«Tant és», vaig dir-me, fent un esforç per lligar caps. «Testan operant. Ho estàs somiant, tot això. LAnn i els nens són a lhospital esperant...».
Vaig quedar bloquejat per un nou dubte. Realment era a lhospital? O això també era part del somni? No podia ser que estigués dormint en aquest llit, de fet, i somiant-ho tot? Potser no havia tingut mai cap accident. Hi havia moltíssimes possibilitats, i cada una afectava la següent. Només que pogués pensar amb més claredat... Però tenia el cervell com adormit. Com si hagués begut o mhaguessin sedat.
Em vaig estirar al llit i vaig tancar els ulls. No calia fer res més, ho sabia perfectament. En acabat, em despertaria amb la veritat: un somni a lhospital sota els efectes de lanestèsia o un somni al llit mentre dormia. Esperava que fos aquesta última. Perquè, en aquest cas, em despertaria i trobaria lAnn estirada al meu costat i li podria explicar el somni tan esbojarrat que havia tingut. Abraçaria la seva escalfor encantadora, li faria petons amb tendresa i riuria tot explicant-li que estrany que és somiar que somies.
Un malson negre que no sacaba mai
Estava cansadíssim, però no podia descansar. Els plors de lAnn mhavien desvetllat. Vaig intentar aixecar-me, consolar-la. Però tot el que vaig fer va ser flotar pels llimbs entre la foscor i la llum. «No ploris em vaig sentir xiuxiuejant. Aviat em despertaré i estaré amb tu. Només deixam dormir una mica. Si us plau, no ploris; estic bé, amor. Jo et cuidaré».
Al final vaig haver dobrir els ulls. No estava estirat, sinó dret enmig de la boira. Vaig començar a caminar a poc a poc cap allà on sentia el plor. Estava cansat, Robert, estava grogui. Però no la podia deixar plorar. Havia desbrinar què passava i solucionar-ho perquè parés de plorar daquella manera. No ho suportava.
Em vaig transportar a una església que no havia vist mai. Tots els bancs estaven plens de gent. Les siluetes eren de color gris, no podia veure com eren realment. Vaig recórrer el passadís central intentant entendre per què era allà. Quina església era? I com és que els plors de lAnn venien daquí?
La vaig veure asseguda al banc de davant de tot, vestida de negre, amb el Richard a la dreta, la Marie i lIan a lesquerra. Al costat del Richard, hi havia la Louise i el seu home. Tots anaven vestits de negre. Els veia millor a ells que a les altres persones de lesglésia, però també semblaven descolorits, com fantasmes. Encara sentia el plany, tot i que lAnn estava en silenci. «Està plorant per dintre sem va acudir; estem tan connectats que la sento». Vaig llançar-mhi perquè parés.
Em vaig plantar davant seu. «Soc aquí», vaig dir-li.
Ella continuava mirant endavant com si jo no hagués dit res; com si no hi fos. Ningú no em va mirar. Els feia vergonya la meva presència i feien veure que no em veien? Vaig observar-me a mi mateix. Potser era per com anava vestit. Potser feia massa que anava vestit igual? Em sembla que sí, tot i que no nestava segur.
Vaig mirar cap enrere. «Dacord», vaig dir. Em costava per parlar; tenia la llengua pastosa. «Dacord vaig repetir lentament. No vaig vestit correctament. I arribo tard. Però això no vol dir que...». Però la veu sem va apagar perquè lAnn no deixava de mirar endavant. Com si fos invisible. «Ann, si us plau», vaig dir.
No va reaccionar, ni parpellejar. Vaig estirar la mà per tocar-li lespatlla.
Va fer un gest brusc, mirà enlaire, amb una expressió buida.
«Què passa?», vaig preguntar.
Els plors que tenia per dintre es van tallar de cop, va espolsar la mà esquerra i es tapà els ulls, intentant reprimir un gemec. Vaig notar un dolor somort al cap. «Què passa? pensava. Ann, què passa?», suplicava.
No contestava, i aleshores vaig mirar el Richard. Tenia la cara llisa, les llàgrimes li corrien galtes avall. «Richard, què està passant?», vaig fer. Però les meves paraules sonaven confuses, com si estigués borratxo.
Tampoc no va respondre, i vaig passar a lIan. «Voleu fer el favor?», vaig dir. Mirant-mel, vaig notar una punyalada dangoixa. Gemegava tranquil·lament, fregant-se les galtes tremolosament amb els dits tremolosos, intentant eixugar-se les llàgrimes que li queien dels ulls. «Per Déu, què està passant?», vaig pensar.
Tot duna ho vaig veure clar. Evidentment. Era el somni; encara no shavia acabat. Era a lhospital, mestaven operant... No, estava dormint al llit i somiava... El que fos!, mil·luminava. El somni no shavia acabat i ara era al meu propi funeral.
Havia dallunyar-me dallà; no suportava veurels plorant daquesta manera. «Quin somni més estúpid, lodio!», vaig pensar. Quan sacabaria?!
Em turmentava haver-men danar, però just en aquell moment, ben bé darrere meu, vaig sentir que lAnn i els nens ploraven. Em va venir una necessitat desesperada de girar-me i consolar-los. Però de què serviria? En el meu somni, lamentaven la meva mort. Què en trauria de parlar si es pensaven que era mort?
Havia de trobar una altra solució; era lúnica manera. El somni canviaria, com passa sempre. Vaig caminar cap a laltar seguint el remoreig duna veu. Vaig fixar-me en el capellà. Vaig trobar que seria divertit. «Pot ser entretingut», vaig dir-me. Fins i tot en un somni, quants homes tenen mai loportunitat descoltar el seu propi panegíric?
Vaig observar el seu contorn borrós i gris, darrere el púlpit. Sentia aquella veu buida, llunyana. «Espero que mestigui donant un comiat de rei», vaig pensar amargament.
Sí que ho fa va dir una altra veu.
Em vaig girar. Aquell home altra vegada, el de lhospital. Estrany que, de tots, fos el qui veia més clar.
No has trobat el teu propi somni, ja ho veig li vaig dir.
També era estrany que pogués parlar amb ell sense esforç.
Chris, mira dentendre-ho em va dir. Això no és un somni. És real. Thas mort.
Em deixaràs en pau?
Vaig començar a apartar-me.
Una vegada més, els seus dits a la meva espatlla; sòlids, gairebé pessigant-me la carn. Estrany, també.
Chris, que no ho veus? va fer ell. La teva dona i els fills vestits de negre? Una església? Un capellà que fa el comiat?
És un somni molt convincent vaig dir.
Ell va negar amb el cap.
Deixam estar li vaig dir, amenaçador. Per què the descoltar?
Mengrapava fort, no podia deixar-me anar.
Vine va fer. Em conduí fins on hi havia un taüt sobre un suport. El teu cos és aquí dintre em va dir.
De veritat? vaig dir jo. Tenia un to fred. La tapa del taüt estava tancada. Com ho sabia, que jo era allà dins?
Pots mirar a dintre si ho intentes va respondre.
Sense esperar-mho, vaig començar a tremolar. Podia mirar dins el taüt només provant-ho. Però de sobte ho vaig tenir clar.
No ho faré li vaig dir. Em vaig desempallegar de la seva grapa i vaig apartar-me. Això és un somni vaig dir, mirant per sobre de lespatlla. Potser no ho pots entendre, però...
Si és un somni em va interrompre, per què no intentes despertar-te?
Mhi vaig encarar.
Molt bé, això és exactament el que faré vaig dir. Gràcies, és molt bona idea.
Vaig tancar els ulls. «Molt bé, ja lhas sentit em vaig dir. Desperta. Tho ha dit ell, el que has de fer. Doncs fes-ho».
Vaig sentir que lAnn plorava més fort. «No ploris», vaig dir. No ho podia suportar. Vaig intentar sortir dallà, però el so em seguia. Vaig serrar les dents. «Això és un somni i ara mateix et despertaràs», em deia. Em despertaria de cop en qualsevol moment, agitat, tremolant. LAnn pronunciaria el meu nom amb la seva simpatia estrellada, llavors mabraçaria, macaronaria, em diria...
El plany era cada vegada més fort. Em vaig tapar les orelles amb les mans, fent força per no sentir-ho. «Despertat vaig dir. I, decidit, vaig repetir: Despertat!».
El meu esforç va aconseguir, de sobte, un silenci de premi. Havia pogut! Amb una descàrrega dalegria, vaig obrir els ulls.
Jo estava al vestíbul principal de casa nostra. No ho entenia.
Tot seguit vaig tornar a veure boira, la vista sem feia borrosa. I vaig començar a distingir formes de gent a la sala destar. Grises, imprecises. Estaven dretes o assegudes en petits grups, mussitant paraules que no marribaven.
Vaig entrar a la sala destar, vaig passar vora una colla de gent; no en veia cap amb prou claredat, no vaig reconèixer ningú. «Encara estic somiant», vaig pensar. Mhi aferrava.
Vaig esquitllar-me pel costat de la Louise i el Bob. No em van mirar. «No intentis parlar amb ells vaig pensar. Accepta el somni tal qual. Tira endavant». Vaig passar pel costat de la barra, avançant cap al saló.
El Richard era darrere de la barra, preparant begudes. Vaig sentir un pessic de ressentiment. En un moment com aquest es posa a beure? Però vaig espantar aquella idea de seguida. Un moment com quin? Vaig desafiar el meu cervell. Allò no era cap moment especial. Només era una festa depriment en un somni depriment i tenebrós.
No parava de donar ullades pertot arreu. El germà gran de lAnn, el Bill, i la seva dona, Patricia. El seu pare i la seva madrastra; el seu germà petit, el Phil, la seva dona, Andrea. Vaig intentar somriure. «Bé em vaig dir a mi mateix, si hem de somiar, fem-ho bé, que no ens passi per alt ni un detall: ha baixat tota la família de lAnn de San Francisco, ni més ni menys!». Però on era la meva família?, em preguntava. Segur que també podria somiar que havien vingut. En un somni, quina importància tenia que estiguessin cinc mil quilòmetres lluny?
Llavors sem va ocórrer una altra cosa. Podia ser que hagués perdut el seny? Potser laccident mhavia provocat lesions al cervell. Quina ocurrència! Vaig aferrar-mhi. Danys cerebrals, imatges estranyes, distorsionades. No mestan intervenint duna operació senzilla, sinó que és complexa. Fins i tot mentre navegava entre tots aquells espectres que no em veien, els bisturís podien estar furgant el meu cervell i els cirurgians devien estar treballant per posar-mel a to.
Però pensar això no em va ajudar gaire. Tot i que tenia lògica, vaig començar a sentir una mena de rancúnia. Tota aquella gent mignorava! Em vaig plantar davant dun; com si no tingués cara, ni nom. «Maleït sigui, en somnis la gent també et parla!», vaig dir. Vaig intentar agafar-lo pels braços. Els meus dits van penetrar a la seva pell com si fos aigua. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure la taula de la sala destar. Vaig atansar-mhi per intentar agafar el got dalgú i estavellar-lo contra la paret. Però era com intentar agafar laire. De sobte em vaig enfilar de ràbia. Els vaig escridassar: «Hòstia, aquest és el meu somni! Escolteu-me!».
Vaig esclatar a riure involuntàriament, de la tensió. «Escoltat un moment vaig pensar. Estàs actuant com si tot això estigués passant de veritat. Comportat, Nielsen. Això és un somni».
Men vaig anar cap al passadís de darrere i els vaig deixar tots allà. El tiet de lAnn, el John, estava dret a davant meu mirant unes fotos de la paret. Vaig travessar-lo sense notar res. «Deixa-ho córrer vaig manar-me, no té importància».
La porta de la nostra habitació estava tancada. També vaig travessar-la. «Això és una bogeria», vaig mussitar. Ni en somnis no havia travessat mai les portes.
Lempipada em va passar de cop així que em vaig acostar al llit i vaig veure lAnn. Estava estirada del costat esquerre, mirant fixament cap a la porta de vidre. Encara duia el vestit negre que li havia vist a lesglésia, però estava descalça. Tenia els ulls vermells de tant plorar.
LIan estava assegut al seu costat, li agafava la mà. Les llàgrimes li queien lentament galtes avall. Em va venir una passió damor per ell. És tan dolç, tan bo, Robert! Em vaig tirar endavant per acariciar-li els cabells.
Va alçar la vista i, per un moment que em pensava que se maturava el cor, vaig pensar que em mirava i que em veia. «Ian», vaig xiuxiuejar.
Es va girar cap a lAnn.
Mare? va fer.
Ella no va respondre.
Ell va tornar a parlar i els ulls de lAnn es van moure a poc a poc fins enfocar-lo.
Ja sé que sona estrany, però... va dir. Tinc la sensació com si el pare estigués amb nosaltres.
Ràpidament, vaig observar lAnn. Estava mirant lIan, la seva expressió no havia canviat gens.
Vull dir aquí va insistir. Ara.
Ella li va fer un somriure tendríssim.
Ja sé que em vols ajudar... va dir.
Ho noto de veritat, mare.
LAnn no ho va resistir més, la va engolir un gran gemec.
Oh, Déu va xiuxiuejar, Chris...
Els ulls se li van omplir de llàgrimes.
Em vaig deixar caure al costat del llit i vaig intentar tocar-li la cara. «Ann, no...», vaig començar a dir. Però allò em partia pel mig i em vaig apartar della plorant. Veure els meus dits enfonsar-se a la seva pell...
Ian, tinc por va dir lAnn.
Em vaig tornar a girar ràpidament cap a ella. Lúltima vegada que li havia vist una expressió com aquella a la cara havia estat una nit que lIan tenia sis anys i va desaparèixer durant tres hores; una mirada desglai, dimpotència. «Ann, soc aquí vaig dir, soc aquí! La mort no és el que et penses!».
No estava preparat per aquell terror. «No volia dir això!», sem queixava el pensament. Però no podia fer com si res: ja ho havia dit. Vaig rebutjar fermament aquesta idea, vaig fer lesforç de reprimir-la concentrant-me en lAnn i lIan. Però se mhavia ficat al cap sense demanar permís i ja no me la vaig poder treure.
I si aquell home deia la veritat? I si tot plegat no fos un somni?
Vaig intentar tornar enrere amb totes les meves forces. Però era impossible; el camí estava bloquejat. Vaig oposar-mhi amb ràbia. I què que ho hagués pensat? Què passa si mho havia plantejat? No nhi havia cap més prova que aquell breu pensament.
Em sentia millor. Justificar-me era com una mena de venjança. Vaig tocar-me el cos. «És això la mort? desafiava amb menyspreu. Carn i ossos? Això és ridícul!». Fins on pogués acceptar-ho, potser allò no seria un somni. Però segur que no seria estar mort.
Aquell conflicte em va esgotar de cop, em sembla. De nou, em notava el cos com de pedra. «Una altra vegada?», vaig pensar.
Tant se val. Mho vaig treure del cap. Vaig estirar-me al meu costat del llit i vaig mirar lAnn. Era torbador estar estirat al seu costat, cara a cara amb ella, i que mirés a través meu com per una finestra. «Tanca els ulls vaig pensar; i ho vaig fer. Evadeix-te, dorm em vaig dir. No tens cap mena de prova de res. Això encara podria ser un somni. Però Déu, estimat Déu del cel, si és així, és un somni odiós. Si us plau, vaig implorar a qualsevol poder superior que em pogués atendre. Alliberam daquest malson negre que no sacaba mai».