Saber que encara existeixo!
Flotant, suspès en laire, enfilant-me i després baixant en un buit silenciós, engolidor. Era la mateixa sensació dabans de néixer? Surar en una ombra líquida?
No, no es devia sentir cap plor, a dins del ventre. Cap sensació de dolor que moprimís. En aquell son, jo murmurava, tenia ganes de descansar, necessitava descansar, però també volia despertar-me, pel bé de lAnn. «Vida, estic bé». Abans de despertar-me, devia dir aquestes paraules cent vegades.
Arrossegava la vista, les parpelles em pesaven.
Estava estirada al meu costat, shavia adormit. Vaig sospirar i li vaig somriure amb amor. Shavia acabat el somni, tornàvem a estar junts. Vaig mirar-la a la cara, estava tranquil i em sentia dolç com un infant. Un nen petit, cansat, un nen que shauria adormit plorant. LAnn, preciosa. Vaig estirar la mà per tocar-li la cara, però era com de ferro.
Els meus dits van desaparèixer dins el cap.
Es va despertar de sobte, amb un esguard dalarma.
Chris? va dir.
Lesperança saltava un altre cop pels aires. Es va fer miques tan bon punt vaig adonar-me que no em mirava a mi sinó a través meu. Les llàgrimes li tornaven a venir als ulls. Va plegar les cames i va abraçar fort el coixí, va enfonsar-hi la cara, es va posar a sanglotar, tot el cos se li sacsejava.
Oh, Déu, no, amor meu, si us plau, no ploris jo també plorava.
Hauria donat lànima perquè ella hagués pogut veurem només un minut, sentir la meva veu, rebre el meu consol i el meu amor.
Però sabia que no podia ser. I sabia, també, que el malson no shavia acabat. Vaig girar-mhi desquena i vaig tancar els ulls, desesperat per adormir-me i fugir, volia que la foscor mestirés ben lluny. El seu plor mesquinçava el cor. «Si us plau, allunyam daixò suplicava. Si no puc consolar-la, emporta-tem!».
Aleshores vaig sentir com si el meu cervell comencés a baixar per un tobogan, lliscant cap al negre.
Ara sí que era un somni. Per força. La vida em passava per davant, una successió dimatges vives. Però em cridava latenció una cosa: no ho havia experimentat ja abans, allò, més curt, més confús?
Ara no ho era gens, de confús. Jo podia ser un espectador en un cine veient una pel·lícula que es titulés La meva vida, i me lempassava del principi al final. No; canvia-ho, això. Del final al principi; la pel·lícula començava amb el xoc era real, doncs i evolucionava fins al meu naixement, amplificant cada detall.
No entraré en tots els detalls, Robert. No és pas aquesta, la història que vull explicar; trigaria massa. La vida de cada home és un llibre per capítols. Penseu en tots els moments de la vostra vida enumerats un per un, amb una descripció completa. Una enciclopèdia desdeveniments en vint volums, pel cap baix.
Deixam que texpliqui un moment aquest passi desdeveniments. Era alguna cosa més que un un raig de llum als ulls. I jo era alguna cosa més que un simple espectador; això va quedar clar de seguida. Vaig tornar a viure cada moment amb una percepció penetrant, ho experimentava i comprenia tot alhora. Era una experiència vívida, Robert, cada emoció es multiplicava infinitament a base de capes i capes de consciència.
Lessencial de tot plegat i aquesta és la part important va ser que em vaig adonar que tots els meus pensaments havien estat reals. No només els actes, allò que havia dit o fet, sinó tot allò que mhavia passat pel cap, tant positiu com negatiu.
Cada record tornava a la vida abans que jo, dins meu.
No podia saltar-men cap. Tampoc no podia racionalitzar-los ni explicar-los. Només podia tornar-los a experimentar, amb coneixement total, i no shi valien excuses per escapar-men. Lautoengany era impossible, la veritat restava exposada a una llum encegadora. Res de veure les coses com em pensava que havien estat. Res de veure-les com jo esperava que haguessin passat. Només tal com havien estat.
Em martiritzaven els fracassos. Tot allò que havia omès o ignorat, o negligit. Tot allò que hauria dhaver donat i no ho havia fet; als amics, a la família, a la mare i el pare, a vosaltres i a lEleanor, als meus fills, sobretot a lAnn. Vaig notar la queixalada punyent de cada cosa incompleta. No només en el terreny personal, sinó també a la meva feina: tots els meus fracassos com a escriptor. La gran quantitat de guions que havia escrit i que no havien fet cap bé a ningú o que fins i tot, molts dels quals, havien fet mal. Per una vegada podia passar, però ara, en aquest desemmascarament descarnat de la meva vida, tot allò resultava imperdonable, impossible de justificar. Tota una infinitat de mancances que es reduïa a una sola qüestió fonamental: què hauria pogut fer i fins a quin punt mhavia quedat irrevocablement curt en gairebé totes les proves de la vida.
No és que fos injust; no desequilibrava la balança per força. Allà on havia fet coses bones, també sem mostrava clarament. Si havia estat amable o havia tingut algun èxit, tot això també hi era.
El problema va ser que no vaig acabar de veure-ho tot. Com uns paletes que pugen la càrrega a un edifici en construcció amb una corriola, el dolor de lAnn mestirava enfora de la contemplació daquells fets. «Vida, deixam-ho veure». Em sembla que vaig dir aquestes paraules, però potser només ho vaig pensar.
Vaig ser conscient de tornar a estar al seu costat, intentant obrir les parpelles, que em pesaven molt. Els sorollets que feia mentre dormia eren com una fulla de ganivet burxant-me al cor. «Si us plau vaig pensar ho he de veure, he de saber-ho; avaluar-ho». Aquella paraula, tot duna, em va semblar vital. Avaluar.
Vaig tornar a enfonsar-me en laïllament de les meves visions. Només havia sortit un moment del cine; la imatge de la pantalla estava congelada. La pel·lícula es va reprendre, va absorbir-me. Tornava a ser-hi a dins, revivint els dies passats.
Ara veia les estones agradables que havia passat. Tampoc ten donaré detalls, però sí que et diré que no només vaig tornar a tenir totes les experiències sensuals de la meva vida, sinó que també vaig viure cada desig incomplert com si shagués acomplert realment. Vaig adonar-me que tot allò que ens passa pel cap és tan real com la carn i la sang. Tot allò que en vida havia estat tan sols imaginació ara es tornava tangible; cada fantasia, una realitat plena. Ho vivia i al mateix temps mho mirava com un testimoni. Era una realitat molt magra, íntima, i jo un testimoni maleït per lobjectivitat total.
I sempre lequilibri, Robert; insisteixo en lequilibri. La balança de la justícia: llum i ombra en paral·lel, la compassió i la crueltat, lamor i la luxúria. I sempre, sense parar, aquella pregunta des de les profunditats: què has fet amb la teva vida?
Vaig tenir el consol dadonar-me que jo era lúnic testimoni daquella íntima revisió a fons. Era una reposició privada, un judici emès per la meva pròpia consciència. A més a més, estava segur que, dalguna manera, cada un dels actes i pensaments que estava revivint simprimia a la meva consciència de manera inesborrable per poder-ho tenir en compte més endavant. Per què, no en tenia ni idea. Només sabia que era així.
Llavors va començar a passar una cosa estranya. Em trobava en una mena de masia en algun lloc, mirant un home vell estirat sobre un llit. Hi havia dues persones més, assegudes a la vora: una dona de cabells blancs i un home de mitjana edat. Ella anava vestida com si fos estrangera i tenia un accent estrany quan va dir: «Em sembla que ja no hi és».
Llavors va començar a passar una cosa estranya. Em trobava en una mena de masia en algun lloc, mirant un home vell estirat sobre un llit. Hi havia dues persones més, assegudes a la vora: una dona de cabells blancs i un home de mitjana edat. Ella anava vestida com si fos estrangera i tenia un accent estrany quan va dir: «Em sembla que ja no hi és».
Chris!
LAnn plorant, dient el meu nom plena dangoixa, em va arrencar del son. Vaig mirar tot al voltant; em trobava enmig dun remolí de boira, estirat a terra. Em vaig alçar a poc a poc, em feien mal tots els músculs. Vaig intentar caminar, però no vaig poder. Era al fons dun pantà tot remogut, amb onades que batien contra meu.
Estava extenuat, mort de gana. No, aquesta no és la paraula adequada. Necessitava subsistència. No, alguna cosa més. Necessitava ficar-me alguna cosa a dins que majudés a remuntar. Ara sí. Estava incomplet; una part de mi havia desaparegut. Vaig intentar pensar, però era un esforç que ara trobava més enllà de les meves forces. Les idees se menganxaven al cervell com si fossin pega. «Deixa-ho anar era tot el que se macudia. Deixar-ho anar».
Aleshores va prendre forma davant meu una columna de llum pal·lidíssima, i a dins hi havia una figura. «Vols que tajudi?», va preguntar. No era capaç de discernir si era home o dona.
Vaig intentar respondre, però em va arribar la veu de lAnn, que em tornava a cridar des de lluny. Vaig mirar al meu voltant.
«Et pots quedar aquí molt de temps va dir la figura. Donam la mà».
Vaig girar-mhi de cara. «Ens coneixem?», vaig fer. Amb prou feines podia parlar, la meva veu sonava sense vida.
«Ara això no importa va dir la figura. Tu donam la mà i prou».
La vaig mirar amb els ulls buits. LAnn em tornava a cridar, vaig sacsejar el cap. Aquella figura intentava apartar-me della. No li ho permetria. «Ves-ten li vaig dir. Men torno amb la meva dona».
Un cop més em vaig trobar sol entre la boira. «Ann?», vaig fer. Tenia fred i por. «Ann, on ets? la meva veu era morta. No et veig».
Hi havia alguna cosa que em guiava per la boira. I nhi havia una altra que em frenava, però ho vaig descartar; no era lAnn, això ho tenia clar, i jo havia destar amb lAnn. Només mimportava ella.
La boira va començar a escampar i per fi vaig poder tirar endavant. El paisatge que tenia al davant em sonava: una extensió de gespa verda amb tot de plaques metàl·liques arran de terra, rams de flors aquí i allà, algunes seques, daltres mig pansides, daltres fresques. Ja hi havia estat, aquí.
Vaig atansar-me a una figura que hi havia asseguda a la gespa, un tros enllà. On lhavia vist, aquest lloc?, em preguntava, intentant recuperar-ne el record. Per fi em va venir, com una bombolla que esclata en les profunditats fangoses del mar. Vaughn. El fill dalgú. El coneixíem. El van enterrar aquí. Quant temps fa, daixò?, sem va acudir. No en sabia la resposta. El temps semblava un enigma més enllà de qualsevol solució.
Aleshores vaig veure que la figura era lAnn i em vaig precipitar cap a ella tan ràpidament com vaig poder. Sentia una barreja dalegria i pena; no sabia per què.
Quan vaig arribar allà on era, vaig dir el seu nom. No va fer cap senyal dhaver-me vist ni sentit, i per alguna raó inexplicable aquesta vegada ja no em va sorprendre. Em vaig asseure al seu costat a la gespa i li vaig passar el braç per les espatlles. Jo no vaig notar res i ella no va reaccionar de cap manera, només mirava a terra i prou. Intentava entendre què passava, però no hi havia manera. «Ann, testimo», vaig mussitar. Això era tot el que el meu cervell podia aplegar. «Sempre testimaré, Ann». La desesperació macotxava com si fos un cobrellit. Vaig llançar una llambregada al mateix punt de terra on mirava ella. Hi havia flors i una placa metàl·lica.
Christopher Nielsen, 19271974. Em vaig quedar com encantat davant daquella placa, mhavia impactat massa per reaccionar. Vagament, recordava que algú havia vingut a dir-me alguna cosa; mhavia intentat convèncer que jo era mort. Havia estat un somni? Era un somni, tot plegat? Vaig fer que no amb el cap. Per alguna raó que no em cabia a la ment, la idea que tot fos un somni era inadmissible. Cosa que volia dir que era mort.
Mort.
Com una revelació tan anorreadora em podia deixar tan increïblement apàtic? Mhauria hagut de posar a xisclar de terror. En lloc daixò, lúnica cosa que feia era badar mirant fixament aquella placa, el meu nom, lany del meu naixement i el de la meva defunció.
A poc a poc, dins meu va començar a congriar-se una obsessió. Jo era allà sota? Jo? El meu cos? I de sobte posseïa el poder de demostrar-ho tot i sortir de dubtes. Podia anar cap ensota, veure el meu cadàver. La memòria feia pampallugues. Pots mirar a dintre si ho intentes. On les havia sentit, aquestes paraules? Podia mirar a dintre de què?
Em vaig il·luminar de sobte. Podia baixar i mirar a dins del taüt. Podia mirar i comprovar que era mort. Vaig notar que el cos se mesmunyia cap endavant, cap avall.
Mare?
Vaig girar la vista, estupefacte. El Richard sacostava amb un home jove i prim, de cabells foscos.
Mare, aquest és el Perry va dir. És de qui thavia parlat.
Em vaig quedar mirant aquell jove amb incredulitat.
Ell mobservava.
El teu pare és aquí, Richard va dir calmosament. Està assegut vora la placa amb el seu nom.
Em va costar posar-me dret. «Tu em veus?», vaig preguntar-li. Estava molt sorprès de les seves paraules, del fet que enfoqués la vista directament en mi.
Diu alguna cosa, però no ho distingeixo va dir el Perry.
Vaig mirar lAnn, em tornava a venir lànsia. Em podria comunicar amb ella, fer-li saber que encara existia.
Ella tenia la vista posada en el jove, amb una expressió greu. «Ann, creu-tel li vaig dir. Creu-tel».
Ara torna a parlar li va dir el Perry. Aquesta vegada a vostè, senyora Nielsen.
LAnn es va estremir i va mirar el Richard, va dir el seu nom, suplicant.
Mare el Richard semblava incòmode i ferm alhora. Si el Perry diu que el pare és aquí, jo mel crec. Ja the explicat de quina manera...
«Ann, soc aquí!», vaig gemegar.
Men faig el càrrec, senyora Nielsen. El Perry va interrompre el Richard. Confiï en la meva paraula. El veig just al seu costat. Porta una camisa de color blau fosc de màniga curta, pantalons de quadres blaus i sabates Wallaby. És alt i ros i cepat. Té els ulls verds i la mira amb ànsia. Estic segur que vol que cregui que és aquí de debò.
«Ann, si us plau vaig dir. Vaig tornar a mirar el Perry. Escoltam vaig pregar-li. Vull que em sentis».
Torna a parlar va dir el Perry. Crec que diu: «a prop meu», o alguna cosa així.
Vaig gemegar i vaig girar-me cap a lAnn una altra vegada. Feia esforços per no plorar, però no sen sortia. Es mossegava el llavi, respirava amb dificultat, entretalladament.
Si us plau, pareu va dir baixet.
Mare, ell només intenta ajudar li va dir el Richard.
Pareu.
LAnn es va aixecar com va poder i va marxar.
«Ann, no ten vagis», suplicava jo.
El Richard anava a córrer darrere seu, però el Perry el va aturar.
Deixa que es faci a la idea li va dir.
Aleshores el Richard va mirar tot al voltant, inquiet.
És aquí? va preguntar. El pare?