Tot això significa que era un barri de dimensions reduïdes amb una espiritualitat profunda i molt variada, on sinvocava el cel i diverses versions de Déu. Els primers anys de la meva estada al barri, la gent que assistia a aquelles esglésies hi anaven amb els vestits de gala: els homes i els nens amb americanes i pantalons de molts colors, les nenes i les dones amb vestits, les dones més grans sovint amb barrets de setí, tul o vellut que havien estat prisats, enrivetats, inclinats, realçats, coberts amb vels, decorats amb flors de roba, amb plomes o amb joies. Era un barri tan viu que, per contrast, les zones residencials on jo havia crescut em semblaven mortes i buides, ja que el seu disseny i la seva concepció buscaven evitar lespai públic i el contacte humà, on els adults es desplaçaven amb cotxe, la gent vivia tancada i les tanques entre les cases eren més altes que els nostres caps.
A vegades, per les meves finestres contemplava els fidels que caminaven en diverses direccions, a vegades jo mateixa passejava entre la gentada i saludava alguns coneguts abans i després de lofici religiós. El barri sanimava molt els dies que els fidels sencreuaven pel carrer quan anaven a peu als seus llocs de culte i quan es dispersaven per tornar a casa. Les esglésies eren propietàries dels edificis on celebraven els actes religiosos, però la majoria dels qui hi assistien eren llogaters i al llarg dels anys molts dells sen van anar a viure a altres llocs i els carrers van perdre lanimació. En comptes de lalegre gatzara, a les voreres hi havia cotxes i cotxes aparcats en doble línia. Després, de mica en mica, també les esglésies van començar a desaparèixer, però això va passar molt després dels dies en què vaig conèixer el barri i la seva gent.
Els habitants més antics havien format part de la gran migració de negres procedents del sud, i el seu estil de vida estava relacionat tant amb els estats del sud, els poblets i la vida rural, com amb la vitalitat de les zones deprimides de les grans ciutats. Quan escoltava les seves històries, notava que els fantasmes dels seus llocs dorigen continuaven presents en els seus records i en els seus costums. Als anys quaranta, la població negra de San Francisco shavia multiplicat gairebé per deu, i els nouvinguts shavien concentrat en aquest barri, prop del centre geogràfic de la ciutat, i a Hunters Point, a lextrem sud-est de la ciutat, on les drassanes oferien llocs de treball.
Els habitants més antics no tenien pressa, eren gent del camp. Miraven la gent que passava, saludaven els coneguts, a vegades renyaven la quitxalla que feia el que els semblava una malifeta. Ells em van ensenyar que una conversa, fins i tot entre desconeguts, podia ser un regal i una mena desport, una bona avinentesa per a la cordialitat, les bromes, les felicitacions i lhumor, i també em van ensenyar que les paraules ben dites eren un foc on escalfar-se. Molt anys després, quan vaig passar temporades a Nova Orleans i en altres parts del sud, em feia lefecte, encara que sembli estrany, que em trobava a casa, i em vaig adonar que aquest trosset de la costa oest havia estat en aquells anys un lloc davançada del sud negre.
2
El senyor Young havia crescut a la rural Oklahoma, i el senyor Ernest P. Teal, que vivia a laltra banda del carrer però guardava el seu cotxe llarg i luxós dels anys setanta en un dels garatges del nostre edifici, procedia de Texas. El senyor Teal anava sempre vestit amb elegància, en alguna variant damericana i barret fedora, sovint de tweed i amb textura. Era un home amb inclinacions artístiques i mexplicava anècdotes sobre lèpoca gloriosa del jazz al districte de Fillmore, però també era un home piadós, duna gran amabilitat i simpatia, la prova vivent que el fred i la calor podien brollar de la mateixa font.
A la cantonada hi vivia la senyora Veobie Moss. Havia heretat la casa de la seva germana, que lhavia comprada amb els diners estalviats treballant de dona de fer feines. Quan la senyora Moss ja era gran i desmemoriada, sovint sasseia als esglaons de fusta davant de casa seva, de cara al sud i, quan maturava per fer-la petar, em parlava dels camps de fruita de Geòrgia, on havia crescut, i dels seus preciosos arbres. Era com si en aquella escala estigués asseguda alhora en dos llocs i en dos temps, com si en cada conversa ella evoqués el seu món perdut fins que totes dues ens trobéssim a lombra dels seus estimats arbres fruiters. A vegades jo pensava que tota la gent que dormia a les cases situades al meu voltant somiava en els seus llocs dorigen, i mimaginava que els fantasmes daquells camps i horts, de les carreteres sense asfaltar i dels horitzons plans resplendien feblement als nostres carrers a altes hores de la nit.
El senyor Young era un veterà de la Segona Guerra Mundial. La guerra lhavia arrencat del camp i lhavia portat aquí. Segons el seu historial militar, quan el van reclutar al comtat de Choctaw, Oklahoma, als vint-i-dos anys, era granger i solter. Es va quedar a lexèrcit, on va servir prou temps per rebre una pensió. Em va explicar que era un dels soldats negres amb qui shavien fet proves de gasos verinosos. Em va descriure un magatzem o un hangar ple de gas i dhomes sense màscares de gas que hi corrien amunt i avall. Alguns es van morir, em va dir.
Tenia una gran camioneta descoberta de color marró amb una rulot, que guardava al garatge situat a lesquerra mateix de lentrada de ledifici. Sovint sestava al garatge, repenjat a la porta o a la camioneta, i saludava la gent que passava, la feia petar o llançava un crit per evitar que una criatura fes una malifeta; a lestiu sovint anava a Vallejo a carregar melons i després els venia. Alguns cops vaig clissar una pistola entaforada a la granota. Fumava una pipa plena de tabac dolç; la seva olor marribava de tant en tant a la cuina, situada damunt el seu dormitori, a través dels tubs de ventilació. Sempre maturava per fer-la petar quan el trobava, o com a mínim intercanviàvem uns quants comentaris faceciosos; quan tenia pressa, tenia por de trobar-mel, perquè una conversa de menys de cinc minuts era una mostra de mala educació.
Em va explicar una sèrie danècdotes sobre la seva vida al sud-est dOklahoma com a fill de parcers. La que recordo millor era sobre la banda Barrow: Bonnie i Clyde i els seus companys. Quan tenia onze anys, un dia que ell i els seus pares van tornar a casa després de treballar al camp, hi van trobar la banda datracadors de bancs. Hi havien anat perquè, en una societat que practicava la segregació racial, lúltim lloc on la policia buscaria uns bandits blancs seria entre els negres. Segons diuen, la banda Barrow va fer el mateix com a mínim amb una altra família de parcers a Oklahoma. Més tard em vaig assabentar que un altre gàngster llegendari, Pretty Boy Floyd, també es va amagar entre els negres en aquells anys en què els atracadors de bancs eren una mena dherois populars. En aquella visita a la família Young, la banda Barrow va deixar una moneda dor de deu dòlars a la taula o al bufet. La mare no volia acceptar els diners robats, però el pare li va dir: «Els nens necessiten sabates per a lhivern». Els van visitar dues vegades. Aquella vegada, o una altra, quan la família va arribar a casa, la banda estava entaulada i se servien el menjar.
Molts anys després que el senyor Young mexpliqués aquests fets, encara veig la imatge que sem va formar al cap mentre escoltava: una casa de fusta perduda enmig del camp, potser envoltada de camps de blat, una taula, un bufet, potser un porxo, al davant potser un dels cotxarros robats per la banda. Blancs a lespai duna família negra. Igual que jo en aquell edifici on el senyor Young em va invitar a quedar-me, en aquell barri on es van instal·lar molts negres després de ser expulsats del districte de Fillmore per la destrucció de la zona en nom de la renovació urbana, que va rebre el malnom de «supressió de negres». Eren les mateixes famílies que havien vingut aquí fugint dels estats del sud, i ara les empenyien cap als límits occidentals duna àmplia zona anomenada Western Addition.
Molts anys després que el senyor Young mexpliqués aquests fets, encara veig la imatge que sem va formar al cap mentre escoltava: una casa de fusta perduda enmig del camp, potser envoltada de camps de blat, una taula, un bufet, potser un porxo, al davant potser un dels cotxarros robats per la banda. Blancs a lespai duna família negra. Igual que jo en aquell edifici on el senyor Young em va invitar a quedar-me, en aquell barri on es van instal·lar molts negres després de ser expulsats del districte de Fillmore per la destrucció de la zona en nom de la renovació urbana, que va rebre el malnom de «supressió de negres». Eren les mateixes famílies que havien vingut aquí fugint dels estats del sud, i ara les empenyien cap als límits occidentals duna àmplia zona anomenada Western Addition.
Hi ha moltes maneres de forçar els pobles a desaparèixer: els poden desarrelar, o esborrar del mapa, o arrabassar-los la història i el lloc. Els pobles samunteguen en capes com estrats geològics. Els ohlone havien viscut durant mil·lennis a la península de San Francisco abans que els espanyols arribessin bruscament i sapoderessin de tota la costa; aleshores va esdevenir la part més exterior i escassament poblada dun Mèxic independent. Després que els Estats Units conquerissin Califòrnia i el sud-est, els mexicans que hi vivien van ser expulsats dels seus ranxos enormes i tractats com una classe inferior, com a intrusos, o com totes dues coses alhora, encara que els seus noms perduren en molts llocs, els noms dels sants i dels ranxers.
Al segle XIX, al nord i a loest del nostre barri sestenia un cementiri immens. A la primera meitat del segle XX, sen van treure uns deu mil morts, a fi de destinar el terreny a un ús més profitós. Es van amuntegar els esquelets en fosses comunes uns quants barris més cap al sud, les làpides es van reutilitzar com a material de construcció i rebliment; un parc al sud mateix de nosaltres tenia trossos de làpides a les voreres, algunes amb les inscripcions encara llegibles. Una mica cap a lest hi havia el barri japonès; gairebé tots els seus habitants dascendència japonesa van ser tancats en camps dinternament durant la Segona Guerra Mundial; els seus domicilis buits, els van ocupar treballadors i famílies negres que havien emigrat buscant llocs de treball a les drassanes i altres indústries de guerra. Quan hi vaig arribar, tot això formava part del passat del barri, encara que men vaig assabentar molt més endavant.
Vaig visitar ledifici i vaig conèixer el senyor Young cinc dies després de la presa de possessió de Ronald Reagan com a president. El país, després dassolir el seu màxim digualtat econòmica, havia votat algú que capgiraria lorientació, aturaria el progrés dels negres, tornaria a concentrar la riquesa en mans duna minoria, desmantellaria els programes que havien ajudat molts a millorar i multiplicaria les persones sense sostre. El crac arribaria aviat a la ciutat i a altres ciutats, al nostre barri i al nostre carrer. Després de les meves experiències, en aquella època, amb els efectes de la cocaïna la sensació de força i de tenir un gran destí al davant, em vaig preguntar si la droga era atractiva precisament com un mitjà per contrarestar la desesperació i la desolació creades per la política de Reagan: prens estupefaents quan testavelles contra el mur construït per mantenir-te a fora. Hi havia altres murs, com ara els murs de les presons, darrere els quals anirien a parar alguns homes del barri, i les tombes per a daltres. La Western Addition era negra, però els agents immobiliaris es van apoderar dalguns espais canviant-ne el nom i soscavant-ne la identitat, i van foragitar de mica en mica la comunitat negra dun barri cada vegada més car i elitista. (Més tard vaig arribar a entendre els mecanismes de la gentrificació i el paper que probablement hi vaig tenir: jo era una cara pàl·lida que va fer que el barri fos més acceptable per a altres cares pàl·lides amb més recursos. Però al principi no tenia ni idea que les coses canviarien ni de com funcionava la gentrificació.)
Les boniques cases de fusta havien estat construïdes a la fi del segle XIX i al començament del segle XX amb la sumptuosa ornamentació típica de lèpoca: finestres mirador; pilars; baranes de fusta tornejada; motllures, sovint decorades amb motius botànics; teules amb laspecte descates de peix; porxos emmarcats amb arcs; torres; de tant en tant fins i tot una cúpula bulbiforme. Tenien tantes corbes biomòrfiques i detalls excèntrics que semblava que havien crescut, no pas que les havien construïdes. Una guarda forestal del parc Muir Woods em va comentar una vegada que, en aquelles estructures, ella hi veia els grans boscos de sequoies que shavien tallat per construir-hi els edificis, i els alts boscos de cases al llarg de la costa eren una altra presència fantasmagòrica.
Els materials i la construcció dels edificis originals eren excel·lents, però durant la postguerra la població blanca es va traslladar a les zones residencials de la perifèria, i altres poblacions no blanques, immigrants, pobres es van instal·lar als barris abandonats pels seus propietaris, que els van tractar com a suburbis. Es va arrencar lornamentació dels edificis, es va revestir la fusta amb estuc o plàstic i es van dividir els interiors en pisos més petits, sovint amb materials i mètodes rudimentaris; els propietaris absentistes van deixar que moltes cases es deterioressin i acabessin en mal estat.
«Ruïna» va ser el mot en clau emprat als anys cinquanta i seixanta per justificar lenderroc de moltes cases a lest del nostre petit barri, cosa que va deixar ferides obertes a la pell de la ciutat. En algunes delles shi van construir habitatges socials lúgubres, alguns tan alienants i opressius que els van enderrocar poques dècades després. Al cor del districte de Fillmore, que havia estat el vibrant món cultural que al senyor Teal tant li agradava recordar, durant la major part dels anys vuitanta encara hi havia solars buits, envoltats de tanques. Havien assassinat un barri de la ciutat, i no tornaria mai més del tot a la vida.
Els canvis són la mesura del temps, li agrada dir a un amic meu, el fotògraf Mark Klett, i les coses petites també es van modificar. Quan vaig arribar, a la cantonada duna illa de cases cap a loest hi havia una cabina de fotos instantànies de la casa Kodak aleshores les fotografies sobtenien a partir duna pel·lícula, i, a la cantonada a laltra banda del meu edifici, al costat de la botiga de begudes alcohòliques, hi havia una cabina telefònica de vidre. Es va transformar en un telèfon fixat a la paret de fusta sota una campana que sassemblava a les dels extractors de les cuines; després, quan els mòbils van proliferar, també va desaparèixer.
No és fàcil transmetre la textura dun estil de vida que pertany al passat: la solitud de qui volta per la ciutat i espera que arribi un autobús o un taxi o troba una cabina telefònica per trucar a un taxi o a una amiga amb un número que recorda o que pregunta a la telefonista o que busca a la guia amb les pàgines primes i arrugades, si és que nhi ha una dins la funda negra, penjada duna corda de metall; que busca el que vol en moltes botigues perquè aleshores hi havia poques cadenes de botigues i més varietat, i encara no havia aparegut Internet, que et permet trobar coses sense sortir del llit. Estàvem subjectes a les meravelles i frustracions de les coses imprevisibles i teníem més capacitat dafrontar-les perquè el temps sescolava al que després ens semblaria un ritme més tranquil, com un riu que travessa un prat abans de la cascada de lacceleració on cauríem tots. Estàvem preparats per trobar-nos amb desconeguts, i de maneres que lera digital més tard ens impediria. Era una època de contactes més imprevisibles i de solitud més profunda.