Deixa que es faci a la idea li va dir.
Aleshores el Richard va mirar tot al voltant, inquiet.
És aquí? va preguntar. El pare?
I jo no sabia què fer. Per una banda, volia estar amb lAnn. Però com podia deixar lúnica persona que em podia veure?
El Perry havia posat les mans a les espatlles del Richard i lhavia fet girar de cara a mi.
El tens a davant li va dir. A un metre de distància.
Déu meu! al Richard li sortia una veu prima i tremolosa.
«Richard», vaig dir jo. Vaig fer un pas endavant i vaig intentar prendrel pels braços.
El tens a tocar, està intentant abraçar-te li va explicar el Perry.
El Richard estava tot pàl·lid.
I per què no el puc veure? va preguntar.
Potser podràs si convences ta mare de fer una sessió.
Tot i lemoció que em provocaven les paraules del Perry, ja no em podia quedar més amb ell; havia danar amb lAnn. La seva veu es va fondre de seguida darrere meu tan bon punt vaig començar a buscar-la.
Ara sen va darrere de ta mare va dir. Deu voler...
I ja no el vaig sentir més. Seguia lAnn ple dangoixa, intentant atrapar-la. Fos el que fos una sessió una mena de reunió? lAnn shi havia davenir. Jo no havia cregut mai en aquestes coses, ni tan sols hi havia pensat. Hi pensava ara. El Perry mhavia vist, mhavia vist de veritat. La idea que, amb la seva ajuda, lAnn i els nens també em poguessin veure, potser fins i tot sentir-me, momplia de goig. Desapareixeria el dol!
Però de sobte vaig quedar desolat. Em va venir un gemec. Una boira tornava a espessir-se i mimpedia veure lAnn. Vaig intentar posar-me a córrer, però cada vegada em costava més fer qualsevol gest. «Lhe datrapar!», pensava. «Ann, esperam! vaig cridar. No em deixis!».
«No paris», semblava que em digués una veu a dins del cap. Jo no lescoltava, continuava endavant, cada cop més lent, més lent, com si tornés a mourem pel fons daquell pantà fangós. Em va començar a fallar latenció. «Si us plau! vaig pensar. Hi ha dhaver alguna manera de fer que lAnn em pugui veure i consolar-la, fer-li saber que encara existeixo».
La meva presència no compta
Anava pujant la pendent que va a casa nostra. El vent bellugava els pebrers bords, a banda i banda del carrer. Vaig intentar ensumar, però res. Damunt del cap, el cel estava ben negre. «Plourà», vaig pensar. Em preguntava què hi feia, allà.
La porta principal, quan vaig entrar, no em va semblar pas més sòlida que laire. Ara ja sabia, per tant, per què havia vingut.
LAnn, el Richard i el Perry estaven asseguts a la sala. «LIan deu ser a lescola vaig pensar, i la Marie a Pasadena, a lAcadèmia. La Ginger estava estirada als peus de lAnn. Quan vaig entrar a la sala, va aixecar el cap tot de sobte i sem va quedar mirant fixament, tirant les orelles enrere. Aquesta vegada no va fer cap soroll. El Perry, que estava assegut al sofà, al costat del Richard, es va girar i em va descobrir.
Ha tornat va dir.
LAnn i el Richard es van tombar automàticament cap a mi, però ja sabia que no em podien veure.
Està com sempre? va preguntar el Richard amb ànsia.
Tal com estava al cementiri va contestar el Perry. Porta la mateixa roba que la nit de laccident, no?
El Richard va assentir.
Sí va mirar lAnn; jo no li treia els ulls del damunt. Mare? va fer aleshores, pots...
Ella el va tallar.
No, Richard va dir calmadament però amb fermesa.
Però el pare anava vestit així la nit de laccident va insistir el Richard. Com pot saber-ho, el Perry, si...?
Perquè nosaltres ho sabem, Richard va tornar a interrompre lAnn.
Jo no ho sé per vostè, senyora Nielsen; creguim li va dir el Perry. El seu marit està dret aquí mateix. Fixis en la gossa. Ella el veu.
LAnn va mirar la Ginger i sestremí.
Jo què sé va xiuxiuejar.
Havia de fer que em veiés.
«Ginger?», vaig dir. Sempre, quan la cridava, remenava la cua. Aquesta vegada es va encongir, sense deixar de mirar-me fixament.
Vaig avançar cap a ella. «Ginger, va vaig dir. Ja em coneixes».
Sestà acostant a vostè, senyora Nielsen va dir el Perry.
Per favor, pot...? va començar ella, però tot duna se li va trencar la veu; es va sobresaltar en el moment que la Ginger es va alçar de terra i va sortir corrents de lhabitació.
Té por dell va explicar el Perry. No entén el que està passant, ja ho veieu.
Mare? va dir el Richard aprofitant que ella callava. El coneixia tan bé, aquell silenci tossut! Em va venir un somriure, tot i la poca inclinació de lAnn a creure en la meva presència.
Et somriu va dir el Perry. Sembla que entén que sigui incapaç de creure que és aquí.
Lexpressió de lAnn es va tornar tensa altre cop.
Segur que per a vostè és obvi que magradaria creure-ho va dir. Però no puc... Va tallar en sec i, fent un esforç, agafà aire. Vostè... realment el veu? va fer.
«Sí, Ann, sí; em veu», li vaig dir.
Acaba de dir: «sí, Ann, sí» li va explicar el Perry. El puc veure, tal com el vaig descriure al cementiri. Evidentment, no es veu tan sòlid com nosaltres. Però és molt real. No trec informació del seu cervell. Ni tan sols ho puc fer, això.
* * *
LAnn es va tapar els ulls ben fort amb la mà esquerra.
Magradaria poder-ho creure va dir, desvalguda.
Intenta-ho, mare va dir el Richard.
«Ann, si us plau» vaig fer jo.
Ja sé que costa acceptar-ho va dir el Perry. Però jo he conviscut amb això tota la vida, de manera que per mi és natural. Ja veia ànimes errants quan no alçava un pam de terra.
De sobte el vaig trobar enutjós. Ànimes errants? Allò em feia semblar una espècie de monstre.
Perdó em va dir el Perry, somrient.
Què ha passat? va preguntar el Richard, i lAnn es va treure la mà de la cara, encuriosida, per poder mirar el Perry.
Ha arrufat les celles va dir el Perry, encara somrient. Dec haver dit alguna cosa que no li ha agradat.
El Richard va tornar a mirar lAnn.
Mare, què hi dius? va fer ell.
Ella va sospirar.
Que no ho sé.
Quin mal pot fer?
Quin mal? ella li va clavar la mirada, incrèdula. Donar-me lesperança que el teu pare encara existeix? Ja saps el que significava per a mi.
Senyora Nielsen... va encetar el Perry.
No crec en la vida després de la mort el va interrompre lAnn. Crec que, quan ens morim, ens morim i sha acabat. I ara vostè vol que...
Sequivoca, senyora Nielsen va dir el Perry. Mestava donant la raó, però mofenia el seu to autosuficient. El seu marit està dret davant seu. Com seria possible si no hi hagués vida després de la mort?
Doncs jo no el veig va respondre lAnn. I no mho creuré només perquè vostè ho digui.
Mare, al Perry lhan posat a prova a la universitat de Los Angeles va dir Richard. Li han fet un munt de tests.
Richard, no estem parlant de tests universitaris. Estem parlant del pare! Lhome que estimàvem!
Encara amb més raó! va rebatre el Richard.
No va fer que no amb el cap. No em puc abandonar a creure-ho. Si mho cregués i en acabat descobrís que no és veritat, em moriria. Em mataria.
«Oh, no», vaig pensar, ple dangoixa. Una vegada més, em sepultava la sensació de quedar exhaust. No sé si va ser a causa de lesforç de voler tant sí com no que lAnn cregués que era allà o de la seva pena infinita; ni idea. Només sabia que havia de descansar un altre cop. Tot allò que tenia davant dels ulls començava a difuminar-se.
Mare, i si ho intentes? va fer el Richard. No vols ni provar-ho? El Perry diu que és possible que veiem el pare si...
«Ann, he de reposar una mica», vaig dir. Ja sabia que no em sentia, però ho vaig dir igualment.
Ara li està parlant, senyora Nielsen li va dir el Perry. Ara sinclina sobre seu.
Vaig intentar fer-li un petó als cabells.
Ho ha notat, això? va preguntar el Perry.
No va dir ella, tensa.
Acaba de fer-li un petó als cabells li va explicar.
Va agafar aire i es va posar a plorar suaument. El Richard es va acostar a ella de seguida. Assegut al braç de la cadira, la va estirar i va abraçar-la.
Ja està, mare va mussitar. Va girar la vista severament cap al Perry. Ho havia de dir, això? va preguntar-li.
El Perry es va encongir despatlles.
Jo només he dit el que feia, això és tot, ho sento.
Cada vegada em sentia més esgotat. Volia quedar-me, posar-me davant del Perry i que em llegís els llavis. Però no tenia prou forces. Un cop més, maclaparava aquella sensació com una llosa i em vaig apartar dells. Havia de descansar.
Voleu saber què fa ara? va preguntar el Perry.
Tenia to denuig.
Què? el Richard acariciava els cabells de lAnn, semblava empipat.
Està entrant a lhabitació del moble bar. Comença a esvair-se. Deu estar perdent força.
El pot tornar a cridar? va preguntar el Richard.
No vaig poder sentir res més. No sé com vaig arribar al dormitori; no em queda clara la transició. Només recordo que, mentre mestirava, vaig pensar: «Per què em canso tant si no tinc un cos físic?».
* * *
Vaig obrir els ulls. Tot estava fosc i tranquil. Hi havia alguna cosa que matreia i mempenyia a llevar-me.
A linstant vaig adonar-me que em trobava molt diferent dabans. Feia una estona, em sentia feixuc. Ara estava radiant. Gairebé surava per lhabitació i travessava la porta.
Sentia la veu del Perry a la sala destar. Mentre recorria el passadís, em preguntava què devia dir. LAnn havia donat el seu consentiment a la sessió? Esperava que sí. Tot el que volia era saber que tenia algun consol.
Vaig travessar una cambra i la sala del moble bar.
Però tot duna em vaig quedar glaçat, mirant amb horror cap a la sala destar.
Cap a mi mateix.
No vaig saber com reaccionar. Aquella visió em va deixar paralitzat. Sabia que jo era allà on era. I tanmateix també em trobava a la sala destar. Vestit amb la mateixa roba, idèntica. La meva cara, el meu cos... Era jo, sens dubte.
Com podia ser?
Aleshores em vaig adonar que jo no era en aquell cos. Tan sols el veia. Sense treure-li els ulls de sobre, mhi vaig acostar. La meva figura semblava ben bé un cos. No tenia cap expressió a la cara. Hauria pogut ser una figura meva treta dun museu de cera. Excepte que es movia a poc a poc com un autòmat que sestà quedant sense corda.
Vaig desviar la mirada per inspeccionar la sala destar. Hi havia lAnn, el Richard, lIan i la Marie; el Perry parlava amb la figura. El veien tots? Mho vaig preguntar, marejat. Era una visió espantosa.
On ets? preguntava el Perry.
Vaig observar aquella forma cadavèrica. Els seus llavis van tremolar lleument. Quan va parlar, la seva veu no era la meva, sinó un murmuri buit i sense vida, que deia: «Més enllà».
El Perry ho va traslladar a la meva família. Es va adreçar de nou a la figura.
Pots descriure on ets?
La figura no deia res. Va canviar el pes dun peu a laltre, parpellejava lentament. Per fi va parlar. «Fred», va dir.
Diu que fa fred els va explicar el Perry.
Vostè ha dit que el podríem veure va dir la Marie amb una veu contreta.
Vaig mirar lAnn. Estava asseguda al sofà entre lIan i la Marie, amb el cos que semblava esfondrat. Tenia la cara pàl·lida com una màscara, no parava de mirar-se les mans.
Si us plau, fes-te visible per a tothom va dir el Perry a la figura. Fins i tot en aquelles circumstàncies tenia un to capriciós.
La figura va sacsejar el cap. Va respondre: «No».
No sé com men vaig adonar, però ho vaig fer. Aquella figura no parlava per si mateixa. Simplement repetia com un lloro tot allò que la ment del Perry imaginava per a ell. No era jo de cap manera. Era un titella que ell havia construït amb el poder de la seva voluntat.
Em vaig precipitar enfadat cap al Perry i em vaig plantar davant seu, li vaig tapar la visió de la figura. «Para ara mateix», li vaig dir.
Per què no et manifestes tu mateix? va preguntar.
Em vaig quedar mirant-lo fixament. Ara ja no em veia. Mirava a través meu, de la meva efígie com de cera. De la mateixa manera que mhavien travessat els ulls de lAnn.
Vaig estirar la mà i vaig intentar engrapar-lo per lespatlla. «Què has fet?», vaig preguntar.
Ell ja no sadonava de la meva presència. Va continuar parlant amb la figura, i jo em vaig girar cap a lAnn. Ara sinclinava cap endavant, tremolant, repenjant la cara entre les mans, els ulls embruixats, mirant sense veure-hi. «Oh, Déu meu vaig pensar ple dangoixa. Ara ja no ho sabrà mai».
La figura havia contestat amb la seva veu sense flama. Mel vaig quedar mirant; allò em revoltava.
Estàs content allà on ets? va preguntar el Perry.
La figura va respondre: «Content».
Tens algun missatge per a la teva dona? va preguntar el Perry.
«Sigues feliç», va murmurar la figura.
Diu que sigui feliç va dir el Perry a lAnn.
Fent un so confús, lAnn es va aixecar com va poder i va sortir corrents de lhabitació.
Mare! lIan es va precipitar darrere seu.
No trenqueu el cercle! va gemegar el Perry.
La Marie es va alçar encesa de ràbia.
Trencar el cercle? Tros dimbè...!
Va córrer darrere lIan.
Vaig mirar la figura que hi havia al mig de la sala destar com un maniquí esvaït. Tenia els ulls de catatònic. «Maleït», vaig fer, baixet. Vaig acostar-mhi, decidit.
Quan el vaig agafar, vaig notar ben bé la seva carn; vaig quedar ben parat, em va fer fàstic. Allò era mort, fred.
Però en el moment que em va aferrar els braços i em va estrènyer amb les mans gelades, es va apoderar de mi una sensació de repugnància. Vaig xisclar, atabalat, i vaig començar a barallar-mhi. Lluitava contra el meu propi cadàver, Robert, tenia la meva cara morta a pocs centímetres, els meus ulls morts em miraven. «Ves-ten! cridava jo. Fot el camp repetia estúpidament. Maleït siguis!». Horroritzat, amb lestómac regirat de nàusea, em vaig alliberar de la seva aferrada glacial.
Alerta que cau! va avisar el Perry. De sobte, es va tirar enrere sobre el coixí de la cadira on va quedar assegut. Se nha anat va dir fluixet.