Els mitjans de comunicació de masses actuen de prescriptors dopinió en tots els dominis, inclòs lambiental. Seria tot un tema estudiar quins paisatges o formats territorials presenten com a exemplars i quins com a lamentables. Lopinió pública si més no les opinions del públic, que si filem prim són una altra cosa... es configura a partir daquests estàndards mediàtics, tal com en altres temps eren els estàndards literaris els grans conformadors de limaginari col·lectiu. Per això costen tant dacceptar els nous paisatges postindustrials del segle XXI, com els vinculats a la captació denergia fotovoltaica o eòlica, sense anar més lluny.
1.1.2 Els referents culturals i la subjectivitat
En cert sentit, tots tenim experiència a identificar i valorar paisatges. Ho fem contínuament. De fet, la nostra percepció de la natura, del territori, àdhuc de la ciutat, és fonamentalment paisatgística. Comprenem lentorn a partir del que veiem: formes, colors, plans, distàncies... Tot això són imatges que sorganitzen en allò que anomenem paisatges. En la seva accepció més general, els paisatges són això: percepcions sensorials de lentorn. Unes percepcions fonamentalment visuals, però també sonores o olfactives (Nogué, 2010, cap. IV). A partir daquestes percepcions, establim el que és el paisatge «per a nosaltres». Per a cadascú de nosaltres, és clar. Òbviament, hi ha una dosi elevada de subjectivitat, en tot això. El paisatge és subjectiu, en efecte. Tanmateix, la nostra pertinença a un ordre cultural comú, o compartit, provoca més unanimitat de la que es podria esperar a lhora dentendre i valorar paisatges de manera inconscient i automàtica.
«LArgentina és molt diversa», solen repetir els nostres estudiants.(6) «No és diversa: és gran», els rebatem. En efecte, la diversitat és el diferencial de la variació en lespai o en el temps. Entre La Quiaca, a tocar de Bolívia, i Ushuaia, a la Terra del Foc, hi ha més de 4.000 km, corresponents a més de 32° de meridià (de 22° 06 13 S a 54° 48 21 S). La variació paisatgística és gran entre els dos llocs, però amb diferencials petits per unitat espacial. És a dir: no hi ha gaire diversitat, bé que hi ha molta variació al llarg de moltíssim recorregut. Per això lactitud de lobservador és diferent a lArgentina que a Catalunya, país petit i, aquí sí, paisatgísticament molt divers. A lhora de valorar paisatges, la mirada avesada a les plàcides immensitats patagòniques, sensible davant la petitesa (un cartell, una tranquera, un gos que passa...), se satura ràpidament amb labassegadora diversitat catalana. Dos contextos territorials i culturals diferents generen dues mirades i dues percepcions paisatgístiques distintes.
La velocitat de lobservador també compta. A peu, els paisatges són diferents que mirats des dun automòbil veloç. A partir dels anys noranta, hem vist construir i hem resseguit repetidament la ruta austral xilena, entre Puerto Montt i Villa OHiggins (41° 27´ 50´´ S i 48° 28´ 00´´ S), un trajecte sinuós i accidentadíssim dun miler i mig de quilòmetres. Al començament era una pista fangosa i estreta; darrerament (2015), una carretera asfaltada prou còmoda. Els mateixos indrets ens han anat semblant paisatgísticament diferents any rere any, en funció de la rapidesa amb què els travessàvem. La velocitat altera el diferencial perceptiu, per això intervé tant en lapreciació del paisatge. Així doncs, lescala perceptiva, sigui en termes espacials o temporals, és un element capital perquè la nostra ment identifiqui paisatges.
En tot cas, el paisatge es forma en la nostra ment. Contemplem melangiosament i amb certa inquietud la mar hivernal, experimentem aquell punt deufòria davant les pinedes costaneres que brillen contra el cel blau dels migdies estivals, ens corprèn la majestuositat de les grans serralades... Ens recomanem llocs els uns als altres, sense dubtar que tothom els trobarà tan admirables com nosaltres els trobem. Tendim a creure que els llocs els paisatges, de fet són com nosaltres els veiem. Perdem la consciència de la mediació cultural i pensem que observem el món sense cap filtre. En realitat, és al revés: som nosaltres que el mirem duna determinada manera, en part per la mediació dels nostres sentits, en part perquè hem après culturalment a mirar-lo així.
1.2 Ambient: un constructe antròpic
Al contrari del que sovint es creu, una definició, o si més no la dun fenomen complex, no és tant el resultat duna certesa com lacotació operativa dun problema. Així, un repàs de les moltes definicions dambient (o de medi ambient)(7) que es troben en la bibliografia revela que quasi totes tenen caràcter contextual. Tracten de trobar una solució de consens, estan referides prioritàriament a aspectes dels fenòmens que volen interpretar o, la majoria de vegades, se supediten a lenfocament de les disciplines a què van destinades. Aquest fet no constitueix un impediment insalvable, a condició que sen sigui conscient. És conseqüència de la incommensurabilitat entre la realitat i les nostres pobres eines i capacitats per copsar-la i tractar dexplicar-nos-la. Una mescla dhumilitat i enginy, juntament amb una disposició permanent a aprendre i reaprendre, solen ser una bona fórmula per enfrontar-se al problema.
1.2.1 El concepte dambient
Ben al contrari del paisatge, que tot i la seva complexitat constitueix una realitat tangible, lambient no lha vist mai ningú. Ni tan sols hi ha consens a propòsit de quins són els elements que el constitueixen, més enllà de considerar els vectors aire, aigua i sòl i davaluar lestat de la vegetació o de la fauna. Altra cosa és que, en la percepció del comú de les persones, sidentifiqui ambient amb natura. Això suposa que se sol equiparar ambient a medi natural, de manera que un paisatge pretesament natural se sol identificar amb un medi ambient saludable.
Aquest joc dimplícits, més o menys inconscients, té encara una altra conseqüència: lentramat delements i relacions fruit de lactivitat humana es veu com quelcom «afegit», i rarament per a bé. Només a partir daquesta imatge de superposició dallò humà és a dir, cultural damunt dun substrat pretesament natural i primigeni és possible creure que limpacte sobre el medi/territori resulta de la simple suma algebraica dimpactes puntuals unitaris. Això suposa una visó simplista que ignora les interaccions complexes que, a través de processos temporals, variables, han anat confegint lespai biofísic global com un tot.
De fet, semblaria raonable definir lambient com el sistema global delements heterogenis i interactius de caràcter físic, biòtic, social i cultural que configura lespai on passa tot. Entre aquests elements sestableixen relacions complexes de retroacció, tant positiva com negativa, a diverses escales, en evolució conjunta permanent (Bru, 1997).
1.2.2 De la natura a lambient
Els termes natura i paisatge tenen un llarg recorregut en el llenguatge comú. Lecologia i altres ciències ambientals també els utilitzen, però circumscrivint-los a camps semàntics molt precisos i ajustats a les seves necessitats conceptuals. Així, per a un ecòleg un «paisatge» no és una postal, sinó un algorisme socioambiental, és a dir el conjunt de paràmetres que defineixen laspecte dun territori. Per a un ecòleg, tot el que hi ha a la vista és paisatge i cap paisatge no és bonic o lleig, perquè la bellesa o la lletjor no són conceptes ecològics (això no vol dir que els ecòlegs no siguin sensibles a la bellesa, com qualsevol altra persona, naturalment). Al seu torn, aquest territori laspecte del qual és el paisatge, tal com hem comentat, resulta dinscriure els artefactes construïts pels humans en la matriu ambiental, o sigui, en el conjunt de vectors que constitueixen lambient. Aquesta matriu ambiental, estirant el fil, deriva de transformar la matriu biofísica de base (clima, sòl, flora, fauna, relleu i hidrografia); també ens hi tornarem a referir més endavant (Folch 2011, apartat «De la natura al medi ambient»).
1.2.2 De la natura a lambient
Els termes natura i paisatge tenen un llarg recorregut en el llenguatge comú. Lecologia i altres ciències ambientals també els utilitzen, però circumscrivint-los a camps semàntics molt precisos i ajustats a les seves necessitats conceptuals. Així, per a un ecòleg un «paisatge» no és una postal, sinó un algorisme socioambiental, és a dir el conjunt de paràmetres que defineixen laspecte dun territori. Per a un ecòleg, tot el que hi ha a la vista és paisatge i cap paisatge no és bonic o lleig, perquè la bellesa o la lletjor no són conceptes ecològics (això no vol dir que els ecòlegs no siguin sensibles a la bellesa, com qualsevol altra persona, naturalment). Al seu torn, aquest territori laspecte del qual és el paisatge, tal com hem comentat, resulta dinscriure els artefactes construïts pels humans en la matriu ambiental, o sigui, en el conjunt de vectors que constitueixen lambient. Aquesta matriu ambiental, estirant el fil, deriva de transformar la matriu biofísica de base (clima, sòl, flora, fauna, relleu i hidrografia); també ens hi tornarem a referir més endavant (Folch 2011, apartat «De la natura al medi ambient»).
En un llenguatge menys precís, però potser dús més comú, tot plegat significa, aproximadament, que lambient és la natura un cop transformada pels humans. Però no exactament, perquè els humans també som natura, al capdavall. Som fauna, formem part de la biosfera i les transformacions que hi provoquem no són conceptualment diferents de les causades per altres elements faunístics els castors o els tèrmits, per posar un parell dexemples que sesmercen a fons, també, a transformar lentorn dacord amb els seus interessos. Però, en el moment de civilització actual, la natura primigènia, feréstega i amenaçadora ha esdevingut una commodity, la qual cosa genera una dificultat perceptiva seriosa. A la vora dun riu patagònic es pot llegir un cartell dels serveis de parcs locals que diu: «Peligro: aguas frías, profundas y torrentosas». I, quasi al costat, un altre que diu: «Animales silvestres sueltos». Fan notar als passejants que allò va de veres, que la natura no és lespai bucòlic imaginat per massa ecologistes urbans. Quin és, doncs, lambient que ara tothom vol protegir?
Però, més enllà de les dificultats derivades de la comprensió del llenguatge especialitzat de lecologia o de lús trivial i inexacte dalguns daquests conceptes, el que realment complica la qüestió ambiental és el fort antropocentrisme heretat de la tradició judeocristiana. Per poder entendre com funciona lunivers, primer va caldre abandonar el geocentrisme. I per comprendre el funcionament de la biosfera cal abandonar lantropocentrisme. Ni la Terra és el centre de lunivers, ni els humans som la raó de ser de la biosfera, i encara menys del planeta. En som només una de les parts. Lluny de considerar-nos els zeladors o els usufructuaris de les altres parts, hem de reconèixer-nos com a simples components del sistema. Així que fins i tot en les actituds ecologistes hi ha massa arrogància antropocèntrica. No es tracta que «salvem» el planeta, que seria tasca tan desproporcionada com vana, sinó que ens hi inscrivim raonablement. Som part duna natura que transformem per tal que esdevingui lambient més convenient per a les nostres expectatives existencials. Es tracta que la transformació resulti funcionalment possible i de debò pertinent. Només això. I ni més ni menys que això.
1.2.3 El concepte de matriu biofísica
Els condicionants bioclimàtics, geomorfològics, hidrogeològics i ecosistèmics conformen la matriu biofísica dun espai determinat. Hi ha aspectes difícilment modificables, com el clima o les característiques del substrat o, fins i tot, els principals trets geomorfològics del relleu. En canvi, també és cert que aquesta matriu no és immutable i que pot ser modificada per la intervenció humana: un transvasament com el del Ter, un túnel com el de Collserola o un aterrassament són actes de modificació de la matriu biofísica. El problema no rau en la modificació mateixa, sinó en la falta de criteri per desconeixement o minusvaloració. És llavors quan apareixen les disfuncions ambientals: inundacions dàrees no desitjades, pèrdua o contaminació de recursos hídrics, pèrdua de sòls i processos erosius, dificultats per a la connectivitat biològica... (Folch, Capdevila & Ximeno, 2004, apartat «La consideració de les matrius biofísica i ambiental»).
Les activitats antròpiques que sassenten sobre aquesta matriu biofísica interaccionen entre si i generen efectes per addició-juxtaposició, iteració, fragmentació, reversió, interconnexió, etc. Per això cal considerar la matriu biofísica, amb uns aspectes relativament estables i daltres de canviants per la mateixa activitat humana, en cadascuna de les fases de la planificació i el planejament, perquè la seva resposta no és sempre la mateixa, sinó que canvia en funció de les preexistències, les capacitats i les limitacions que la mateixa transformació li imposa. Conèixer i reconèixer les possibilitats i limitacions de la matriu biofísica com a premissa és un component capital de lanomenada planificació concurrent.
Essent com és Catalunya un país muntanyós i accidentat, lanisotropia de les decisions transformadores hauria de ser proporcional a aquesta manca disotropia territorial.(8) Lanisotropia bioclimàtica i fitocenològica (és a dir, de les comunitats vegetals) exigeix, també, una gestió territorial diferenciada. Laspecte pixelat dels territoris antropitzats no ha demmascarar la percepció de la matriu biofísica subjacent, tothora condicionadora de les opcions de transformació que es vulguin prendre ulteriorment. Així, la conservació de la malla dintersecció entre la matriu biofísica i la capa dintervencions antròpiques és una garantia destabilitat territorial. Tanmateix, el procés de globalització, la dispersió banalitzada dels assentaments urbans i la inexistent consideració del paisatge, entre altres factors, han generat una tendència a ladopció de solucions isotròpiques que no sadiuen a les característiques del territori català.
1.2.4 De la matriu biofísica a la matriu ambiental
Durant segles, la matriu biofísica simposà als humans. Semblava infinita i totpoderosa. Avui, en línies generals, la majoria de matrius estan sotmeses, «soterrades» davall territoris transformadíssims, fins al punt que els accidents geogràfics es perceben com a simples noses constructives que cal remoure mitjançant ponts, túnels o rebaixos correctius. El que començà essent la tímida transformació duna incommensurable matriu complexa ha esdevingut una activitat banal i aparentment autònoma. Igualment, les concepcions econòmiques dels segles XIX i XX consideraven que la matriu biofísica era aliena als processos econòmics, fins al punt que alguns dels seus components productivament essencials (laigua, el sòl, el clima, etc.) eren béns lliures irrellevants. Tanmateix, i avui més que mai, aquests factors pretesament secundaris tenen un valor enorme, només cal remetres a les conseqüències que tindria alterar-los (canvi climàtic, recursos minvants, incendis forestals, inundacions...).
El cas és que el resultat de les interrelacions entre la matriu biofísica i les transformacions de lactivitat humana és la matriu ambiental, i el paisatge és una de les principals expressions daquestes interrelacions. La seqüència correcta processalment seria: matriu biofísica (paisatge preantròpic), transformació discreta de la matriu biofísica en matriu ambiental o espai territorial (paisatge antropitzat), transformació profunda i fins i tot deletèria de la matriu en territori vacil·lant (paisatge degradat), compromís prudent de transformació i gestió (paisatge sàviament humanitzat).