esbrinar-ho. A més, ja té el candidat perfecte: el Bere.
Va. Escup. Què passa? linterpel·la el Bere quan ja fa mitja hora que repassen lactualitat a les cadires dalumini duna terrassa de la plaça de la Vila de Gràcia.
Que què passa? Per què ha de passar res? respon el Kai.
El Joan Berenguer, conegut com Bere per tothom excepte per sa mare, que el segueix anomenant Joanet o Tete, sha deixat convèncer fàcilment per fer unes cerveses. Que fa temps que no quedem, collons. Que aviat ens desconeixerem. Que sens acumulen els temes. Ara sel mira fixament, amb el seu somriure perennement burleta, com si acabés de recordar un acudit o acudir-se-li un joc de paraules.
Ah, no ho sé. Com que has dit de quedar així, de sobte, i no hi ha futbol ni res
Na, res despecial.
Si no és res despecial, almenys és alguna cosa ordinària?
Dacord el Kai fa una pausa camuflada amb un glop de cervesa. A veure. No és res, realment. Ten recordes, de la Francina, tu?
Mitja hora després, el Bere ja coneix tota la història. Lha escoltat atentament, deixant anar algun en sèrio no va venir?, algun al metro, de casualitat? No mho crec! o algun uala! de celebració. El Kai ha estat fidel a la veritat en els fets i opac en la descripció de les seves sensacions al respecte. Aquí és on posa latenció el seu interlocutor. Què va sentir. Què farà ara.
Què vols dir, que què faré? Res, faré. Què vols que faci? respon el Kai.
Re faràs?
No, no faré res. Ens vam veure i ja està.
I no us veureu més?
No tindríem per què.
Cap excusa? Cap compromís? Durant la conversa, no va dir-te de deixar-te re? O tu, no vas oferir-li, jo què sé, que li miraries el web de la seva feina o alguna cosa així?
No.
Tornaràs a escriure-li, per Facebook?
No ho sé. Potser sí, però ara mateix tampoc no sabria què dir-li. Vull dir com qualsevol altre que tingui al Facebook, saps?
El Bere sel mira durant uns segons. Fa un glop de lampolla de cervesa. Sel torna a mirar i fa que no amb el cap.
El Bere sel mira durant uns segons. Fa un glop de lampolla de cervesa. Sel torna a mirar i fa que no amb el cap.
No mho empasso. Vull que em diguis una cosa, però. Éreu al bar aquell, no? Al bar mític. Alfa i omega i tal. I va i et diu que lacompanyis a casa. Què fas?
Això no va passar.
Ja ho sé. Imagina-tho. Què fas? Si tho demana, què fas?
Això no va passar. No sé què hauria fet.
Posat en situació. Va. Què faries?
Ni idea, Bere, ni idea.
Jo crec que te nhi vas. I que puges a casa seva. I que, si set posa bé, te la tires.
Joder, tio el Kai dibuixa un gest de desaprovació amb els llavis.
No, no tho prenguis malament. És el que hauries de fer.
Què dius? No, home, no!
A veure si mexplico. Quants cops vas dir-me, en totes les formes possibles, que ella és, o era, o va ser la dona de la teva vida? Mho vas dir rient, plorant, cantant, en veu baixa, a crits. Mil vegades.
Daixò fa molt temps, Bere.
El temps és relatiu. Ja no penses que va ser-ho, la dona de la teva vida?
La dona de la meva vida és lHelena. La Fran va ser molt important. Però no es pot comparar, lògicament, a la dona amb qui em vaig casar, la mare dels meus fills.
Lògicament, dius. La lògica no hi té res a veure. O és que va ser lògica, tota la teva història amb la Francina? O potser et vas casar amb lHelena perquè era lopció lògica? La lògica només existeix després, per posar en ordre les nostres decisions. Et vas casar amb lHelena perquè nestaves enamorat. O perquè volies estar-ne. O perquè era el millor que podies fer. I la conec, Kai, la conec. Era el millor que podies fer, tho juro. Però la lògica va després. La lògica ens protegeix de la incertesa, dels canvis dopinió. Juram que mai has dubtat dhaver-te casat amb lHelena! Juram que mai has pensat en tots els camins que vas deixar enrere! Juram que no thas mirat alguna altra noia i no has especulat que hauria pogut ser ella, la dona amb qui et quedessis.
Això és trampa, Bere. Això ho fem tots. I elles també.
Correcte! Tots ho fem! Tots especulem. Només els morts no es fan preguntes. Però thas penedit mai de la teva història amb la Francina, per molt que us ajuntéssiu i us separéssiu, per molt que ho patissis?
Això no. No me nhe penedit, no. És part de la meva vida. Va ser important, ja ho saps, no ho estic negant.
És clar. La teva educació sentimental i tot el rotllo. Riu. Sorollosament. No només per locurrència, sinó perquè està content. El Bere sempre va gaudir daquella història. De totes les històries sentimentals. Com més complicades, millor. És la persona més barroerament romàntica que coneix el Kai. Amagat sota una pell gruixuda i una gestualitat gairebé siciliana, la seva devoció pels drames amorosos el fa el millor i el pitjor interlocutor possible.
No riguis, hòstia, que això és sèrio! diu el Kai, rient ell també, duna forma molt més continguda, gairebé per compromís. Ella va ser molt important. Qui la va cagar vaig ser jo. Moltes vegades.
Un àngel, sí. Saps què vaig llegir fa uns dies, dels àngels? És bo. Diu: Els àngels existeixen, el problema és que tota lestona volen i torna a riure, com si en comptes duna cita literària hagués explicat un acudit verd.
Ves al carai! respon el Kai, sense desitjar-ho. Al contrari, el que desitja és que aquella conversa continuï. Que lempenyi. Que el provoqui. Que lajudi a recordar, a retrobar-se, a connectar amb la singularitat daquella història de desamor que sempre ha evocat com el pilar sobre el qual ha aixecat la seva maduresa.
Mira. No tofenguis. El que vull dir és que, dalguna manera, tal com ho veig, ets un esclau. Estàs atrapat. Ets presoner de la teva pròpia història. Tota la teva vida adulta ha girat al voltant daquella relació. Per això, si ara set posés a tir, només tens dues opcions: o renegar de la teva història, fer-la petita i rebutjar-la, o tirar-te-la i emmerdar-ne el record.
Animal.
Animal. Sí. Animal. Som animals. Animals sentimentals. Som personatges de la novel·la de merda que escrivim perquè sassembli a les pel·lícules de merda i a les sèries de merda que veiem. Animals atrapats en les seves pròpies sinopsis argumentals.
Hahaha! Això tha quedat brodat! riuen tots dos.
No. Espera. Que no he acabat. Tens dues opcions. Només dues. Si passes della, vol dir que mai va ser tan important. Que vas enganyar-te. Que la dona de la teva vida va ser només un bucle del qual no vas saber, o no vas voler, sortir durant no sé quants anys de la teva llarga adolescència. Si passes della, passes de tu. I ensorres la teva història dramàtica. No pots passar della sense destruir-te a tu. Si ho fas, estàs acabat. Seràs un zombi més. Et quedes sense història. No hauràs fet res despecial en ta puta vida
Ja I si me la tiro
Així magrada, que reconeguem la possibilitat
No, trampós! Que acabis largument!
Trampós. Jo. Sí. Ja ho veurem, qui fa més trampes, eh? Dues opcions, deia. O la rebutges a ella i, amb això, renuncies a tu mateix. O te la tires, i ho destrosses.
Ho destrosso, no. Em destrossen.
No, no. Ho destrosses. Destrosses el record. Si teniu un rotllo ara, als quaranta i pico anys, què pot passar? Només pot anar malament. No sou els que éreu. Teniu nens. Teniu parelles. Teniu les tetes caigudes i la polla fluixa. Teniu feines, obligacions i necessitats. No teniu energia per tenir una història bonica. No teniu marge per sorprendre-us. Ja coneixeu la millor part de cadascú. Ara només coneixeríeu els vostres límits, la manca de paciència, la tensió de les mentides i el pes del vostre propi passat.
Que bé que mho pintes
És que lhas cagat, Kai.
Una altra rialla sorollosa. El Bere està embalat. El Kai gaudeix de la representació del seu amic. Lluny de preocupar-lo, no pot deixar de gaudir ser el centre daquella narració. Estar tan tràgicament condemnat és el més entretingut i emocionant que li ha passat últimament. Riu amb ell i fan xocar les seves ampolles.
Estic atrapat, doncs. Sort que no la veuré més i ella no tindrà ocasió de seduir-me
Sí. Sort. Oi?
És igual. Segons tu, ara, no tinc cap alternativa. La mort o el suïcidi, no? Estic condemnat Només puc viatjar en el temps i avisar el Kai de fa uns mesos que no la contacti per Facebook, perquè, si ho fa, es desencadenarà lapocalipsi segons sant Bere.
Tampoc. No pots. Et deus a la teva història. No podies no contactar-la. I us hauríeu trobat al metro igualment, no? No podies evitar-ho. Ets el personatge duna tragèdia ja escrita. Has de complir el teu paper. Heu de tancar la història. O en renegueu o la destruïu, però no la podeu esborrar. Et deus a la teva història. I al teu públic.
Tu?
És clar. Soc el teu lector. Per això mhas trucat.
SARA DE MATINADA
Les nits de juliol a Cabrera de Mar són enganyoses i contradictòries. Les jornades tenen vint-i-quatre hores, com les del febrer. Però juliol està ple de trampes i de promeses. Les nits són càlides. La platja és a prop, plena de guinguetes i de gent gaudint-ne a totes hores. Lagost i les seves vacances són ja a tocar. Anar-sen a dormir, no fantasiejar-hi, no aprofitar-ho és un luxe que el Kai no vol permetres. Assegut en una cadira de resina blanca del petit jardí del seu adossat, escura una ampolla de cervesa. És gairebé la una de la matinada. LHelena ha pujat a dormir fa estona. La casa està en silenci. Saixeca i es deixa caure al sofà. Amb el comandament de la tele en una mà i el mòbil a laltra, esgarrapa un trosset més de vida a la son.