En efecte. En el moment dalliberar-me de la figura, aquesta havia començat a inclinar-se cap a mi fins que finalment, davant dels meus ulls, es va dissoldre a laire.
Alguna cosa lha empentat va dir el Perry.
Per lamor de Déu, Perry. Al Richard li tremolava la veu.
Em podeu portar un got daigua? va fer el Perry.
Havies dit que el veuríem va dir el Richard.
Un got daigua, Richard va repetir el Perry.
El vaig observar de prop mentre el Richard saixecava i anava a la cuina. Què li passava? Com podia haver començat tan bé i després fer-ho tan malament?
Em vaig girar cap a la cuina en sentir el borbolleig del bidó daigua. I com era que el Richard havia conegut el Perry, per començar?, em preguntava. Ja em feia el càrrec que només volia ajudar, però ara les coses estaven pitjor que mai.
Aleshores em vaig asseure al costat del Perry. «Escoltam», vaig dir. No es va bellugar gens, estava encorbat, feia mala cara. Vaig estirar la mà i li vaig tocar el braç, però no va reaccionar de cap manera.
«Perry, què et passa?», vaig demanar. Ell es va regirar una mica, incòmode. Em va venir una idea: vaig repetir la pregunta amb el pensament.
Ell va arrufar les celles. «Apartat de mi va xiuxiuejar. Sha acabat».
«Acabat?». Si lhagués pogut estrangular, ho hauria fet. «I la meva dona? Sha acabat per a ella?». Em vaig recordar que havia de repetir les mateixes paraules per dins.
«Sha acabat va dir serrant les dents. Exacte».
Havia començat a pensar un altre missatge, però així que anava a dir-lhi, em vaig aturar. Shavia tancat, havia aïllat la seva atenció en una closca de voluntat.
Vaig fer una ullada tot al voltant; el Richard tornava i allargava un got daigua al Perry. El Perry sel va beure dun sol glop llarg, i en acabat va sospirar.
Ho sento va dir. No sé què ha passat.
El Richard li va llançar una mirada lúgubre.
Què passa amb la meva mare? va preguntar.
Podem tornar-ho a intentar li va contestar el Perry. Estic segur que...
El Richard el va tallar en sec, enfadat.
No ho tornarà a intentar mai més va dir. Tant és el que li diguis ara. No et creurà.
Em vaig aixecar i em vaig allunyar dells. Havia de marxar; havia de fer-ho de cop, això em quedava clar. Allà ja no hi pintava res. Em va caure al damunt aquesta idea:
«Dara endavant, la meva presència no compta».
Hi ha alguna cosa més
Vaig intentar allunyar-me de la casa, tirar endavant; cap on fos, anar a un lloc qualsevol. No obstant això, tot i que la pesantor havia desaparegut, tot i que em sentia incommensurablement més fort, encara no era capaç dalliberar-me del tot. No hi havia manera de marxar: la desesperació de lAnn em tenia collat. Mhavia de quedar.
En el moment precís de pensar aquestes coses, em vaig tornar a trobar a casa. La sala estava buida. Havia passat temps. No et sabria dir quant; això de mesurar el temps estava fora de les meves capacitats.
Vaig entrar on hi havia la llar. La Ginger estava estirada al sofà davant del foc. Em vaig asseure al seu costat. Ni tan sols va fer cap gest. Vaig intentar acariciar-li el cap, sense èxit. Dormia ben profundament. Shavia trencat el contacte i no sabia com.
Amb un sospir de derrota, vaig posar-me dempeus i em vaig dirigir al dormitori. La porta estava oberta, mhi vaig ficar.
LAnn estava estirada al llit, el Richard seia al seu costat.
Mare, per què no admets almenys la possibilitat que fos el pare? li preguntava ell. El Perry jura que era allà.
No en parlem més va dir ella.
Em vaig adonar que havia tornat a plorar, tenia els ulls vermells i la carn del voltant inflada.
És tan impossible? va preguntar el Richard.
És que no mho crec, Richard va respondre ella. I ja està. Però quan va veure la cara que feia, va afegir: El Perry pot tenir certs poders; no dic pas que no. Però no mha convençut que hi hagi res després de la mort. Sé que no hi ha res, Richard. Sé que el teu pare ja no és aquí i que hem de...
No va poder acabar, se li va trencar la veu amb un sanglot.
Si us plau, no en parlem més va fer, baixet.
Perdona, mare. El Richard va abaixar el cap. Jo només volia ajudar.
LAnn li va agafar la mà dreta i la va alçar; hi va fer un petó suau, lhi va amanyagar amb la galta.
Ja ho sé va xiuxiuejar. Ha estat molt dolç de part teva, però... Se li va extraviar la veu i va tancar els ulls... està mort, Richard. Va concloure al cap dun moment. Ja no hi és. I no hi podem fer res.
«Ann, soc aquí!», vaig queixar-me jo. Vaig mirar tot al voltant amb ràbia, em sentia infeliç. No podia fer res per què ho sabés? Vaig intentar arreplegar objectes de lescriptori. Em vaig concentrar en una capseta, la volia moure amb la força de voluntat. Al cap duna bona estona, va fer un petit sotrac, però aleshores ja estava esgotat de lesforç.
«Déu meu». Vaig sortir de lhabitació amb pena i vaig enfilar pel passadís, però tot duna, com si hagués tingut un rampell, vaig tornar enrere, cap a lhabitació de lIan. La porta estava tancada. Cap problema, com li agrada dir al Richard. La vaig travessar de seguida, però aleshores, per sorpresa, vaig entendre una cosa repulsiva: «Soc un fantasma». LIan estava assegut a lescriptori fent els deures, tenia una expressió cavernosa. «Ian, tu em sents? li vaig preguntar. Tu i jo sempre hem estat molt propers».
Ell continuava fent els deures. Vaig intentar acariciar-li els cabells; en va, naturalment. Vaig grunyir, estava frustrat. Què havia de fer? Tampoc no em podia forçar a marxar. El dolor de lAnn em retenia.
Estava atrapat.
Em vaig apartar de lIan i vaig sortir de la seva habitació. Un tros més endavant, al passadís, vaig passar per davant de la porta de lhabitació de la Marie, que també estava tancada. De sobte em vaig sentir fastigós. Travessar les portes em semblava una broma de molt mal gust.
La Marie estava asseguda davant de lescriptori, estava escrivint una carta. Em vaig desplaçar cap allà i em vaig quedar a mirar-la. És una noia encantadora, Robert, alta i rossa i simpàtica. I amb molt talent, també; té una veu preciosa per cantar i molta presència escènica. Havia pencat molt a lAcadèmia dArt Dramàtic, volia fer carrera teatral. Jo sempre havia tingut plena confiança en el seu futur. És una professió difícil, però ella és tenaç. Sempre havia planejat facilitar-li alguns contactes quan hagués acabat destudiar. Ara ja no ho podré fer. Una cosa més a lamentar.
Al cap duna estona, vaig mirar què escrivia.
No havíem estat mai gaire junts. Vull dir nosaltres dos sols, sobretot últimament. Culpa meva, no dell. Ell intentava quedar: un dia, un vespre. Ell i lIan passaven dies junts, jugaven a golf, anaven a futbol, al cine. Ell i el Richard passaven moltes estones plegats, sortien a prendre alguna cosa, xerraven durant hores, es coneixien. El Richard també vol escriure i el pare sempre el va ajudar i li va donar suport.
Jo només vaig sortir amb ell unes quantes vegades. Sempre perquè ho demanava jo: a veure una obra de teatre, al cine, a un concert. Abans dentrar, sopàvem i xerràvem. Sempre va ser molt agradable, però no va ser suficient, ara me nadono.
Tot i així, sempre em vaig sentir molt propera a ell, Wendy. Em va tractar sempre molt bé, va ser sempre tolerant i comprensiu. Es prenia les meves bromes la mar de bé, tenia un sentit de lhumor fantàstic. Sé que mestimava. De vegades, mabraçava i em deia, directament, que tenia molta fe en el meu futur. Jo li enviava notes en què li deia que era el «millor pare» del món i que lestimava, però magradaria haver-lhi dit en persona més vegades.
Tot i així, sempre em vaig sentir molt propera a ell, Wendy. Em va tractar sempre molt bé, va ser sempre tolerant i comprensiu. Es prenia les meves bromes la mar de bé, tenia un sentit de lhumor fantàstic. Sé que mestimava. De vegades, mabraçava i em deia, directament, que tenia molta fe en el meu futur. Jo li enviava notes en què li deia que era el «millor pare» del món i que lestimava, però magradaria haver-lhi dit en persona més vegades.
Només que ara el pogués veure... Digues-li: pare, gràcies per tot...
Va parar descriure i es va fregar les llàgrimes dels ulls, que degotaven sobre la carta.
La faré malbé va mussitar.
«Oh, Marie». Vaig posar-li una mà al cap. «Només que pogués notar-ho... vaig pensar. Si ella pogués sentir el meu tacte i adonar-se de com lestimo...»
Es va posar a escriure una altra vegada.
Ho sento, he hagut de parar per eixugar-me els ulls. Potser ho hauré de fer unes quantes vegades abans no acabi aquesta carta.
Ara estic pensant en la mare. El pare significava tant per a ella...; i ella significava tant per a ell... Tenien una relació estupenda, Wendy. Em sembla que no te nhavia parlat mai. Estaven completament abocats lun a laltra. Excepte a nosaltres, semblava que no necessitessin ningú més que lun a laltra. No és que no quedessin amb altra gent. Agradaven i la gent tenia ganes de veurels, ja ho saps; eren molt bons amics dels teus pares. Però estar junts, per a ells, era el que tenia més valor de tot.
És curiós. He parlat amb molts nois i noies i gairebé tots tenen problemes per imaginar-se, fins i tot per arribar a concebre, els seus pares fent lamor. Suposo que és un sentiment universal.
Jo no he tingut mai cap problema per imaginar-mels. Els vèiem moltes vegades junts, agafats, a la cuina, a la sala destar o a la seva habitació, a qualsevol lloc, sense parlar, com una parella de joves amants. De vegades es quedaven així fins i tot a la piscina. I sempre que sasseien de costat (fos pel que fos, per xerrar, mirar la tele, qualsevol cosa), la mare es recolzava en el pare i ell li passava el braç per les espatlles perquè estigués més còmoda. Feien una parella tan dolça, Wendy! Era... Perdona, em tornen a venir les llàgrimes.
És una mica més tard. Una altra pausa per eixugar-me els ulls. Deia que era fàcil pensar en ells fent lamor. Em semblava completament normal. Des que vaig ser prou gran per ser-ne conscient, és clar, recordo cada vegada que sentia la porta del seu dormitori tancant-se a poc a poc i escoltava el clic discret que feia el pany. A la Louise, el Richard i lIan no ho sé, però a mi això sempre em feia somriure.
Tampoc no et diré que no shavien barallat mai. Eren persones autèntiques, vulnerables, i tots dos tenien un caràcter fort. El pare va ajudar molt la mare a treure el seu geni, sobretot després de la crisi que va tenir. Oh, Wendy, tants anys que li va fer costat perquè pogués sortir-sen! Ell la va ajudar a alliberar la ira en lloc de guardar-se-la a dintre: li va demanar que, quan conduís, a falta de res més, cridés a ple pulmó. Ella li va fer cas i una vegada la Katie es va espantar tant que gairebé va tenir un atac de cor; estava al seient del darrere i la mare no es recordava que hi era quan es va posar a xisclar.
Tot i que es barallaven, les seves empipades no els van posar mai en contra lun de laltra. Sempre acabaven abraçant-se i fent-se petons, fent bromes i rient. Eren com nens, de vegades, Wendy. Hi havia moments en què jo semblava la mare.
I saps què? No ho he dit mai a ningú. Sé que el pare ens estimava i que la mare encara ens estima. Però sempre hi havia aquella cosa entre ells, aquella mena de relació especial inabastable. Una cosa preciosa. Una cosa que no es pot explicar. No dic que ho patíssim. Mai no ens han deixat de banda; no és això. No ens han privat mai de res, sempre ens han donat amor i suport en tot allò que hem intentat o volgut.
I tanmateix hi havia aquesta cosa estranya de la seva relació que durant tots aquests anys feia que es mantingués la unitat de dos en una família que era una unitat de tres, al principi, fins a sis. Potser no sentén el que dic, però és així. No ho puc explicar. Només espero trobar això mateix quan em casi. Sigui el que sigui, espero que tu també ho trobis.
Una prova del que dic és que he començat aquesta carta parlant del pare, però he acabat parlant de la mare i el pare. Perquè més impossible parlar dell sense parlar també della. Van junts. Aquest és el problema. És que no me la puc imaginar sense ell. És com si una cosa que estava sencera shagués partit pel mig i ara cap de les dues meitats estigués bé. Com si...
Vaig començar a adonar-me duna cosa.
Durant més o menys un quart de pàgina, jo anava caçant les seves paraules abans que les escrivís.
De cop em va venir una idea.
«Marie vaig pensar. Escriu el que et dic. Escriu aquestes paraules: Ann, soc el Chris, encara existeixo».
Vaig clavar-li la mirada mentre anava repetint: «Ann, soc el Chris, encara existeixo». Una vegada i una altra, ho dirigia a la ment de la Marie mentre escrivia. «Escriu-ho», li deia. Repetia les paraules que volia que escrivís. «Escriu-ho». Repetia les paraules. «Escriu-ho». Repetia les paraules. «Escriu-ho». Repetia. «Escriu», repetia. Així una pila de vegades, i en acabat encara més i més. «Escriu: Ann, soc el Chris, encara existeixo».
Vaig quedar tan absort en allò que feia que, quan la Marie de cop i volta va fer un esbufec i va apartar la mà de la taula, vaig fer un bot. Com que es va quedar com atònita mirant el paper, jo també vaig abaixar la vista per mirar què hi deia.
Hi havia escrit: Annsccris encarexstexo.
«Ensenya-ho a la mare», li vaig dir, emocionat. Em vaig concentrar en aquestes paraules. «Ensenya-ho a la mare, Marie. Ara mateix». Seguit, seguit, repetidament.
La Marie es va aixecar i va sortir al passadís amb el paper a la mà. «Així, molt bé vaig dir. Això mateix», pensava.
Va recórrer tot el passadís i es va tombar davant la porta del dormitori. Allà es va aturar. Jo, que la seguia entusiasmat, també vaig parar. Què esperava?
Va mirar a dins, a lAnn i el Richard. LAnn encara li premia la mà amb la galta. Tenia els ulls tancats, semblava adormida.
«Portals-ho», vaig dir a la Marie. Jo mateix em vaig estremir amb el so de la meva pròpia veu. «Portals-ho vaig fer mentalment. Ensenya-ho a la mare i al Richard».
La Marie es va quedar immòbil, mirant el Richard i lAnn amb expressió incerta. «Marie, vinga vaig tornar a dir, tens una altra vegada. Marie, portals-ho vaig pensar. Que ho vegin».
Va girar cua. «Marie! vaig implorar. Estava sobtat. Portals-ho!». Plorava per dins. Ella va dubtar un moment i va tornar cap al nostre dormitori. «Això mateix, sí, porta-lhi a ella vaig pensar. Porta-ho, Marie. Ara».
Es va aturar.
«Marie suplicava mentalment, per lamor de Déu, porta-ho a la teva mare». Tot de cop, va tombar cap a la seva habitació i se nhi va anar corrents, passant a través meu. Vaig fer un remolí i vaig precipitar-me darrere seu. «Però què fas? vaig gemegar. Que no sents...?».
Em va fallar la veu quan vaig veure que arrugava el full de paper i el llençava a la paperera. «Marie!» vaig exclamar. Em vaig quedar observant-la, horroritzat. Per què ho havia fet?
Però ja ho sabia, Robert; no era pas difícil dentendre. Va pensar que el seu propi subconscient lhavia traïda. I no volia fer patir lAnn més del que ja patia. Ho va fer per amor. Però va fer a miques la meva última esperança de comunicar a lAnn que encara vivia.