Srećko: Quines són les coses més ridícules i absurdes que has vist durant la crisi de la Covid-19?
Larry: Una que em ve al cap perquè es tracta dun esdeveniment diari és la conferència de premsa de Trump. Les rodes de premsa diàries de Trump són com «els tres guillats» duna pandèmia: són paorosament ineptes, sociòpates, excèntricament incòmodes; són tot el que se suposa que no han de ser, fins al punt que creuen la línia de labsurditat, malgrat que tinguin lloc mentre es va morint la gent. Hem arribat a acceptar les rodes de premsa de Trump i les hem normalitzat, però si tescoltes el que diu i la manera com ho diu, i fins i tot la seva presentació, és completament al·lucinant que una persona així estigui al càrrec dalguna cosa. Exposar-se cada dia a això és gairebé com mirar una mena de comèdia de situació apocalíptica.
Srećko: Quan em vaig deixar de preocupar per parafrasejar Kubrick i vaig començar a apreciar el coronavirus, va ser el moment en què em vaig adonar que la Covid-19 està desemmascarant els líders populistes que ens enganyen constantment. Trump nés un; un altre és, sens dubte, Bolsonaro, al Brasil; i un altre és Vučić, a Sèrbia, que al principi deia: «Ah, això no és res, no és més perillós que una grip». En un moment donat, fins i tot va suggerir a la gent sèrbia que beguessin rakia, una cosa que als Balcans ens encanta fer. Et pots imaginar un líder fent un suggeriment com aquest enmig duna crisi sanitària mundial? Una cosa bona que nha sortit, però, és que potser, més que mai, estem començant a escoltar els científics i metges, que cada cop apareixen més als mitjans de comunicació tot i que també és cert que els mateixos mitjans de comunicació són els còmplices de lauge dels populistes. Hem canviat el focus datenció perquè ara tots creiem que la nostra vida corre perill i, si ens escoltem Trump, Bolsonaro i Orbán, per exemple, pot ser que acabem perdent la vida. I tu què en penses? Veus la crisi de la Covid-19 com una oportunitat perquè hi hagi polítiques més progressistes?
Larry: I tant, que sí; però, per afegir una mica dhumor a la conversa, les enquestes davui mostren que, de fet, la popularitat de Trump ha augmentat aquí. Això indica que hi ha una fissura encara més grossa entre la gent que anhela la veritat, la ciència i la medicina, i la gent que el que necessita és màgia. No subestimis mai la quantitat de població que vol creure en la màgia, ja sigui en Jesús o en la resurrecció; ara Trump intenta combinar la Pasqua amb el final daquest virus, per cert, i no es tracta duna casualitat sinó que el que vol és aprofitar-se de les pors, les angoixes i les falses esperances de la gent. Hi ha persones com tu i com jo, i la majoria de gent que coneixem, que busquen respostes, i després hi ha daltres que simplement volen aferrar-se a les solucions màgiques de Trump com ara injectar-se desinfectant o introduir-se la llum solar «a dins del cos» o de qui sigui que està fent aquestes promeses forassenyades i completament il·lògiques. I el que fa més por de tot és que hi ha milions de persones que sho creuen.
Srećko: I com podem fer que lhumor en aquest moment de crisi sigui accessible i unificador, i que no tingui classe social?
Larry: Jo penso que no en té; considero que lhumor és un acte que no entén de classes. Lhumor transcendeix els sistemes polítics, les ideologies i les economies, i justament això és el que el fa tan universal. Hi ha comèdia arreu del món, des dels països més pobres fins als més rics. El problema és que el capitalisme necessita posseir, apropiar-se i mercantilitzar; i sha fet seva la comèdia i lha convertit en un producte que es pot vendre i amb molt dèxit a tot el món. El capitalisme necessita la comèdia perquè és rendible, però la comèdia no necessita el capitalisme i sobreviurà molt de temps després que el capitalisme desaparegui.
Srećko: Abans has esmentat que segons les enquestes Trump està guanyant popularitat. Sembla que com més estúpid és, més popular es fa. Què nopines, de la col·laboració entre lestablishment del Comitè Nacional Demòcrata (DNC) i els mitjans de comunicació per atacar Bernie Sanders?
Larry: Em repugna el comportament del DNC envers Bernie Sanders. Lhan tornat a boicotejar duna manera claríssima des del seu propi partit. Deixant de banda la pandèmia, per part del Partit Demòcrata, de lestablishment demòcrata i dels seus donants que limpulsen de debò, hi havia una necessitat desesperada dimpedir que Bernie Sanders fos el candidat del partit. Això es feia molt palès quan miraves la cobertura que sen feia als mitjans; no parlo només de la manca de contingut sobre Sanders, sinó també de la manera com la narrativa lemmarcava com una mena dagitador, en comptes del senador dels Estats Units que fa quaranta anys que és. Daltra banda, Trump surt a la televisió absolutament cada dia, i aquest és el motiu, en la meva opinió, pel qual està pujant en les enquestes; vulguis o no, hi és, dues hores cada dia, a cada canal.
Srećko: Lesquerra no ha viscut gaires victòries, últimament. Però el que em sembla interessant és com de sobte la crisi de la Covid-19 fa que tot sembli possible. Quan mhe despertat aquest matí, Britney Spears estava parlant de la distribució de la riquesa i duna vaga general! Ho has vist?
Larry: Aquí tens la definició de la comèdia en temps de coronavirus: ara Britney Spears és socialista.
Srećko: Hi ha un altre moment del qual magradaria fer esment que sendinsa una mica més en leconomia política del capitalisme global. Quan el Partit Laborista de Jeremy Corbyn es va presentar a les eleccions del Regne Unit el desembre del 2019, defensava la nacionalització dels ferrocarrils. Lestablishment afirmava que es tractava dun socialisme radical perillós, etc., i llavors va arribar la Covid-19, i Boris Johnson va anunciar la nacionalització temporal dels ferrocarrils. No és el mateix, per descomptat, però demostra que és possible. De la mateixa manera, ara Trump anuncia una mena de renda bàsica universal mentre que, fa només unes quantes setmanes, Andrew Yang ho va suggerir i tothom sen va riure. De sobte, el que sembla impossible es converteix en possible. Creus que hi ha esperança, amb tot això? Que pot ser que fem servir aquest moment?
Larry: Soc força optimista per naturalesa i crec que la gent pot aprofitar aquesta mena de cignes negres i convertir-los en una cosa molt positiva per a les nostres societats. La meva por és que sempre que Trump i la resta continuïn fent córrer la xerrameca al voltant daquestes mesures, la gent serà complaent i acceptarà solucions ràpides en lloc dexigir un canvi estructural. Persones com Boris Johnson i Trump volen que les coses tornin a la «normalitat» tan aviat com sigui possible. El que és important és que els canvis positius que shan implantat es mantinguin i que enfoquem la vida duna manera fonamentalment diferent. El que em fa por és que la gent no estigui disposada a fer la feina difícil, que acceptin la màgia en lloc de la realitat i, un cop això sacabi, tinguem amnèsia social i les coses tornin a ser de seguida com eren abans, i que el proper cop hàgim de fer front a alguna cosa encara pitjor. Passa com a humor, això que et dic?
Srećko: Molt esperançador, trobo! Creus que hi ha el perill que lexcés dhumor faci que ens prenguem les coses menys seriosament? Per exemple, les polítiques que tenen una repercussió en la nostra vida?
Larry: Sí, diria que aquest perill hi és. De fet, he vist que això passa als Estats Units i a altres països. Hi ha dos tipus dhumor: el que et fa venir ganes doblidar i el que et fa venir ganes de recordar. En moltes societats, incloses les feixistes i les totalitàries, es fa servir lhumor per amansir les masses. Sempre hi és, aquest perill. Hi ha certs factors, com ara qui parla, quanta llibertat té la gent i quanta censura hi ha en la cultura, que dictaran el grau de prominència daquest tipus dhumor. Però en molts llocs del món, la veu de la dissidència humorística i còmica continua sent molt forta.
Larry: Sí, diria que aquest perill hi és. De fet, he vist que això passa als Estats Units i a altres països. Hi ha dos tipus dhumor: el que et fa venir ganes doblidar i el que et fa venir ganes de recordar. En moltes societats, incloses les feixistes i les totalitàries, es fa servir lhumor per amansir les masses. Sempre hi és, aquest perill. Hi ha certs factors, com ara qui parla, quanta llibertat té la gent i quanta censura hi ha en la cultura, que dictaran el grau de prominència daquest tipus dhumor. Però en molts llocs del món, la veu de la dissidència humorística i còmica continua sent molt forta.
Srećko: Si situéssim en Kramer en la crisi de la Covid-19, quina seria la seva filosofia? Com reaccionaria? Tho pots imaginar?
Larry: En Kramer hauria tingut molt clar que arribaria una crisi i faria anys que sestaria fornint de provisions! I si finalment anessis al seu pis, veuries que el té ple de capses: estaria preparat, tindria el pis llest per convertir-lo en búnquer.
Srećko: Sí, recordo un episodi de Seinfeld en què en Kramer és al carrer amb el cotxe ple de coses i arriba en Jerry i li pregunta: «Què és tot això?». I resulta que en Kramer ha estat comprant per pànic. I daixò ja fa trenta anys!
Larry: Sí, és un survivalista de cap a peus.
Srećko: Un altre personatge amb el qual tens una connexió, naturalment, és en Borat. Què faria en Borat en aquesta situació?
Larry: Em penso que en Borat ni tan sols sadonaria que hi ha un virus. Faria petons a la gent i tocaria coses i horroritzaria a tothom pel carrer perquè no sho creuria. No toblidis que les religions dominants al Kazakhstan creuen en una mena de déu falcó. Tenen creences molt relacionades amb la màgia. En Borat probablement culparia els jueus del virus i es pensaria que és un frau, ho tocaria tot i esveraria el personal. De fet, probablement destruiria la civilització ell sol.
Srećko: En Borat seria el millor amic del coronavirus.
Larry: La persona amb menys capacitat de distanciament social que ens puguem imaginar.
Srećko: Espero que aquesta conversa sigui reconfortant per a alguna gent. Des de diumenge, quan el terratrèmol va assolar Zagreb, mhe sentit impotent. Ara mateix soc fora de Croàcia i no hi puc tornar perquè les fronteres estan tancades. La meva família sí que hi és i el meu pare, que té setanta-un anys, té problemes de salut, de manera que és considerat població de risc. Sincerament, aquestes converses en què connectem, compartim idees i ens organitzem em donen un motiu per llevar-me al matí. Quan no les tenia, em feia lefecte que tot shavia aturat, fins i tot la meva vida psicològica tenia una espècie de trastorn per estrès posttraumàtic. Considero que aquests tipus despais són necessaris.
Larry: Entenc el que dius. Ens sentim desesperats i confosos i busquem alguna cosa que ens torni a la realitat. El millor que podem fer és aterrar la realitat en el moment present, sobre el qual sí que tenim una mica de control, perquè la resta de coses estan fora del nostre abast, però el nostre moment actual sí que el podrem controlar tant bé com sapiguem. Em sap greu veuret tan desanimat perquè, quan penso en tu, penso en el teu llibre, Poetry from the Future, i això és el que ets: una persona que creu en la poesia per al futur. Em recorda Stanley Kubrick, a qui abans has esmentat. Quan va fer The Shining, va dir que era una pel·lícula optimista i la gent li va dir: «Com podeu dir que The Shining és una pel·lícula optimista?». Ell va contestar que era perquè hi havia fantasmes i, per tant, alguna cosa després de la vida, i que això era un escenari optimista. De la mateixa manera, et veig a tu com una persona dun optimisme fosc. No et rendeixis! Compto amb tu! Sé que és molt difícil. Els meus pares van morir no fa gaire i en vaig parlar amb el meu germà. Curiosament, els dos vam estar dacord que agraíem que haguessin mort abans dhaver hagut danar a una residència. No suporto la idea dalegrar-me que els meus pares hagin mort perquè així han evitat mals pitjors. Aquests són els tipus de coses en què pensem ara i que abans ni ens passaven pel cap.
Srećko: Això em preocupa quan penso en el meu pare, perquè si aquesta crisi sallarga i va a pitjor potser arribarem a la situació dItàlia, en què sestan cancel·lant els enterraments i no es poden visitar els malalts. Així que entenc el que sents respecte dels teus pares. Tot i que, sincerament, al meu pare sembla que no li importi gaire, la pandèmia. Laltre dia li vaig trucar i vaig sentir que era pel carrer. Li vaig preguntar: «On ets?», i em va dir: «Vaig al supermercat!». Vaig pensar: Pare, no! Això és exactament el que no hauries de fer. La gent gran no escolta, i penso que, en part, és perquè han sobreviscut a tantes coses que estan farts que els diguin el que han de fer.
Larry: Amb això entres al terreny de la nostra percepció de la mort i com lafrontem. Persones com el teu pare i el meu, que va ser soldat a la Segona Guerra Mundial i que va perdre la família per culpa de lHolocaust, han vist coses horribles al llarg de la vida. Potser arribes a un punt en què saps que moriràs, que hi ha un final, i ja testà bé. Lego dels nord-americans no ens permet reconèixer seriosament la mort. Hi ha com una mena de creença que hi haurà «una sortida». Crec que la pandèmia actual forçarà que les persones siguin més honestes amb si mateixes, amb les seves angoixes respecte de la mort i amb el fet dacceptar que cada vida humana té un final. Si dalguna manera poguéssim adoptar una filosofia de la mort, tal com han fet els budistes o potser tal com ha fet el teu pare, això suposaria un canvi positiu en la societat.
Srećko: Hi estic del tot dacord. Hi ha un conegut assaig de Michel de Montaigne que descriu una tradició dels egipcis en el moment de la mort que consisteix a portar una calavera a una gran festa de celebració, i aquest és lorigen del memento mori. Els millors moments de la vida són quan recordes que ets mortal; per desgràcia, però, em temo que Trump, Bolsonaro, Orbán i la resta encara no ho han descobert: es pensen que són immortals.
Larry: Pot ser que Trump, una persona que no ha patit mai cap adversitat a la vida, es trobi entre les últimes persones que tenen la falsa il·lusió de ser immortals. I tornant al tema de la deconstrucció, és possible que el concepte dimmortalitat, que arrosseguem des del principi dels temps, finalment es fragmenti i desmitifiqui de debò, i diria que això és el que necessitem per avançar cap a un futur millor i més realista.
Conversa del 25 de març del 2020.
Covid-19: què hi ha en joc?
Noam Chomsky i Srećko Horvat
Srećko: Noam Chomsky, un heroi per a moltes generacions, va néixer el 1928 i va escriure el seu primer assaig quan només tenia deu anys. Lassaig tractava de la Guerra Civil espanyola i el va escriure just després de la caiguda de Barcelona, cosa que ens queda molt lluny, almenys a la meva generació. Noam, heu estat testimoni de la Segona Guerra Mundial, del bombardeig dHiroshima i de molts altres esdeveniments històrics duna importància cabdal, com ara la guerra del Vietnam, la crisi del petroli del 1973, Txernòbil, la caiguda del mur de Berlín, els atemptats de lonze de setembre i, no fa tant, la crisi econòmica del 2007-2008. Pel que fa als vostres antecedents com a testimoni i protagonista dimportants processos històrics, com veieu la crisi actual de la Covid-19? Es tracta dun fet històric sense precedents? Us ha sorprès dalguna manera?