Per què, doncs, seguim intentant mesurar la globalització? Probablement perquè índexs com els anteriors tracten de capturar unes magnituds que, certament, des duna perspectiva històrica, han estat rellevants per entendre com hem arribat fins aquí (OCDE, 2007; Held et al., 1999). Aquestes magnituds (Banc Mundial, 2013a) tenen a veure, per exemple, amb:
La caiguda dels preus de la comunicació i el transport (les trucades telefòniques i el transport rodat, per ferrocarril, en vaixell o aeri).
El creixement de les operacions internacionals (fora, doncs, del seu país dorigen) de les empreses multinacionals en volum dactius, vendes, exportacions.
Lauge de les transferències internacionals de capital (operacions de compravenda de deute públic, daccions o dinversió estrangera directa).
Lincrement de la inversió estrangera directa per part de les empreses multinacionals.
2.5 Els interrogants
Al marge dels sotracs ocasionats per les fluctuacions econòmiques del moment, la corba que dibuixa la globalització és ascendent. Tanmateix, encara que la millor eina per preveure el futur és observar el passat, això vol dir que la globalització (si més no a partir de les variables exposades més amunt) presenta una carrera inevitable cap a linfinit? Des de la perspectiva de la sostenibilitat ecològica del planeta, ja sabem que no: tenim un únic planeta, no pas dos. A més, sobretot arran de la gran crisi de 2008, sabem que els interrogants que pengen sobre nosaltres i, per tant, sobre la globalització també en són molts (Roubini, 2011).
Des de lalt preu del petroli i de les matèries primeres fins a les turbulències a lOrient Mitjà, passant per un sistema financer que encara és lluny dhaver-se recuperat, per limpacte en els dèficits públics dels plans de rescat de les entitats financeres, per la contracció del crèdit i del consum, pel creixement de la desigualtat, de la pobresa i de latur, i per (a Occident) la desesperança. Lerosió creixent de les classes mitjanes (endeutades, empobrides i amb menys oportunitats de futur) i la desconfiança respecte del model anglosaxó de capitalisme de tipus laissez-faire i respecte de la capacitat de sostenir lestat del benestar. Tot plegat ens fa pensar que han de canviar moltes coses i que la mirada cap a la globalització serà cada vegada més crítica i complexa, particularment als països considerats fins ara els grans beneficiaris de la globalització: Occident. Cal, però, anar a pams. Podem dibuixar un conjunt de teories que permeten ajudar-nos a entendre com hem arribat fins aquí.
3. Quatre teories de la globalització
3.1 La teoria del sistema-món de Wallerstein
Part de lanomenada teoria de la dependència, dinspiració marxista, es basa en la idea central que ens trobem en un moment dexpansió dun conjunt de regles econòmiques regides per la divisió del treball global, imposades pel mercat mundial i guiades per la filosofia liberal dacumulació creixent de capital. El seu origen es remunta al segle XVI, amb lexpansió del comerç mundial fruit de lobertura europea al món. Un element central daquesta teoria és que hi ha una única economia global, governada per un «nucli» dur de poder liderat per les empreses multinacionals (EMN), que té el suport duns estats cada vegada més debilitats. Lactuació daquestes EMN té lobjectiu de protegir i incrementar la seva quota de mercat (i, per tant, de poder), mitjançant la pressió sobre els organismes internacionals (OI) i sobre els estats, per tal que sels permeti generar mercats oligopolístics i, daquesta manera, es redueixi la competència.
Lintercanvi comercial desigual entre els països de la perifèria (països subdesenvolupats i emergents, que ofereixen productes de valor afegit baix) i els del centre (Occident, venedors de productes de valor afegit més alt) dóna forma a un mercat global dual en què uns concentren els beneficis, les feines més ben remunerades i les oportunitats, a costa dels altres. Sobre aquesta base estructural econòmica, Wallerstein (2008) parla dallò que en la terminologia marxista en diríem una superestructura ideològica (una geocultura), que pivota sobre el consumisme i que permetria sostenir, en el temps, lexplotació duns països sobre els altres.(3)
En aquesta mateixa línia de pensament, però des duna perspectiva més pròpiament sociològica, Leslie Sklair (2008) identifica com a centre del sistema la classe capitalista transnacional: el conjunt dexecutius de grans empreses, buròcrates dorganismes internacionals i mitjans de comunicació globals que exerceixen el poder en làmbit de les idees per controlar el discurs sobre la globalització i vincular-lo als seus interessos. Totes aquestes idees es fonamenten en una doble creença: que tot progrés humà es basa en el desenvolupament econòmic i que només hi ha una única via per al desenvolupament, que, de manera difusa, com veurem més endavant, sanomenarà a partir de la dècada dels noranta «consens de Washington». Són exemples daquesta classe transnacional, segons Sklair, les cambres de comerç, el Fòrum Econòmic Mundial, la Trilateral o els Rotary Clubs. Individus que promouen uns patrons culturals, cada vegada més homogenis, que són darrere del gruix de les activitats transnacionals que configuren el tipus dinteracció entre individus, en contextos institucionals que superen les barreres dels estats.
3.2 El neorealisme de Keohane i Nye
Enfront de la visió del realisme polític clàssic de Maquiavel o Hobbes, els nord-americans Keohane i Nye (2008) sostenen que ja no podem entendre el món, i particularment les relacions internacionals, com un xoc permanent entre estats que persegueixen els seus propis interessos (principalment, seguretat i poder). Els autors afirmen que la globalització és un sistema complex en el qual les activitats transnacionals, els OI i les EMN han guanyat influència i això ens aboca a un món dominat per una interdependència complexa, les característiques de la qual són:
Lús de la força esdevé menys útil
Vegem-ne un exemple: la Xina podria resoldre militarment sense gaires dificultats els seus conflictes territorials amb els veïns de la mar de la Xina Meridional. Més enllà del complex joc daliances geoestratègiques i militars presents, aquesta teoria fa èmfasi en el conjunt dimpactes de diferent índole, no només econòmica, que aquesta ac-tuació tindria, entre altres, en les cadenes de subministrament dempreses de la Xina, situades, per exemple, a Cambodja o al Vietnam, o en les comunitats xineses establertes a les Filipines. Lobservació daquest conjunt de reaccions, derivades de la interrelació i interdependència dels interessos xinesos en la zona, desaconsellaria una actuació militar directa. De la mateixa manera, tampoc no té sentit pensar que els conflictes comercials entre els Estats Units i la Unió Europea, per exemple, seran dirimits per la via de la força militar.
La jerarquia dels interessos dels diversos agents és menys evident
Observem aquí els casos del Deutsche Bank i del Banc Santander. Tal com indica el seu nom, originàriament eren una empresa alemanya i una despanyola, respectivament. Avui dia, fent una mirada ràpida als països on operen, a les seves fonts dingressos principals o al perfil dels seus empleats, podríem discutir què vol dir que una empresa sigui alemanya o espanyola. Si, en el passat, un canceller alemany podia dir que el que era bo per al Deutsche Bank era bo per a Alemanya, avui encara podem sostenir aquesta afirmació? Podem identificar quins són els seus interessos i quin és el joc daliances i de col·laboracions que determinen la seva actuació en lesfera global? Segons Keohane i Nye, aquest exercici és cada vegada més complex.
La jerarquia dels interessos dels diversos agents és menys evident
Observem aquí els casos del Deutsche Bank i del Banc Santander. Tal com indica el seu nom, originàriament eren una empresa alemanya i una despanyola, respectivament. Avui dia, fent una mirada ràpida als països on operen, a les seves fonts dingressos principals o al perfil dels seus empleats, podríem discutir què vol dir que una empresa sigui alemanya o espanyola. Si, en el passat, un canceller alemany podia dir que el que era bo per al Deutsche Bank era bo per a Alemanya, avui encara podem sostenir aquesta afirmació? Podem identificar quins són els seus interessos i quin és el joc daliances i de col·laboracions que determinen la seva actuació en lesfera global? Segons Keohane i Nye, aquest exercici és cada vegada més complex.
Hi ha molts centres de poder
Finalment, una constatació: lluny de lassumpció clàssica sorgida del tractat de Westfàlia (1649), segons la qual els únics agents rellevants en lesfera internacional són els estats, els autors observen la transformació que afecta les relacions internacionals i que ha fet que proliferin en lesfera global múltiples actors, dorigen i propòsit diversos i, com sha dit més amunt, amb interessos no sempre evidents. Tant els grans OI com la Unió Europea, lOrganització Mundial del Comerç o el Banc Mundial, com empreses com ara Walmart, PetroChina, Volkswagen o Samsung, passant per ONG globals com Oxfam, Greenpeace o Amnistia Internacional, exerceixen una diplomàcia pròpia i interaccionen i pressionen la resta dagents, cadascun amb la seva força i amb els seus recursos, per tal dassolir els seus objectius.
3.3 La teoria del món-govern(4) de Boli i Meyer
Boli i Meyer fan èmfasi novament en el vessant cultural de la globalització. Allò que ens ajuda a entendre-la no són els estats, sinó la generació duna cultura proglobalització. La idea central és que els estats es comparen i copien les seves pautes dorganització i de gestió. El resultat és que actuen duna manera cada vegada més semblant. Les elits estudien en els mateixos centres educatius, reprodueixen els mateixos patrons culturals i utilitzen i converteixen en polítiques públiques els mateixos cossos doctrinals (teories, paradigmes, eines). Lefecte daquesta conversió cap a un model de conducta única en les classes dirigents dels diferents països és la creació dOI guiats dacord amb uns patrons cada vegada més homogenis.
Els OI i els estats sencarreguen, doncs, de difondre uns principis i uns valors comuns, que impacten i transformen les seves pròpies societats, activant mecanismes isomòrfics que fan que els ciutadans assimilin i facin pròpies les conductes de les classes dirigents. En làmbit més epidèrmic, més fàcilment observable, podem trobar aquesta homogeneïtzació cultural en la manera de vestir, en les dinàmiques laborals estàndards, en la difusió dun patró dincentius comú per compensar el treball. El llenguatge econòmic, les pautes de consum o els sistemes dorganització del treball shomogeneïtzen. De Bolívia a Singapur, passant per Bèlgica, el Kazakhstan o lÍndia, les manifestacions culturals dins i fora de làmbit laboral tendeixen a convergir.
3.4 La teoria del món-cultura de Roland Robertson
Segons Robertson (1991 i 1992; vegeu també Lechner, 2001b), la globalització no implica homogeneïtzació, sinó tot el contrari: és un poderós procés de relativització. La societat mundial no es regeix per un conjunt comú de valors, sinó per la confrontació creixent entre diferents maneres dorganitzar les relacions socials. La recerca dessències (de valors i de principis) és inherent a la globalització i es tradueix en un problema didentitat personal que va en augment. Aquesta construcció didentitat es converteix, per tant, en una qüestió sobre com donar sentit a la tensió/col·lisió entre allò local i homogeni i allò que és diferent o que és percebut per alguns com a tret cultural «global».
Així doncs, cal entendre la globalització com el procés de compressió del món i com la intensificació de la consciència del món, fruit de lacceleració de la interdependència global. Allò que significa viure en aquest planeta esdevé, daquesta manera, una qüestió universal a la qual els individus i les societats donaran resposta des de perspectives molt diferents. Per Robertson, la globalització implica la interacció i la comparació permanent de les diferents formes de vida. La cerca duns principis comuns limitats per respondre aquestes qüestions és una tasca impossible i aquest propòsit, per si mateix, no és la base per a cap ordre mundial. Segons Robertson, que hi hagi una consciència global no implica que existeixi un consens global.
La globalització és, en si mateixa, un problema perquè ens aboca al xoc cultural entre diferents valors, formulacions i concepcions del món. En aquest conflicte, les tradicions religioses tenen un paper especial, ja que poden ser mobilitzades per proporcionar una justificació última de la manera dentendre el món. Vivim, doncs, en un món cada cop més integrat, però no pas més harmoniós. El problema de la globalitat és, per tant, el problema de la relativització.
Segons Robertson, cal situar la globalització en diferents estadis. Hi trobem: a) una primera fase germinal europea, a partir del segle XV, que estén un conjunt didees sobre la societat, lindividu i la humanitat; b) una etapa fonamental, que sinicia a partir de la dècada de 1870, de veritable configuració de la societat mundial contemporània, que es caracteritza per lextensió didees com els drets de la persona i les identitats, i la inclusió creixent de societats no europees en aquest procés; c) una etapa que comença la dècada de 1920, marcada per una lluita per lhegemonia, i que durarà fins després de la Segona Guerra Mundial, i d) un període dincertesa, que cal situar a partir de 1960.
Els elements centrals de la globalització són, doncs:
La relativització. Cada unitat en el nou ordre mundial (les societats, el sistema internacional, els individus i la humanitat en conjunt) es configura en diàleg o tensió amb la resta dactors amb els quals interacciona.
Lemulació. Encara que la globalització no crea una cultura comuna en què tothom comparteix les mateixes creences i valors, sí que genera un espai comú en el qual els diferents actors persegueixen els seus objectius a partir de la comparació amb la resta dagents.
La glocalització. Les idees universals i els processos que formen part de la globalització necessàriament sinterpreten i sabsorbeixen de maneres diferents. El concepte de glocalització, resultat de fusionar global i local, engloba la manera amb què sentrellacen i actuen a luníson les dues forces oposades de lhomogeneïtzació i lheterogeneïtzació.
La interpenetració. Luniversalisme i el particularisme són la cara i la creu duna mateixa moneda: es dóna una universalització del particularisme (el particular arriba i és viscut arreu) i una particularització de luniversalisme (lexperiència de ser part dun tot és viscuda i interpretada de manera individual o particularitzada).
La contestació. La globalitat és un procés qüestionat, que dóna lloc a ideologies diferents que soposen i es confronten entre elles. Nés un cas paradigmàtic el fonamentalisme islàmic, però també els moviments anti o alterglobalització que veurem més endavant.