Que les llengües no són simples sistemes de signes i combinacions per expressar idees i sentiments ho sabem totes les persones que ens dediquem a lestudi del llenguatge. I que les llengües serveixen per manipular-nos (en el sentit literal del terme), els uns als altres, també ho sabem. Sabem i assumim que les llengües són construccions socials i culturals en evolució constant que reflecteixen una o diverses categoritzacions del món en què vivim. I també que canviar el llenguatge no canvia la realitat, però sí que contribueix a presentar-la de manera diferent.
Però per què el llenguatge, que serveix per entendrens i per debatre, esdevé tan polèmic i fins i tot confrontatiu quan el prenem com a tema dexpressió del gènere?
Largumentació és una arma imprescindible per aconseguir convèncer sense violència si la utilitzem des de lhonestedat intel·lectual. No hi ha res de malèvol en el fet dintentar convèncer laltre o laltra dallò que veiem tan clar, tan evident. Altra cosa és quan en fem una mala pràctica, una pràctica que enganya i embolica, perquè no condueix enlloc. Debatre i discutir contribueix positivament a arribar a conclusions que ens fan avançar en la reafirmació del que pensem o en la modificació del nostre pensament o acció. Nosaltres i les altres persones que no som nosaltres, però, constituïm un entramat en el qual les intencions i les percepcions tenen el seu paper.
No posaria en dubte mai, potser fora de determinades situacions molt singulars, que les persones tenim bones intencions i que dentrada no ens proposem ofendre les altres, sobretot quan hi ha una determinada sensibilitat cap a la diferència del que som o dels patrons culturals que hem assimilat.
Quan alguna cosa es mou en el llenguatge alguna cosa es mou en la cultura, vaig llegir en alguna publicació que ara no aconsegueixo recordar. La sensibilització pel tema del gènere, paral·lela a la sensibilització per qualsevol diferència marcada o marcable socialment, ha anat in crescendo. La progressió, en la meva opinió, ha anat adquirint al llarg del temps objectius diferents i sha anat movent entre el discurs i el sistema de la llengua. En principi vam parlar de política de correcció, una manera potser massa ordenada i un punt frívola dactuar per no caure en allò que no convenia, que no era ben vist des del punt de vista social. Lexpressió «políticament correcte» podia dur-nos a la banalització del contingut, a una mera actuació de forma. També des del començament vam parlar de llenguatge no sexista, que posava èmfasi en els biaixos que actuaven, molt sovint sense una intencionalitat explícita, com a parany. El llenguatge sexista era i és una conseqüència duna societat sexista que cal canviar, i en això totes les persones mínimament sensibilitzades pel tema hi estan dacord. També es va parlar de llenguatge no androcèntric posant laccent no tant en el privilegi dun sexe per damunt dun altre, sinó en el fet de transmetre sense reflexió un contingut centrat en una sola mirada, la masculina. I quan el que sha volgut destacar és el fet que privilegiant la mirada masculina no es feia visible el col·lectiu de les dones, hem parlat de llenguatge visibilitzador o igualitari, que és una concepció proactiva en favor de fer explícita la presència de les dones, una posició feminista activa a través de desdoblaments, feminització de càrrecs i oficis i evitació de lús del masculí genèric en casos en què era palès que no sincloïa la dona, o en tots els casos en què un genèric podia evitar-ho.
La gradació, però, encara continua, i avui parlem de llenguatge inclusiu. Amb aquesta expressió es dona pas a dues actituds. La primera, la que usa el llenguatge natural, i doncs la morfologia pròpia de les llengües, intentant resoldre la invisibilització de les dones, però sense forçar els patrons morfològics que les llengües ens ofereixen. I una segona actitud, la que proposa, forçant el llenguatge natural, fórmules artificials que, més enllà de la divisió tradicional masculí-femení basada en el reconeixement de dos sexes, representin làmplia gamma de possibilitats sexuals a partir de la percepció de cada col·lectiu. És així que shan anat fent propostes que volen evitar la dicotomia femení-masculí, com la creació dun gènere gramatical nou que representi la diversitat a través de fórmules com el signe @, el morfema flectiu -e o -i, alternatives que respecto en la mesura que estan basades en una convicció, però que de moment em semblen excessivament forçades.
És lús de les llengües que fa forat en el sistema gramatical i provoca canvis en el sistema gramatical. Un canvi que és producte de lús es legitima per si mateix. Els canvis gramaticals, però, que es volen imposar al marge de lús social en ús, tot i ser recursos legitimats per una militància activa, posen traves a una comunicació fluida. Vigilar el discurs per no caure en expressions sexistes, esbiaixades o invisibilitzadores de la diversitat de gèneres ha de formar part de les bones pràctiques i del bon ús de la llengua. Però, en la meva honesta opinió, això és difícil que passi forçant una solució artificial que sol quedar limitada a cercles restringits.
M. Teresa CABRÉ
Barcelona, maig de 2021
Introducció
La revolució institucional
Quan vaig pensar en aquest llibre, no podia preveure que fer-ne la introducció em seria tan difícil. La idea no és tan complicada: convocar un gran nombre de dones que, duna manera o duna altra, es dediquen a la llengua i demanar-los que diguessin la seva en la qüestió del gènere, o de la llengua no sexista, o de la llengua inclusiva o com en vulgueu dir. Atès que la meva opció en aquesta qüestió és prou coneguda, la crida va ser prou explícita. En la invitació que vaig enviar hi deia: «La meva posició crec que és prou clara però no espero ni adhesions ni suports: més aviat coneixements, reflexió i experiència (o experiències). Potser tot plegat es pot resumir en una mica de sentit comú». El cas és que el lector es trobarà amb opcions molt variades i amb textos a vegades apassionats, a vegades emotius i sempre assenyats. També hi trobarà molt coneixement silenciat, perquè al capdavall sempre és més fàcil maquillar la superfície i no aprofundir-hi, no fos cas que prenguéssim mal i haguéssim de canviar unes quantes coses, fer unes quantes renúncies i enfrontar-nos a la realitat.
El que mestà fent difícil aquesta introducció, però, no és el que hi ha, sinó el que ningú no veurà i el que jo crec que sha de denunciar. Si tothom hagués acceptat la invitació, aquest llibre comptaria amb més de cent col·laboracions. Hi ha hagut, doncs, un gran nombre de renúncies. Les causes de la renúncia es poden reunir en tres grups: les que no estaven dacord amb les condicions, les que tenien feina i no tenien temps per fer un article i, finalment, les que no volien dir el que pensen, o no shi atrevien. I això és el que em fa difícil fer aquesta introducció. De debò, era aquí on volíem arribar?
Si hi ha una cosa que sempre mha sabut greu és que, si jo he sortit més o menys viva daquest debat, és perquè soc una dona. Als homes que han dit el mateix que jo els ha passat de tot, des de campanyes de desprestigi fins a insults i acusacions de tota mena. Si això no és sexisme, que mho expliquin. Però és que, a més, quan els homes shan apropiat daquestes propostes «inclusives» han perpetuat la seva posició i el seu poder i ens han vingut a explicar què hem de fer. Per això volia que fossin dones les que parlessin, perquè amb llengua inclusiva o sense, els homes continuen dient-nos què hem de fer.
Però tornem a la por. Hem aconseguit que la gent que no hi està dacord i que treballa o a la universitat (Libertas perfundet omnia luce) o a ladministració no satreveixi a dir què pensa. Sense entrar en detalls que trairien la confiança de les que han estat franques amb mi, us en poso algun exemple. En un mitjà de comunicació públic un text sobre assetjament escolar que diu «Imaginat si tho fessin a tu, no voldries que algú sortís en la teva defensa ni que sigui explicant-ho als pares, als professors o a un adult?» torna corregit així per la unitat digualtat dun departament de la Generalitat: «Imaginat si tho fessin a tu, no voldries que alguna persona sortís en la teva defensa ni que sigui explicant-ho a la família, al professorat o a una persona adulta?». I en una universitat: «Ens demanen que fem formació en aquest sentit i mirem de fer-la per grups o àrees de treball, per poder adequar els exemples de comunicació i de llengua a cada àmbit laboral concret. Actualment shi afegeix la complexitat del tractament de les persones transgènere no binàries». I en una altra: «A mi ja em vas convèncer des del primer moment i, des de llavors, he defugit qualsevol conversa o debat sobre el gènere per no posar-me nerviosa (...). De moment, ningú mha vingut darrere amb el llibre destil, més enllà de recomanacions de bones pràctiques, que ja deus saber que són moltes a la meva universitat (en els formularis, jo soc persona investigadora principal i dirigeixo persones alumnes)». O una altra: «Per tot el que texplico, potser val més que no participi en el projecte, perquè em sento compromesa a fer aquest camí encara que no sàpiga on ens portarà». O, una treballadora del CPNL, que em diu: «Perquè he/hem daplicar, amb sentit comú, les propostes que marca la Generalitat de Catalunya: un ús no sexista del llenguatge (formes genèriques, formes dobles i formes concretes)».
Crec que ja nhe donat prou, dexemples. Però amb la darrera sorgeix una altra pregunta: qui és la Generalitat de Catalunya per fer propostes de com hem de parlar o escriure? Perquè, és clar, si lautoritat sobre la llengua la tenen els polítics, aleshores hem dacceptar les propostes dels ajuntaments creatius, començant pel de Barcelona amb els seus donanatges (perquè les dones no devem ser prou bones perquè ens facin homenatges), o el de Sentmenat amb els seus tions i tiones (les tiones amb trenes, és clar; com, si no, sabríem que no són tions?), o el de les Masies de Voltregà amb Sant Jordi i Santa Jordina (a veure si sen recorden dels seus patrons i surten amb una Santa Lluciana i una Santa Marciana). Però tot plegat ens porta a una pregunta més inquietant: no es tractava digualtat? No es tractava de visibilitzar les dones? Com és que la mateixa Generalitat acaba banalitzant la igualtat proposant vacances per a «gossos i gosses»?
Les directrius per canviar la llengua, per fer-la més inclusiva o per visibilitzar les dones, van començar als anys setanta. Potser ningú no va pensar que els canvis lingüístics, si no venen de baix, és molt difícil que arrelin, i per això va arribar un moment en què va ser el poder que va començar a imposar-los: cursos per a tots els ajuntaments, centres cívics i associacions, guies de llengua no sexista i totes les campanyes que calguessin. Tot plegat va aconseguir que allò que havia de ser un canvi natural resultat del canvi de la societat es convertís en un canvi induït de conseqüències imprevisibles. El pitjor de tot, però, és que són els que manen els que shan apoderat de la voluntat de les dones i ara ens limposen. Quina paradoxa, la revolució institucional. Quim Monzó, en un article sobre la versió d«Els segadors», ho explicava molt bé:
«De versions dEls segadors nhi ha un munt, incloent-nhi una en heavy-metal. Però no sinterpreten mai en un acte de presa de possessió perquè, si es fa, sassumeix que les institucions sarroguen la distorsió i llavors la gamberrada perd tot lefecte. És el que va passar dilluns al pati dels Tarongers. Una versió que volia ser revolucionària es va convertir en una exhibició penosa.»1
O, com diu Irene Vallejo: «No nos dejemos engañar: la subversión no puede ejercerse desde el poder, ni convertirse en marca o mercancía».2
Si la lluita per lalliberament i la igualtat dhomes i dones ha estat fagocitada pel poder, tornem a ser on érem: ens continuen dient què hem de fer, com hem de parlar i com hem de pensar, si és que hem de pensar, perquè si gosem fer-ho tenim tota una maquinària per controlar-nos: no tens perspectiva de gènere? Problemes. I jo em demano què faríem si a la universitat ens imposessin elaborar plans docents amb perspectiva eurocèntrica, o marxista, o cristiana, o androcèntrica, o... Seguiríem tan cofois pensant que hem avançat molt en la lluita per lalliberament?
El projecte
Com ja he dit, la idea inicial era convidar un gran nombre de dones, especialment lingüistes però no tan sols, que es dediquessin professionalment a la llengua perquè hi diguessin la seva. La proposta era que enfoquessin el tema de la manera que els semblés més adient a partir de la seva experiència i àrea dexpertesa. La dificultat més gran era la limitació despai (3.000 caràcters). La intenció de la brevetat és clara: es tracta daportar idees que es puguin desenvolupar. A grans trets, vaig adreçar la convocatòria a: lingüistes, periodistes i assessores lingüístiques de mitjans de comunicació; escriptores, traductores i/o correctores; treballadores en serveis lingüístics dorganismes oficials, i ensenyants de llengua (o llengües).
En el cas de les lingüistes, trobo que hi ha aspectes bàsics que és important fer entendre, com ara que el canvi en el lèxic és radicalment diferent del canvi gramatical, i també que el desori morfosintàctic que han provocat els desdoblaments ha generat si més no una inseguretat en les concordances que algú hauria dintentar aturar. En la propaganda institucional recent de lAjuntament de Barcelona he arribat a trobar totes aquestes combinacions:
Il·lustríssims veïns i veïnes
Il·lustríssimes veïnes i veïns
Il·lustríssims veïnes i veïns
Il·lustríssims veïna i veí
Il·lustríssim veí i veïna
Potser nhi ha més, ho desconec, però, si no merro, hi ha més combinacions possibles i ja es veu que pot passar de tot. Jo mai no mhe plantejat la qüestió del gènere com una qüestió de normativa la normativa, al capdavall, ha de triar entre els usos, no sels pot inventar, però davant daquests casos lamento que cap autoritat no shagi manifestat. També crec que les lingüistes poden explicar per què no és equiparable un canvi en les concordances a un canvi en els diacrítics, per posar un exemple prou conegut. Lortografia no deixa de ser una opció, el funcionament de la llengua no ho és. Forçar una llengua implica creure que pensem que ho podem fer millor que la humanitat en el seu conjunt. És el que han fet els que han interpretat el gènere no marcat com a privatiu dun sexe. No els donem la raó acceptant la seva imposició i jugant el seu joc, sobretot perquè, com diuen Hellinger i Pauwels: «En general, els termes femenins no sutilitzen de la mateixa manera; poden estar marcats estilísticament i en moltes llengües tenen connotacions negatives, cosa que els fa inacceptables en contextos neutres i fins i tot específicament femenins. En canvi, els termes masculins, o bé son neutres o bé tenen connotacions positives».3