La corresponia, el Manel? La desitjava? Sentia atracció física? Cap daquestes preguntes tenia la menor importància per a lHelena. Perquè tot plegat se situava en el terreny de la hipòtesi. La realitat, en canvi, era que el seu marit i el pare dels seus fills era el Kai. I no tenia cap intenció de canviar-ho. El Manel era un recordatori. Una assegurança. Un univers paral·lel. Una possibilitat. Si mai el Kai la cagava, activaria el Manel. Si mai ella mateixa es cansava de la seva vida tranquil·la i convencional, recorreria al Manel. No sentia ni urgència ni necessitat. Vivia arrecerada en les seves comparacions, en la facilitat per activar el seu pla B. Somiava que acaronava el botó nuclear que podia fer saltar pels aires la seva vida, la seva família i la seva imatge de nena perfecta. El Manel era el botó. Lalternativa. La possibilitat de ser algú diferent. Denviar-ho tot a la merda i sorprendre tothom, per una vegada.
Per això la notícia del càncer la va estabornir. El Manel va desaparèixer de loficina. Ella va seguir levolució de la malaltia a una distància prudencial. Poques setmanes abans de la seva mort, quan el va visitar per darrer cop, ell li va agafar la mà. La seva mirada verda i carismàtica ara era del color de laigua bruta. Tenia la mà freda. Ell va començar a parlar-li amb més tendresa i emotivitat que mai. Li agraïa la fe, la força, la intel·ligència. Ella escoltava, impàvida, posant més atenció a la inquietant temperatura de la seva mà que a les inesperades paraules. Si en aquell moment compartiren cap sentiment, era la por. Una por gran i fosca. Una por freda i aquosa. Com els seus ulls. Com la seva mà. Ell continuava parlant, enllaçant lamentacions patètiques amb promeses inassolibles. LHelena ja no lescoltava. Només esperava laparició de qualsevol excusa per sortir dallí. Quan finalment va marxar, es va notar seca i muda. Va enviar sa mare a ocupar-se dels nens amb dos whatsapps i quan va ser a casa, amb la certesa de disposar de tres hores de total solitud, va començar a plorar amb més força, més tristesa i més ràbia de les que mai havia sentit en tota la seva vida. Tant va plorar que, quan finalment el Manel es va morir, ja no li quedaven llàgrimes per vessar. Les becàries ploraven. Els tècnics ploraven. Les administratives ploraven. I ella, la seva íntima col·laboradora, estava seca i absent.
El santuari de la Misericòrdia de Canet és com un mausoleu. Saixeca abruptament en una esplanada gran que hi ha al final de la pujada del passeig. Dinspiració neogòtica, les seves formes netes i clares són una promesa de pausa i calma. LHelena se sorprèn de trobar-hi la porta oberta. A dins no hi ha ningú, però les estretes vidrieres de colors construeixen un calidoscopi de llumetes i reflexos que fan que el lloc sembli acollidor. Amb la xafogor de fora, gairebé té fred quan fa un parell de minuts que seu a la tercera fila, en un banc de fusta fosca. La quietud del lloc lempeny a pronunciar en veu alta la pregunta que fa estona que rebota contra les parets del seu crani: Què collons em passa?
Què collons li passa? Què sha desencadenat dins seu amb la mort del Manel? Qui és lHelena? La bona filla, bona mare, bona treballadora i bona esposa que ha representat durant tota la vida? O aquest neguit, cada vegada més freqüent, que especula amb trencar-ho tot, només pel plaer de veure-ho tot esquinçat i descobrir què passaria després? El Manel li deia que sota aquella aparença de nena eternament en filera per fer la primera comunió hi havia una força amagada. I lanimava a desfermar-la. És clar que no lhi deia perquè destruís res, sinó per encoratjar-la a prendre les regnes, a afermar-se dins lequip de treball de lAjuntament. Ell en deia assertivitat, amb aquell llenguatge de consultor que de vegades gastava per donar-se importància.
Però la força amagada de la qual parlava el Manel no era cap secret per a ella. Nera conscient aleshores i nés conscient ara. Sempre ha existit. LHelena intrínsecament bona i lHelena radicalment dolenta conviuen sota la seva pell blanca i pigada. Làngel sempre ha dominat la superfície. Però potser tants anys de repressió han alimentat laltra Helena, legoista i cruel. Potser el Manel la va fer créixer. Les aparences, el què diran, la imatge pública i la privada són el mur de contenció. La paret mestra del seu equilibri. Però el mur té escletxes. Unes escletxes a penes visibles des de fora, si un no shi fixa. I ningú no shi fixa. Aquesta és la sort. Tothom se la mira de lluny, però ningú lobserva amb atenció, lHelena. És tan ferma que tothom la dona per descomptada. Mentrestant, per dins, creixen les esquerdes.
Què collons em passa? LHelena intenta posar en ordre pensaments i sensacions. Li costa trobar una explicació lògica i racional als seus darrers mesos. Ni simagina haver-ho dexplicar. Però no per vergonya, sinó per coherència. En què sha convertit? En una mentidera? Una impostora? Quina mena de doble vida està alimentant? A qui està enganyant, realment? Quant temps aguantarà la paret mestra?
Comença a entrar gent a lesglésia. Són gairebé les dotze del migdia. El soroll interromp el seu pensament. Se sent fora de lloc dins una església, quan hi ha persones que es prenen seriosament el que representa. Decideix marxar, tot i que a fora la calor amenaça de fer-se difícilment suportable. Camina buscant ombres, transpirant, pensarosa i absent, poble avall, comptant que, duna manera o una altra, al final del pendent trobarà lestació de tren.
La mort del Manel va ser un punt dinflexió. El pla B que ell representava era, paradoxalment, el que aguantava el pla A. Mirar-sel a través del vidre del despatx era suficient per calmar les seves ànsies destructives. Però el càncer va ser un cop de martell, sec i definitiu, que va rebentar el vidre. Sense pla B, el pla A trontolla. I ella, sense saber si vol apuntalar-lo o acabar-lo de tombar, només pensa a fugir.
Fugir. Pot fugir una funcionària del Departament de Comunicació de lAjuntament? Pot fugir una mare responsable de dos infants innocents? Dalguna manera, potser sí. LHelena es va autodescartar ràpidament de la cursa per a la successió del Manel. Va recuperar la seva jornada reduïda sense donar explicacions. No va dir-ne res a ningú: ni als seus pares, ni als seus fills, ni, especialment, al Kai. Lefecte immediat va ser disposar dun estrany volum dhores buides que passaven per davant della sense que se nadonés. Fugir és un verb que lHelena va aprendre a conjugar en subjuntiu. No dir-ho a ningú no era una mentida. Era una rebel·lió. Aigua escolant-se per les escletxes del vidre esquerdat, empantanegant i podrint els fonaments de la seva vida dordre.
Com qui sobreviu a una explosió, els seus sentits van quedar afectats. Veia el món a través dun tel borrós. Tocava les coses com si portés uns guants gruixuts. Les olors passaven de llarg sense produir-li plaers ni fàstics. Les paraules li arribaven esmorteïdes, com si dugués un escafandre a totes hores. Els nens van notar quelcom imprecís, però sadapten tan ràpidament a tot que de seguida ho van naturalitzar. A la feina ja estaven acostumats als seus silencis. Que augmentessin encaixava perfectament amb un dol rere el qual tothom va intuir quelcom més profund del que la seva relació laboral amb el Manel justificava. Van tornar els rumors sobre ells, però ara contenien menys malícia que llàstima. A casa, el Kai no va notar res. Potser lHelena va dissimular més amb ell que amb els altres, com si fos conscient que les seves fantasies amb el Manel eren una forma de traïció. Potser simplement el Kai no shi va fixar gaire, perquè entre ells ja feia temps que la logística havia vençut la mística. El cas és que lHelena caminava pel món com si portés un vestit dastronauta i ningú semblava adonar-sen o atrevir-se a demanar-li explicacions. Com si fos normal. Com si no hagués de passar res més.
UN AS A LA MÀNIGA
El tren que lHelena ha agafat a Canet ha passat de llarg de casa seva. Recorre les platges del Maresme i travessa els budells subterranis de Barcelona. LHelena emergeix a la superfície a lestació de Sants. Ja a lexterior, la zona té laspecte desèrtic i desnaturalitzat propi del migdia dun diumenge de juliol. Ni tan sols se senten els cops dels patins dels skaters quan camina per lesplanada de formigó i quitrà que va fins al carrer del Vallespir. Allí agraeix lombra i camina fins a la plaça del Centre. Treu sis-cents euros dun caixer automàtic, sels posa amb cura dins la cartera i continua per lavinguda de Madrid fins que arriba al portal que estava buscant.
Podria dir que han estat els seus peus que lhan portat per inèrcia fins allí. Però seria una excusa. Des que ha pujat al tren, ha tingut clar quina seria la destinació dels seus passos. A penes fa setanta-dues hores que ha premut per primer cop el polsador del 4t 2a que té davant, identificat amb una cartolina poc discreta que diu Carlos Picas. Ara, però, no el prem. Hi ha quelcom que la paralitza. És vergonya? Por? Culpabilitat? Fàstic? LHelena nota com el cor se li accelera sota la camisa humida de suor. La palpitació és agradable. La reconeix. La seva víscera principal, ensopida, letàrgica i absent des de fa mesos, reviscola davant lexpectativa del que hi ha a laltra banda daquell botó, daquella porta, daquell ascensor de portes verdes.
Ella no sesperava que li passés res. Insensible, calmada i racional com sempre ha estat, mai va imaginar que la mort del Manel lempresonaria en un món sord, cec i asèptic. Potser una altra persona hauria optat per superar el dol amb drogues o fàrmacs. Altres haurien caigut en una depressió i shaurien capbussat en mesos de teràpia. Altres ho gestionarien fent esport, follant amb desconeguts, robant a El Corte Inglés o escrivint una novel·la, o, simplement, mirant cap a una altra banda. Ella es va quedar grogui. Embotada. Momificada rere gruixudes capes de benes invisibles. Des de laltra banda daquella nova pell que laïllava, el món cada cop li semblava més indiferent. No sentia desig, gana ni compassió. No sentia tendresa, ràbia ni dolor. Simplement, no sentia. No sentia res.
Inquieta, va començar a provar coses.
Lalcohol no va servir, perquè, com sospitava, lemboirava encara més.
El sexe sempre li havia resultat quelcom sobrevalorat, però no va voler descartar-ho. El Kai no va saber don sortia aquella sobtada fogositat, estranyament forçada, artificial i agressiva. Abans, però, delaborar cap teoria, lHelena ja ho havia descartat i ell es va quedar sense cap explicació, ni de larrencada, ni de la frenada.
Pensant en el Manel, va valorar dos dels vicis que ella li coneixia. El primer era la cocaïna. El Manel en prenia damagat, de tant en tant. Li va dir no com una confessió ni com una confidència, sinó com una dada, gairebé una estadística. Fins i tot li va suggerir provar-la quan necessités una empenta. LHelena li va dir que no, que ni pensar-ho. No va saber si creure-sel, però no simaginava a ella mateixa prenent-ne. Com? Esnifant-la? Quina angúnia, va dir-li. Recentment, mesos després de la seva mort, ho havia considerat. Potser serviria per trencar aquell embolcall que lenvoltava. Però seguia fent-li massa angúnia, massa fàstic i massa dubtes. I si no ho feia bé? I si perdia el control? No. Impossible. Descartat.
Així que va pensar que provaria laltre vici del Manel: les cartes. Ell hi jugava amb una certa regularitat. Deia que una timba de pòquer era millor que un postgrau en psicologia empresarial. A això no va convidar-la mai, però de tant en tant nhi havia parlat. De la tensió a les mirades. De les incerteses que revelava cada gest, cada vacil·lació. No va imaginar-sho com una addicció. Més aviat com un terreny desconegut on ella mai hauria gosat penetrar. De manera que va provar el joc. I, per primer cop en molt temps, va notar quelcom bellugant-se dins seu.
Va començar amb el pòquer per Internet. A les primeres partides només shi jugava els punts que et donava un portal per registrar-te. Shi adormia. Ni guanyar ni perdre li generaven cap emoció. Fins que, abans dabandonar-ho, va ingressar-hi 50 euros. I la sensació va canviar radicalment. Passar dels punts de mentida als diners de veritat va transformar lexperiència. Durant un parell de setmanes va arribar a passar-shi quatre o cinc hores diàries. La resta del dia seguia vivint dins la seva closca, amb sordina. Però quan estava connectada i jugant se sentia gairebé normal. Sentia coses. Sentia emoció, por, riscos, tensió, inquietud. Sentia vida. Cada mà de cartes electròniques era una promesa de sensacions. Liofilitzades dins un entorn sintètic, sí. Però sensacions al cap i a la fi. Guanyava. Perdia. Ho recuperava. I tornava a perdre-ho. El temps passava volant. Fins que també allò va començar a fer-se repetitiu. La derrota només reduïa el seu saldo. La victòria, simplement lincrementava. La tensió, lanticipació i ladrenalina que notava en cada risc que prenia sesgotaven. Havia dexplorar alternatives.
Va provar el casino. Era lopció més abastable. Va anar-hi un dimecres a primera hora de la tarda. A pocs metres de les platges de Barcelona, que somplien de turistes i passavolants perseguint els rajos del sol de maig, ella travessava les portes del més previsible dels temples del joc. Si sesperava glamur i distinció, el que va trobar estava entre la sordidesa i el ridícul. Si simaginava el bullici dun hotel de Las Vegas, el lloc on va entrar semblava més un bingo de poble. No tant pel decorat, que era pretensiós i exagerat, sinó per la clientela. El que lHelena buscava al casino eren rivals. Persones a qui enfrontar-se, que servissin per retrobar lemoció que els pseudònims dels jugadors virtuals ja no li proporcionaven. Volia mirar la cara dun altre jugador mentre ella apujava una aposta o mentre esperava a veure com girava les seves cartes. Però el casino no li ho proporcionaria. En comptes de rivals, va trobar cosins germans dels mateixos que sempastifaven de protector solar a tres-cents metres dallí, passejant en samarreta i un got de plàstic a la mà, rient-se de tot. Turistes, jubilats i ociosos llençaven diners a la ruleta i a les màquines, com qui llença monedes a un estany o bocins de pa dur als ànecs. Cambrers i crupiers repentinats contenien la respiració i la vergonya quan lenèsim nòrdic baixat dun creuer tornava a preguntar-los les regles del blackjack. Les taules de pòquer eren buides, excepte una en què un grupet de russos, segurament celebrant un comiat de solter, es prenien el pèl els uns als altres. Va marxar sense jugar.
LHelena suposava que hi havia llocs on es jugaven partides privades, però no sabia com entrar-hi. No tenia clar ni que fossin legals. La decepció del casino i la davallada en linterès que li generava el pòquer en línia van aïllar-la encara més. La Clàudia preguntava a son pare què li passava a la mama. El Kai provava de parlar-hi, però només obtenia respostes lacòniques que ho reduïen tot al cansament, la feina, lesgotament domèstic i lanèmia que, oportunament, li havien diagnosticat a principis dabril.
Uns dies després del fiasco del casino, el Kai va endur-se-la a sopar a un restaurant pijo del Born. Era a principis de juny. No fa ni un mes. Els nens es van quedar amb els avis. Tots reien. Anar a dormir a casa dels avis era sempre una festa intergeneracional. Lavi Alfonso remugava teatralment. Làvia Rosa es deixava fer pessigolles pel Martí. La Clàudia feia xiscles perquè el gos provava de llepar-la. Quan van tancar la porta del cotxe per anar cap al restaurant, tots els sorolls vitals i festius van apagar-se. La ràdio va omplir el trajecte. LHelena mirava per la finestra, perduda entre monosíl·labs. Cansat, el Kai va abordar-la a les postres.