Ha costat molt dentendre-ho. El pensament filosòfic fa segles que conclou la conveniència de definir i dacollir-se o de sotmetres... a uns valors determinats, per raons, en el fons, bàsicament especulatives. El molt més recent pensament científic que és una forma moderna de pensament filosòfic, al capdavall corrobora la conveniència daquesta manera de procedir dacord amb el bon fi funcional que té la mesura. En tot cas, aquests valors moralment elevats i operativament eficaços no simposen sense esforç, perquè no són tendencials en els atavismes biològics. Aquest llibre reflexiona sobre aquestes coses, justament.
Seguint el plantejament de la col·lecció, i fent confiança generosa a la nostra suposada experiència professional, sens ha proposat descriure sobre paisatge i valors, dos conceptes prou complexos per si sols; en considerar-los conjuntament, configuren un panorama dabordatge no gens senzill. Especialment quan partim de la consciència que, en els darrers anys, i només limitant-nos al context cultural català, sha escrit molt sobre paisatge des de diverses disciplines i camps daplicació. Això fa que el nostre esforç, més que centrar-se en laportació dencara més informació, hagi gravitat sobre lenrobustiment del punt de vista. En efecte, ens hem esmerçat a bastir coneixement coherent i articulat per tal davançar en la comprensió del paisatge com a fet material i com a fenomen cultural.
Daltra banda, la proliferació i la disseminació de treballs que esdevenen matèria indiferenciada en la xarxa, i cada cop més també en el paper produeix un vertigen creixent a lhora dabordar quasi qualsevol tema. Massa sovint, labundància de treballs sembla obligar a la reiteració de continguts. Es diria que la diversitat desbordant fa oblidar la necessària tasca de depuració. Pensem que no ha de ser així: el mèrit radica en la destil·lació atenta, no en la torrentada cornucòpica. Hem procurat considerar tota la bibliografia disponible, però no la repercutim mecànicament en el lector.
El text present es configura a partir dalgunes línies de força argumentatives que mereixen un breu comentari. En primer lloc, es planteja la distinció entre valors i valoracions. Mentre que els valors són abstraccions complexes que fonamenten sistemes ideològics o esquemes culturals que actuen en les persones de manera més o menys inconscient, les valoracions constitueixen accions datribució explícita de valor a éssers, objectes o esdeveniments. Podem assumir que els valors pertanyen al terreny de la reflexió filosòfica, entesa en un sentit ampli, aplicable a la reflexió sobre el sentit de la ideologia en la cultura, mentre que les valoracions tenen un component important de caràcter tècnic, metodològic o processal que escau més al terreny de les tecnociències, enteses igualment en un sentit mot ampli, identificable amb lesforç destandardització del coneixement.
Això no vol dir que els valors considerats per les valoritzacions siguin ens objectius, és a dir, sotmesos a un procés explícit danàlisi hermenèutica, cultural i històrica. En alguns casos, ni tan sols estan justificats, en la mesura que per als subjectes avaluadors actuen axiomàticament. De fet, així és com funcionem les persones quan en les nostres converses quotidianes emetem a tort i a dret «judicis de valor» valoracions, en definitiva de la manera més irreflexiva. En el terreny públic, i recolzades en una gran infraestructura tècnica i científica, cada dia tenim exemples de valoracions econòmiques normalment fetes per prescriptors de prestigi indemostrat, per cert que són preses com a referent pretesament objectiu per diagnosticar la salut de les economies dels estats; valoracions que es fonamenten en els valors inconfessos dun capitalisme rapinyaire i èticament reprovable. De tot plegat no sen desprèn que les valoracions siguin intrínsecament deshonestes. Bé que èticament compromeses i científicament arriscades, són legitimes i, sobretot, necessàries. Les valoracions aplicades al territori i al paisatge, justament, constitueixen un exemple cabal daquesta necessitat compromesa i indefugible.
La raresa és una circumstància que intervé poderosament, potser no en la jerarquització dels valors, però sí en la de les valoracions. La simple condició de rar comporta sovint el caràcter perceptiu de valuós. Als mercats, les rareses es paguen sempre molt. Les unitats paisatgístiques poc extenses o escassament representades són generalment qualificades de valuoses en totes les ponderacions. Això arriba a generar situacions pintoresques: les agòniques fagedes meridionals, de tan rares, són objecte de protecció en làmbit mediterrani, tal com passa amb els escassos alzinars esquàlids del nord dEuropa, de manera que els bons alzinars meridionals i les magnífiques fagedes septentrionals són preterits precisament als llocs on excel·leixen i, doncs, on sofereixen en la seva més valuosa expressió...
A la Ilíada i a lOdissea, Homer recorre a una seixantena de qualificatius referits als elements i al paisatge, només tres dels quals són de caràcter cromàtic. Seria sorprenent, si no fos que en els paisatges pristins de la Grècia homèrica (segle VIII aC) tot sobreeixia de color i la diversitat cromàtica era sens dubte enorme. Per tant, ni cridava latenció, ni pagava lesforç literari de descriure-la: no era cap singularitat o raresa valuosa. Per contra, era difícil obtenir pigments, de manera que lacoloriment de teixits, ceràmiques o pergamins era molt valorada. Lembadaliment davant la blancor del marbre pentèlic és una feblesa romàntica: el Partenó, com la majoria dels altres monuments, estava policromat. El vermell, el blanc, el negre i els pigments terrosos eren relativament fàcils daconseguir, de manera que la valoració requeia sobretot en lexcepcionalitat dels blaus, dels verds o dels porpres. Encara avui, els cardenals van dun vermell que retira a porpra (sels qualifica de purpurats), car el porpra era el color de les més altes dignitats clàssiques perquè la seva difícil obtenció a partir de la glàndula hipobranquial de dues espècies de mol·luscs marins (Murex brandaris i M. trunculus) el feia, no pas més bonic, però sí més rar i valuós: cal processar uns nou milers dindividus per obtenir un gram de pigment. És difícil que apreciem les coses abundants...
El caràcter multidimensional dels valors, que incorpora dimensions ètiques, estètiques, funcionals, econòmiques, etc., i la relació complexa que sestableix entre aquests i les valoracions que sen desprenen, ha estat per a nosaltres un element clau que ens ha portat a determinar la segona línia de força del nostre enfocament: el plantejament genealògic. Prenem el concepte de genealogia en el sentit que li donà Michel Foucault, interpretant la proposta original nietzscheana. La genealogia duns valors que es projecten en la idea de paisatge i en la forma humana dinteractuar-hi es presenta, òbviament, a través dun desplegament temporal, però no pretén ésser-ne la història. Lobjectiu de la nostra anàlisi genealògica no és establir lorigen dels valors paisatgístics, sinó mostrar els contextos en què el paisatge ha adquirit els components de significat que podem identificar avui dia. Aquesta atenció als contextos significatius ens situa davant duna continuïtat discontínua: ens permet mourens en el temps amb una certa llibertat que admet la diacronia i, alhora, ens autoritza a fer una tria molt afinada de matèries, autors i corrents de pensament. Més enllà de breus incursions en altres cultures i en èpoques pretèrites, centrem lanàlisi genealògica en la nostra cultura occidental, de base grecollatina i judeocristiana, i no ens remuntem gaire més enllà del període de transició entre la Il·lustració i el Romanticisme. En aquesta època, no solament es van gestar les grans construccions sistemàtiques de la filosofia de la natura que encara ressonen en les valoracions ètiques i estètiques del paisatge, sinó que també fou quan van arrencar les diverses formes científiques dapropar-se a la seva interpretació i representació.
El doble enfocament envers els valors i les valoracions implica encara un altre aspecte essencial del llibre: un esforç de complementarietat entre anàlisi i propostes, entre idea i execució, entre planificació i gestió. En aquest sentit, ens agradaria haver aconseguit confegir un text inclassificable, una mena de cub de Rubik que el lector ha danar encaixant. A mesura que avanci en la lectura, unes peces lobligaran a reordenar les altres, fins que totes sacoblin en una configuració acabada, que no vol dir definitiva. En tot cas, aquest llibre no és un manual recopilatori de mètodes de valoració, sinó un assaig sobre els valors del paisatge i el procés històric de la seva decantació, i sobre el sentit i labast de les valoracions paisatgístiques.
Aquest llibre no hauria estat possible sense la concurrència de diverses institucions i persones. En primer lloc, de la Fundació Esade i la Fundació Carulla, que lhan suscitat i editat; devem haver estat objecte de la seva confiança, perquè ens han fet destinataris de lencàrrec i de tota mena de consideracions al llarg del procés editorial. En segon lloc, de lObservatori del Paisatge, que ha posat a la nostra disposició la seva nodrida biblioteca. I, finalment, dels professors Joan Manuel del Pozo i Joan Nogué, que shan avingut a fer una lectura crítica de lobra i a obsequiar-nos amb un pròleg magnífic i una introducció esplèndida. A tots, volem expressar-los el nostre sincer agraïment.
* * *
Vam coincidir en una ocasió amb dos bons amics, lun arquitecte amb inquietuds literàries, laltre enginyer naval amb una àmplia trajectòria empresarial. Larquitecte era també un alpinista de volada, amb moltes expedicions a les principals àrees muntanyoses del món; lenginyer i empresari era un navegant expert que havia fet la volta al món amb vela i havia travessat lAtlàntic en solitari en un parell docasions. És a dir, persones polièdriques, amb capacitats i destreses de signe divers, capaces dentendre i gestionar la complexitat.
En un moment de lanimada conversa entorn de la conjuntura econòmica i política, dels diferents posicionaments professionals i empresarials davant del model productiu, etc., va sortir el cas dels balanços de la companyia Rolls-Royce, en la divisió aeroespacial de la qual participava lenginyer. Resultava que la imatge de lempresa era un dels actius més valorats, per sobre de molts altres apartats més esperables. «El cert és que les decisions no es prenen calculadament, sinó per pulsions emocionals, per preferències sobre intangibles», va comentar el nostre amic. En efecte: resulta que un dels tres principals fabricants de motors de turbina del món (General Electric, Pratt & Whitney i lesmentat Rolls-Royce) estructura els balanços entorn de limaginari dels clients. Larquitecte va fer consideracions semblants quant a les motivacions dels encàrrecs que rebia.
No cal dir que nosaltres vam concordar plenament en la qüestió, al capdavall feia anys que sosteníem aquest mateix principi, bé que potser des duna òptica més acadèmica o ètica. Aquest llibre respon a aquesta manera dencarar el tema: limaginari i els intangibles són un valor econòmic de primera magnitud. Però no acabem de saber com valorar-los. I ben pocs, encara, fan com Rolls-Royce. Per contribuir modestament a canviar aquest estat de coses hem escrit aquest llibre.
RAMON FOLCH I JOSEPA BRU
Martís de Dalt (Esponellà), primavera del 2016
1
Lambient, el territori i el paisatge
1.1 Fets, percepció i realitat
«Els fets són els fets, però la realitat és la percepció». La reflexió és dAlbert Einstein. Els fets són la fenomenologia, lobjecte de lestudi científic, que aspira a lobjectivitat. Però els humans percebem els fets a través de la mirada i els interpretem a partir del nostre coneixement o prejudici previ. A la nostra ment, en resulta la idea de realitat, que és el fet objectiu tal com el percebem i lentenem cadascú de nosaltres. És a dir, que la realitat és la percepció subjectiva de lobjectivitat fenomenològica. Aquesta aparent pirueta retòrica permet de superar el vell contenciós entre objectivistes i subjectivistes. Diem aparent perquè no fa més que reconèixer el procés dadquisició del coneixement, que ha de propendir a lobjectivació del fet, sense negar la inevitable subjectivació de la percepció.
1.1.1 La mirada i la percepció
A lefecte de lassaig present, la qüestió no és menor. No es pot parlar de valors si no és remetent-se a prelacions subjectives, però no es pot parlar de valoracions si no és objectivant els fets que es ponderen. Lexercici no és fàcil. Per això mateix solem defugir-lo. Per això mateix convindria abordar-lo.
A principi dels anys vuitanta del segle XX, el Parc Natural dels Aiguamolls de lEmpordà, esplèndida zona humida del nord-est de Catalunya, incorporà a la seva superfície una antiga àrea agrícola immediata. Jordi Sargatal, director del parc, demanà que un de nosaltres lajudés a resoldre el problema de limpacte paisatgístic causat per un vell canal de rec sobreelevat que travessava lindret. A fi de sumar dues opinions, recorreguérem al bon criteri de Gaspar Jaén, sensible arquitecte urbanista valencià, que es trobava circumstancialment a Barcelona. Per evitar condicionar-lo, no se li va explicar la natura del problema. En arribar a la zona, exclamà espontàniament: «Fantàstic, quina força vertebradora dóna aquest antic canal a la forma incerta de la plana!». El canal era fenomenològicament el mateix per als tres observadors, però larquitecte Jaén trobava ordre i vertebració on nosaltres vèiem alteració ambiental.
Veiem coses diferents quan mirem les mateixes coses. La percepció resulta de comparar les noves informacions amb el referents propis, que són una matriu de coneixements i de valors. La manera daccedir a aquests coneixements i de jerarquitzar aquests valors varia molt segons les persones. Daquí vénen els biaixos perceptius. Solen ser biaixos elaborats, fruit dexperiències, lectures i reflexions igualment esbiaixades. Això per als professionals, mentre que per a la majoria de la gent, poc o no gens dedicada a reelaborar percepcions, el biaix no acostuma a venir de la tria personal, sinó de lal·luvió mediàtic. En efecte, la mirada esbiaixa, però avui dia els mitjans solen substituir la mirada perquè actuen com a ulls putatius davant dels fets.
El desert ha passat despantós a fascinant gràcies al cinema, mentre que les gelors hiperbòries, de les quals es fugia com de la pesta, captiven cada cop més persones des que se les associa a roba rutilant i confortable i a vetllades acollidores al voltant de la llar de foc. Per a molts, la valoració del territori i del paisatge depèn dels documentals, de les pel·lícules i dels anuncis. Un encertat film sobre lèpic procés constructiu duna línia dalta tensió a través de boscos impenetrables i hostils induiria a una percepció positiva sobre la xarxa elèctrica i el seu impacte paisatgístic. Podríem dir el mateix dels parcs eòlics, si fossin mostrats en contrapicats esbalaïdors o girant wagnerianament en una daurada atmosfera crepuscular. Tot això ja va passar amb les pel·lícules que, els anys cinquanta i seixanta, exaltaven les perforacions petrolieres, els derricks eruptius i les plataformes off-shore.
Els mitjans de comunicació de masses actuen de prescriptors dopinió en tots els dominis, inclòs lambiental. Seria tot un tema estudiar quins paisatges o formats territorials presenten com a exemplars i quins com a lamentables. Lopinió pública si més no les opinions del públic, que si filem prim són una altra cosa... es configura a partir daquests estàndards mediàtics, tal com en altres temps eren els estàndards literaris els grans conformadors de limaginari col·lectiu. Per això costen tant dacceptar els nous paisatges postindustrials del segle XXI, com els vinculats a la captació denergia fotovoltaica o eòlica, sense anar més lluny.