El diàleg permanent entre els condicionants biofísics i les estratègies de transformació del territori fan que la matriu ambiental no sigui permanent ni immutable. Cada canvi genera una modificació de la matriu. Fins ara, i amb comptades excepcions, la matriu ambiental ha estat una mera conseqüència involuntària daquestes modificacions. Sha projectat la transformació, però no pas els resultats ambientals de la transformació. La matriu ambiental era és el resultat de transformar la matriu precedent, però no pas cap objectiu a aconseguir de forma deliberada. Arribar a disposar duna determinada matriu ambiental, configurada daquesta o daquella manera, encara no és un objectiu projectual. Determinades escoles ho propugnen i avancen en aquesta línia de projectar la nova matriu ambiental juntament amb els projectes constructius, però encara són lexcepció.
De tot plegat sen deriva la conveniència de projectar la matriu ambiental, és a dir, de conformar-la deliberadament, en comptes desperar que prengui forma aleatòriament. Els condicionants bioclimàtics, geomorfològics, hidrogeològics i ecosistèmics que constitueixen els elements essencials daquesta matriu no es poden ignorar.
1.3 Territori: un algorisme socioambiental
El territori resulta de lapropiació antròpica de lambient. Per als ecòlegs tradicionals, i de retruc també per a molts ambientalistes, conservacionistes i ecologistes, els humans hem alterat lambient i per això hem deteriorat el territori. Confonen territori amb matriu territorial, amb matriu biofísica prèvia a la construcció del territori pròpiament dit. El territori dels ecòlegs sol ser la matèria primera territorial dels enginyers i dels urbanistes. Per això lecologisme veu destrucció de la natura on altres veuen construcció de lespai territorial.
1.3.1 El concepte de territori
No és fàcil fer una aproximació encertada al concepte de territori. El terme resulta prou familiar per a quasi tothom, però poques persones lutilitzen en el llenguatge quotidià. En realitat, solen tenir-ne una noció confusa. Els professionals de la biologia, de lecologia, de la geografia, de larquitectura o de leconomia sí que lincorporen al discurs, però amb el mateix grau de confusió, perquè shi refereixen des de premisses diferents. La polisèmia del terme territori és deguda a la segmentació dels punts de vista de les diverses disciplines i a la migradesa relativa de les eines cognitives respectives.
«Lespai és un lloc de poder, mentre que el territori és un producte del poder», sosté el geògraf suís Claude Raffestin (1980). És una afirmació interessant. Shi confronten espai i territori. El primer és un ens abstracte que cal entendre com un atribut de les coses, com una de les condicions de possibilitat de la seva existència. Les coses no són o passen en lespai, sinó que són i passen amb lespai, que nés part constitutiva. Els nostres cossos són ens dimensionals, són espai. Erròniament es diu que ocupen espai, com si lautèntic espai fos buit. Els humans, com la resta déssers de la biota, també som part de lespai i recorrem espai; ens hi adaptem o lajustem a les nostres necessitats.
Tanmateix, la configuració de lespai en objectes, posicions, relacions i llocs no és quelcom donat, sinó que es produeix. Les plantes ocupen determinats llocs, delimitats segons les característiques del sòl, de la insolació i la disponibilitat daigua, de la direcció dels vents dominants, etc. Els animals excaven caus o construeixen nius, tenen terrenys de caça i, escampant sons o olors corporals, delimiten territori (ara sí!). Aquestes configuracions espacials funcionals són el territori, el qual qüestió fonamental és objecte de delimitació i dapropiació.
Vegem ara què passa amb els humans. La situació de partida, referida als homínids primitius, seria equiparable a la de qualsevol altre primat. Tanmateix, el desenvolupament cultural i tecnològic, en un procés incremental i defectes acumulatius, ha fet que, tot i que cap dels elements naturals que constitueixen espai (aire, aigua, roques, sòl, relleu, biota) sigui creació dels humans, les configuracions espacials que els inclouen tinguin cada cop més la seva empremta. Són aquestes configuracions espacials, aquestes espacialitats concretes,(9) el que duna manera general podem considerar com a territori. I és respecte dels humans que les característiques de delimitació i apropiació adquireixen una transcendència decisiva: els drets de propietat, les fronteres, la sobirania dels estats, els conflictes per lapropiació de terres i recursos... Per això Raffestin parla del poder: atorga a lespai la condició descenari i considera el territori com a resultat del poder sobre aquest escenari, com una configuració espacial concreta que nés lexpressió. Aquesta condició del territori com a configuració espacial concreta, delimitada i objecte dapropiació, respon a diversos graus dhumanització. És expressió del poder que hi actua i sens presenta sota laspecte de paisatge. Per això hem gosat definir el territori com el fragment de superfície planetària configurat duna determinada manera i administrat per una col·lectivitat humana concreta (Folch, 1999).
Per als amants de les classificacions, anys enrere vam proposar una tipologia dactituds perceptives davant el territori (Folch 2003, apartat «Las diferentes percepciones del hecho territorial»). Així, hi hauria una actitud productivista, que considera el territori tan sols en termes de generació de béns de mercat i que, en conseqüència, el tracta com si fos una nau de fàbrica, on tot subica, es canvia o es llença en funció del moment productiu; una actitud utilitarista per a la qual el mateix territori és moneda de canvi, una cosa purament venal que canvia de valor segons variï el preu del sòl; una actitud funcionalista, dacord amb la qual el territori és lespai pel qual circulen els béns i els fluxos, i tot sha de supeditar als efectes daixò; una actitud formalista, que el contempla des duna taula de dibuix, com si fos una escultura o un monument, la funció del qual fos respondre a les línies de fuga o lequilibri de volums; una actitud patrimonialista, preocupada sobretot pels drets de la propietat i les transmissions generacionals; i una actitud naturalista, procliu a considerar oportú només allò intocat, o com a molt allò rústic, per a la qual les úniques transformacions mancades dinterès són les executades per la mà humana. Darrere de cadascuna daquestes actituds es pot veure lestereotip esperpèntic de leconomista, del promotor, de lenginyer, de larquitecte, de ladvocat o de lecòleg, reduïts al seu costat menys presentable.
Totes aquestes actituds són fàcilment rastrejables en la realitat quotidiana. La política agrària de la Unió Europea, la famosa PAC, engega a rodar segles de paisatge agropecuari mediterrani i condemna camps doliveres centenàries a la desaparició com qui canvia els mobles de lloc, però és que ja molt abans algú va decidir posar fi a les deveses ibèriques sense necessitat dinstruccions comunitàries. A lextrem oposat, un petit aiguamoll fàcilment traslladable o simplement prescindible pot convertir-se en lobstacle més gran per a la ampliació convenient dun aeroport, posem per cas. Aquests simplismes reduccionistes obeeixen a acantonaments perceptius, en el més benigne dels casos, o a interessos difícilment confessables. Es comprèn que, fet i fet, lactitud naturalista sembli la més noble, ja que, tot i ser tan esbiaixada com les altres, persegueix objectius desinteressats. En tot cas, la naturalesa sistèmica i complexa del territori desautoritza tots aquests simplismes. Daquí que sembli raonable inclinar-se per un posicionament holístic que tracti de generar una metapercepció, resultat de considerar tots els punts de vista disponibles. Ben mirat, «els fets» de què parla Einstein són justament això, la metarealitat de totes aquestes realitats perceptives parcials.
1.3.2 La matriu territorial
En termes espacials, el territori ha de ser entès com una malla de fenòmens, com una matriu de punts i contrapunts interconnectats els uns amb els altres. Les malles emprades en el dibuix informatitzat per fer simulacions o construccions tridimensionals expressen molt bé aquesta situació perquè, al capdavall, no són més que una simplificació formal de la realitat arquitectònica o territorial que representen. A la conca mediterrània en general, això és particularment cert, després de tres mil·lennis de forta antropització.(10)
Pocs territoris són isotròpics. Els mediterranis no ho són gens. El relleu, la hidrografia i les zones climàtiques estableixen un mapa de partida asimètric que les transformacions antròpiques solen exaltar. Per començar, cal considerar lorografia i la hidrografia, que de fet són conceptes correlatius. Les aigües sescolen per les línies de màxim pendent i generen rius que excaven valls consolidadores i exaltadores daquests pendents de màxima significació. Lacció fluvial, dacord amb pluviometries més o menys considerables i més o menys irregulars, incrementa la contundència orogràfica, més encara com més fàcilment erosionables siguin els substrats. En indrets escassament muntanyosos, les aigües tenen poca energia potencial i excaven valls relativament modestes, mentre que en llocs dorografia poderosa, lacció fluvial potencia encara més els accidents del relleu.
El substrat geològic té també un paper capital a lhora de configurar la matriu física dun territori. La geologia de base, i encara més les anomenades formacions superficials els materials aflorants, transformats per lacció meteoritzadora de latmosfera i pels fenòmens erosius, condicionen el comportament mecànic del substrat i els processos edafogènics, és a dir, de formació dels sòls. Una hipotètica heterogeneïtat en la disposició daquest substrat i daquestes formacions incrementa lanisotropia de la matriu. Cabalment, és el cas de làmbit mediterrani, on afloren materials geològics de característiques molt diverses.
Lanisotropia geològica i geomorfològica sol propiciar lanisotropia bioclimàtica. En efecte, la zonació climàtica latitudinal es veu interferida per les variacions altitudinals. Així, pujar muntanya amunt equival, en certa manera, a ascendir cap al nord. Els salts hipsomètrics (és a dir, les variacions daltitud) són molt importants a la conca mediterrània, amb diferències de cota de milers de metres entre la línia de costa i cims situats ben a prop del litoral, i per això les variacions bioclimàtiques hi són tan accentuades. Lacció temperadora del mar tampoc no és aliena a aquestes variacions, a causa de la seva enorme inèrcia tèrmica i de la generació de fenòmens meteorològics específics (boirines, marinades, etc.) de gran importància local que propicia. En definitiva, làmbit mediterrani presenta una anisotropia territorial acusada. En bona lògica, això exigiria una gestió territorial diferenciada, és a dir, adequada a cada conjunt concret de circumstàncies. Malauradament, aquest no sol ser el cas.
Les transformacions afecten duna manera especialment evident les àrees construïdes, però els espais lliures també nhan resultat concernits. Tot lespai agrícola nés un exemple, tant per les rectificacions morfològiques (aplanaments, feixes, marges, camins, canals dirrigació, etc.), com per les pròpiament agronòmiques (rompuda i extensió ulterior de les espècies conreades). Però lespai forestal i pecuari també ha estat molt transformat, fins al punt que la majoria de pastures o de boscos són actualment formacions secundàries, és a dir, comunitats integrades per espècies més o menys espontànies, però mantingudes en termes destructura i de composició florística, i a fi de propiciar-ne una productivitat més gran en estadis allunyats de la potencialitat final de la matriu biofísica.
1.3.3 El territori com a sistema
El resultat final és un territori mediterrani destructura puntillista, una mena de mosaic més o menys pixelat que desdibuixa la lògica de la matriu inicial i que encripta completament la successió latitudinal esperable per raons macroclimàtiques. Aleshores, la idea de creure que la transformació antròpica ha permès prescindir dels condicionants biofísics tempta lobservador poc atent. Però aquest aspecte pixelat dels territoris mediterranis, tan antropitzats, no ha demmascarar la percepció de la matriu biofísica subjacent, tothora condicionadora de les opcions de transformació que es vulguin prendre ulteriorment. Daquesta manera, a les àrees mediterrànies humanitzades que són la majoria, sobre lanisotropia de la matriu se superposa un segon estadi igualment anisotròpic. La intersecció de les dues capes configura el paisatge territorial tal com el veiem avui dia (Marull, 2009).
Aquesta malla anisotròpica consta de nusos i de segments internodals, de manera comparable a una xarxa de pescar. Els nusos serien els punts amb una concentració més gran de diversitat, és a dir, els llocs on els fenòmens de cada capa sexalten en coincidir en lespai. Són les zones amb més significació territorial i amb més interès paisatgístic, i sovint també les àrees amb més valor escenogràfic. Lalternança de punts i segments confereix una gran varietat al territori, alhora que atresora potencialitats latents per refer la malla en cas de maltempsada.
La conservació de la malla dintersecció entre la matriu biofísica i la capa dintervencions antròpiques és una garantia destabilitat territorial, car tots els elements en joc i el resultat de combinar-los són presents en espais relativament petits. Sestableixen interfícies i petites solucions de continuïtat locals, molt interessants en termes de sostenibilitat territorial. Vetllar perquè aquesta riquesa dorigen antròpic no es perdi és un objectiu no menor, en termes sostenibilistes.
La visió sistèmica del territori implica abandonar els processos de mera juxtaposició dels sistemes (urbà, productiu, de comunicacions, energètic...), cosa que comporta una nova visió estratègica i planificadora dels fluxos, les relacions, les vores i les superposicions. Les xarxes són discontínues, mentre que la matriu és continua; alhora, cadascun dels subsistemes territorials no genera efectes neutrals, ni sobre la resta de subsistemes, ni sobre la matriu ambiental. En definitiva, la sectorialització de les estratègies i de la planificació, malgrat que es tracti duna necessitat metodològica possiblement irresoluble, ha dabordar-se des duna òptica relacional per ser efectiva.
El diàleg permanent entre els condicionants biofísics i les estratègies de transformació del territori fan que la matriu ambiental no sigui permanent ni immutable. Els canvis en els usos dominants del territori, la juxtaposició de xarxes i les modificacions ambientals profundes (des dun transvasament fins a la regeneració forçada dun aqüífer), generen una nova matriu ambiental que interacciona de manera diferent amb les noves propostes dordenació. La matriu ambiental, per tant, presenta preexistències variables amb diferents nivells de consolidació, cosa que genera un sistema complex, no immutable, amb diferents graus de llibertat, que cal conèixer i integrar a lorigen de les decisions espacials.
El territori mediterrani, complex, fràgil i fortament antropitzat, està molt necessitat daquesta actitud projectativa. Cal projectar lambient, a la conca mediterrània més que a la majoria dels altres llocs. Hem de projectar la matriu ambiental, o sigui el procés transformador de les preexistències biofísiques. La matriu ambiental no pot ser una conseqüència, sovint indesitjada de tan negativa com resulta. La matriu ambiental ha de ser un objectiu projectat i executat, de la mateixa manera que projectem i executem els artefactes infraestructurals o urbanístics que hi construïm al damunt.