En alguna cadena es troba un western en blanc i negre. Per un moment, dubta si una de les actrius que hi ha vist no és la Sara Montiel. Les imatges emmarcades del bar La Concha li venen al cap, totes alhora. Busca la informació de la pel·lícula. Misión de audaces. No li sona el títol, però està dirigida per John Ford i protagonitzada per linevitable John Wayne. Si hagués estat de la Sara Montiel, seria un senyal de la providència? Desbloqueja el mòbil i rellegeix els missatges que sintercanvià amb la Francina fa algunes setmanes. No shan tornat a dir res des de la tarda de La Concha. Tecleja. Perquè la nit és càlida, la memòria, dúctil, i la voluntat, feble.
Estan posant un western de la Sarita a la tele i te lestàs perdent.
Pica la icona denviar abans de tenir temps de repensar-sho. Si sho hagués pensat, no ho hauria fet. Si hagués recordat el to burleta del Bere duns dies abans, encara menys. Però no ha pensat, ni preguntat, ni recordat. Ha fet. Ha llançat una bengala petita i brillant enmig de la nit. Ara, contemplant la pantalla, desitja que el traç de la bengala desaparegui ràpid i passi desapercebut.
A quin canal?
La resposta el sobresalta. Com si lhaguessin atrapat fent quelcom de vergonyós. Llança el mòbil lluny dell com si, en comptes dun telèfon, el que estigués sostenint fos una aranya verinosa. La Francina tampoc no dormia. Tafanejava per Facebook, ja al llit, sola un altre cop. El Jep ha marxat a mitja tarda per participar en un curs destiu a El Escorial. Alguna cosa de Drets Humans al Magrib. No torna fins dimecres. No ho plany. Especialment al llit, ample i tot per a ella. No sesperava el missatge del Kai. De fet, no hi ha pensat gaire més des del dia que van quedar. Sí, aquell vespre es notava estranya i decaiguda. Hipersensible. Uns dies després ho atribuïa a una conjunció de la síndrome premenstrual, la fatiga de lonada de calor de lestiu tot just estrenat i lestrès de linici dels casals i les activitats estivals dels nens. Amb aquesta tríada dexcuses, no li va caldre tornar a pensar en la trobada ni en el Kai. Fins un parell dhores abans, quan havia entretingut la idea de quedar-hi un vespre, aprofitant la seva llibertat. I, per què no dir-ho?, com una forma de compensar lalta probabilitat que el Jep intenti lligar-se alguna investigadora guiri que pugui trobar a El Escorial. I, de sobte, la notificació del missatge del Kai. I un somriure que sallarga fins als seus dits quan tecleja la resposta.
No ho sé. En algun lloc del món sempre posen una pel·li de la Sara Montiel.
Això què és? Una altra probabilitat estadística?
Una regressió, com a mínim!
O totes dues coses!
Ho tinc: Televisa Mexicana 2. El jinete y la esclava. Yeah!
Què dius?! Com ho saps???
Google ho sap tot!
Nooo! No pot ser! Tho has inventat!
Potser sí
No pot haver-hi una tele que es digui Visa. Deu ser de pagament.
Veracruz, ma chérie.
Lo qualo?
Veracruz. El western per excel·lència de la cupletista per excel·lència. Any 1954. Dirigida pel mestre Robert Aldrich. Comparteixen cartell amb leterna Sarita un parell de mindundis que es diuen Gary Cooper i Burt Lancaster.
Google?
Què va! Això és de memòria .
Hòstia. Doncs potser no és tan dolenta, Kai. Escolta: «Año 1864. Napoleón III de Francia pone a Maximiliano de Austria como emperador de México, lo que provoca la rebelión de los juaristas».
Napoleón III y los juaristas Quin nom de grup de música que ha perdut la història!
I saps qui és la juarista de guàrdia?
Sospito que deu ser una senyora que fuma puros.
Bingo!
Segur que hi ha una forma de veure la pel·li ara mateix.
Segur.
Va, doncs! Tu no eres hacker?
Shhhhhhhhh! Calla, nena, que em busques la ruïna! Jo faig punt de creu i soc peón caminero, ja tho vaig dir. Ho diu el meu Linkedin.
Es fan uns segons de silenci. Fins aquesta pausa, la conversa electrònica ha estat ràpida, viva, intensa. Per uns instants, tots dos pensen com continuar-la, com fer que no es perdi. El Kai guanya temps dient que va a buscar una cervesa a la nevera. En tornar, reprenen el tecleig àgil, insubstancial i divertit.
Nen! Que són les dues!
La una en Canarias.
Haig de dormir. Que demà els nens saixequen guerreros.
Ok. Bona nit.
Eh Escolta
Eh-Escolto.
Va ser xulo veuret, laltre dia.
Síííí! No esperem quinze anys més a tornar a quedar, vale?
No, no!
Bona nit, F. :***
Bona nit, K.!
El Kai surt al jardinet encapsulat del seu adossat i mira al seu voltant. Tot està endreçat. Ni una punta de gespa més alta que una altra. Un deliri dordre fictici obra del Nelson, el jardiner que els sogres envien cada dijous a fer-hi un parell o tres dhores. Sacosta a una filera de cossis de fang amb plantes dalfàbrega que són a dalt de la paret de la terrassa, a un metre dalçada. Són cinc, tots de la mateixa mida, però un de cada color. Les hamaques estan plegades. Les joguines i els estris de jardí, recollits dins un bagul de polipropilè. Ordre. Control. Natura domesticada. Posa la mà rere el segon test de la filera, el de color lila, i lempeny per fer-lo caure. Es trenca amb un cop sord contra la rajola del terra. Lalfàbrega ensenya unes arrels blanques i lletges. Demà lHelena preguntarà qui lha trencat i ningú li donarà cap explicació. A vegades, les coses es trenquen. A vegades, la natura protesta.
La Francina apaga el telèfon i el llum. Sencongeix sota un llençol fi i sabraça al coixí tou on sol posar el cap el Jep. No acaba de tancar els ulls. Demà sarrossegarà llastimosament. El coixí fa lolor agra del xampú anticaspa del Jep. Mira lhora al despertador i es pregunta on deu ser, exactament, el seu marit. No té ni la certesa que sigui realment a Madrid ni a El Escorial. Sentreté imaginant-lo amagat al piset dalguna hippie de lassociació, de copes amb alguna professora visitant del departament o tirant-se qualsevol alumna de postgrau a lhabitació de lhotel. Lluny de ser destructiu, el pensament la conforta.
El Kai puja a lhabitació. La silueta del cos de lHelena es dibuixa sota els tapalls, gràcies a la llum de la lluna que es filtra per les persianes. Les abaixa a poc a poc, per evitar un excés de llum quan surti el sol. El mecanisme grinyola i lHelena es mou i protesta, sense despertar-se:
No, Manel, ara no
EL MANEL I LASTRONAUTA
Anit somiaves diu el Kai, sense apartar els ulls de la pista.
Somiava? Per què ho dius? pregunta lHelena.
Parlaves, quan vaig venir al llit.
I què deia? torna a preguntar lHelena, procurant contenir cap mostra de sorpresa.
No en recordes res?
No, Manel, ara no
EL MANEL I LASTRONAUTA
Anit somiaves diu el Kai, sense apartar els ulls de la pista.
Somiava? Per què ho dius? pregunta lHelena.
Parlaves, quan vaig venir al llit.
I què deia? torna a preguntar lHelena, procurant contenir cap mostra de sorpresa.
No en recordes res?
No, ni idea.
Parlaves del Manel respon ell, després duns segons de pausa.
Uf. Joder.
Sí.
Molt bé, Clàudia! Molt bé!!! crida lHelena, aixecant-se dreta i fent picar les mans. El Kai també aplaudeix per celebrar que la seva filla ha fet la seva primera cistella del matí.
A les graderies de la pista de bàsquet de Canet de Mar hi ha unes quaranta persones. Pares, avis, germans i algun tiet dels integrants dels equips de premini mixt de Canet, Arenys i Cabrera de Mar, que juguen un triangular per tancar la temporada. En Martí juga sol amb una pilota petita de plàstic, rere les últimes fileres de les graderies.
No entenc per què no la fa jugar abans, el Toni diu lHelena, queixant-se del noi que fa dentrenador, un jugador júnior del club que encara no ha complert els disset anys.
Han de jugar tots
Sí, suposo. Però no crec que la tregui tant com a alguns dels nens.
No ho sé. Potser no.
Vaig al lavabo. Vigila el Martí ordena ella, i saixeca i marxa.
Però si precisament ara està jugant la Clàudia!
Doncs precisament és ara que haig danar-hi.
Vale, vale.
LHelena passa de llarg per les portes dels lavabos i surt del pavelló. Treu dos xiclets dun paquet de la bossa i sels posa a la boca. El Manel. Fa més de mig any que va morir. Gairebé no hi pensa mai, ja. Però ara resulta que hi somia. Per què? Mastega el xiclet i camina fins a un petit tros de gespa resseca, coronat amb dos gronxadors i un banc de fusta, que queda per sobre del pavelló. Sasseu al banc. El sol pica i la llum és intensa. Des del turonet, a penes pot endevinar un bocí de mar, que queda tapat per un edifici enorme, perpetrat als anys setanta. Per què li torna al cap el record del Manel? Què devia passar, al somni? Mastega els xiclets sense trobar respostes. Hauria de tornar, si no vol donar explicacions. Però el que li demana el cos és marxar i estar sola.
És normal que hi somiïs, Helena li diu el Kai, quan ja fa una estona que la seva dona ha recuperat el seient al seu costat i contempla la pista, sense mirar-se-la del tot.
No ho sé. Suposo que sí. Encara en parlem a vegades, dell, a la feina, saps? Tothom el troba a faltar fent alguna cosa concreta, imagino. I normalment ens ho callem. Però és com si estigués pertot arreu, com un fantasma que ens observa, que sasseu a les taules de reunions, que revisa les notes de premsa. I, de sobte, tadones que ja no hi és, que una puta merda de càncer fulminant sel va endur sense avisar, duna manotada.
Per això, que és normal
LHelena es queda en silenci, absent, com si no hagués sentit la darrera frase del Kai. Com si fos lluny del seu costat, del pavelló, daquest món. Després duns instants més de silenci, es gira cap a ell.
Et faria res tornar tu amb els nens? Maniria bé estar sola una estona.
Sí, sí, és clar, com vulguis respon el Kai, sorprès i dubitatiu.
Gràcies. Majudarà, em sembla.
I com tornaràs? Vols que et recollim dalgun lloc?
No, no et preocupis. Ja tornaré. Hi ha trens. És fàcil. No estiguis per mi, dacord? Ja vindré diu lHelena, mentre mira al seu voltant, assegurant-se que no es deixa res. Dineu sense mi, si no he tornat. Hi ha mandonguilles per escalfar, si vols. O demaneu un pollastre. El que vulguis, vale?
Sí, sí. No et preocupis. Estaràs bé, però?
Sí, sí. Estaré bé. Només necessito una mica daire.
LHelena saixeca. Fa una mirada al lloc on el Martí segueix fent rebotar la pilota contra la paret, a la banqueta on torna a seure la Clàudia i, per últim, a la mirada interrogativa del Kai. Sajup, li fa un petó ràpid als llavis i sacomiada, ràpidament, com si tingués pressa. Surt del pavelló i camina sense saber ben bé cap a on anar. Fa massa calor i va mal vestida per asseures a la sorra de la platja. Arriba a la riera i ho troba tot massa concorregut, massa viu. Segueix caminant poble amunt fins que arriba al passeig de la Misericòrdia. És un indret polsegós, tranquil i gairebé solitari, ple de plàtans que fan ombra. És un bon lloc per centrar les idees.
Algú que lobservés, que hagués sentit les seves paraules en somnis, que veiés com lalterava només pensar en el seu nom, sospitaria que estava embolicada amb el Manel. No era així. Mai va passar res, realment, entre tots dos. Res dexplícit, almenys. Ell va aparèixer a la seva vida fa poc més de quatre anys, quan els socialistes van perdre lalcaldia de Mataró per primer cop des de la dictadura. LAjuntament va ser una bogeria, aquells mesos. Els rumors i les corredisses van ser intensos. El Manel va arribar poques setmanes després del nou alcalde, per fer de cap de premsa i comunicació. Una de les primeres decisions que va prendre va ser sacsejar lorganigrama i convertir la inofensiva Helena en la seva mà dreta, davant lastorament de tothom. Després de més de deu anys a lAjuntament, lHelena havia aconseguit fer tan pocs amics com enemics. Ella coneixia tothom però gairebé ningú sabia res della. La jugada va sortir-los bé a tots dos: el Manel tenia una via dentrada a tot lequip i cap a la resta de lorganització, i lHelena va trobar, per fi, un propòsit a una feina que fins aleshores havia fet maquinalment. No va dubtar a recuperar la seva jornada completa, malgrat que el seu fill petit, el Martí, encara no tenia ni un any i mig. Ni el Kai ni els seus pares ho van entendre, però lHelena no va deixar cap marge a la negociació. La decisió estava presa. El Manel li va atorgar una confiança tan inesperada com encoratjadora, com ningú ho havia fet abans. Ella va decidir que respondria. Que estaria a lalçada. Que era el moment de canviar-ho tot. Començant per ella mateixa.
Aviat va haver-hi comentaris. El Manel tenia bona planta. Alt, sec i segur dell mateix, desprenia carisma. Tenia una mirada verda i magnètica que senduia tota latenció de qui el mirés. Al seu costat, lHelena brillava encara més. Amb els seus cabells rossos, llargs i llisos, i la seva roba cara i sòbria, sovint semblava que sortia dalguna revista. El seu rostre era més fred que bell. Al seu cos, els angles predominaven per sobre de les corbes. I, no obstant això, emanava una imatge de perfecció distant, impol·luta, que funcionava com una cuirassa perfecta. Junts, el Manel i lHelena, feien una parella solvent, equilibrada i competitiva. I, malgrat els comentaris, la proximitat mai no es va convertir en intimitat.
Que no hi hagués intimitat, però, no vol dir que fossin només companys de feina. O amics. LHelena va aprendre dell. Va créixer amb ell. El comparava constantment amb el seu marit, tot i que ho feia només amb una finalitat analítica. Allí on el Kai era emotiu, el Manel era cerebral. On el Kai mostrava indecisió i dependència, el Manel era ambiciós i tenia el camí clar. El Kai en tenia prou amb el seu sofà i el trajecte diari de Cabrera de Mar a Barcelona. El Manel havia corregut mig món i tenia planificat conèixer laltre mig. Al Kai li confiaria els seus fills. Al Manel, la seva pròpia vida. Com més temps passaven junts, més malaltís era lexercici comparatiu. I la balança sempre acabava decantant-se cap a la banda del Manel.