Amor i no - Alba Dalmau 3 стр.


Durant la cerimònia lYngve observa els convidats. Els únics que coneix són els amics de lescola de moda on va estudiar la Carme a Roma. Tots tenen el mateix aspecte ocellesc, pels vestits fluors extravagants, els tocats amb plomes i les mànigues desiguals com ales asimètriques. A més, això dels nassos aguilencs i els ulls una mica sortits és molt italià. Lolor de pasta sobrevola la cerimònia, fins al punt que al cap de mitja hora els convidats ja comencen a estar neguitosos, i és que no hi ha res pitjor que una concentració ditalians afamats. Quan sacaba la cerimònia, la gent saixeca en estampida cap al banquet. El detall pintoresc de la cerimònia és una senyora grassa asseguda en un racó que fa pasta fresca amb les seves pròpies mans. Està asseguda en una cadira plegable que queda amagada sota les carns que li pengen. Amassa la pasta amb uns braços rodons i gruixuts que quan fa força li tremolen com si fossin de gelatina. Quan finalment té la massa ben estovada, la converteix en unes cordes molt llargues que després talla amb un ganivet a trossets. Amb laltra mà, agafa els trossos a tota velocitat i els aixafa amb el dit per convertir-los en unes rodones perfectes que tenen forma dorelletes. Són les famoses orecchiete con le cime di rapa de la Pulla. La dona treballa amb la mateixa indiferència que ho faria a la cuina de casa seva, immune a lelegància dels convidats i al fet que per a alguns serà un dia inoblidable.

El sopar se serveix en unes taules llarguíssimes parades amb tovalles blanques, una vaixella antiga de la mateixa masseria i copes de cristall que sembla que es xiuxiuegin secrets pel crepitar del Bianco Frizzante. Els convidats parlen alt i riuen escandalosament i de tant en tant totes les converses saturen i es tornen una sola veu per acompanyar els músics en alguna tornada famosa que tots coneixen: «E dimprovviso quel silenzio tra noi / E quel tuo sguardo strano / Ti cade il fiore dalla bocca e poi / Oh no, ferma ti prego la mano». I mentre canten, amb les copes a laire i la mà al pit, tothom es balanceja dun costat a laltre amb els ulls tancats. LYngve es pregunta què hi fa aquí, en aquest forat negre que lha dut a un passat-present digne duna escena felliniana.

El terrabastall duna safata metàl·lica que cau a terra i la trencadissa duna dotzena de plats fa que saturin els càntics i totes les mirades es concentrin en el cambrer bigotut que acaba de caure en rodó i és a terra batent els braços i les cames a laire com si estigués rebent una pallissa imaginària sense forces per tornar-shi. Lhome escumeja per la boca i té la mirada fixa i aliena al caos que viu la resta del seu cos. A laltra punta de la taula, els amics del nuvi assenyalen el cambrer i riuen tan fort que shan daguantar els abdominals mentre es donen cops a lesquena entre ells per celebrar la bona idea que han tingut de contractar un actor per donar la nota enmig del banquet i amenitzar una mica la vetllada. La Chiara estira la màniga de lamericana a lSteffano i, amb una veu encara més aguda de lhabitual i gratant-se el cap fins a destrossar el delicat jardí que fa un moment era el seu pentinat, suplica al seu flamant marit que faci alguna cosa ràpid, perquè de cap manera vol un mort en el dia del seu casament. LSteffano mira els seus amics, que sestan descollonant al final de la taula, i corre a preguntar-los de què va tot allò perquè no fa ni puta gràcia, però ells el tranquil·litzen dient-li que no passa res, que tot és una conya. Però el cambrer segueix a terra, fingint uns espasmes tan realistes que fins i tot els amics estan sorpresos de la qualitat de lactuació pel preu que han pagat. Just en aquell moment, un xaval amb rastes i vestit de carrer sacosta a en Giacomo, que és la seva persona de contacte, i es disculpa pel retard i li pregunta on es pot anar a canviar i en quin moment volen que faci lespectacle. En Giacomo, ara sí, espantat de debò, es mira lactor real incrèdul i fa un salt de la cadira, apartant a cops de colze a tothom que es troba pel camí fins a arribar on hi ha el cambrer en plena convulsió i, com si es tractés del seu propi germà, mira els convidats amb els ulls fora de lòrbita i comença a cridar histèric que per què collons ningú ha trucat encara a lambulància.

Després de lincident, lambient ha quedat enrarit, però el casament ha de continuar perquè encara queden el pastís i el ball. Els nuvis, per ordre del fotògraf, es passegen abatuts entre els convidats per fer-se les fotos de rigor i a les fotos tothom surt amb un somriure tens pels nervis que acaben de passar.

Quan comença el ball, la Carme li diu a lYngve que ja nha tingut prou, que està cansada. Li pregunta si vol acompanyar-la a lhabitació perquè té ganes destar una estona a soles amb ell. LYngve sen va demà i ella es quedarà uns dies més, així que ja hi haurà temps de posar-se al dia amb la resta i comentar el convit. A ell li sembla bé perquè ja fa estona que se sent incòmode, tant a dins com a fora del vestit.

LYngve es canvia i es posa la seva samarreta dels Ramones per anar a dormir mentre la Carme es fa una dutxa freda. A fora els xiscles dels grills es barregen amb la música i, de tant en tant, els nens del casament tiren petards.

La Carme surt del lavabo amb una samarreta XXL que era de lYngve i sestira al seu costat. Ell se la mira i se somriuen de debò per primera vegada des que shan vist.

Yngve, thaig de dir un secret i saixeca lentament la camisa per mostrar-li un ventre lleugerament inflat: estic embarassada.

En aquest moment, se sent un tro molt fort i just després unes palmeres daurades exploten al cel. LYngve es queda mut. La pregunta flota per lhabitació amb lletres invisibles, però la Carme savança.

El pare és cubà. És professor de ball de saló, el vaig conèixer per un daquests encàrrecs de vestuari que em fan últimament. No sé com explicar-tho però va ser veurens i no va ser el cap, van ser els cossos que ho van decidir. Tu saps com magraden a mi els caramels de fudge, oi? Doncs la seva pell té exactament el gust i la textura daquests caramels. No el buscàvem pas, però va passar, i tu ja saps que jo sempre he volgut tenir fills Va callar un moment. No sé com anirà entre nosaltres però tant se val, vull tenir un fill o una filla mulat i que sàpiga ballar, i encara que la cosa no rutlli, la idea de tenir una cosa petita que sassembli a ell a mi ja em fa feliç.

Les paraules de la Carme es claven al cos de lYngve com agulles dacupuntura, però alhora semblen tan sinceres que lYngve no té més remei que felicitar-la.

Ara és a Viñales. Sha mort el seu pare i ha hagut danar-hi per reorganitzar el negoci de la seva família i no sap quan tornarà, però sé que ho farà perquè tinc una penyora infal·lible. La Carme somriu i es toca la panxa. Toca-la, si vols. Vine, estirat aquí amb mi.

LYngve no vol però no li sap dir que no. Li toca la panxa, encara que si no lhi hagués explicat hauria dit que era només la inflor del sopar.

Tu que sempre has sabut veurem per dins, explicam què hi veus.

Doncs No ho sé

Va, va, sisplau, diguem què hi veus!

Hi veig un peix.

Ah sí? I com és?

Té escates turqueses i punts taronges molt petits per tot el cos.

I què més?

i unes aletes molt grans en forma de farbalans. És molt bonic.

Oi que sí?

I mentre lYngve continua descrivint el peix que neda en aigua amniòtica, la Carme sadorm amb una mà damunt la panxa i laltra sobre la cama de lYngve, que aquesta nit es quedarà així, mirant-la a ella i la corba del seu ventre.

Tu que sempre has sabut veurem per dins, explicam què hi veus.

Doncs No ho sé

Va, va, sisplau, diguem què hi veus!

Hi veig un peix.

Ah sí? I com és?

Té escates turqueses i punts taronges molt petits per tot el cos.

I què més?

i unes aletes molt grans en forma de farbalans. És molt bonic.

Oi que sí?

I mentre lYngve continua descrivint el peix que neda en aigua amniòtica, la Carme sadorm amb una mà damunt la panxa i laltra sobre la cama de lYngve, que aquesta nit es quedarà així, mirant-la a ella i la corba del seu ventre.

1990

Barcelona

El dia que vaig saber que estava embarassada la meva única por era que el meu ventre no sinflés amb la rodonesa terràqüia de la resta de les dones. Pensava que el meu cos no en sabria i que la panxa sem tornaria deforme com una bossa descombraries boteruda que la gent miraria amb fàstic i que hauria de dissimular amb xals o jerseis amples. Però no ha sigut així. Aquests últims dies la meva panxa és una síndria enorme, amb lescorça dura per fora i plena de suc vermell a dins, i les dones del carrer em miren de reüll amb orgull i aprovació.

De les classes de prepart només he retingut informacions inútils que sé que no em serviran de res quan arribi el moment, però és que la Layla, la professora de rastes polides i un mandala tatuat a la nuca, té la capacitat de convertir tots els detalls escabrosos de lembaràs en una llegenda èpica i ancestral. «Noies, aquesta línia negra que us neix del pubis i us arriba fins al melic és la línia alba, i no us nheu davergonyir, lluïu-la amb orgull, perquè és el meridià on el vostre fill creix dia rere dia, és la marca fosca que delimita on es troba el vostre tresor i lautèntic centre del vostre cor. A més, aquest camí de borrissol afavoreix que el bebè trobi el mugró de la mare, és com un camí que guia el nadó al seu destí.» Mesforço per posar els ulls en blanc cada vegada que la Layla deixa anar un dels seus discursets místics, i és que aquests gurus New Age em posen els pèls de punta, sempre amb aquests aires de suficiència que sembla que facin una pausa al final de cada frase per sentir-se leco. Però tan bon punt començo a odiar-la, ella contraataca amb alguna informació nova que, probablement, pels canvis hormonals que pateixo, em colpeja com un mall i mhumiteja els ulls democió. «El vostre bebè durant la gestació juga amb el cordó umbilical, lestira i lagafa amb força com una liana, és la seva forma de desenvolupar la força als ditets, per això quan neixen poden agafar-te al dit amb tanta força, i és que ja han estat practicant durant nou mesos.» Quan acabem, la Layla, que viu en un estat postorgàsmic permanent, ens acomiada amb el seu somriure anestesiant i una abraçada energètica per a nosaltres i una altra per als nadons i ens xiuxiueja a lorella que som les autèntiques Venus de la fertilitat, les escollides per assegurar el curs de la humanitat.

Ha passat aquest matí, a la fruiteria del Mercat de la Concepció. La Trini, la fruitera, una mena de ginecòloga de la vida amb la capacitat de fer ecografies a pèl, perquè diu que pot endevinar si serà nen o nena només mirant les panxes, quan mha vist mha dit: «Serà nena, ara sí que ja no en tinc cap dubte!» Jo li he dit que segur que tenia raó i he resat perquè no em preguntés qui era el pare. Per ordre seva, perquè sempre obliga els clients a palpar la mercaderia per demostrar-los que és de primera qualitat, tenia una pruna madura a la mà quan he notat la primera fiblada. De lensurt he fet força amb la mà i la peça ha esclatat amb tanta força que mha esquitxat tota la roba. La Trini, sense pensar-sho, mha dit: «Nena, això és que ja ve, i si és una nena sha de dir Pruna i que no sen parli més, corre a buscar un taxi, corre!»

De camí a lhospital, les contraccions shan accelerat, he intentat fer els càlculs matemàtics que la Layla ens havia explicat tantes vegades, però no podia recordar quants minuts havien de passar entre una contracció i laltra i en lúnic que podia pensar era en la remor tibetana de la Layla dient-nos: «Quan sigui el moment, bufeu com si apaguéssiu les espelmes dun pastís», i de camí al Clínic he començat a bufar centenars despelmes de pastissos imaginaris.

A lhospital, la infermera, que es veia que es prenia els parts amb la indiferència de qui acompanya algú a anar al lavabo, mha dut fins a lhabitació i mha dit que em calmés i que comencés a dutxar-me, perquè fins que no dilatés uns quants centímetres hi havia temps perquè arribés el pare i tot. He preferit no dir-li que del pare no en tinc ni el telèfon, només una adreça postal escrita a llapis que diu «Casa Leibys y Papito el Zapatero» i el quilòmetre de la carretera, per això he acabat marcant el número de la feina de la mare amb resignació. Fa mesos que no parlem. Trucar-li em fa pensar en quan era petita i en plena febrada la secretària de lescola li trucava perquè em vingués a buscar i ella arribava dues hores més tard, crispada perquè lhavien interromput a mitja feina, i duna estrebada se memportava a loficina per continuar treballant, amb lúnic consol que la seva secretària era una mica més amable que la de lescola.

Ara soc a la sala de parts, empenyent amb crits de bèstia i un equip dinfermeres que manimen com si fossin lafició dun partit de futbol decisiu i jo la pitxitxi. Entre contracció i contracció els dic que no puc, que no en sé, que no sortirà... però elles insisteixen com si haguessin apostat diners en mi i no estiguessin disposades a perdrels. «Va, empeny, empeny, empeny! Una mica més, que ja ho tenim, això! Tu pots! Vinga, vinga, vinga! Més, més, més.» I jo només puc pensar que això no sortirà mai i que seré lúnica dona al món incapaç dhaver donat a llum. Em veig passejant-me tres anys més tard, amb una panxa de quaranta-vuit mesos, gran com un planeta i arrossegant-me pels carrers a quatre grapes perquè els peus ja no maguanten i treballant en un circ: «La mujer embarazada de tres años, ¡pasen y vean!» Però, de sobte, sento una veu que diu: «Ja està, ja és aquí! No ha sigut tan difícil, oi que no?», i me la posen als braços. És una nena preciosa de color vermell lilós. Ens mirem llargament per reconeixens i amb un fil de veu, perquè no em sentin les infermeres, li dic que no pateixi, que de moment jo seré la seva mare i el seu pare i els avis si fa falta i que tot sortirà bé, i després li acaricio el nas, petit com un pessic, i sense pensar-ho em surt dir-li: «Hola, Pruna.»

La mare arriba dues hores després que ens hagin pujat a planta. Entra a lhabitació duna revolada, estressada i amb tres carpetes gruixudes sota el braç. Sempre vesteix amb roba de fil, blanca i ampla, com si la seva vida fos una festa permanent en un iot eivissenc.

Perdona, reina, tenia una reunió molt important i no mhe pogut escapar abans.

No passa res, mama.

Escolta, abans que res... i amb «res» es refereix a conèixer la seva neta, the trobat una feina, perquè ara amb tot això i quan diu «això» remena la mà a laire, referint-se a la Pruna i a mi, sense un home que ens mantingui no pots seguir com fins ara. A la sastreria del Liceu busquen algú i ja els he dit que comptin amb tu, així que tan bon punt et recuperis ells ja tesperen. Els he parlat molt bé de tu, però no pateixis, que sent filla meva segur que no hi haurà cap problema. Estàs contenta, reina?

Назад Дальше