Noam: Els meus primers records, que ara tornen per perseguir-me, són dels anys trenta. Larticle que abans heu esmentat sobre la caiguda de Barcelona parlava sobretot del que semblava una propagació imparable de la plaga del feixisme a Europa. Molt més endavant, quan van sortir a la llum documents interns, vaig descobrir que, en aquell moment i en els anys següents, el que esperaven alguns analistes del govern dels Estats Units era que la guerra acabés amb el món dividit en una regió dominada pels Estats Units i una altra dominada per Alemanya. De manera que les meves pors dinfantesa no estaven tan fora de lloc. Últimament aquests records mhan estat turmentant. Recordo els mítings de Nuremberg de Hitler a la ràdio quan era petit. Tot i que no nentenia les paraules, era fàcil percebre lestat dànim i lamenaça, i he de dir que ara, quan sento els discursos de Trump, dalguna manera em recorden als de Hitler. No és que sigui feixista de fet, no té una ideologia clara, simplement és un sociòpata, algú que només es preocupa per si mateix, però el temperament i la por són similars, i mescandalitza la idea que el destí del país i del món estigui a les mans dun pallasso sociòpata com ell. La situació de la Covid-19 ja és prou greu, però val la pena recordar que sapropa alguna cosa encara pitjor. Ens dirigim ràpidament cap al desastre, un desastre molt pitjor del que hi ha hagut mai en la història de la humanitat, i Trump i els seus sequaços són els que lideren aquesta cursa cap a labisme. De fet, ara mateix ens enfrontem a dues amenaces colossals. Una és lamenaça creixent de guerra nuclear, que encara sha agreujat més pel desmantellament del que quedava del règim de control darmes, i laltra és, per descomptat, lamenaça creixent de lescalfament global. Encara podem fer front a les dues amenaces, però no tenim gaire temps per fer-ho. Tot i que la Covid-19 és terrible i pot comportar conseqüències espantoses, hi haurà una recuperació. Pel que fa a les altres amenaces, però, no nhi haurà, de recuperació. Si no hi fem front, estem acabats. I per això els records dinfantesa tornen per turmentar-me, però des duna dimensió diferent. En el cas de lamenaça de guerra nuclear, ens podem fer una idea de la situació del món mirant el rellotge de la fi del món del Butlletí de Científics Atòmics, en què cada any se situa la minutera a una certa distància de la mitjanit, que simbolitza la fi del món. Des que Trump va arribar al poder, la minutera sha anat apropant més i més a la mitjanit. Lany passat era a dos minuts de la mitjanit. Aquest any els analistes van descartar els minuts i van passar directament als segons. Ara falten cent segons per a la mitjanit, i la distància per arribar-hi és més curta que mai. Segons els científics, això es deu a tres motius: lamenaça duna guerra nuclear, lamenaça de lescalfament global i el deteriorament de la democràcia, que, dentrada, no sembla que encaixi amb les altres dues. De totes maneres, tacabes adonant que, de fet, sí que hi encaixa, perquè la principal esperança per superar les crisis a les quals ens enfrontem és disposar dun públic informat que prengui les regnes del seu destí. Si això no passa, estem condemnats al fracàs. Si deixem el destí a mans de pallassos sociòpates, hem begut oli. Trump és el pitjor que ens ha pogut passar, però això és culpa del poder dels Estats Units, que és aclaparador. Sespecula sobre el declivi dels Estats Units, però si ens fixem en la resta del món, ens adonem que en realitat aquest declivi no existeix. Els Estats Units són lúnic país que es pot permetre imposar sancions letals i devastadores, per una altra part. Tota la resta lha dobeir. És probable que a altres països no els agradin Europa, per exemple, no és partidària de les sancions contra lIran però han de seguir el líder o els expulsaran del sistema financer internacional. En el cas dEuropa, no és una llei natural sinó una decisió, el fet destar subordinats al líder de Washington. Altres països ni tan sols poden triar. I per tornar al tema de la Covid-19, un dels aspectes més escandalosos i cruels de la situació és lús de sancions per part del poder per maximitzar el dolor dels altres, i el fet de ser del tot conscients destar-ho fent. LIran té problemes interns gravíssims, però aquests problemes encara van a pitjor per lescanyament que suposa lenduriment de les sancions, que estan concebudes per fer-los patir duna manera encara més amarga. Cuba ha patit els efectes de les sancions des del moment en què va obtenir la independència. És increïble que hagin sobreviscut i que siguin resilients, i un dels elements més irònics del virus actual és que Cuba està ajudant Europa. És tan sorprenent que no sabem ni com descriure-ho: estem en una situació en què Alemanya no pot ajudar Grècia, però Cuba pot ajudar els països europeus. Si ho pensem amb deteniment ens quedem sense arguments; és com quan no tenim paraules per explicar que milers de persones moren al Mediterrani, persones que fugen de països que Europa assola des de fa anys. En aquest moment és devastador pensar en la crisi de la civilització dOccident, i tornen els records dinfantesa de sentir per la ràdio Hitler delirant i cridant a multituds sorolloses als mítings de Nuremberg. Tot plegat fa que ens preguntem com pot ser viable la nostra espècie.
Srećko: Abans heu parlat una mica de la crisi de la democràcia. Ara mateix ens trobem, en molts sentits, en una situació històrica sense precedents. Gairebé dos mil milions de persones estan confinades a casa duna manera o duna altra. I alhora molts països europeus han tancat les fronteres. Lestat dexcepció sha estès arreu dEuropa i a països com França, Sèrbia, Itàlia i Espanya sha imposat el toc de queda nocturn. En altres estats lexèrcit és al carrer. I també us volia preguntar a vós, com a lingüista, pel llenguatge que sestà fent servir. Certes figures polítiques com ara Trump i Macron no paren de fer servir un llenguatge bèl·lic. I als mitjans de comunicació també diuen que els metges són «al front» i es parla del virus com si fos lenemic. Aquest discurs em recorda un llibre que va escriure Victor Klemperer durant lescalada del nazisme, Lingua tertii imperii, que parla del llenguatge utilitzat pel Tercer Reich i de la seva eficàcia per a la construcció de la ideologia nazi. Des del vostre punt de vista, què ens diu el discurs de «guerra» actual? I per què sens presenta el virus com lenemic? És simplement per legitimar el nou estat dexcepció o hi ha un aspecte més profund en tot això?
Noam: En aquest cas no crec que el llenguatge sigui exagerat; té un significat. Ens diu que, si volem fer front a la crisi, hem daplicar una cosa semblant a la mobilització en temps de guerra. Si ens fixem en un país ric, com ara els Estats Units, veurem que té els recursos suficients per superar els problemes econòmics immediats. La mobilització de la Segona Guerra Mundial va dur el país a un deute molt més elevat del que es planteja avui dia, i la mobilització va ser molt reeixida: gairebé va quadruplicar la fabricació als Estats Units i va posar fi a la Gran Depressió. Va deixar el país amb un deute elevadíssim però amb capacitat per créixer. En lactualitat no ens enfrontem a una guerra mundial i probablement no cal mobilitzar recursos a aquesta escala. No obstant això, necessitem la mentalitat duna mobilització social per intentar superar la crisi a curt termini, una crisi que és greu. En aquest sentit, també podem fer esment de lepidèmia de grip porcina del 2009, que va començar als Estats Units i durant el primer any de la qual van morir al voltant de dues-centes mil persones. I, per descomptat, la situació és molt pitjor als països pobres. Què passa quan saïlla una persona índia que viu amb una mà al davant i laltra al darrere? Que es mor de gana. En un món civilitzat els països rics haurien dajudar els necessitats, en lloc dasfixiar-los com estan fent ara, especialment a lÍndia. Hem de tenir en compte que, en el cas que persisteixin les tendències climàtiques actuals, daquí a no gaires dècades ja no es podrà viure al sud de lÀsia. A Rajasthan, aquest estiu van arribar als cinquanta graus, i la temperatura continua pujant. Sestà acabant laigua, i anirà a pitjor. Hi ha dues potències nuclears i es barallaran per restringir els subministraments reduïts daigua. La crisi de la Covid-19 és molt greu i no podem subestimar-la, però hem de recordar que és una petita fracció de crisis més greus que han darribar i que ens alteraran la vida fins al punt que, en un futur no gaire llunyà, lespècie no podrà sobreviure. Hi ha molts problemes als quals hem de fer cara; alguns dimmediats, com ara la Covid-19, i daltres de molt pitjors i que són imminents: una crisi de la civilització. Una cosa bona que possiblement ens deixarà la crisi de la Covid-19 és que ens porti a pensar quin tipus de món volem. Volem un món que ens condueixi a tot això? Hauríem de pensar en els orígens de la pandèmia i en per què va sorgir. Es tracta dun fracàs colossal del mercat que es remunta a la mateixa essència dels mercats, agreujat per la salvatge intensificació neoliberal dels profunds problemes socioeconòmics. Ja sabíem, des de molt abans del brot actual, que era molt probable que sorgissin pandèmies i, encara pitjor, que era molt probable que aquestes pandèmies fossin de coronavirus, lleugeres modificacions de lepidèmia del SARS de fa quinze anys. Aleshores el virus es va superar: es va identificar, es va seqüenciar i es van crear vacunes. En tot aquest temps, laboratoris darreu del planeta han treballat per desenvolupar proteccions per a una pandèmia de coronavirus potencial. Per què no se nhan sortit? Els senyals del mercat eren erronis. Hem lliurat el nostre destí a tirans del sector privat, a grans empreses multinacionals que no donen explicacions al públic: les grans companyies farmacèutiques. Per a ells, fabricar noves cremes corporals és més rendible que no pas trobar una vacuna per protegir la gent de la destrucció total. El govern hi hauria pogut intervenir. Per exemple, recordo molt bé que la pòlio era una amenaça terrible i es va posar fi a la malaltia gràcies al descobriment de la vacuna Salk per part duna institució governamental impulsada per ladministració de Roosevelt. No hi va haver patents per a la vacuna: es va posar a disposició de tothom. Aquest cop, la plaga neoliberal ha impedit als governs intervenir-hi. Vivim segons una ideologia que els economistes shan esforçat a legitimar que ve del sector privat. Això ho va tipificar Ronald Reagan, amb el seu somriure daurat, quan, llegint el guió que li havien lliurat els seus amos del sector empresarial, va dir: «El govern és el problema; desfem-nos del govern». Evidentment, el que això vol dir és: «Posem les nostres decisions en mans de tirans del sector privat que no donen cap explicació al públic». A laltra banda de lAtlàntic, Thatcher ens deia que la societat com a tal no existeix, que només hi ha individus llançats al mercat per sobreviure-hi dalguna manera i que, a sobre, no hi ha cap alternativa possible. Fa molts anys que el món pateix sota aquesta ideologia i, ara que estem en un punt en què es podrien dur a terme diverses accions, com una possible intervenció directa del govern, a imatge de la intervenció de la vacuna Salk, la plaga neoliberal els ho impedeix. El que vull dir és que la pandèmia actual de coronavirus es podria haver evitat. Ja hi havia informació disponible al respecte loctubre del 2019, quan als Estats Units es va dur a terme una simulació dalt nivell duna pandèmia amb lobjectiu davaluar-ne limpacte. Aquesta simulació va demostrar que la propera pandèmia greu causaria una quantitat increïble de morts i desencadenaria conseqüències molt importants a escala econòmica i social. No es va adoptar cap mesura al respecte. El 31 de desembre la Xina va informar lOrganització Mundial de la Salut dun cas de símptomes similars a la pneumònia i detiologia desconeguda. Una setmana després, científics xinesos van identificar el cas com a coronavirus, el van seqüenciar i van proporcionar aquesta informació a tot el món. En aquella etapa, els viròlegs i qualsevol persona que es va prendre la molèstia de llegir els informes de lOMS sabia que hi havia un coronavirus i sabia com combatrel. Van fer alguna cosa al respecte? Alguns sí. A la Xina, a Corea del Sud, a Taiwan i a Singapur van començar a actuar i, pel que sembla, han aconseguit contenir almenys el primer brot de la malaltia. Fins a un cert punt, a Europa va passar el mateix. Alemanya, que acaba de salvar el sistema hospitalari del neoliberalisme, tenia una capacitat extra de diagnosi i va ser capaç dactuar duna manera molt egoista en garantir una contenció raonable del brot dins les seves fronteres. Altres països simplement van obviar la informació i, entre aquests, un dels que ho va fer pitjor va ser el Regne Unit. Però el pitjor de tots és els Estats Units, on resulta que qui porta el timó és un llunàtic irresponsable que un dia diu que no hi ha crisi, que només és una grip, lendemà afirma que hi ha una crisi terrible i que ell ja sho ensumava, i el dia següent, que hem de tornar a treballar perquè ell ha de guanyar les eleccions. El fet que el món estigui a les seves mans és un escàndol. Però, tornant al tema, la qüestió és que la pandèmia va començar amb un fracàs estrepitós del mercat que assenyala els problemes fonamentals de lordre socioeconòmic, agreujats per la plaga neoliberal, i continua per culpa de la decadència dels tipus destructures institucionals que hi podrien fer front. Són temes que ens hauríem de prendre molt seriosament, ja que plantegen la pregunta sobre el tipus de món en què volem viure. Si dalguna manera acabem superant aquesta pandèmia, hi haurà diverses opcions que poden anar des de la instauració destats molt autoritaris fins a una reconstrucció radical de la societat sobre la base de les necessitats humanes, no del benefici privat. Hem de tenir en compte que els estats autoritaris i viciosos són força compatibles amb el neoliberalisme. De fet, els gurus del neoliberalisme, des de Ludwig von Mises fins a Friedrich Hayek, entre daltres, estaven en sintonia amb la violència massiva per part de lestat, sempre que donés suport al que ells anomenaven economia sòlida. No hauríem doblidar que el neoliberalisme té els seus orígens en un seminari de Von Mises a Viena als anys vint, en què amb prou feines va poder contenir la seva satisfacció quan els protofeixistes de lestat austríac van aixafar els sindicats i la democràcia social austríaca i es van unir al primer govern protofeixista. En realitat, elogiava el feixisme perquè protegia leconomia sòlida. Quan Pinochet va instaurar una dictadura sanguinària i brutal a Xile, Von Mises, Hayek i Friedman van trobar que era una excel·lent idea que ajudaria a materialitzar el meravellós miracle que era portar leconomia sòlida a Xile, que a la vegada generaria grans beneficis per als interessos estrangers i una petita part de la població. No és tan estrany pensar que avui dia els autoproclamats llibertaris restableixin un sistema neoliberal salvatge mitjançant una poderosa violència estatal. És un malson que podria arribar a fer-se realitat. Però també hi ha la possibilitat que la gent sorganitzi, es comprometi, com molts estan fent, i aconsegueixin un món molt millor que també pugui fer front a les grans amenaces de guerra nuclear i de catàstrofe mediambiental, de les quals no hi ha recuperació possible. Es tracta dun moment crític de la història de la humanitat, i no només per la Covid-19, tot i que la situació causada pel virus ens hauria de portar a prendre consciència dels defectes colossals i de les disfuncions del nostre sistema socioeconòmic, que ha de canviar dràsticament si en el futur volem sobreviure.
Srećko: Molts dels que des de fa dècades participem en moviments i organitzacions socials, en què la proximitat física i social entre les persones és essencial, ara ens estem acostumant al que anomenen «distància social» i «aïllament» a casa. Què creieu que ens depara el futur pel que fa a la resistència social en aquests temps de distanciament social, que duraran almenys uns quants mesos més, si no anys? Quin consell donaríeu als progressistes de tot el món activistes, intel·lectuals, estudiants i treballadors sobre com organitzar-se en aquesta situació? I potser ens podríeu dir si teniu lesperança que, en comptes de portar-nos encara més autoritarisme, aquesta situació oberta pugui vaticinar una transformació radical que faci el món més verd, equitatiu, just i construït sobre la base de la solidaritat?
Noam: Dentrada, hauríem de tenir en compte que abans de la pandèmia ja hi havia formes daïllament social molt perjudicials. Si aneu a un McDonalds i doneu una ullada a un grup dadolescents menjant hamburgueses en una taula, veureu que mantenen dues converses. Una sol ser una conversa força superficial de grup i laltra és la que cadascú manté amb el mòbil amb algú a distància. Això ha atomitzat i aïllat la gent duna manera increïble. El principi de Thatcher que la societat com a tal no existeix sha intensificat amb el mal ús que es fa de les xarxes socials, que ha transformat les persones en éssers molt aïllats. Als Estats Units, de fet, hi ha plaques als camins dels campus universitaris en què shi pot llegir «Mira endavant», perquè els estudiants caminen per la universitat enganxats al mòbil. I aquesta és una forma daïllament social autoinduït que és molt perjudicial. Ara ens trobem en una situació daïllament social imposat des de fora que sha de superar recreant els vincles socials de la manera que puguem: ajudant gent que ho necessiti, desenvolupant organitzacions, fent que les que ja existeixen siguin funcionals, planejant el futur i ajuntant-nos per internet per fer-nos preguntes els uns als altres, per deliberar i per trobar respostes als problemes als quals volem fer front. La comunicació cara a cara és essencial per als éssers humans, però si ens nhan de privar durant un temps, podem trobar altres maneres de continuar i, de fet, ampliar i dur les nostres activitats més enllà. No serà fàcil, però els humans hem superat problemes pitjors en el passat.
Srećko: Pot ser que acabi de sentir un lloro en algun lloc de casa vostra mentre parlàveu?
Noam: Sí, un lloro bilingüe. Sap dir «Sobirania per a tot el poble» en portuguès. És més sensat que el que sentim a Washington.
Conversa del 25 de març del 2020.
Les flames de la veritat: Julian Assange
John Shipton i Srećko Horvat
Srećko: Lúltima vegada que ens vam veure amb John Shipton va ser a Londres, quan vam agafar junts el tren per anar a veure Julian Assange. Ens podries explicar, John, quan va ser lúltima vegada que vas veure en Julian i com està el tema de la presó ara mateix?
John: Vaig veure en Julian fa un parell de setmanes. Em va demanar que prengués precaucions extres per no agafar la Covid-19 i, quan ens vam separar, tots dos sabíem que no ens veuríem ben bé durant un mes, mentre es propagués el virus. Ara ja no es poden fer visites socials a la presó. Amb les circumstàncies actuals, encara continuen portant en Julian a la sala de reunions de la presó amb tota una sèrie de moviments controlats. El traslladen de la seva cel·la a una cel·la de detenció, on sha desperar fins que tots els passadissos que porten a la sala de reunions siguin buits per tal que no es trobi a ningú quan hi vagi. Per entrar a la sala de reunions com a visitant, has de passar per quatre portals dobles: un portal en què tensuma un gos, un portal en què et prenen les empremtes digitals, un portal de raigs X i un altre portal on et tornen a prendre les empremtes digitals. Tinspeccionen la roba, et fan treure el cinturó i les sabates i et fan buidar les butxaques. Entrar en aquella presó monstruosa és tota una odissea. Aleshores et donen una targeta didentificació i et permeten entrar-hi vint lliures, que pots fer servir per pagar una tassa de cafè a en Julian. Un cop a la sala de reunions, enregistren la conversa amb càmeres dalta definició i sistemes de so dalta fidelitat.
Srećko: Dalguna manera, doncs, va ser una sort que tant tu com els advocats den Julian i altres visitants poguéssiu almenys veurel, però ara la situació ha canviat. Segons apunten diverses fonts, ara mateix hi ha prop donze milions de persones a la presó arreu del món. LOficina de lAlt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans i lOrganització Mundial de la Salut no deixen dinsistir als governs que protegeixin els presoners, fins i tot, si cal, alliberant-los. Ens podries explicar què va passar ahir amb la justícia britànica i per què han denegat a en Julian lopció de llibertat sota fiança?
John: Lopressió del poder judicial dels Estats Units és contínua i ha quedat demostrada en les set compareixences den Julian als tribunals. Espero que tant els magistrats del tribunal dextradició com el mateix Regne Unit sadonin que els estan utilitzant i manipulant per tal de desatendre totes les obligacions humanitàries que tenen i per tal de servir el segrest judicial den Julian als Estats Units. La sessió judicial dahir era per sol·licitar la llibertat sota fiança perquè en Julian vingués a viure amb mi i la seva companya o només amb un de nosaltres. La situació és segura ja que en Julian no pot anar enlloc, amb tots els aeroports tancats, però de totes maneres li van denegar la petició. La fiscalia dels Estats Units va dir que les obligacions del Regne Unit en matèria de drets humans no eren aplicables a en Julian. No són aplicables a un pres preventiu que no ha comès cap delicte al Regne Unit i que corre el risc dagafar la Covid-19 en una presó de màxima seguretat. És una vergonya.
Srećko: És escandalós. És tan evident, que és una degradació de la democràcia i dels drets humans És clarament un intent daïllar i silenciar encara més en Julian. Vaig estar investigant sobre diversos virus a WikiLeaks i em va sorprendre la quantitat de material que WikiLeaks havia publicat sobre la grip porcina, lEbola i la grip aviària, amb la qual el govern polonès va infectar persones sense sostre per provar la vacuna. En la situació actual, si es troba a faltar alguna veu és la den Julian. Potser ens podries explicar com estava quan el vas veure per última vegada.
John: El Consell dEuropa va emetre una sol·licitud perquè alliberessin en Julian i perquè aturessin lextradició, i lONU, sota els auspicis del relator sobre la tortura i el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària, ha declarat diverses vegades que sha daturar lextradició amb laval de dades factuals.14 Dels deu anys que fa que en Julian és víctima duna detenció arbitrària, set dels quals els va passar a lambaixada de lEquador. Des de fa onze mesos és en una presó de màxima seguretat. En Julian no ha comès cap delicte. El cas de Suècia el van tancar tres vegades. Pel que fa al cas del Regne Unit, hi va haver una conspiració documentada entre el Servei de la Fiscalia de la Corona i lautoritat fiscal sueca.15 Es tracta duna injustícia contínua que ha cobert de vergonya i deshonra la justícia britànica i sueca. Els pobles anglesos van fer un gran regal a la civilització mundial quan, fa set-cents noranta anys, van establir un escut [la llei] entre el poble i el rei. Aquest escut, que funciona en ambdós sentits, sha anat abandonant progressivament en el cas de Julian Assange. És una tragèdia.