En una llista ampliada de transformacions petites i grans que alteren les societats i les formes de viure i de veure el món, hi trobaríem les manifestacions alguns diran que globals contra el tancament de lempresa de serveis informàtics Megaupload a principi de 2012, una empresa amb base a Hong Kong que permetia emmagatzemar i compartir fitxers electrònics de procedència sovint dubtosa i que va deixar dactuar a partiwr de laplicació del projecte de llei SOPA (Stop Online Piracy Act), presentat al Congrés dels Estats Units i que ampliava làmbit de persecució i de censura de les activitats considerades criminals a la xarxa.
També, el llarg nombre datemptats, amb emplaçaments geogràfics ben diversos, de la franquícia del terror anomenada Al-Qaida des de la dècada dels noranta fins avui.(1) O la proliferació dempreses de comerç virtual, moltes de les quals situades en països considerats paradisos fiscals, que permeten fer-te arribar de manera més econòmica i sovint més ràpida un producte qualsevol (des de roba fins a llibres, armes o productes de jardineria), naturalment a costa de desertitzar progressivament la base comercial de ciutats i pobles i, inevitablement, la base fiscal sobre la qual se sostenen els anomenats estats del benestar dels països considerats desenvolupats.
Aquesta o altres llistes desdeveniments demostren, de manera diàfana, la magnitud de la transformació de la nostra manera de viure i de la comprensió del món que ens envolta. Són fets que en les nostres vides privades sovint passen desapercebuts, però que, vistos en perspectiva, amb la mirada posada en el canvi social que es desenvolupa sota els nostres peus, mostren realment lalteració radical de les formes dinterrelacionar-nos entre societats i països, els impactes sobre el planeta i els reptes que hem dafrontar. Comencem, però, a posar noms a aquest entramat de transformacions que anomenem globalització.
2. Marc teòric
2.1 Conceptes centrals
Qualsevol consulta ràpida a la biblioteca, als milers de volums que shan dedicat a estudiar els límits i les característiques de la globalització, ens permet copsar la dificultat per trobar una definició única que satisfaci els diferents èmfasis i biaixos acadèmics i ideològics dels autors. Tanmateix, sí que podem mirar dentendre-la a partir dels conceptes als quals normalment fa referència. Així, parlem de globalització com el conjunt de canvis que transformen les relacions entre països i persones en una societat, uns canvis que tenen com a elements centrals (Baylis & Smith, 2001):
La internacionalització. La intensificació de les interaccions transfrontereres i de la interdependència entre els països.
La liberalització. El procés deliminació de les restriccions imposades pels governs sobre els moviments entre els països per tal de crear una economia mundial «oberta» i «integrada».
La universalització. La propagació de productes, objectes, serveis i experiències a tots els racons de la Terra.
Loccidentalització. Alguns (especialment els més crítics amb limperialisme cultural) han definit la globalització com el procés progressiu de transformació cultural del planeta cap a patrons culturals de base occidental.
La desterritorialització. El canvi radical en la geografia, derivat de lauge de les tecnologies de la informació i la comunicació, mitjançant el qual llocs, distàncies i fronteres territorials perden una part important del seu valor i influència.
2.2 Debats principals
Amb els apartats anteriors, hem aconseguit posar un primer marc teòric al concepte de globalització: a què ens referim quan parlem de globalització i quins són alguns dels elements centrals que la caracteritzen. Dit això, ara convé explorar el moll de los del debat ideològic que shi amaga darrere. El Departament de Sociologia de la Universitat dEmory, als Estats Units, ha elaborat una llista dels debats inherents a la discussió sobre el concepte de globalització. Si bé no és exhaustiva, la llista ens serà força útil a lhora dentendre la ferocitat del debat posterior (Lechner, 2001):
La globalització és realment un fenomen nou o ve de lluny? Quan podríem situar el punt dinici del procés globalitzador? Va ser al segle XVI, amb la febre per la conquesta de nous territoris per part de les potències europees? O va ser a la segona meitat del segle XIX, durant el procés dexpansió colonial que va dur els mateixos països a repartir-se Àfrica o a barallar-se pels territoris econòmicament més sucosos de la Xina? I per què no situar la primera globalització a lèpoca romana, al segle I, amb lextensió del dret romà, quan Pau de Tars (lactual Turquia) cau del cavall i diu davant dels guardes que lenvolten: «Sóc ciutadà romà»? Daltra banda, la globalització va fer un salt endavant en acabar la Segona Guerra Mundial, quan el bloc soviètic i loccidental van vincular les seves economies amb més intensitat? O aquest salt endavant es va produir a partir de la caiguda del mur de Berlín? O va ser lany 2001, quan la Xina va entrar finalment a lOrganització Mundial del Comerç i va transformar radicalment les lleis del comerç mundial?
La globalització ens beneficia o ens perjudica? O, per ser més precisos: a qui beneficia i a qui perjudica? Té sentit fer afirmacions com aquestes en termes generals? Quins indicadors hem dutilitzar per respondre aquestes preguntes amb precisió? Per una banda, es parla del creixement global de la desigualtat: com veurem més endavant, les nostres societats, particularment les de les economies avançades, lluny de dirigir-se a la distribució homogènia de la riquesa van en sentit contrari. Per laltra, però, observem que hi ha un creixement de les economies encara anomenades emergents, cosa que fa disminuir líndex de pobresa. Es parla del miracle coreà, del miracle xinès, del desenvolupament dÀfrica, del Brasil o del Perú. Aquests països no shan desenvolupat, doncs, gràcies a la globalització?
És un fenomen bàsicament econòmic o cultural? Si hi hagués manera de comparar les dues dimensions, en quina hi posaríem lèmfasi? Si analitzem fenòmens com el repartiment de la riquesa i el seu impacte sobre el poder econòmic i, per tant, diplomàtic dels estats, hauríem de donar preeminència al vessant econòmic. Daltra banda, si parem latenció a fenòmens com el terrorisme global, la difusió dInternet o les pautes de transformació demogràfica dels nostres pobles i ciutats, no faríem bé de subratllar el vessant cultural que comporta la globalització? I què no dir dels processos dindividualització, de segregació de la persona del tronc social comú, que arriben a transformar fins i tot societats considerades fins ara comunitàries, com les asiàtiques darrel confuciana o les musulmanes?
Una qüestió ben polèmica: la globalització és un procés o un projecte? Hi ha algú darrere o és inevitable, com la caiguda de la poma dun arbre? Per als partidaris dentendre la globalització com un procés, lintent de posar «portes al camp» és negar el futur. Posar frens a la globalització és intentar imitar exemples històrics considerats fallits, com els dels països autàrquics o semiautàrquics darrel socialista (Corea del Nord, Cuba o, amb matisos, lextinta URSS). Per als qui entenen la globalització com un projecte, no és possible concebre-la sense guanyadors ni perdedors, sense la presència dinteressos poderosos i la necessitat que algú faci alguna cosa perquè sevidenciï aquesta inexorabilitat de la globalització (econòmica, financera...).
I una altra: la globalització representa la fi dels estats nació... o tot el contrari? Es parla de la incapacitat dels estats per afrontar el conjunt dels reptes del món contemporani. Tanmateix, lluny dobservar un declivi del nombre destats, veiem el contrari: el nombre sincrementa (Unió Europea, 2013). Una ràpida mirada a lassemblea de les Nacions Unides o al mapa europeu davui, comparat amb el de fa vint anys, ens permet copsar aquest increment. Però també observem els esforços per crear ens supraestatals com la Unió Europea; la creixent cessió de sobirania, a vegades voluntària, a vegades forçada, cap a organismes internacionals. No és tot plegat també fruit de la globalització? En quin paper queden, doncs, els estats? Més nombrosos i més dèbils? O més nombrosos, però més diferents en termes de poder efectiu entre uns i altres, segons la dimensió demogràfica, la capacitat econòmica, els recursos naturals, etc.? Dit això: quin és el futur dels estats nació en un món globalitzat?
2.3 Tendències
A partir de lexposició de lanterior llista de debats, ja estem en condicions de confrontar-nos amb una definició prou popular de la globalització, promoguda per un dels seus principals promotors, el periodista Thomas Friedman. Segons Friedman (1999), la globalització és la «integració inexorable dels mercats, els estats nació i les tecnologies en un grau mai vist fins ara, duna manera que està permetent als individus, a les corporacions i als estats arribar a tothom, més lluny, duna manera més ràpida, més profunda i més barata que mai». Mahajan (2006) ens fa baixar un nivell més i ens indica les característiques socioeconòmiques daquesta globalització:
Comerç internacional, que augmenta a un ritme més ràpid que el creixement de leconomia mundial.
Flux internacional de capitals, que augmenta, inclosa la inversió estrangera directa, a un ritme superior al del comerç mundial.
Importància creixent de les corporacions multinacionals en leconomia mundial.
Cessió de sobirania a organitzacions internacionals i en virtut dacords internacionals.
Increment del flux transfronterer de dades, mitjançant tecnologies com Internet, la comunicació per satèl·lit, etc.
Migració creixent, amb un nombre de viatges i un turisme internacional igualment a lalça.
Creixement del terrorisme internacional arreu del món.
Difusió de la multiculturalitat i més exposició individual a la diversitat cultural.(2)
Creixent intercanvi cultural internacional a través de grans corporacions globals que arriben via Hollywood, Bollywood o lonada coreana (Hayllu).
2.4 Podem mesurar-la? Magnituds explicatives
Diferents acadèmics i centres de recerca han intentat delimitar i mesurar levolució daquesta globalització aplicada sobre els països a partir de variables com ara el grau de connectivitat global o la integració i la interdependència en els àmbits econòmic, social, tecnològic, cultural, polític i ecològic. Així, el rànquing del think tank suís KOF (Dreher, 2010) situa als primers llocs Àustria, els Països Baixos, Suïssa, Suècia, Dinamarca, el Canadà, Portugal, Finlàndia i Hongria. Tots són països europeus menys un, que és americà. El mateix índex per a lany 2013 situa Bèlgica en primera posició i Singapur en la cinquena, mentre que Canadà desapareix del top ten.
La llista dA. T. Kearney i Foreign Policy (2009), en canvi, situa als deu primers llocs Singapur, Suïssa, els Estats Units, Irlanda, Dinamarca, el Canadà, els Països Baixos, Austràlia, Àustria i Suècia. Tots són països occidentals, excepte lasiàtic Singapur. Lús de variables diferents, òbvia-ment, dóna resultats diferents. En qualsevol cas, és interessant observar com països que considerem a lull de lhuracà de la globalització, com la Xina o lÍndia, hi apareixen només a les posicions 63 i 51 o 11 i 61, respectivament. La dinàmica i exportadora Corea del Sud només ocupa la posició 57 i 29, respectivament, en els dos índexs.
La selecció de les variables i, sobretot, la seva ponderació en el resultat final, concentren, òbviament, el debat sobre la metodologia emprada en aquesta mena díndexs. Per què apareixen aquestes variables i no unes altres? Per què cal atorgar aquest pes a uns indicadors i no pas a uns altres? La tria mostra, sens dubte, preferències i intencions, a banda de donar-nos pistes sobre el biaix ideològic de lautor: defensa la globalització econòmica o prioritza la cultural? Entén la regulació sobre la globalització com un fenomen positiu, com un avenç, o com un factor pertorbador? Malgrat tot, aquests índexs ens serveixen per veure com, sobretot des duna de les disciplines capdavanteres en lanàlisi de la globalització, leconomia, sintenta mesurar aquest fenomen tan multiforme i complex.
Si prenem com a exemple la metodologia de líndex de KOF (Dreher et al., 2008), veurem que consta de tres grans components que tenen pesos relatius similars, però que són si més no curiosos.
A. Globalització econòmica [36 %]
i) Fluxos reals (50 %)
Comerç (percentatge del PIB) (21 %)
Inversió estrangera directa, accions (percentatge del PIB) (28 %)
Inversió en cartera (percentatge del PIB) (24 %)
Pagaments de salaris a estrangers (percentatge del PIB) (27 %)
ii) Restriccions (50 %)
Barreres ocultes a la importació (24 %)
Mitjana del tipus de dret (27 %)
Impostos sobre el comerç internacional (percentatge dels ingressos corrents) (26 %)
Restriccions del compte de capital (23 %)
B. Globalització social [37 %]
i) Dades de contacte personal (34 %)
Trànsit de trucades telefòniques (25 %)
Transferències (percentatge del PIB) (3 %)
Turisme internacional (26 %)
Població estrangera (percentatge de la població total) (21 %)
Cartes internacionals (per càpita) (24 %)
ii) Dades sobre els fluxos dinformació (35 %)
Usuaris dInternet (per cada 1.000 persones) (33 %)
Televisió (per 1.000 persones) (36 %)
Comerç de premsa (percentatge del PIB) (31 %)
iii) Dades sobre proximitat cultural (31 %)
Nombre de restaurants McDonalds (per càpita) (45 %)
Nombre destabliments Ikea (per càpita) (45 %)
Comerç de llibres (percentatge del PIB) (10 %)
C. Globalització política [26%]
Ambaixades en països (25 %)
Pertinença a organitzacions internacionals (28 %)
Participació en missions del Consell de Seguretat de lONU (22 %)
Tractats internacionals (26 %)
Larbitrarietat de les magnituds, el seu biaix occidental, la seva provisionalitat temporal i la seva aportació numèrica al pes global de lindicador converteixen aquesta mena díndexs en una curiositat històrica i fan pensar en la possibilitat de comparar, en el temps i més enllà de les diferències culturals, unes variables connotades que, sens dubte, acabaran resultant irrellevants des duna perspectiva històrica. Per posar-ne uns exemples: per què una variable central daquest indicador és el nombre destabliments Ikea i no pas els de la nord-americana Walmart o la coreana Hyundai? Per què és rellevant el comerç de premsa i no pas la consulta de premsa per Internet? O per què la premsa del propi país ha de tenir el mateix pes si parlem de globalització que la internacional? Per què importa el nombre de televisors i no pas el de smartphones o tauletes? Parlar encara avui del volum de correu postal o del comerç de llibres físics com a magnituds explicatives sona anacrònic.