Amb això, va arribar el vespre, i lescrivà tornà altra vegada a aquella cambra, però encara no li volgueren obrir, amb aquella mateixa excusa. I lescrivà sen tornà de nou al rei dAragó i li ho contà tot. I ell li va dir que hi tornés, al cap duna mica, altra vegada. I lescrivà ho va fer, però encara no li volgueren obrir, i se nexcusaren daquella mateixa manera. Lescrivà va tornar davant el rei dAragó, i li va dir que ja hi havia anat tres vegades, i que no hi havia pogut entrar de cap de les passades. El rei va respondre a lescrivà:
Per ma fe, ja és dormir massa! No em fa bona sospita, i em sembla que això que ha dit mon germà no té intenció datendre-ho ni de complir-ho. Però no hi ha res a fer, aquesta nit, sinó que ell sestigui allà dins, que nós el farem guardar de fora estant, encara que no calgui gaire, perquè no és home que pugui fugir, majorment per raó de la malaltia. I no seria bo ni cosa convenient que nós, ara que està malalt, entréssim a la seva cambra per força.
Quan el rei dAragó va haver dit això, establí els seus sentinelles aquí i allà per molts indrets del castell, i manà que aquella nit vigilessin bé, i es retirà a dormir al seu llit. Però mentre ell dormia hi havia qui vetllava, com sentireu. Perquè heu de saber que tot aquell dia el rei En Jaume havia estat en consell amb la muller i amb alguns servents de la casa a dins la cambra, i, havent tingut consell, ja fos per propi moviment o aconsellat per altri, es va penedir dallò que havia convingut amb son germà el rei dAragó, per tal com se sentia tan culpable i desmereixedor envers el rei dAragó, per les coses que havia tractat i consentit contra ell, que no li semblava que, per més que en fos assegurat, li valgués per salvar-se, si per malaurança es descobrís el que havia fet, de la mort.
Per tal raó, tot aquell dia va fer mirar i esbrinar si per cap lloc podria fugir del castell sense ser vist. I, sobre això, va fer cridar un mestre picapedrer que era mestre majoral de lobra del castell de Perpinyà, i li va dir:
Mestre, ara cal i convé que mostreu les vostres habilitats i que mireu i cerqueu diligentment si trobaríeu cap finestra, espitllera o forat, vós que heu obrat el castell, per on pogués sortir daquesta cambra sense ser vist.
Respongué el mestre:
Jo no crec pas que una rata sen pogués esmunyir sense que fos vista, de tan bé com fa vigilar i guardar el castell el rei dAragó. Per la qual cosa no sé pensar ni trobar manera com es pogués fer això que heu dit.
El rei En Jaume, en sentir-ho, es va tenir per perdut, i li va dir que li calia sortir de la cambra i del castell, abans no li excavessin una galeria. Que més sestimava morir fora, o dintre la cambra, si no en podia sortir, que caure en mans de son germà el rei dAragó.
Senyor digué el mestre, això que vós dieu és bo de dir, però mal de fer. Ara bé, qualsevol altre home, tret de vós, intentaria sortir per un lloc que jo sé.
Com! digué el rei. I no sóc jo un home com un altre per aventurar-me a tota cosa?
Cert és digué el mestre, però fa vergonya dir a senyor tan noble i honrat com vós que surti per un lloc com aquell, majorment vós, que heu estat malalt llarg temps i encara no us heu refet.
Quin lloc és aquest? digué el rei. Que molt perillós haurà de ser perquè no intenti jo sortir-hi, si hi ha cap home al món que ho pugui intentar. Digueu-me, doncs, quin lloc és.
Senyor digué el mestre, quan vam obrar el castell vam fer una aigüera que ve de la casa de la cuina i passa sota aquesta cambra i surt a fora del castell, a un tret de ballesta enllà del vall, i és prou ampla perquè un home hi pugui passar sense perill arrossegant-se de bocons, però és tota lletja i plena de brutícia, per raó de les aigües i de les moltes lletgeses que shi aboquen cada dia. Em fa por, doncs, que si provàveu de passar-hi no us fes mal la pudor i la immundícia que hi ha allà dins.
I respongué el rei:
Si que em teniu per feble i desnerit, que jo no pugui intentar el que pugui qualsevol altre! Si és així com vós dieu, no es podria trobar millor lloc per sortir, ni més convenient, que aquest. Així, doncs, comenceu a obrir en aquest lloc per on creieu que ha de passar laigüera.
Quan el rei va haver dit això, vingué el mestre amb el pic i el capmartell, i va obrir i trencar lloses de la cambra, que era enllosada, i va encertar el lloc on era laigüera, i la trobà més ampla i tot del que es pensava. El rei En Jaume, en veure-ho, es va tenir per salvat. De seguida van agafar laigua dun safareig que hi havia arran de la paret de la cambra i nhi van abocar tanta que tota laigüera en va quedar escurada. I aleshores el mestre va entrar-hi a dins amb llum de candela i la resseguí tota, fins a la sortida enfora del castell, i veié que era prou bona i que shi podia passar bé. Sen tornà al rei i li ho va dir, i el rei en tingué gran goig. I aquest es vestí una gramalla de blanc de Narbona, amb tint de grana, folrada amb llana de xai, i entrà a laigüera amb el mestre, que anava al davant amb llum de candela en una llanterna, i dos escuders que el seguien al darrere, i prou. Abans de sortir, prengué comiat de la muller, la reina, i amb grans plors es van separar tots dos.
Ella es va quedar a la cambra, i el rei sen va anar per laigüera, com ha estat dit, fins que va ser a laltre cap, enfora del castell. El rei En Jaume, en veures a fora, es tingué per salvat, i es trobà tot brut, ell i el vestit, però no shi amoïnà gens, tan gran era el seu goig per haver-se escapat. I, si bé estava malalt i feble de complexió, no ho aparentava en els moviments, car començà a caminar de pressa i lleuger, millor i tot que si ho hagués fet sempre. I va emprendre el camí dun castell que es diu Sa Roca.
Quan havia caminat mitja llegua, trobà un home daquella terra que menava una somera, i el pregà que la hi prestés fins al castell de Sa Roca, i lhome ho va fer així. Daquesta manera, el rei En Jaume va arribar en aquell castell. Els del castell el van reconèixer i sen van meravellar molt, però el van rebre bé i honradament. El rei En Jaume shi va quedar, indignat i malcontent de si mateix.
Ara deixarem de parlar del rei En Jaume de Mallorca i parlarem del rei dAragó, son germà.
Com la gent de Perpinyà salçaren contra el rei dAragó
Quan el rei dAragó va haver vist i entès que lescrivà no podia entrar a la cambra on son germà el rei En Jaume jeia malalt, i va haver establert els seus guàrdies i sentinelles tot a lentorn del castell, es retirà a dormir al seu llit. I, quan havia dormit una part de la nit, es despertà i sentí els guaites que eren sobre la casa on ell jeia que movien gran brogit i cridaven com si el castell fos atacat. El rei, en sentir-ho, es llevà amb lespasa a la mà i pujà als llocs de guaita i amenaçà els sentinelles que tant cridaven. I respongué un dells:
Per Déu, senyor, no cridem pas sense raó, que no sabem si hi ha gent a fora o què, que hem sentit donar grans cops aquí, prop de la muralla.
El rei els digué que eren ximples i embriacs, que callessin en mala o en bona hora, que allò que deien no era res. I que guaitessin bé dallí endavant, però que no cridessin ni se somoguessin sense raó.
Amb això, el rei sen va tornar al llit. Després de dormir una mica, sentí que els sentinelles sagitaven i feien grans crits. I ell, tot irat i furiós, pujà als llocs de guaita amb un mantell a sobre i una maça al puny, i amenaçà els guaites perquè cridaven tant i no el deixaven dormir, i va fer com si els volgués ferir amb la maça. I ells li van respondre:
Per Déu, senyor, no cridem pas sense raó, que no sabem si hi ha gent a fora o què, que hem sentit donar grans cops aquí, prop de la muralla.
El rei els digué que eren ximples i embriacs, que callessin en mala o en bona hora, que allò que deien no era res. I que guaitessin bé dallí endavant, però que no cridessin ni se somoguessin sense raó.
Amb això, el rei sen va tornar al llit. Després de dormir una mica, sentí que els sentinelles sagitaven i feien grans crits. I ell, tot irat i furiós, pujà als llocs de guaita amb un mantell a sobre i una maça al puny, i amenaçà els guaites perquè cridaven tant i no el deixaven dormir, i va fer com si els volgués ferir amb la maça. I ells li van respondre:
Senyor, vós ens podeu dir el que us plagui, però, com que ens heu encomanat que vigilem el castell, nosaltres complirem el nostre deure quan calgui. I sapigueu que això que hem fet ho hem fet amb raó, que, com ja us hem dit, ens ha semblat dues o tres vegades que trencaven el mur del castell, dels cops tan forts que sentíem donar-hi amb pics i capmartells.
El rei menyspreà allò que deien els guaites i sen tornà a dormir. Però no va poder dormir gaire, perquè va sentir els guaites que el despertaven una altra vegada. I ell, irat i ple de disgust, es llevà amb una cota de burell, amb les sabates als peus, sense les calces, i amb la maça al puny va anar contra els sentinelles, que el defugiren en veurel venir. Ell els demanà enfellonit si estaven embriacs, o què havien sentit, que talment cridaven i satrafegaven en va. I els guaites li van respondre:
Senyor, o tots estem encantats o nosaltres hem tornat a sentir això que ja us hem dit.
Ara digué el rei calmeu-vos i, si ho sentiu altra vegada, crideu i esbrinarem què és. Però més aviat crec que si crideu com bojos és per no adormir-vos.
I, havent parlat així, el rei sen tornà al llit, i dormí fins a dia clar. En apuntar el dia, el rei cridà lescrivà i dos cavallers, i també el comte de Pallars, i els digué que anessin a la cambra on estava el rei En Jaume, son germà, i que li diguessin que firmés aquelles cartes que havien convingut i, si no ho volia fer, que ho digués. El comte de Pallars, amb lescrivà i amb dos cavallers, se nanà cap a la cambra i trobà la porta oberta, hi van entrar a dins i trobaren la reina, muller del rei En Jaume, amb tres fills seus i una filla que seia en un llit, trista i plorosa, amb alguns homes i dones que eren de la companyia del rei En Jaume. El comte de Pallars i els seus companys sen van meravellar molt, en veure-la, i li besaren la mà i li demanaren on era el rei de Mallorca. Ella i la resta de la companyia van fer un gran plor, i li van dir que no sabien què se nhavia fet i que no es pensaven pas que el tornessin a veure mai més. El comte i aquells que eren amb ell vingueren a corre-cuita davant el rei dAragó, i li van dir tot el fet i el que hi havien trobat. El rei, en sentir-ho, se senyà i es meravellà com havia pogut ser, i va creure que alguns de la companyia havien consentit en aquell fet, però no en volgué dir res, sinó que declarà que no havia perdut el propòsit per estupidesa sinó per educació, que mai no havia volgut avergonyir el seu germà, el rei En Jaume, entrant a la cambra on jeia.
Amb tant, el rei anà a la cambra on havia estat el rei En Jaume, i va fer mirar si trobaven com nhavia fugit. I van veure aquella aigüera oberta, i encara la llanterna i les candeles que hi van trobar cremant, que el rei En Jaume hi havia fet encendre quan es va escapar. El rei dAragó es meravellà molt en veure-ho, i digué a la reina, muller del rei En Jaume:
Certament, madona, el rei de Mallorca, el vostre marit, mha fet un gran escarni. I tingueu per cert que jo no havia vingut aquí per cap dany seu, ni per prendre-li la terra, sinó per defensar-la per a ell, i perquè vigilés que a mi no em pogués venir cap mal en aquesta guerra que espero tenir en breu amb el rei de França. El vostre marit mha escarnit i ridiculitzat, i mha fet un gran mal a mi, però encara més a si mateix, i als seus fills i a vós. Em sap molt greu i nestic afligit.
Amb això, el rei es retirà de davant la reina i la va fer guardar bé, a ella i els seus fills, per tal que no el poguessin burlar així com havia fet el rei En Jaume. Quan el rei dAragó hagué sortit de la cambra, sacostà a una finestra que dóna a la vila de Perpinyà, i sentí un gran brogit i una gran cridòria dhomes, de dones i dinfants que deien a crits:
Ai, senyor rei En Jaume de Mallorca! I qui us ha mort? Mai no trobarem tan bon senyor!
En sentir-ho el rei dAragó, trameté un missatger a la vila per saber per què cridaven aquella gent. I el missatger davallà corrent i de pressa a la vila, i tornà de seguida davant el rei i li va dir:
Senyor, feu compte de sortir, vós i la vostra companyia; si no, tant vós com nosaltres estem perduts. Que tots els homes de la vila estan guarnits amb les seves armes, i han posat cadenes i barreres per tots els carrers, i volen pujar fins aquí, per prendre-us i aturar-vos, a vós i la vostra companyia. Perquè ha corregut la brama per la vila que vós heu mort aquesta nit el seu senyor, és a dir el rei de Mallorca En Jaume, el vostre germà.
Quan el rei dAragó ho hagué sentit i entès, va fer carregar les bèsties amb les seves coses i amb les que trobà pel castell, i en acabat va dir als guaites que lhavien despertat a la nit que no shavien alarmat sense raó, car el rei de Mallorca havia fet obrir una aigüera per on havia sortit de la cambra i havia fugit del castell, i que dallà venien els cops que havien sentit. Tothom en sentir-ho sen meravellà molt i es disposà a carregar les bèsties amb el botí. El rei, daltra part, envià missatge als cavallers que albergaven a la vila que sarmessin de seguida i de pressa i que pugessin amb les armes i amb el parament cap al castell, i tots ho van fer així com el rei ho manava. I a penes shavien guarnit els cavallers, tots els homes de la vila van pujar cap al castell amb les seves armes, i eren ben bé quatre mil, o més. El rei dAragó, que els va veure venir, sortí fora portes en un cavall, amb una maça al puny, i volia parlar amb la gent que venien, però no es podia fer sentir, amb els grans crits que aquells movien, dient tots alhora:
Vós ens heu mort nostre senyor el rei de Mallorca!
El rei els va fer callar a grans penes, i ells el van escoltar. I els digué així:
Malvada gent, per què crideu i us somoveu contra mi sense raó? Que jo no sé de què parleu. Com podeu pensar que jo hagi mort mon germà, el vostre senyor? Que jo no faria tal cosa per res del món. Però jo us diré el que sha escaigut. Aquesta nit passada, ell em va atorgar que faria la meva voluntat, i que majudaria contra tothom i amb totes les seves forces. I que això és veritat us ho demostraré amb les cartes públiques que sen van fer.
Amb tant, el rei cridà el seu escrivà, En Pere de Santcliment, i va fer llegir les cartes que shavien fet entre el rei dAragó i son germà sobre els pactes que havien emprès tots dos. I, quan lescrivà va haver llegit les cartes, digué el rei a aquella gent:
Barons, heu entès i creieu ara tot això que us he dit?
Sí, senyor van fer tots, però què nheu fet de nostre senyor el rei de Mallorca?
Jo us ho diré. Aquesta nit sha escapat deixant-se anar amb una corda per una finestra de la cambra. I us dic en veritat que no sé què se nha fet. Però sí que sé del cert que en això sha fet gran mal a si mateix primerament, i a mi i a la seva muller i als seus fills i a tota la seva terra.