Empresa i valors - David Murillo 3 стр.

Ben igualment, comença a obrir-se una nova visió immaterial de la riquesa. Aquesta riquesa no rau en els béns tangibles, sinó en quelcom que encara no existeix, en la nostra possibilitat dinnovar, de generar noves possibilitats de riquesa. La competència ja no és vista com quelcom agressiu, necessàriament substituïble per la solidaritat o la lleialtat, sinó que és la llavor del dinamisme, de linconformisme i la millora. Es produeix paral·lelament una revaloració del treball. Per a Grondona, lemprenedor deixa de ser sospitós i passa a col·locar-se en una escala socialment més valorada que no pas el treball intel·lectual, artístic o polític. El protestantisme dóna pas a una societat més plural, menys conformista i, si es vol, més lliurepensadora, tot creant el brou de cultiu suficientment fèrtil per a lactivitat empresarial.

Lestructura econòmica com a condicionant

Tot aquest canvi de mentalitat, històricament, en el nostre país es recolza en un grup reduït de gent. Particularment en la creixent burgesia darrel agrària i en el petit comerciant, que, a partir del segle XVIII, són motors dindustrialització i agents principals de transformació del model econòmic vigent. Aquí el context polític no és poc important. Aquesta transformació sempara amb un sistema colonial proteccionista que permet el floriment dindústries de la importància del tèxtil i que progressivament canvien la fisonomia del territori. És al llarg daquests darrers segles, fonamentalment en la segona meitat del segle XIX, quan Catalunya arriba a ser la gran fàbrica dEspanya i la seu, també, dun important moviment obrerista. Molt han canviat les coses.

Pel que fa al context axiològic daquesta empresa, a cavall dels segles XIX i XX, som davant del desplegament de les colònies fabrils, intents científics daïllar les masses obreres dels focus de tensió ideològica. Les empreses daquesta època, en particular les grans, desenvolupen un model progressivament paternalista i comprensiblement interessat a mantenir la pau social a linterior de les fàbriques. No fou fins ben entrat el segle XX que les noves teories de la motivació i la gestió moderna transformaren des dun vessant pseudocientífic les bases daquesta conflictiva relació entre capital i treball. El gran valor de lempresa catalana fou durant molts anys el progrés econòmic, el lideratge ideològic i polític daquesta Espanya que, des de la pèrdua de les darreres colònies, mira cap endins per trobar el seu motor de desenvolupament i transformació.

La història empresarial catalana evoluciona fortament lligada al context polític. Van venir més endavant guerres, en primer lloc la Primera Guerra Mundial, i després la Guerra Civil amb el seu reflux autàrquic. De la Primera Guerra Mundial arribà una empenta econòmica tan important com la posterior crisi i convulsió social. Enmig daquests períodes doscil·lació política, entre dictadura i democràcia, dautarquia i definitiva obertura a lexterior, lempresa catalana perviu fins a la Transició al voltant duns quants grans noms i duna xarxa més ampla de petites i mitjanes empreses industrials i de serveis. Lentrada dEspanya a la Unió Europea, lexpansió de les grans empreses cap a lexterior i la globalització financera de la dècada dels noranta configuraren un nou patró dempresa moderna, que és el que arriba fins als nostres dies.

Els valors de lempresa, tanmateix, són també hereus daquest canvi de mirada que la societat fa a lactivitat empresarial. Aquesta transformació axiològica, cap a una empresa tecnològicament moderna i econòmicament integrada en el món, no seria possible sense un canvi de valors paral·lel per part de la nostra societat, una societat ja sha destacat en altres textos que evoluciona cap a lindividualisme i el materialisme, cap a lhiperconsum, i on el pes de valors com la família, la religió i fins i tot el treball (Orizo & Roque, 2001) és cada cop menor. No és aquest el moment daprofundir en aquests apartats, ja suficientment desenvolupats en altres volums. Seguint autors com Lipovetsky, Sennett, Giddens o el mateix Inglehart, autor de lEnquesta Mundial de Valors, constatem només les transformacions socials i els canvis de mirada sobre lestructura productiva. També lonada postmoderna i postmaterialista tindrà el seu efecte sobre lempresa, particularment sobre la cultura del treball i les noves pautes de consum (Obeso, 2008).

El que és rellevant en aquest punt és comprendre que els valors socials i els valors de lempresa van de bracet i que per entendre el que som hem de saber don venim. El retrat que en surt és una empresa catalana plenament situada en un context cultural europeu i on, com veurem, la força globalitzadora acaba establint unes pautes de conducta que tenen a veure cada cop menys amb dinàmiques autònomes i cada cop més amb relacions de poder establertes al voltant dels grans agents del mercat. Un ens eteri, aquest mercat, on consumidors, empreses i governs darreu tendiran a confluir en la construcció duns patrons de conducta caracteritzats per la interrelació i el transvasament, també, de valors.

Per continuar aquest relat hauríem de capbussar-nos en les particularitats econòmiques dels sectors, de les realitats derivades de les diferents formes jurídiques, dels diferents rols que tenen o poden tenir els directius dempresa, i, particularment, en les grans forces del mercat. Parlar de valors de lempresa avui en dia implica parlar de mercats de capitals, de fons dinversió i del seu impacte sobre les grans empreses cotitzades. Aquest impacte, per la corretja de transmissió que formen les cadenes de proveïment internacionals, estén els seus tentacles fins a les empreses més petites.

El que serà interessant de no perdre de vista és que parlar de valors dempresa implica parlar duna manera molt important de valors del mercat. La conducta empresarial a partir de la unificació de cultures corporatives, a partir de lestandardització de processos i els moviments de capital internacionals, esdevé cada cop més homogènia; també més dependent. Les empreses mai no han estat autònomes, però el fet evident és que les seves dinàmiques de funcionament cada cop són menys marcades per la realitat immediata i més marcades pel context. Fet aquest passeig per la història, ja podem endinsar-nos en les particularitats de la nostra demografia empresarial.

Demograa de lempresa catalana

Parlar de valors en abstracte, per bé que pot tenir cert interès a lhora de copsar tendències, reflectir preocupacions o qüestions obertes, impedeix el lligam necessari amb la realitat que ens envolta. Així doncs, si parlem dels valors de lempresa catalana, hauríem de preguntar-nos com és aquesta empresa. Per respondre a aquesta pregunta ens nodrirem dinformació provinent de dues fonts principals: lInstitut dEstadística de Catalunya, lIDESCAT (2003); i la més actualitzada, lAnuari de la PIME Catalana, de PIMEC (2007).

Entre totes dues fonts (taula 1) es dibuixa un perfil dempresa que respon a lestereotip. Som en un país dempresa petita i mitjana on una de cada dues empreses són treballadors autònoms, situats majoritàriament en el sector de serveis i en el comerç. En un primer grup trobem les empreses de serveis personals, de transport i comunicació i dhostaleria. En el segon, comerços dalimentació, genèrics; roba i calçat. Lany 2002, segons lIDESCAT, el 62% de les empreses del país quedaven incloses en aquests dos grans grups, per bé que, sumats als grups de professionals i artistes, de la construcció i la indústria, teníem més de sis-cents mil establiments i negocis.

Taula 1: Lempresa a Catalunya. Font: IDESCAT, 2002.

Lanuari de PIMEC (2007) ens permet baixar al terreny del que és concret. Quan parlem dempresa catalana fem referència a més de mig milió dempreses petites i mitjanes,[3]que donen feina a dos milions docupats. Són empreses que tenen una grandària mitjana no superior als quatre treballadors. Més del 99% de les empreses catalanes són, doncs, empreses petites i mitjanes, bàsicament microempreses i petites empreses que aporten tres de cada quatre llocs de treball i el 65% del producte interior brut (PIB) del sector privat. La dada més significativa: de cada dues PIME, una no té cap empleat.

La PIME, amb caràcter general i obrint-nos a la generalització que en fa Spence (1999), respondria a les característiques duna empresa orientada a sobreviure, destructura interna poc definida, amb poca o nul·la departamentalització. Es tracta dempreses que es basen en les relacions informals i que estableixen xarxes de contacte i confiança amb les comunitats on operen. Acostumen a ser dirigides per empresaris apagafocs, que tot sovint compten amb pocs recursos materials i financers, i en elles no sestableix una línia divisòria clara entre làmbit personal i el laboral. Si ho preferim, entre el patrimoni de lempresa i de lempresari. Són empreses normalment escèptiques davant la utilització deines de gestió complexes i amb migrats coneixements de gestió empresarial. Malgrat que el discurs daquest text ben aviat senlairi, convé no perdre de vista aquesta realitat.

Ara bé, si la tesi que mantenim és que els valors de lempresa es generen en la gran empresa, en els consells dadministració de les grans corporacions i en lesfera acadèmica, aleshores hem de parar esment en les grans empreses del país. Una realitat és la que viu el gerent i el treballador de la PIME, i una altra, els valors que la societat reconeix a lempresa en el seu conjunt. Percepcions i realitat objectiva no sempre coincideixen. Si seguim lanuari de PIMEC (2007), ens trobarem una petita sorpresa numèrica. Per bé que parlem de més de mig milió de PIME catalanes (una part delles inactives), la xifra de grans empreses no arriba a mil. En concret, lany 2007 nhi havia poc més de vuit-centes. Xifra, sens dubte, sorprenent. Ara bé, donaven feina a prop de 700.000 ocupats, i la seva grandària mitjana, després dun període de relativa estabilitat (2000-2003), shavia incrementat en el període 2004-2005 fins a arribar als 842 treballadors.

Són aquestes les empreses que normalment apareixen als diaris, víctimes de fusions i absorcions, de deslocalitzacions, dOPA hostils o amistoses. També són aquestes les que són multades per vessaments incontrolats al riu; premiades pel descobriment de vacunes o reconegudes per la introducció de productes innovadors al mercat. Són també les que apareixen als mitjans quan protagonitzen expedients de regulació docupació, quan les vagues en paralitzen el funcionament o quan, per una o diverses raons, tanquen les portes per sempre. A Catalunya, també en aquestes empreses més grans, lempresa familiar és encara un dels exponents principals. Són empreses amb unes característiques específiques que determinen una cultura dempresa, uns valors determinats i uns problemes particulars. Tot seguit ens hi referirem. Parlem dempreses on el gros del seu capital pertany a la família del fundador i on almenys un representant daquesta família participa en la gestió. Les característiques de lempresa familiar, el seu cicle vital i el seu difícil govern dibuixen també una part important de la nostra realitat empresarial.

És a les grans empreses catalanes, moltes delles corporacions de capital estranger, on trobem amb nombre creixent els executius professionalitzats que en molts casos han rebut formació de postgrau en escoles i universitats estrangeres i que entenen la gestió com un esforç de modernitat, de racionalitat i dacoblament del futur de lempresa als grans reptes dels mercats oberts. Són aquestes empreses dirigides per individus que, en el seu esforç de professionalització, incorporen tot un seguit de valors que connecten lempresa amb un pensament comú fill daquest ideari universalista que hi ha darrere del management.

[3] No existeix una única definició universal de PIME. Al nostre país, quan parlem de PIME fem referència normalment als requisits establerts per la Comissió Europea: empreses de menys de 50 milions deuros de facturació, amb un nombre de treballadors no superior als 250, menys de 43 milions deuros en actius i un capital social en mans dempreses que no són PIME inferior al 25% (Comissió Europea, 2003).

Lempresa familiar: preocupacions i valors

Comencem el nostre esforç de dissecció amb un segment empresarial majoritari, el de les empreses dites familiars. Segons la definició aprovada a Brussel·les pel Grup Europeu dEmpreses Familiars (GEEF), són factors determinants perquè una companyia sigui considerada familiar: