En aquells anys en què les coses no eren tan cares, lexcentricitat tenia molts espais al seu abast. Una colla de botigues petites feien, alhora, de museus dels objectes més variats. Hi havia una tintoreria prop de Castro que exposava una col·lecció de planxes antigues, artísticament col·locades, i botigues amb fotos antigues del barri tal com era anys enrere, i una botigueta del districte de Mission tenia una pilota de goma elàstica, de gairebé un metre de diàmetre, al terra de linòleum, prop dels prestatges de patates de xurreria. El Palau de Postals, a North Beach, venia exclusivament postals antigues, la majoria amb lempremta de lobliterador i, escrits amb la primmirada cal·ligrafia de lèpoca, missatges críptics o divertits que gent morta feia molt de temps enviava a altres persones també mortes molt de temps enrere. Conservo una pila daquestes postals, la majoria en blanc i negre, de camins de muntanya, capelles i coves; en comprava unes quantes cada vegada que hi anava a donar un cop dull, després dalgun concert punk.
Semblava una ciutat vella i arrugada, amb pols i tresors als seus doblecs, que després va ser reparada i netejada, i alguns dels seus habitants van ser expulsats, com si ells també fossin bruts. El magatzem dun drapaire va esdevenir una pizzeria de luxe, la botiga utilitzada com a església va esdevenir una perruqueria, una llibreria radical va esdevenir una botiga dulleres, i molts locals van esdevenir bars de sushi. La ciutat es va tornar més insípida, amb més cadenes de botigues i més cotxes, sense fulls volants que sapilessin lun damunt laltre als pals de telèfon, sense farmàcies familiars i sense botigues estranyes semblants a vells temples on el capellà celebrava els ritus tant si els fidels hi eren com si no.
Al drugstore Scully Owl, a dos carrers a loest del meu pis, hi havia el taulell duna cafeteria, com els dels estats del sud on la gent sasseia per protestar contra la segregació racial. De cop i volta la cafeteria es va volatilitzar, després va desaparèixer el drugstore i més tard, en el canvi de mil·lenni, van enderrocar amb buldòzers tot el lloc, incloent-hi ladrogueria, la botiga de begudes alcohòliques, la carnisseria i el forn de pa, amb la finalitat de construir-hi el supermercat duna gran cadena amb pisos de propietat a sobre. Moltes ciutats que havien estat centres de treball manual i de fabricació de béns tangibles van veure morir les indústries a partir de la postguerra, però la seva desaparició no es va notar perquè sobre les ruïnes van néixer noves metròpolis de la informació, de les finances i del turisme, com va passar duna manera espectacular a San Francisco als anys vuitanta. Primer Silicon Valley fabricava xips de silici en locals nets plens de treballadors immigrants sense preocupar-se de les toxines que produïa, en acabat aquelles feines van anar a lestranger, la indústria tech va assolir una expansió fulgurant i una regió que havia estat un racó idíl·lic i a vegades una excepció va esdevenir un poderós centre mundial.
Els canvis són la mesura del temps. Vaig descobrir que per veure els canvis cal ser més lent que ells. Vivint al mateix lloc durant un quart de segle sem va fer visible. Gradualment. No pas al principi. La gent hi venia i se nanava. Molts dels habitants transitoris es pensaven que passaven per un barri estable, però formaven part del que canviava, una riuada de gent que netejava la zona, amb el resultat que aquesta cada vegada era menys negra i més de classe mitjana. Els nouvinguts vivien a lespai que els seus diners els proporcionaven, no pas a lespai col·lectiu que era de tothom, i, a mesura que el barri esdevenia menys barri, en desapareixia la vitalitat.
3
Ledifici on vivia, una construcció dels anys vint revestida destuc i situada entre senyorials cases victorianes de fusta, tenia el seu encant. El meu pis em feia gràcia perquè hi havien col·locat una sèrie dobjectes com si fos minúscul mentre que a mi em semblava molt espaiós: una post de planxar que es plegava a la paret, un llit abatible que dominava lhabitació quan estava obert, i per això sempre que podia el desava dins el que havia estat pensat com un armari rober. Hi havia una finestra darrere la capçalera del llit, una porta ampla al seu costat i una altra al peu del llit. Era un espai bastant obert comparat amb un armari, però, així i tot, era una cofurna, on vaig dormir durant un quart de segle.
La pobresa és a vegades una gran conservadora del passat, i vaig viure en un lloc molt poc modificat al llarg dels anys. Els estrets taulons del terra de fusta de roure, de color groc daurat, eren els mateixos de quan es va construir ledifici, igual que el radiador fumejant, la rampa a lescala del darrere per on les escombraries baixaven fins a lenorme cubell i lantiquada i esquifida nevera, que no funcionava, encastada a la paret de la cuina, al costat de les aigüeres, a laltra banda de la vitrina de la vaixella i el bufet, que salçaven fins al sostre.
Una cuina Wedgewood, vella però magnífica, dominava aquell espai. Estava esmaltada dun blanc crema, amb un rivet negre; el tub dels fogons, també negre, feia un angle recte abans darribar a la paret. Les flames pilot van estar sempre apagades mentre vaig viure allà; per això arreplegava sempre capses de mistos als bars i als restaurants, aleshores en aquells llocs shi podia fumar. Poder cuinar i tenir nevera em semblava tot un luxe després dhaver viscut en un hotel apartament on era impossible guardar i preparar menjar.
Jo era pobra. Agafava de franc els mobles abandonats al carrer, em comprava la roba a les botigues de segona mà i els estris de la casa als encants. En aquella època es valoraven les coses antigues, i aquest plantejament estètic manava la mar de bé. Gairebé totes les meves coses tenien més anys que jo, i això mencantava; cada objecte mancorava al passat. Desitjava saber apreciar el temps, la història, la mortalitat, la profunditat, la textura, coses, totes elles, absents de la meva infantesa i joventut. Havia viscut en un barri residencial nou de trinca al límit de la zona de la badia de San Francisco, i, a més, els meus pares, immigrants i urbanites, tenien un migrat sentiment dels orígens, poques històries per explicar i cap relíquia familiar. Més tard, la meva tasca com a escriptora a vegades ha consistit a restaurar els passats perduts i oblidats dalguns llocs de loest del país.
Un dia que anava a una manifestació al districte de Castro, en uns encants vaig trobar un petit sofà victorià entapissat de vellut i adornat amb claus. El gai que mel va vendre per deu dòlars va ser molt amable: un cop acabada la protesta, sel va carregar a coll i va pujar lescala fins a casa. El sofà deixava a terra manyocs de crins de cavall vell, com un animal de companyia incontinent. Com que jo col·leccionava recordatoris, tresors i objectes de petites dimensions, el meu cau semblava cada vegada més un museu dhistòria natural excèntric, amb branques recobertes de líquens insòlits, nius docell i closques dou, banyes, pedres, ossos, roses emmusteïdes, una capsa de papallones de color groc sofre procedents duna migració en massa a lest de Nevada i el crani dun cérvol amb banyes, regal del meu germà i que encara conservo al domicili actual.
Passava per una fase de pobresa però de mica en mica vaig anar millorant la meva situació econòmica. En el món de la pobresa també era una nova forastera, però mhi vaig passar prou anys per saber una mica com funciona i conèixer-ne els efectes. La pobresa, en un altre sentit la pobresa de lesperit, mhavia envoltat des del dia que vaig néixer. Els meus pares, a conseqüència de la Gran Depressió o de les penúries que van sofrir de petits, tenien un profund sentiment de carència i no volien compartir el seu confort de classe mitjana. No estava segura que mhaguessin ajudat si mhagués passat alguna desgràcia terrible i no vaig estar mai disposada a enfonsar-me més i més per saber-ho. Jo no feia pas una visita turística als barris baixos com molts joves blancs del meu voltant, que podien sortir de la pobresa amb la mateixa facilitat amb què havien decidit entrar-hi. Jo també en vaig sortir, però a poc a poc i gràcies al meu esforç. I, com vaig acabar dentendre més tard, gràcies també als avantatges que em van comportar el color de la pell i lorigen social, sense els quals no hauria estat capaç, als meus ulls i als dels altres, de prosseguir els estudis i tenir il·lusions.
Llegia llibres dreta a les llibreries, els treia de les biblioteques o els buscava durant mesos o anys fins que trobava un exemplar de segona mà a bon preu; escoltava música a la ràdio i enregistrava cintes de casset a casa de les amigues i dels amics; mirava coses, i les promeses que feien mestimulaven, em burxaven i mamoïnaven: que amb aquestes botes o amb aquesta brusa seràs qui has de ser o qui vols ser, que el que és incomplet en tu és un forat que es pot omplir amb coses, que el que tens queda eclipsat pel que vols, que voler coses es cura tenint coses, més de les que són essencials.
Sempre volia una altra cosa i, quan ja la tenia, volia la següent, sempre volia alguna cosa. El desig em burxava. Volia tenir coses desesperadament, amb un deler tan punyent que mabassegava, i el procés de desitjar sovint mocupava més temps i més espai imaginatiu que la persona, el lloc o la cosa reals, o bé la cosa imaginada posseïa més poder que la real. I, després dobtenir una cosa, el desig es calmava el desig que havia estat tan intens, però de cop i volta es revifava, contemplava bocabadat la cosa següent i provava dagafar-la. Evidentment, amb els amants i les parelles, la incertesa podia mantenir el desig viu (i amb els homes més amables i més dignes de confiança es transformava en una altra mena de lligam que en diem amor).
El que volia, per damunt de tot, era la transformació, no pas del meu caràcter, sinó del meu entorn. No tenia una visió gaire clara don volia anar, però sabia que em volia distanciar don provenia. Potser no es tractava ben bé de desig, sinó del contrari, daversió i fugida, i potser per això caminar era tan important per a mi: em feia lefecte que anava a algun lloc.
Vaig tenir una primera visió del que podia ser una vida que valgués la pena viure quan als quinze o setze anys vaig llegir els diaris dAnaïs Nin. La seva evocació de la vida de París entre les dues guerres mundials em suscitava imatges despais que acollien converses profundes i exploradores, de vides que sencreuaven i es pol·linitzaven, de lentusiasme de trobar-se immersa en amistats apassionades. Molts anys més tard, després de sopar amb una colla a la meva cuina, al voltant de la taula de linòleum amb potes cromades, la historiadora radical Roxane Dunbar-Ortiz, una de les invitades, i jo vam coincidir a dir que això era el que havíem desitjat durant la nostra joventut solitària. (I molts anys més tard vaig descobrir amb consternació que Anaïs Nin havia deixat el seu marit banquer fora dels diaris publicats, així es podia presentar com una bohèmia més desemparada del que era en realitat.)
Al costat dels fogons de la cuina hi havia dues grans aigüeres: una aigüera normal de cuina i laltra, a la dreta, més profunda, que en realitat era un safareig. El vaig tapar amb la vella safata de metall esmaltada de lescorreplats. Com que la pica fosca, profunda i humida que hi havia sota la safata feia pudor, de tant en tant treia la tapa i la netejava. Les dones hi havien rentat la roba a mà. En els primers anys de viure allà, al terrat pla de ledifici encara hi havia una mena de gàbia de fusta per estendre-hi la roba, al capdamunt de lescala; quan hi pujava, els darrers esglaons cruixien amb la grava del sostre enquitranat.
El terra original de la cuina, un linòleum groc i verd, de tan gastat era ple desquerdes i clivelles. Com que no quedava mai net, el vaig pintar de negre, i després el vaig tornar a pintar, una vegada i una altra, perquè perdia la capa de pintura una vegada i una altra. Però als matins que feia sol, un devessall de llum entrava a la cuina i a laltra habitació a través de la finestra de lest, i a lhivern, regalims de claror durant tot el dia per la finestra del sud, que donava a Fulton Street i a un fanal. A vegades masseia davant daquesta finestra i contemplava embadalida com la boira, que el vent feia arribar des del fred oceà, es movia sota el fanal com plantes estepicursores gegantines i fantasmagòriques.
O bé jeia al llit i, enmig del silenci de la nit, sentia, llunyanes, les sirenes de boira. Quan em despertaven de nit, al centre de San Francisco i en un lloc considerat un barri pobre, les sirenes de boira em transportaven als límits de la ciutat i més enllà, al mar, al cel i a la boira. Les sentia sovint, i ara, en recordar-les, el seu so em sembla estar íntimament relacionat amb lentreson ni del tot desperta ni del tot adormida, amb una ment que vagareja mentre el cos està clavat al llit per la força de la gravetat del son. Mavisaven com si jo fos un vaixell perdut, no pas per dur-me a casa, sinó per recordar-me lexistència de loceà i de laire, amb els quals estava connectada des de la meva cofurna.
Vaig viure tant de temps en aquell cau, que ell i jo vam créixer alhora. Al principi no hi tenia gairebé res i em feia lefecte que era immens. Al final estava atapeït de llibres i de caixes plenes de papers sota el llit, i em semblava esquifit. Mirat en retrospectiva, el veig brillant com la conquilla nacrada del nàutil, amb lestructura de cambres, i jo soc un bernat ermità que shi instal·la cal reconèixer que és un refugi fantàstic fins que, igual que el cranc esmentat, creixo tant que lespai sem fa petit.
Dotze anys després de deixar aquell pis, encara en veig tots els detalls; a vegades mimagino que haig dagafar la farmaciola dallà en comptes de la del domicili actual; després de passejar pels carrers del meu antic barri, encara dono automàticament ladreça de Lyon Street al taxista abans de recordar que fa anys que no hi visc, després dic ladreça següent i per fi lactual, que no em quedarà mai tatuada a la psique com la daquell lloc. Quan hi vivia, somiava sovint en el carrer que passava per davant de la casa de la meva infantesa, esdevenia un camí rural i acabava en un camp de pastura per als cavalls; agafava aquell camí i, esmunyint-me sota tanques de filat espinós, mendinsava en un món daventures. Ara somio en el piset de Lyon Street com un lloc essencial, de la mateixa manera que abans somiava en el camí rural.
Quan hi vivia, somiava sovint que hi trobava una altra habitació, una altra porta. En certa manera, el pis era jo, i jo era ell, i, per tant, aquestes descobertes eren parts de mi mateixa. Quan somiava en la casa dels pares, veia un lloc on jo havia quedat atrapada, però el pis de Lyon Street no menclaustrava, sinó que mobria possibilitats. En somnis era més gran, tenia més habitacions, tenia llars de foc, cambres secretes, belleses que no existien a la vida desperta, i una vegada la porta del darrere es va obrir a una resplendent extensió de camps i no a la depriment pila de trastos que hi havia en realitat.
Un paper pintat de vinil, que tenia totxos com a motiu decoratiu, havia cobert les parets de la cuina; sen veien algunes juntures a la paret darrere els fogons. Un dia les vaig estirar: va ser com treure lembenat duna ferida. Es va desenganxar amb grans trossos i va arrossegar la capa següent de paper pintat. A sota daquest nhi havia un altre, més bonic, que tenia una retícula dheura com a motiu decoratiu. Quan vaig veure lheura, vaig notar la vívida presència de les persones que hi havien viscut abans que jo, més fantasmes, daltres temps, dabans de la guerra, quan el barri era una altra mena de lloc amb altres menes de gent en una altra mena de món.
Després vaig somiar que feia el mateix, però en la versió onírica, sota el paper pintat vell apareixia un collage de fulls de diaris i revistes, retalls de roba, un tou dimatges florals, totes en tons roses, fascinants i estrambòtics, un jardí de retalls. En el somni vaig saber que era un recordatori duna altra dona que havia viscut al pis abans que jo, una dona negra i gran, dotada de talent creador.