La gent, en sentir-ho, van començar a plorar i a exclamar a crits:
Vós ens lheu mort! Torneu-nos-el! Que això que dieu no són sinó belles paraules!
El rei, en veure que la gent se somovia tota i que el seu parlar no servia de res, va fer senyal als cavallers que sortissin amb les seves armes. I de seguida van sortir del castell ben bé cent cavallers armats i una bona colla de servents darmes. I, a desgrat de tota aquella gent, els van fer marxar amb grans empentes. Els homes de la vila, en veure-ho, sen van tornar a la vila, i van anar pels hostals i pels albergs i hi van trobar molts homes de la companyia del rei dAragó, sobretot homes de peu, que es guarnien per pujar al castell a ajudar el seu senyor el rei dAragó, i els prengueren i aturaren tots, que eren més de mil.
El rei, en saber-ho, va fer carregar de seguida les bèsties amb el parament i el tresor i la moneda que trobà al castell, i va fer cavalcar la reina de Mallorca, sa cunyada, amb els tres fills i també la filla, i els altres presoners, és a dir NAmalric de Narbona, i el nebot de larquebisbe de Narbona i dos consellers del rei de Mallorca, i sortí del castell amb tota laltra companyia, i els avià tots fins més enllà del vall. En acabat, ell tornà amb la seva companyia de cavallers i de servents a la vila per deslliurar aquells servents que els homes de la vila hi havien detingut. I, en arribar davant la porta, va veure el comte de Pallars que era retingut dins les portes amb la seva companyia. El rei punyí desperons i ningú no el gosà esperar, i duna empenta va fer sortir a fora el comte de Pallars, i amb ell van sortir també una gran quantitat daquells servents que havien aturat els homes de la vila. Però encara hi quedaren, els uns presos, els altres retinguts, ben bé un centenar dhomes del rei dAragó. El rei, veient que no shi podia quedar més temps sense perill, perquè tots els homes de la vila venien a les portes, sen tornà amb els seus cavallers i laltra companyia que havia deixat a fora, i tots plegats sen vingueren a poc a poc fins que van ser a lEmpordà, en un lloc que sanomena Sa Jonquera i és dEn Dalmau de Rocabertí.
En arribar-hi, vingué En Ramon Folc davant el rei, així com el comte de Pallars, i el pregaren que els concedís un do que no el perjudicaria, i el rei els ho atorgà francament. I ells li van demanar que deixés anar la reina de Mallorca allà on volgués, car a ell no lhonorava tenir una dona com ella en presó, majorment estant prenyada com estava, i recelaven que lembaràs no es perdés pel dolor, si es veia en presó. El rei els digué que bé li plaïa, per amor della i dells, i que ja sen podia anar, si anar-sen volia. I al punt En Ramon Folc i el comte de Pallars sen van tornar amb la reina, i la van seguir fins al coll de Banyuls, i allà la deixaren anar. I ella se nanà al Rosselló amb una filla que lhavia acompanyada, i ells sen van tornar amb el rei dAragó, a Sa Jonquera.
El rei dAragó va fer menar els tres fills del rei de Mallorca a un castell seu que hi ha riba mar, que es diu Torroella de Montgrí, i allí els va fer guardar bé. I envià, daltra part, NAmalric de Narbona a la ciutat de Girona, i aquí el posaren en presó i en ferros, ell i el nebot de larquebisbe de Narbona, amb no sé quants cavallers seus, a lanomenada Torre Gironella. I aquí van ser ben guardats tant com hi van estar. I el rei seguí el Gironès i lEmpordà, i reconegué tots els seus castells i viles.
Com el rei En Jaume de Mallorca envià els seus missatgers al rei de França contra son germà, el rei dAragó
Quan el rei de Mallorca En Jaume va ser al castell de Sa Roca i va haver recobrat la muller i la filla, estigué molt trist i despagat de si mateix, car es tingué per molt deshonorat i avergonyit per son germà, el rei dAragó. I de seguida envià missatgers cuitosament al rei de França, que es trobava entre Carcassona i Narbona, i al cardenal, que havia vingut amb el rei de França per predicar la croada contra la terra del rei dAragó, amb grans forces de cavall i de peu. El cardenal es deia En Joan Caulet i era francès. I el rei de Mallorca els feia saber que el rei dAragó, son germà, li havia pres i barrejat la terra, i sobretot el millor lloc que hi havia, és a dir la vila de Perpinyà, i que havia entrat al seu castell per força i se nhavia endut presos els seus fills i la seva muller, i se nhavia emportat tot el seu tresor i tot quant ell tenia en aquell castell. Per la qual cosa, com que allò era un gran deshonor per a aquest rei En Jaume, tal com no creia que mai el pogués venjar, pregava al rei de França i al cardenal que, ja que tenien intenció de venir contra la terra del rei dAragó, safanyessin tant com poguessin, que ell els donaria pas i entrada a Catalunya, a desgrat del rei dAragó, i que els lliuraria tots els castells i fortaleses del Rosselló i els ajudaria amb totes les seves forces per mar i per terra. I que sacuitessin i que no fallessin per res, que sabessin del cert que el rei dAragó havia fugit, i que tenia gran temor dells i que no havia gosat aturar-se més amunt del regne de València.
Quan els missatgers del rei de Mallorca van ser davant el rei de França i davant el cardenal, i van haver dit el missatge i presentat les cartes, i els altres els van haver sentit, saixecà el cardenal i digué al rei de França en la seva llengua:
Alceu-vos, sire, que Pere dAragó ha fugit, segons que sentén en aquestes cartes, i anem, que sense cop ni batalla conquerirem tota la seva terra.
I respongué el rei de França:
Sire cardenal, heu dit bé, però jo no crec pas que En Pere dAragó hagi fugit, que és un dels millors cavallers del món. Més aviat crec que, si shagués quedat sense ningú de la seva companyia, ell tot sol ens esperaria i es defensaria fins a la mort, tant com pogués, que no hi ha cap ardiment al món que ell no intentés. Recordeu quan va venir a Bordeus, on tots vam ser escarnits i ridiculitzats per la seva vinguda, i ara igualment, si heu entès el que ha fet al rei de Mallorca, son germà, tot ho intentaria.
Respongué el cardenal que això no era ardiment, perquè ho feia a manera de lladre, que ningú no imaginava que gosés intentar la cosa que després feia a la insabuda de tothom. I, havent dit això el cardenal, salçà En Felip, fill gran del rei de França i nebot del rei dAragó, fill de sa germana, i digué així:
Dites vous, sire, que això que ha fet el rei dAragó no és ardiment?
Oí va dir el cardenal. I vós esteu excomunicat, per haver gosat anomenar Pere dAragó rei. I feu-vos absoldre, que jo us absoldré, amb la condició que us guardeu de tornar-hi mai més.
Amb això salçà el duc de Brabant, sogre del rei de França perquè la seva filla era la darrera muller del rei, i digué al cardenal:
Sire, En Felip no es pot estar danomenar rei En Pere dAragó, perquè és el seu oncle i li té bona voluntat, però també hauria destimar igualment son germà Carlot, que serà rei dAragó quan haurem conquerit la terra en breu.
I respongué el rei de França:
Sire duc, teniu raó, però ell és del mal llinatge dAragó, i hi retira en el seu parlar.
En sentir això, Felip senfurí, i respongué al rei de França, son pare, i al cardenal, i digué així al rei:
Sire, jo sóc dels més nobles llinatges del món per part vostra, però també per part de ma mare. I no és pas mal llinatge, sinó que és bo i honrat i dels nobles casals del món. Vós podeu dir el que vulgueu, però no hi ha ningú, si diu el contrari, que no digui el que no deu. I creieu del cert que Aragó us farà encara tremolar, a vós i la vostra terra. I el duc, que ha dit que jo hauria destimar més mon germà Carlot que mon oncle, no parla a parer meu sàviament; i no ho diu sinó perquè vós i jo entrem a la terra de mon oncle i siguem presos i morts i destruïts, i els seus néts siguin reis i senyors de la terra de França. I, per més que ell us digui que en breu haurem conquerit la terra del rei dAragó, no es farà tan fàcilment com ell es pensa.
Sire, jo sóc dels més nobles llinatges del món per part vostra, però també per part de ma mare. I no és pas mal llinatge, sinó que és bo i honrat i dels nobles casals del món. Vós podeu dir el que vulgueu, però no hi ha ningú, si diu el contrari, que no digui el que no deu. I creieu del cert que Aragó us farà encara tremolar, a vós i la vostra terra. I el duc, que ha dit que jo hauria destimar més mon germà Carlot que mon oncle, no parla a parer meu sàviament; i no ho diu sinó perquè vós i jo entrem a la terra de mon oncle i siguem presos i morts i destruïts, i els seus néts siguin reis i senyors de la terra de França. I, per més que ell us digui que en breu haurem conquerit la terra del rei dAragó, no es farà tan fàcilment com ell es pensa.
I respongué el cardenal:
Sire Felip, no us enfelloniu de cap manera, que en breu conquerirem En Pere dAragó i tota la seva terra amb lajuda del papa, encara que hi haguem de gastar tot el gran tresor del rei de França.
I es va alçar el rei de França, va cridar el comte de Foix, i li digué:
Digueu vós, comte, que sou quasi de Catalunya: conquerirem en breu aquella terra?
Oc digué el comte de Foix.
I digué el rei:
Lhaurem conquerida dintre de deu anys?
Oc digué el comte, si sescau, en menys dun any.
I com? digué el rei.
Jo us ho diré digué el comte. Que, si aneu en aquella terra i En Pere dAragó pot ajuntar i replegar la seva gent, i els seus cavallers el volen seguir, i pot aconseguir reunir a dia sabut dos mil cavallers, encara que vós hi sigueu amb cent mil cavallers, ell es posarà a punt i us donarà batalla, tan gran és el seu coratge. Si per ventura llavors és vençut, haureu conquerit la seva terra en pau. Però, si us pot desbaratar, ja no us cal esperar mai més Catalunya.
El rei de França, en sentir-ho, sen va riure, i digué al comte que bé semblaven un acudit les seves noves, quan deia que En Pere dAragó, que era un dels reis més pobres del món, en terres i en possessions, donaria batalla al rei de França.
Mentrestant, quan tothom va haver parlat a plaer, van anar a dinar i van decidir de continuar el consell lendemà al matí. I manà el rei de França que hi fossin tots els dotze pars, i els altres consellers seus, i tots els prelats i els barons i els gentilhomes de França, per acordar què farien en aquella qüestió i què respondrien al missatge que els havia enviat el rei de Mallorca.
En ser lendemà matí, tots es van presentar davant el rei de França, comtes, vescomtes i senescals i altres gentilhomes de la terra. El cardenal va seure a dalt en una cadira al costat del rei de França, i els altres estigueren a baix. El rei digué al cardenal que proposés i que parlés, i que digués el que li semblava, car ell havia de parlar primer, ja que era llegat de Roma i representava la persona del papa. I tots els altres van callar. Amb això, el cardenal digué així:
Senyors, nostre senyor Déu ha mostrat gran honor i senyal damor i de predilecció al rei de França i a tots els seus antecessors per sempre. Car no es pot trobar, dençà que la casa de França es convertí al cristianisme, que mai fos rebel ni contrària en res a la santa Església de Roma, per bé que tots els regnes del món hagin estat desobedients una hora o altra a aquella Església de Roma. Però aquest no ho fou mai, sinó que, sempre que a lEsglésia li va caldre ajuda, la hi donà, bona i suficient, el regne de França, que mai no va donar precedència a amor ni parentiu que tingués amb cap príncep terrenal. Per això trobem a les escriptures antigues que Déu mantingué sempre aquest regne i li donà victòria sobre tots els seus enemics. Així mateix, lEsglésia de Roma reconeix bé lobediència que li ha retut sempre aquest regne, és a dir el casal de França, i, tant com ha pogut, lha guardat de dany. Trobem que el que era rei de França en aquell temps, vencé i prengué el rei dels llombards, que es deia Desideri, perquè shavia alçat contra lEsglésia de Roma, a la ciutat de Pavia. Trobem encara que un altre rei de França molt sant i gloriós, anomenat Carlemany, conquerí el regne i limperi de Constantinoble, perquè lemperador era enemic de lEsglésia. Igualment aquell rei mateix conquerí quasi tot Espanya als sarraïns, enemics de la fe, i lEsglésia el guardonava per això, atorgant-li ajuda espiritual i temporal en la conquesta, segons el seu poder, i donant-li, daltra part, tota la terra que conqueria. Trobem encara que antigament lEsglésia de Roma tingué molts perseguidors, i contra tots li donà Déu honrament amb lajuda de França. I especialment trobem alguns fets que shan esdevingut darrerament en els nostres dies, que tots o la majoria de vosaltres sabeu bé com Frederic, emperador de Roma, i Manfred, el seu fill, i Conradí, que eren dels prínceps més grans del món, fustigaren i perseguiren quasi sempre lEsglésia de Roma, i com Déu donà la victòria, per més que fos cosa desesperada, a aquella Església, amb lassistència de la casa de França, és a dir de Carles, rei de Sicília, que els vencé i els prengué tots, i conquerí tota la seva terra, com tantes vegades heu sentit. Talment que lEsglésia de Roma es pensava que tots els seus enemics ja eren morts. Però ara sha aixecat el príncep més petit del món, i més mancat de poder, és a dir Pere dAragó, que, com el pobre que va a robar pels camins per poder cobrir la seva pobresa amb aquell pillatge, així ell, que era pobre i no li bastaven les rendes, ha vingut a ocupar el regne de Sicília i ha fet els vassalls de lEsglésia rebel·lar. Però senganyen ben bé, perquè es pensen estar ferms amb la protecció daquell, i sestintolen amb bastó de canya, com tots sabem que és el seu poder. Però el dany, el deshonor i lescarni que hagi fet aquell Pere dAragó a lEsglésia de Roma i a la casa de França no cal pas retreurels ara, que cadascun de vosaltres ho pot pensar fàcilment. Encara més, el mal que hagi fet a la cristiandat crec que ja el sabeu, és a dir que ha fet enderrocar totes les esglésies i els monestirs de la seva terra, de tal manera que ningú no hi gosa esmentar el nom de Déu ni fer el seu sacrifici, i fins sha aliat amb els sarraïns per destruir la cristiandat, i amb ells fa compte de defensar-se de nosaltres, que amb les seves forces no podria, perquè no en té; que hi ha a França ben bé cinquanta comtes que, un per un, tenen major poder de terres i de possessions que no pas ell. Per la qual raó cal que aquest deshonor que us ha fet a vosaltres i a nós sigui fortament venjat. I, ja que hem començat, que anem de seguida i francament endavant, que no nhi ha per a vuit dies, dell ni de la seva terra, car a la terra de Pere dAragó hi ha una gran pobresa. I així, els uns amb diners que els donarem, els altres per por, els altres de grat, els altres per força, els conquerirem en breu, i la terra serà de Carlot, fill del rei de França, aquí present. I jo nhi dono possessió amb aquest meu capell.
Aleshores el cardenal es llevà el capell i el posà damunt el cap de Carlot. I després reprengué la paraula i digué així:
I jo, de part de Déu i del sant pare, dic a tots aquells que aniran i portaran armes contra la terra dEn Pere dAragó, que els seran perdonats tots els pecats, i que si algun nhi mor, que Déu no ho vulgui, pujarà tot deslliurat i florit davant Déu, que la seva ànima ni tan sols coneixerà el purgatori. I, daltra part, ofereixo aquí, de part de lEsglésia de Roma, ajuda temporal en aquest fet, és a dir de mantenir i de pagar, mentre això duri, sis mil cavallers ben guarnits amb les seves armes, que facin i diguin la voluntat del rei de França, i el segueixin, amb mi mateix, contra Pere dAragó i la seva terra. Encara més, dic i mano, de part del papa, a tots els prelats i rectors de la santa Església, que prediquin la croada contra la terra dEn Pere dAragó i que concedeixin perdó a tots aquells que hi vagin, segons que ha quedat dit.