Al quart capítol potser el més complex per al lector neòfit tractem dexplicar per què el món actual ha vist com saixecava un mur cada vegada més alt entre leconomia real i leconomia financera. Discutim un tret essencial de leconomia globalitzada, un fenomen històricament nou i molt relacionat amb la globalització: la seva financerització. Aquest concepte, tan important com abstrús, lintroduïm des dels seus fonaments econòmics, els desajustos macroeconòmics creixents a escala global, fins a arribar a les seves causes i conseqüències. Ens acostem, doncs, a alguns dels aspectes més sensibles des del vessant dels valors: la comprensió de lespeculació, de la desconnexió creixent entre els interessos socials i econòmics, i dels canvis en la cultura ara financera duns ciutadans i unes empreses que, amb les seves actuacions, han donat vida a grans gegants, com són ara els paradisos fiscals, els hedge funds, els fons sobirans o les agències de qualificació.
Fins aquí el pes de lestructura en la globalització. Els tres capítols restants ens parlen dels agents de canvi, que, immergits en el magma de lestructura, malden per actuar. Ens referim aquí a les (grans) corporacions, als estats, als organismes internacionals i, és clar, darrere de tots ells, als ciutadans que forneixen els quadres directius de les empreses, que voten o són votats als governs dels estats i que, com petites formigues, alimenten un tipus particular dorganismes internacionals i transnacionals que mobilitzen darrere seu tot un conjunt de cultures, valors, maneres de ser, objectius i cosmovisions.
Així, doncs, el capítol cinquè ens parla de la manera de ser, de pensar i de reproduir-se de les grans corporacions. Aquest itinerari comença amb una gènesi del gegantisme i lacumulació de poder de les grans empreses transnacionals. La pregunta és immediata: fins a quin punt podem considerar que les grans empreses són el motor de canvi o lelement de resistència de molts dels canvis realitzats sota lempara de la globalització? Per respondre la pregunta, posarem el punt de mira en el management i, particularment, en el management entès com a ideologia. Analitzarem el seu defecte principal des de la perspectiva social, linstrumentalisme, la reducció duna disciplina i una professió a una simple tècnica, que la fa esdevenir instrument dun objectiu carregat dapriorismes i de premisses: la maximització de beneficis. En aquest mateix capítol, també presentem les respostes que dóna el management, com a disciplina, per mirar de recuperar i integrar les expectatives socials això és: els valors socials en la manera de gestionar les empreses, i avaluem les possibilitats de generar un veritable canvi de model.
El capítol sisè tracta de la funció de lestat nació a lesfera internacional, lactor principal en làmbit de les relacions internacionals que, tanmateix, avui ja respon amb dificultats a les expectatives que els ciutadans li tenen encomanades. Exposem la transformació de la noció de sobirania dels estats com una cosa allunyada del concepte net i precís que va emanar de la fi de la Guerra dels Trenta Anys (1648). I repliquem aquest exercici amb la noció de poder: què és el poder avui? A continuació, exposem els elements que ens permeten parlar de la crisi de lestat nació i de les capacitats, limitades però existents, que tenen aquests estats a lhora dactuar davant de lonada globalitzadora. Aquest debat, al capdavall, es tradueix en un altre sobre quines esperances raonables podem dipositar en la formació dun model de governança global i, doncs, supraestatal, democràtic i efectiu alhora, per a la resolució dels grans problemes que afecten el planeta.
El darrer capítol, el setè, fa una proposta concreta dexplicació de la geopolítica actual, des de la perspectiva de la reordenació del poder economicomilitar, institucional i cultural, del 2008 ençà. Una perspectiva que ens situa davant del ventall descenaris que tenim davant nostre i que ens convida a triar una línia a seguir per pal·liar els desajustos pendents de corregir. També fa una proposta de futur: la defensa del model europeu com a embrió del model de federalisme global, que alguns consideren irrealitzable. Aquest plantejament es fonamenta en uns valors específics i en el fet que aquest model, malgrat els embats que ha rebut els darrers anys, continua sent el més meritori, perfectible i universalitzable per al govern dels problemes compartits que coneixem. Un model que té com a objectiu donar forma a un món inclusiu en el qual la vida de les persones mereixi ser viscuda. Un ideal axiològic, en definitiva, pel qual semblaria raonable lluitar.
Un avís al lector. Agraïments
El trànsit per aquest camí ha dajudar-nos a comprendre la globalització. Allà on el lector pugui tenir alguna dificultat pensem en els apartats més vinculats a leconomia i les finances, hem mirat dajudar-lo fent un ús abundant dels peus de pàgina, de les referències explicatives i de les definicions amb vista a facilitar-ne la comprensió. Els ingredients principals per superar el repte amb un resultat satisfactori són la curiositat intel·lectual i la voluntat danar més enllà de les visions estereotipades, fixes i inalterables de la realitat. Al cap i a la fi, la curiositat és laliat més valuós per superar els reptes intel·lectuals.
Daltra banda, convé subratllar que el món en què vivim està marcat pel canvi. Un canvi veloç, sovint sobtat, que sescampa per les àrees i les disciplines que tractem. En aquest punt, hem de fer una constatació tal vegada massa òbvia: el món actual és diferent del que van viure els nostres avis i del que, amb tota probabilitat, viuran els nostres néts. Si la sociologia, tal com lhem presentada fins aquí, té molt de la reproducció del món daquell filòsof grec que fou Parmènides dElea un món que descansa sobre una estructura fixa i inalterable, la voluntat daquest text, seguint un altre dels filòsofs grecs, Heràclit dEfes, és la de subratllar-ne la mal·leabilitat, el seu fluir constant. Tot plegat, amb un objectiu: mirar dentendre lestructura per propiciar-ne la transformació. Com sostenen els psicòlegs socials, sense canvi no hi ha esperança i, sense esperança, no hi ha cap altre horitzó que labatiment.
Vull acabar aquesta introducció amb un necessari apartat de reconeixements. He dexpressar el meu agraïment més sincer a Josep Miralles, company i professor del Departament de Ciències Socials dESADE, amb el qual vaig compaginar cotitularitat de lassignatura sobre la qual es basa una part no poc important daquest text. Un camí que vam començar pels volts de lany 2009 i que ara continua sense ell. El professor Miralles és lautor dels primers materials sobre els quals més tard es fonamentarien els capítols primer i segon, i és just deixar-ne constància. El seu treball també ha estat font dinspiració i de reflexió per a moltes de les lectures, temes i interrogants plantejats aquí. Particularment, és dell un pensament que no ha deixat docupar-me en tot aquest temps: quin és el canvi que podem afavorir els qui ens dediquem, principalment, a fer un retrat de lestructura? Crec haver avançat una mica en la meva particular resposta a aquesta qüestió, una resposta que es fa visible als darrers capítols daquest text.
Daltra banda, contra les tendències atomitzadores que observem, no només en la nostra societat sinó també en les parets universitàries on cada professor, com dèiem, tendeix a fer la seva guerra, he de confessar que una part prou important de lequipatge intel·lectual que desenvolupo aquí es fonamenta en el treball de primera mà elaborat per altres professors del mateix departament, dels quals encara ara em considero lector i aprenent. Àngel Castiñeira per la banda geopolítica i Josep Maria Lozano i Marc Vilanova en lapartat del management. Un fil, tant metodològic com de continguts, que hauria de fer extensiu a altres professors honoraris del departament que ja fa temps que van jubilar-se. Dentre tots ells, vull destacar Carles Comas, amb els apunts del qual encara em vaig barallar, com a professor ajudant, ara fa més duna dècada, en una ambiciosíssima assignatura que es deia Societat, Economia i Cultura i que, ara que hi penso, em du al cap la tan ignasiana noció del magis.
Daltra banda, contra les tendències atomitzadores que observem, no només en la nostra societat sinó també en les parets universitàries on cada professor, com dèiem, tendeix a fer la seva guerra, he de confessar que una part prou important de lequipatge intel·lectual que desenvolupo aquí es fonamenta en el treball de primera mà elaborat per altres professors del mateix departament, dels quals encara ara em considero lector i aprenent. Àngel Castiñeira per la banda geopolítica i Josep Maria Lozano i Marc Vilanova en lapartat del management. Un fil, tant metodològic com de continguts, que hauria de fer extensiu a altres professors honoraris del departament que ja fa temps que van jubilar-se. Dentre tots ells, vull destacar Carles Comas, amb els apunts del qual encara em vaig barallar, com a professor ajudant, ara fa més duna dècada, en una ambiciosíssima assignatura que es deia Societat, Economia i Cultura i que, ara que hi penso, em du al cap la tan ignasiana noció del magis.
Finalment, també mereixen un agraïment especial el conjunt de professors ajudants del Departament que han batallat i batallen amb els continguts, en proposen de nous i els milloren amb els seus comentaris i apreciacions: Carlos Abundis, Joan Carrera, Toni Comín, Federico de Gispert, Jorge de los Ríos, Esther Hennchen, Teodor Mellén, Pol Morillas, Lluís Sáez, Alejandro Santana i Daniela Toro. Josep Miralles, Àngel Castiñeira, Ferran Macipe, Joan de Déu Prats i la meva dona, Milagros Paseta, hi han fet comentaris força valuosos, pels quals men sento deutor. Finalment, un agraïment als alumnes dESADE que ja en són més dun miler que han hagut de lluitar amb els continguts exposats aquí i mhan donat peu a escriure aquestes línies. Com deia aquell professor, no sempre pots assegurar que els teus alumnes hagin après gaire, però sí que pots afirmar, sense por dequivocar-te, que than obligat a saber alguna cosa més sobre allò que expliques. Esperem que el lector daquestes pàgines, al final daquest periple per la globalització, també pugui comprendre una mica millor el món que ens ha tocat viure i arribi a compartir la visió segons la qual, a través de lanàlisi dels valors que ens envolten, podem afavorir un canvi cap a una globalització més justa i sostenible.
Sant Cugat del Vallès, març de 2014
1
6Introducció a la globalització
1. Introducció a la globalització. Imatges dun món complex
El món davui és gaire diferent del que van viure els nostres avis o els nostres rebesavis? Estem vivint realment en un món radicalment diferent del que van viure els nostres avantpassats? En què ha canviat aquest món i quines són les conseqüències que sen deriven per a les relacions internacionals, leconomia, les cultures o el medi ambient? O per a la manera de fer negocis? Les pàgines següents pretenen explicar les diferents ramificacions daquest mot tan emprat, però alhora tan difús i polèmic com és globalització. I, per fer-ho, necessitarem explorar-ne les dimensions, els problemes i les interpretacions. Comencem a respondre aquestes i altres preguntes observant al nostre voltant i explorant alguns exemples daquests canvis que hem atribuït a la globalització.
Som a loctubre de 1998. Un jutge espanyol, Baltasar Garzón, dicta una ordre judicial contra lexpresident i excomandant en cap de les forces armades xilenes, i posteriorment senador vitalici, el general Augusto Pinochet, que aleshores es troba de visita privada a Anglaterra. Lordre té per objectiu investigar els crims contra la humanitat comesos en el període en què fou cap del govern, posteriors al cop destat de 1973. Lordre de detenció donarà lloc a una llarga disputa jurídica i diplomàtica que acabarà amb un arrest domiciliari a Londres i amb lextradició, mesos més tard, de lexdictador cap a Xile, on no es durà a terme cap judici. Per a una part significativa de la societat xilena, la polèmica estava servida: lordre judicial i dextradició eren percebudes no tan sols com una agressió a la sobirania nacional xilena, sinó com una extralimitació del jutge, làmbit dactuació del qual hauria de quedar limitat a les fronteres espanyoles (BBC News, 2001). Fins a quin punt lacusació és correcta? I fins a quin punt aquesta ordre és un fenomen nou?
Fem un salt en el temps. Som a lany 2010. Arriba a la xarxa un pseudodocumental ben curiós: Xmas without China (Dwyer, 2012). És la història dun jove immigrant xinès a Califòrnia que repta els seus veïns a viure el mes dabans de Nadal sense fer servir ni comprar productes manufacturats a la Xina. És possible? Encara que la resposta és esperable, no per això el documental deixa de ser dinterès. Òbviament, la resposta és no. Veure com una família de classe mitjana ha de desfer-se de joguines, aparells de televisió i productes diversos no deixa de ser una demostració palpable de com en són, de diferents, els hàbits de consum avui. També és una manera de qüestionar-nos fins a quin punt és possible dur a terme iniciatives de consum patriòtic com el Buy American que va promoure el president George W. Bush. És realment possible tornar a consumir productes «fets a casa»? Segons el document, no. Daltra banda, què ens diu aquest fet sobre el grau no tan sols dinterrelació, sinó també dinterdependència de moment econòmica, entre països?
Seguim. Un any més tard, el 2011, som a Líbia. Una part important de la comunitat internacional, dirigida per països occidentals amb algun aliat àrab, decideix intervenir en el conflicte que enfronta partidaris i detractors del règim de Moammar al-Gaddafi. No és la primera ni serà lúltima intervenció internacional en els afers interns dun país sobirà. Des del punt de vista jurídic i diplomàtic, el més interessant és el punt de partida legal des del qual la comunitat internacional, amb lONU i el seu consell de seguretat al capdavant, decideix donar el vistiplau a loperació. Sutilitza un recurs del dret internacional que permet la intervenció estrangera per protegir els ciutadans davant dels seus propis dirigents: és lanomenada responsabilitat de protegir (Bajoria, 2011). Una doctrina contestada, polèmica i de futur incert que, malgrat tot, va ser argüida lany 2011 en loperació que va acabar amb el règim dictato-rial del coronel Gaddafi. Què ens diu aquesta intervenció sobre la noció de sobirania al segle XXI? I sobre la capacitat de presentar una proposta conjunta, global, sobre fets dinterès global com són ara els drets de lhome?
Fem un nou salt geogràfic i temporal. Ara som a lExtrem Orient, al mar del Japó, les aigües del qual arriben a Corea, la Xina i Rússia, a banda del mateix Japó. Lestiu de 2013 arriba als mitjans de comunicació internacionals el greu impacte ecològic i sanitari de la fuita de la central atòmica de Fukushima, incapaç de contenir lemissió de partícules radioactives que es desprenen del seu nucli, exposat a la intempèrie des del desastre nuclear de març de 2011 (Kubota & Obayashi, 2013). Per bé que Fukushima és una població que mira a les costes del Pacífic, els primers països espantats per les conseqüències daquesta fuita són els seus veïns, situats a loest de larxipèlag japonès. La noció del risc, la seva comprensió i els seus límits geogràfics han canviat per sempre més. La globalització i el desenvolupament tecnològic no tan sols ens acosten el risc, sinó que ens fan cada cop més vulnerables i incapaços de protegir-nos-en. Mentrestant, no deixa daugmentar el nombre de perills potencials, ecològics, financers, per a la salut pública. Quina sortida tenim per afrontar situacions com la de Fukushima o daltres de similars, que succeiran en un món superpoblat de centrals (per no parlar darmes) nuclears, sotmeses a uns protocols de seguretat no sempre homogenis?