Vijay: Deixeu-mho dir daquesta manera: em prendria seriosament la crítica si veiés metges de països com Alemanya, els Estats Units, el Canadà i el Regne Unit anant a llocs com, per exemple, Itàlia. Si veiéssim metges daquests països privilegiats viatjant, llavors podríem plantejar-nos preguntes com ara si Cuba només simplica per lintercanvi de moneda. És sorprenent fins i tot pensar-ho. Durant la crisi de lEbola, vam veure que metges cubans anaven a treballar a lÀfrica occidental, Sierra Leone i altres llocs. Un dels metges va contraure lEbola, va tornar a Cuba, es va curar, va escriure sobre lexperiència i va tornar a lÀfrica a treballar sobre el terreny. Considero molt deshonest acusar aquests metges de ser mers instruments de canvi. Als dretans que defensen aquests punts de vista, els diria: «I per què no aneu vosaltres a primera línia i intenteu ajudar la gent?». Com és que només veiem metges socialistes ajudant? Em penso que va ser a principis de febrer que el Partit Comunista xinès va dir que tots els membres del partit havien de treballar a primera línia durant la crisi de la Covid-19. Un elevadíssim nombre de metges membres del Partit Comunista van anar a treballar a Wuhan. Quan va córrer un vídeo de treballadors sanitaris que es treien la mascareta, shi podia veure que tots duien insígnies del Partit Comunista. Els van dir: «El motiu pel qual us vau unir al Partit Comunista és per servir el poble». No volien metges no comunistes a primera línia llevat que volguessin ser-hi. Per als del partit era obligatori, i em trec el barret davant daquest tipus de motivació. El que diria als dretans és: «Magradaria veure els vostres metges viatjant a laltra punta del món per ficar-se en barris marginals a vacunar gent». No els veig fent-ho i, per tant, no mho prendria seriosament.
Srećko: Penso que Cuba, a més de demostrar què és lautèntica solidaritat, ha pres una decisió molt intel·ligent a lhora denviar metges a fora perquè, un cop la Covid-19 assoli Cuba, tindran molta experiència sobre com tractar la malaltia. És una cosa que els estats i els metges dEuropa podrien haver fet. La responsabilitat rau en els estats, no en els metges en si. De fet, podem veure les terribles condicions a les quals metges de tot Europa han de fer front. A Espanya, molts dels metges shan infectat, i a França la policia ha estat sufocant les protestes del personal sanitari. Durant anys, els governs europeus han suprimit les condicions laborals, han privatitzat els hospitals i han implantat mesures dausteritat, i ara és el personal sanitari qui en pateix les conseqüències. Per mi, els herois són els metges, els escombriaires, els dependents de les botigues i tots els que estan a primera línia.
Vijay: En lúltim butlletí de lInstitut Tricontinental hi havia un text que deia: «Preferiria un planeta dinfermers que un planeta de banquers». Es tracta duna batalla didees, i magradaria convidar la gent a llegir-ne les propostes al web de lInstitut Tricontinental. No es tracta simplement destablir una plataforma i mirar-la. Volem construir una campanya, mantenir la pressió i aprofundir els nostres coneixements. Volem tornar a plantejar la pregunta: «Quin és el programa dacció dun país?». Em va alegrar molt veure que ahir, enmig de la crueltat que estan patint i en especial últimament, després que el Fons Monetari Internacional els denegués la petició de fons, el govern veneçolà anunciés que es pagaran tots els sous fins al desembre del 2020. Van dir que es mantindria tota lassistència sanitària i que es perdonarien els lloguers i les factures de serveis. Parlem duna economia que es troba immersa en una greu crisi i, tot i així, el govern decideix posar les persones pel davant del benestar de leconomia. Això és part de la batalla didees i tenim molt per aprendren, daquests exemples.
Conversa del 24 de març del 2020.
Esperança i humor en temps de coronavirus
Larry Charles i Srećko Horvat
Srećko: Laltre dia amb Larry Charles fèiem broma i dèiem que aquesta sèrie de converses hauria de dur el nom de «La llum enmig del túnel», perquè, tal com va dir el dramaturg alemany Bertolt Brecht: «En els temps foscos també es cantarà? Sí, també es cantarà. Sobre els temps foscos».13 Potser sí que estem en temps foscos, però no hi ha ningú millor que tu, Larry, per explicar-nos per què els acudits i lhumor són tan importants en un moment com lactual.
Larry: El primer que vaig pensar quan vas dir això va ser: «Quan nhi ha hagut, en realitat, de bons temps?». Observo la història de la civilització i em costa pensar en algun moment que hagi estat bo. Fins i tot quan pensem en eres que sovint shan caracteritzat per ser positives, com ara el Renaixement o lAmèrica posterior a la Segona Guerra Mundial, ens adonem que sempre hi va haver gent oprimida, els que estaven malalts, eren pobres o estaven desatesos, i sempre hi va haver desigualtat de poder. Els humans sovint se submergeixen en temps foscos en els quals podrien haver fet alguna cosa i no ho van fer, i aquí estem, un altre cop en una època fosca. Lhumor és un antídot humà natural contra la desolació, una manera de sobreviure que, des del meu punt de vista, és tan important com laigua i el menjar. Si perds el sentit de lhumor, perds la humanitat i la capacitat de sentir compassió pels altres.
Srećko: Deixam explicar-te un acudit de Zagreb, Croàcia. Aquest diumenge a Zagreb ja estaven confinats, com en la majoria de ciutats del món, i va passar una cosa tràgica. El pitjor terratrèmol en cent quaranta anys va assolar la ciutat. Just en el moment en què les autoritats demanen a la gent que es quedi a casa, un terratrèmol dintensitat 5,3 els desperta a les sis del matí i sordena a la població: «Ràpid, tothom al carrer! Però mantingueu les distàncies socials!». Aquesta és la complexa situació en què ens trobem. Un bon amic de Bòsnia em va dir: «Imaginat que estàs mirant una pel·lícula sobre una pandèmia mundial i de sobte hi ha un terratrèmol: tindria el pitjor índex daudiència de la història!». Però la gent de Zagreb, tal com suggeries, sí que dona la mateixa importància als acudits que al menjar i a laigua. De manera que el meu amic va pensar: «Dacord, hi ha hagut una pandèmia, després un terratrèmol Què serà el següent?». I tot seguit algú va organitzar un «esperant Godzilla» virtual per a lendemà a Zagreb!
Larry: És ben bé com una pel·lícula de monstres. Normalment, en els primers dos actes de la pel·lícula, el monstre fa molt de mal i després, quan nhan passat més o menys dos terços, els científics esbrinen la seva debilitat, per exemple, que a Godzilla no li agrada lelectricitat, i la resta de la pel·lícula consisteix a descobrir com atacar la feblesa del monstre per destruir-lo. De vegades tenim la falsa sensació de seguretat que les coses aniran bé, que tenim cert control sobre lentorn i el destí, però aleshores arriben desastres com ara tsunamis sobre els quals no tenim cap control, i ens deixen en evidència, fan que els humans ens adonem que no hi ha cap garantia, que pot ser que hi hagi una pandèmia i un terratrèmol alhora i no voldrà dir que no pugui passar res més. I aquí és on intervé lhumor, per esmorteir la sensació de desolació i desesperança. Quan comences a veure una imatge més completa de la realitat i és aclaparadora, una percepció humorística et pot ajudar a superar-ho.
Srećko: És ben cert. Als noranta, molts amics meus i jo mateix ens vam aficionar a la sèrie Seinfeld després de la caiguda de Iugoslàvia. Quan mho miro en retrospectiva, trobo que és interessant que Seinfeld i també Curb Your Enthusiasm toquessin alguns dels fenòmens més interessants de la crisi de la Covid-19: rentar-se les mans i el paper de vàter. Encara recordo lepisodi en què en Jerry Seinfeld és al lavabo dun restaurant i hi entra un home, pixa i no es renta les mans. En Jerry torna a taula i resulta que el cambrer que arriba per oferir-los pizza és el mateix home del lavabo. Llavors en Jerry pensa que no es pot menjar la pizza perquè recorda que el cambrer no sha rentat les mans.
Srećko: És ben cert. Als noranta, molts amics meus i jo mateix ens vam aficionar a la sèrie Seinfeld després de la caiguda de Iugoslàvia. Quan mho miro en retrospectiva, trobo que és interessant que Seinfeld i també Curb Your Enthusiasm toquessin alguns dels fenòmens més interessants de la crisi de la Covid-19: rentar-se les mans i el paper de vàter. Encara recordo lepisodi en què en Jerry Seinfeld és al lavabo dun restaurant i hi entra un home, pixa i no es renta les mans. En Jerry torna a taula i resulta que el cambrer que arriba per oferir-los pizza és el mateix home del lavabo. Llavors en Jerry pensa que no es pot menjar la pizza perquè recorda que el cambrer no sha rentat les mans.
Larry: Sí, podries fer un «supermuntatge pandèmic» de Seinfeld, perquè en Larry David i en Jerry Seinfeld eren gent amb fòbia als gèrmens molt abans que es posés de moda, i per això hi ha tantes històries amb el paper de vàter i rentar-se les mans, sobre la netedat i lhigiene.
Srećko: Un altre episodi famós és el del «No men sobra cap tros», en què lElaine no vol donar paper de vàter.
Larry: Sí, de fet, aquell episodi el vaig escriure jo! La idea que algú no volgués compartir el paper de vàter em va semblar divertida, però ara veiem que la gent és molt possessiva amb el paper, fins al punt que, als supermercats, la gent lacapara i es baralla per aconseguir-ne.
Srećko: Com tho expliques, que el paper de vàter sigui avui dia el bé més preuat? És perquè es caga molt? O potser és que la gent imita el que fan els altres? O és que el paper de vàter és de debò tan valuós?
Larry: Estàs entrant en un terreny molt interessant. Durant els viatges que vaig fer per al documental Larry Charles Dangerous World of Comedy, vaig arribar a la conclusió que el paper és un bé molt valuós en la major part del món. En certs llocs pots anar a un hotel i et donaran un mocador de paper, que se suposa que et servirà de tovalló, de paper de vàter i per a qualsevol altra cosa que necessitis. A lAmèrica del Nord ens hem tornat molt consentits i autocomplaents. Vas al supermercat i hi trobes quaranta-dues marques diferents de paper de vàter, i totes són còmodes i suaus, i fins i tot hi tenen loció, si en vols. Tenen tot el que vulguis! Però ho donem per fet i no ho valorem, el que costa que aquest paper ens arribi al cul. Potser aquesta pandèmia i lhabilitat que té de treure a la llum coses com aquesta ens farà més conscients de com fem servir i gastem les coses, i potser també ens farà canviar el comportament. Aleshores aquest episodi de Seinfeld es convertirà en una mena dartefacte curiós duna època passada.
Srećko: El pànic que hem observat als supermercats també posa en relleu el nostre consumisme imparable. Hem vist fotos de prestatgeries buides a supermercats de Veneçuela i de països de lAmèrica Llatina amb títols com ara: «Aquesta és la prova que el socialisme no funciona»; però què passa amb el capitalisme? Hi ha tantes prestatgeries buides ara mateix, que em pregunto: com pot ser que el capitalisme no produeixi suficient paper higiènic? I don prové aquest desig dels humans pel paper de vàter?
Larry: Es converteix en una metàfora, oi? És gairebé com si ens intentéssim salvar el cul. Tenim molta por i el cul és la nostra part més vulnerable, per dir-ho dalguna manera, per tant tothom retrocedeix cap a aquesta por més primitiva, que cobra vida encarnada en aquest acaparament de paper de vàter i en la por de no tenir la possibilitat deixugar-nos el cul. Com ja deus saber, el paper de vàter és un fenomen relativament recent. Durant la major part de la civilització, la gent no feia servir paper higiènic i, tot i així, avui dia no ens podem imaginar a nosaltres mateixos vivint sense. És interessant perquè qui sap? potser algun dia, en el futur, haurem de viure sense paper de vàter.
Srećko: A moltes parts del món, la gent encara viu sense paper higiènic, i probablement són molt més higiènics que lanomenat «món occidental».
Larry: Sí, perquè els nord-americans són uns mandrosos, de manera que fan servir paper de vàter en lloc de dur a terme la tasca feixuga que és rentar-se el cul.
Srećko: Quan et sento, sem fa impossible no pensar en un cert filòsof, un que no apreciava Seinfeld. Parlo de Jacques Derrida. El 2002, un periodista va preguntar a Derrida: «Què en penseu, de les comèdies de situació? Creieu que Seinfeld és una mena de deconstrucció?». I Derrida va dir, bàsicament: «Si voleu fer una deconstrucció, no mireu comèdies de situació; llegiu llibres i feu els deures». I et confesso que aquesta afirmació de Jacques Derrida em va decebre molt, perquè jo sí que trobava que Seinfeld era precisament una mena de deconstrucció. Hi ha una escena, per exemple, amb en Kramer, en George i en Jerry, en la qual aquest últim està parlant de les seves mans i es fa un comentari irònic cap a si mateix: «No tinc unes mans manuals».
Larry: Totalment dacord; em podria haver pensat que era la sèrie de televisió preferida de Derrida, perquè va de deconstruir cada aspecte en si mateix a partir de lestructura de la sèrie i de lestructura de les comèdies de situació a la qual tant ens hem avesat. Els mateixos personatges són conscients de si mateixos i estan cohibits duna manera que va ser força nova, i després hi ha els diàlegs, que es desmunten constantment i es tornen a muntar de maneres diferents per experimentar amb el llenguatge.
Srećko: Magradaria passar a parlar del teu projecte més recent, Larry Charles Dangerous World of Comedy, en relació amb la crisi actual de la Covid-19. Vas viatjar a països de tot el món molt perillosos i devastats per la guerra, com ara Somàlia, i en la majoria de llocs que vas visitar vas descobrir-hi acudits i humor fosc en la manera com la gent afrontava les situacions. En comparació amb les experiències que vas viure en aquests països, com veus la crisi de la Covid-19 a la qual ara ens enfrontem? Es tracta dun fet històric sense precedents? Ja veus venir acudits al respecte? És possible fer-ne broma?
Larry: Una de les coses que més em va cridar latenció és que vaig haver de posar-me diverses vacunes per anar a tots aquests països, per exemple a Libèria o a Somàlia, i ni tan sols em vaig refredar. És aquí, en canvi, ara que soc a casa meva, a Los Angeles, que puc acabar agafant alguna cosa i que aquesta cosa macabi matant. I el més important és que vaig ser a Libèria en el període post-Ebola, i tots els còmics i els actors que vaig conèixer allà em van dir que la indústria de la comèdia, la de Libèria, havia sorgit arran de la crisi de lEbola. En aquell moment, en el seu punt més baix com a societat, amb la crisi de lEbola fent estralls, lhumor va ser un dels pals del vaixell a mig enfonsar al qual la gent es va aferrar. Van descobrir lhumor que tenien dins quan senfrontaven a un futur desolador. Tothom a qui vaig conèixer abans de la crisi de lEbola sespavilava com podia, però després van començar a agafar els telèfons i les càmeres i a gravar vídeos i a fer servir les xarxes socials per parlar els uns amb els altres. Es va convertir en un veritable bot salvavides de la societat. No es pot subestimar mai, el poder de lhumor.
Srećko: Quines són les coses més ridícules i absurdes que has vist durant la crisi de la Covid-19?
Larry: Una que em ve al cap perquè es tracta dun esdeveniment diari és la conferència de premsa de Trump. Les rodes de premsa diàries de Trump són com «els tres guillats» duna pandèmia: són paorosament ineptes, sociòpates, excèntricament incòmodes; són tot el que se suposa que no han de ser, fins al punt que creuen la línia de labsurditat, malgrat que tinguin lloc mentre es va morint la gent. Hem arribat a acceptar les rodes de premsa de Trump i les hem normalitzat, però si tescoltes el que diu i la manera com ho diu, i fins i tot la seva presentació, és completament al·lucinant que una persona així estigui al càrrec dalguna cosa. Exposar-se cada dia a això és gairebé com mirar una mena de comèdia de situació apocalíptica.