Allà on crec que és més necessària laportació de la lingüística, però, és en la gran damnificada daquest debat: lanàlisi del discurs o lanàlisi de la conversa. Una repassada a les guies de llengua no sexista ens mostra que, bàsicament, el que aporten són alternatives a termes que suposadament invisibilitzen les dones, però rarament parlen dallò que és més important: quines estratègies es fan servir per invisibilitzar-les, menystenir-les o ignorar-les. De fet, és aquesta branca de la lingüística la que és fonamental en el debat sobre la llengua de les dones i, en canvi, és una de les més ignorades a casa nostra. De veritat, si hem de formar els joves en la igualtat, aquesta és la part fonamental. Perquè estem reproduint patrons masclistes inconscientment mentre perdem el temps en una categoria tan arbitrària com el gènere.
Un altre grup de convocades per a aquest treball van ser les relacionades amb els mitjans de comunicació. Paradoxalment, un àmbit que, com el seu nom indica, té com a objectiu la comunicació, també pot ser víctima daquesta imposició que el que fa, sobretot, és obstaculitzar la comunicació. Els partits polítics que han optat per aquestes formes més o menys creatives, des de lús del femení com a no marcat fins a la incorporació dun tercer gènere, haurien de ser conscients de fins a quin punt, després de les intervencions, la gent es dedica a comentar com han parlat però rarament mencionen el que han dit. Potser per això aquestes propostes no han tingut gaire èxit en els mitjans, especialment els escrits. Sempre he dit que per a mi leconomia del llenguatge no és un argument perquè, si una cosa cal dir-la, cal dir-la. Però en mitjans de comunicació aquest principi sí que regeix, perquè el que cal és que arribi el missatge. També cal tenir present que els desdoblaments fan la seva funció: emfasitzar, matisar, diferenciar. Aquesta funció es dilueix si els desdoblaments es fan sistemàticament i aquesta és una conseqüència que els mitjans no es poden permetre.
Quan, lany 2010, vam organitzar la jornada «Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana», una de les coses que més ens van sorprendre va ser que una part molt important del públic4 fossin correctors i traductors. Val a dir que, en general, eren els més enrabiats amb aquesta qüestió. Allà vaig començar a entendre que calia una reflexió molt profunda i, sobretot, una autoritat que hi posés ordre. Molts daquells professionals se sentien menystinguts perquè signoraven els seus criteris professionals. Daleshores ençà la cosa no ha parat de créixer i, aquests professionals, ningú no sels vol escoltar. A la jornada hi va participar el Dr. Joan Martí i Castell, aleshores president de la Secció Filològica de lInstitut dEstudis Catalans, però no va voler fer res en nom de la institució i, de fet, lIEC mai no ha dit res, tret que ho consideren una qüestió dús.
Jo em creuria que és una qüestió dús si no hagués calgut mobilitzar un exèrcit de correctors, si no shaguessin fet servir els mestres per difondre aquests «usos» i si no haguessin calgut tants cursos i guies per ensinistrar-nos. Els que comparen la llengua no sexista amb els diacrítics que tinguin en compte tot el que sha hagut dinvertir en un cas i en un altre (i no parlo només de diners, parlo de personal, de temps i de tota mena de recursos); un cop feta la comparació, que navaluïn també els resultats. Si amb més de 40 anys de propostes de llengua no sexista no hem aconseguit cap resultat visible que els puguem atribuir, potser és que no hi ha cap relació entre ambdós fenòmens. Però sí que hi ha un resultat evident per a laltre col·lectiu que vaig voler que digués la seva en aquest llibre, les treballadores en serveis lingüístics dorganismes oficials. Ho he comentat abans: és el grup on es veu més clarament la por. I la veritat és que no conec cap altre país on, amb el pretext de visibilitzar les dones, shagi reprimit tant un col·lectiu. Hi ha silencis massa eloqüents.
Lensenyament ha estat la principal força difusora dels desdoblaments, per això creia que membres daquest col·lectiu també hi havien de dir la seva. Quan sensenya llengua, shan dincloure aquestes propostes? Sha densenyar llengua inclusiva? I, en cas que sí, com es fa? Es té en compte lanàlisi de la conversa? Es prepara els mestres per promoure la igualtat en les aportacions que fan els alumnes? I una part important de lensenyament és lensenyament de llengües, i no tan sols de les llengües habituals, sinó de llengües molt diferents de les nostres. Sempre he cregut que les propostes de «llengua no sexista», a part dentotsolades, en el sentit que no tenen en compte què passa en altres llengües (com a molt, shan copiat propostes de langlès), i fins i tot solipsistes, són profundament eurocèntriques. Realment, es troba a faltar el coneixement de llengües diverses que ens permetin comparar. I es troba a faltar el coneixement de la relació entre les dones i les llengües que es manifesta de maneres tan insospitades, des de formes tabuïtzades fins a cultures on homes i dones fan servir lèxic diferent. Totes aquestes coses ens les hem perdut, abduïts per una qüestió morfològica que diuen que ens invisibilitza.
El resultat
En aquest llibre hi participen 70 dones que han fet aportacions molt diverses; contra el que es podria esperar i moltes temien amb prou feines hi ha repeticions. En els casos que han optat per la mateixa orientació, els enfocaments són molt diversos. He fet un agrupament per temes tan aleatori com qualsevol altre, perquè gairebé totes tracten aspectes diversos de la qüestió.
En el primer apartat, Don venim?, hi ha inclosos els articles que han fet un enfocament general, una mena destat de la qüestió, que és una introducció immillorable en el sentit que clarifica tant conceptes com malentesos i ens orienta. Les autores (Montserrat Sendra i Rovira, Neus Nogué Serrano, Maria Lacueva Lorenz, Mireia Farrús, Ona Domènech Bagaria, Montserrat Cortès-Colomé, Raquel Casesnoves Ferrer, Marina Casadellà i Maria Callís Cabrera) ens posen en antecedents daspectes i mancances tan rellevants com la importància de lanàlisi del discurs, la confusió sexe-gènere, el biaix de les guies i fins i tot els antecedents històrics de la qüestió.
El món de lensenyament té múltiples vessants, des de la formació dalumnes a tots els nivells fins a la mateixa formació de mestres, però també ladquisició, lescriptura creativa, la relació de la qüestió amb el feminisme o la mateixa responsabilitat dels lingüistes. Elisabet Vila Borrellas, Carme Vilà i Comajoan, Maria del Mar Vanrell, Júlia Llompart Esbert, Alba Granell Rosich, Carla González Collantes, Laura Gomara, Rosa Estopà, Laia Cutillas i Alberich, Mariona Casas i Deseuras, M. Carme Bernal Creus i Mònica Barrieras Angàs ens expliquen com enfoquen elles la qüestió en la seva pràctica professional, i també els efectes daquestes propostes que poden observar en els alumnes. A més a més, hi trobareu solucions a les qüestions ambigües o incoherències a què ens precipiten algunes propostes.
Sense sortir del món de lensenyament, la universitat és un àmbit específic on les directrius del políticament correcte han passat per sobre del propi coneixement que genera. Des de les universitats es fan recomanacions forassenyades, es construeix un discurs inintel·ligible i, a més, simposa. Les autores dels articles daquest apartat desemmascaren aquestes pràctiques i ens fan veure com, massa sovint, només serveixen per perpetuar els comportaments que fomenten la desigualtat. Maria Sabaté-Dalmau, Mariona Sabaté-Carrové, Marta Juncadella Fortuny, Carla Ferrerós Pagès, Elga Cremades Cortiella, Montserrat Camps Gaset i Ester Baiget i Bonany aporten prou elements com per adonar-nos que, en aquesta qüestió si més no, la institució sha conformat amb acceptar directrius sense gaire fonament i no ha proposat una reflexió seriosa, que és el que convé. No magradaria pensar que això ha anat així perquè, com que és una qüestió de dones, no cal que ens hi atabalem.
Sense sortir del món de lensenyament, la universitat és un àmbit específic on les directrius del políticament correcte han passat per sobre del propi coneixement que genera. Des de les universitats es fan recomanacions forassenyades, es construeix un discurs inintel·ligible i, a més, simposa. Les autores dels articles daquest apartat desemmascaren aquestes pràctiques i ens fan veure com, massa sovint, només serveixen per perpetuar els comportaments que fomenten la desigualtat. Maria Sabaté-Dalmau, Mariona Sabaté-Carrové, Marta Juncadella Fortuny, Carla Ferrerós Pagès, Elga Cremades Cortiella, Montserrat Camps Gaset i Ester Baiget i Bonany aporten prou elements com per adonar-nos que, en aquesta qüestió si més no, la institució sha conformat amb acceptar directrius sense gaire fonament i no ha proposat una reflexió seriosa, que és el que convé. No magradaria pensar que això ha anat així perquè, com que és una qüestió de dones, no cal que ens hi atabalem.
La correcció de textos i, especialment, la traducció són dos dels àmbits on més shan viscut, i patit, les contradiccions que provoca tot plegat. Duna banda, perquè no és rar haver de seguir normes incompatibles amb el criteri professional i, daltra banda, perquè es fa difícil la producció de textos amb coherència textual quan shan de seguir directrius que no tenen en compte el funcionament de la llengua. La traducció ens acara amb aquests conflictes perquè ens permet una mirada especular. El traductor és alhora intermediari i intèrpret i, si ja és difícil aquesta tasca quan es tracta duna relació autor-traductor, lafegit de normes artificials la pot convertir en una missió impossible. Dolors Udina, Anna Tudela, Eulàlia Salvat Golobardes, Alba Milà, Marta Marfany, Maria-Rosa Lloret, Raquel Craviotto i Arnau, Maria Camps Anglada, Josefina Caball i Elisenda Bernal ens expliquen les dificultats de «parlar per boca daltri», ja sigui corregint o traduint, en aquestes qüestions.
El món de la informació, lopinió o lentreteniment sembla que, de moment, ha quedat força al marge de la qüestió del gènere, segurament pel que dèiem abans que els mitjans no són el millor lloc per posar obstacles a la comunicació. Potser és justament aquí on les qüestions de biaix es fan més explícites, perquè ja no és una qüestió de gramàtica sinó de discurs i, a vegades, de «visió mascla del món». Potser també per això destaquen els problemes dintel·ligibilitat que creen les propostes «no sexistes» o inclusives. Anna Vallès Anglarill, Raquel Santiago Batista, Maria Rodríguez Mariné, Marta Pontnou Farré, Raïssa Martínez Vila-Abadal, Anna Alfonso Casals i Ana Alarcia fan totes una reflexió que, des del seu àmbit professional, les porta a altres àmbits de la vida quotidiana, en alguns casos els fills, on es veu fins a quin punt aquestes propostes estan desestabilitzant els coneixements gramaticals de la canalla.
Quan vaig pensar en aquest llibre, vaig pensar molt especialment en un àmbit que em sembla bastant preocupant: ladministració. Algunes de les autores del llibre mencionen el fet que els canvis que es proposen són canvis des de dalt i, pel que sembla, «a dalt» no entenen que no és el mateix manipular la gramàtica que decidir si seliminen o no els diacrítics, o si es conserva o no una hac o si tal cosa sha descriure amb majúscula o amb minúscula. El cas és que, tot i la incapacitat manifesta dentendre el fenomen, els polítics es compten entre els principals difusors daquest «llenguatge» i, amb els anys, hem anat veient com es convertien en il·legibles des destatuts dassociacions fins a lEstatut de Catalunya, passant pels comunicats, discursos, lleis que saproven al Parlament, etc. La veritat és que, ara com ara, si ens prenem al peu de la lletra molts daquests textos, les dones en sortim molt malparades. Llançar-se alegrement a modificar textos amb un procediment manifestament insostenible té un cost, i tant de bo no lhaguem de pagar mai. Però el problema amb aquestes modificacions des de dalt és que qui les imposa té poder. Un poder que podria tenir el coratge de plantar-se i dir que no a propostes forassenyades, però no ho fa. Al capdavall és més fàcil passar per feminista estrafent les llengües que proposant canvis reals i assumint-ne les conseqüències. Però aquest poder també es manifesta en la repressió de la dissidència. Per a aquest apartat havia convidat grans professionals que conec de fa temps i que esperava que fessin aportacions molt rellevants, però és làmbit on he tingut més negatives. Per això haig dagrair especialment a Margarida Sanjaume Navarro, Mina Nabona-Jassans i Lídia Gil López que hagin acceptat la invitació a participar en aquest projecte. Els agraeixo també el testimoni i la responsabilitat; al capdavall, són la veu de molts silencis.
Un col·lectiu que no podia ser silenciat és lLGTBI+. La veritat és que em feia certa basarda cercar col·laboradores basant-me en el criteri del sexe de la persona que desitgen perquè no deixa danar contra la meva idea que visibilitzar és marcar, però era evident que tenen coses a dir i, per tant, en vaig convidar unes quantes, però elles van triar el tema. Per tant, aquest apartat no és de persones LGTBI+, sinó dautores que han abordat el tema. Mhe guiat pel que deien i no per qui eren, així que, com dirien en castellà, no son todas las que están ni están todas las que son, però en altres apartats també hi ha veus del col·lectiu. Mireia Trenchs Parera, Anna Subarroca Admetlla, Renée Pera Ros, Míriam Martín Lloret, Wendy Elvira-García i Eva J. Daussà aborden totes la qüestió del gènere més enllà del binarisme perquè, i aquest és un altre dels temes recurrents en aquest llibre, els desdoblaments han acabat fomentant el binarisme i imposant una visió on o ets home o ets dona i, si no, no hi ha espai per a tu.
Un altre apartat que ha quedat migrat, tot i ser el que tenia la meva prioritat, és el que engloba les aportacions que parteixen de lanàlisi del discurs i no de la gramàtica. Aquí no és per por que hi ha hagut negatives sinó per feina. I em sap greu perquè és urgent que tots plegats comencem a diferenciar el que és essencial del que no i les coses que realment es poden canviar de les que no. Irene Yúfera, Elisa Rosado i Estrella Montolio Duran fan aportacions que il·luminen la qüestió. No són les úniques perquè altres autores també hi fan referència ja he dit que moltes idees floten per diversos treballs. En qualsevol cas, si algú es vol prendre seriosament aquesta qüestió, que facin cas de les propostes que incideixen en el discurs i no en els morfemes.
Dels morfemes, se nocupen les autores dels articles de lapartat de llengua. Naturalment, de llengua, sen parla en tots els articles, però en el cas de Lourdes Romera Barrios, Cristina Real Puigdollers, Maria-Pilar Perea i Mercè Lorente Casafont se centren específicament en el lèxic i la morfologia, i expliquen amb claredat per què els desdoblaments, a més dinútils, són una proposta insostenible.
Sempre he pensat que a les propostes de llengua no sexista o inclusiva els faltava perspectiva. Si tinguéssim en compte que la categoria gènere com a sistema de classificació dels substantius és clarament minoritària en les llengües del món i el gènere tal com lentenem nosaltres (classificació dels substantius en masculí, femení, neutre...) és clarament residual i, en canvi, el masclisme és universal, potser hauríem entès abans que, la solució, lhavíem danar a cercar a una altra banda. Les autores daquest apartat comenten aspectes de la llengua inclusiva en llengües molt diferents i fan un recorregut prou suggestiu que ens hauria de fer reflexionar a tots: Xiaomeng Wang (xinès), Marta Vinardell-Maristany (llengua de signes catalana), Mariona Vernet i Pons (indoeuropeu), Joana Rosselló (anglès), Clàudia Pons-Moll (germàniques, semítiques i ugrofineses), Ana María Bejarano (hebreu), Maria Bardají i Farré (austronèsiques), Itziar Aduriz Agirre (euskera) i jo mateixa (nigerocongoleses).