Molt, molt làvia li va fer el cor. Sense rancúnia, tot i que no suportava cap daquells quatre vells malcarats del Versalles.
El pare sescoltava atent els relats que acompanyaven cada nom per si apareixia alguna informació nova que pagués la pena de guardar en aquell magatzem de drapaire que semblava ser la seva memòria.
Els altres tres, en Serafí, en Miquel i... A la Nora li faltava un nom.
LAntoni va completar la mare.
Això mateix. Els altres tres es miraven el taüt i després les seves dones, com si es preguntessin quina seria la propera.
Quan el més normal és que els homes es morin abans.
Lola, sisplau.
Amb la mirada, el pare va assenyalar làvia, que no va donar-se per al·ludida mentre anava repartint les últimes cullerades darròs als plats i es mirava amb tristesa el de la Nora, que encara era ple.
Què passa? va replicar la mare. És una dada estadística.
La Nora va intercanviar una mirada còmplice amb en Marc, els ulls del qual li van semblar sospitosament tèrbols.
Làvia li va fer un gest amb la mà per assenyalar-li el plat, «vinga, menja una miqueta més». Si haguessin estat soles, potser li hauria fet lavionet. Es va ficar a la boca una altra forquilla amb arròs i després va apartar la mirada perquè no la instés a repetir.
La mare estava parlant de les tres germanes Salabert.
Són una part fixa de lelenc dels enterraments.
Com tu va fer broma el pare.
Jo només hi vaig a mirar.
Com tots els altres va intervenir en Marc.
Amb aquell comentari, el seu germà va passar a ser el centre datenció del dinar.
Recordeu quan mel vaig endur de petit a lenterrament de no men recordo qui? va començar la mare.
No, aquesta història no. En Marc va girar els ulls en blanc.
La Nora ho agraïa. El relat de les seves neurosis infantils formava part del folklore familiar. Anècdotes del passat que desviaven el focus de damunt della. Les preguntes sobre la seva absència, fins i tot quan no es formulaven, eren tan presents que gairebé havien assolit una presència física. Només lAmàlia sabia i callava. Però podia comptar amb la seva lleialtat, la seva germana era lúnica de la família capaç de mantenir la seva paraula.
Vam entrar a lesglésia i en Marc es va quedar enganxat a la paret i va arribar fins al banc fregant el jersei nou contra el mur.
De menut, a en Marc li feia vergonya que la gent sel mirés per darrere. Es preguntava què hi devien estar veient i langoixava aquella part de la seva imatge que no podia controlar. Com era la part del darrere del cap? Com se li bellugava el cul? Com caminava?
Una vegada, va recordar la mare, lhavia enxampat entre dos miralls que estaven enfrontats, amb una expressió inquisitiva, movent-se duna banda a laltra i mirant-se lesquena, la seva manera de caminar, la posició del coll, el cabell que li queia sobre el clatell.
I tots ens preguntàvem: com sho deu haver fet, en Marc? Com deu haver transportat el mirall pesant del rebedor fins al nostre dormitori per col·locar-lo just al davant del mirall de cos sencer de larmari?
«Doncs així», els havia contestat el Marc de vuit anys, fent amb les mans el gest de despenjar el mirall pesant i caminant com un Frankenstein de cabells arrissats amb els braços estirats per carregar-lo.
El Marc de vint anys més tard es va aixecar i va recórrer lespai entre la taula i la porta de la cuina per repetir aquells moviments, acompanyat per les rialles dels altres, que no semblaven advertir que una part de la seva matusseria no formava part del guió de la pantomima. Va seure al seu lloc i sels va anar mirant un per un, tot somrient, per rebre laplaudiment final. Ella també aplaudia, però el seu germà, sempre tan sensible a les reaccions dels altres, va notar que ella lhavia descobert. Va deixar de somriure durant el segon en què les seves mirades es van trobar. Lexpressió de felicitat va reaparèixer quan làvia li va agafar el cap amb les dues mans, daquella manera com només ho saben fer les àvies, i li va fer un petó ben sonor al front.
2
Molt bé, doncs, toca tornar a la feina va dir el pare. Marc, podries acompanyar làvia a casa?
El seu germà ho feia de bon grat; sempre havia estat el net preferit. La Nora sels va imaginar prenent-se un anís o una Agua del Carmen a la sala.
Com que el pare havia cuinat, a la mare li tocava fregar els plats. Però es va oferir a fer-ho ella. No volia anar al despatx, no tenia res nou a dir del cas en què estava treballant. Però la seva mare, amb lamabilitat excessiva i desbordant que li demostrava des que havia tornat, no lhi va permetre. Així que va seguir el pare pel passadís fosc fins al despatx.
Va seure en una de les butaquetes blaves dun dels racons del despatx. Li feia una mica de mal lestómac i li anava bé repenjar-se.
El pare es va acostar a la cafetera.
Un cafè?
Nacabem de prendre un.
Sí, és clar.
No va seure amb ella, sinó darrere del seu escriptori. Va engegar lordinador.
Com portes el cas amb lAmàlia?
Ella no tha posat al dia?
No, avui no hem parlat.
El pare mentia. LAmàlia havia enviat un missatge al mòbil a la seva germana després dhaver parlat amb ell. Li va seguir el joc i li va explicar el que tenien sobre els seguiments de lAlejo Vera, el marit infidel, mentre esperava que el seu pare li tornés a preguntar per la seva absència, que era del que es tractava. Ho va fer quan ella estava a punt daixecar-se de la butaca blava per continuar amb la vigilància.
Ja et vaig dir que no vull parlar daixò va contestar, sense canviar el to amb què li havia parlat del cas.
Filla, vaig pensar que volia dir que aleshores no volies fer-ho, però que en algun moment...
Això és el que tu vas entendre.
Però és que passen els dies, et vas incorporant aquí, a la família i a la feina, i no en sabem res.
Remenava papers dun cantó a laltre, com si busqués alguna cosa per evitar mirar-la. De cop i volta es va quedar quiet, mentre sostenia en laire un dels fullets vells de lagència.
Són com paneroles va dir. No sé quants nhe trobat i llençat i, així i tot, quan menys tho esperes, napareix un altre.
Per què els llences?
Perquè ja ningú contracta uns detectius perquè hagi llegit un fullet. La teva germana té raó, és antiquat i...
Pagerol. Era una de les paraules preferides de lAmàlia per definir lagència. Res més, papa? Mhe de posar a treballar.
No, res més. A veure si avui latrapes.
La mirava fixament, com si no estigués disposat a abandonar lesperança que li nexpliqués alguna cosa abans de desaparèixer darrere de la porta del despatx. Naturalment, el va desil·lusionar.
Aquella vegada, les seves expectatives no es complirien.
El seu pare sempre nesperava alguna cosa, della. Abans, ja fos a la feina, a lescola o en els estudis, les expectatives paternes es podien resumir amb una paraula molt capitalista, «rendiment». I ella shavia adaptat a suportar-les, igual que els peixos abissals aguanten la pressió de tones i tones daigua sobre els seus cossos. El preu que es paga és la monstruositat, boques enormes de dents aterridores, cossos gelatinosos i també la capacitat de crear llum pròpia; però la bioluminescència no serveix per veure-hi en la foscor, sinó per atraure les preses.
Prou. Calia que es concentrés en lhome que estava investigant. LAlejo Vera era un sexagenari amb el qual la natura havia tingut el gest generós de conservar-li una cabellera abundosa. I la resta del cos la mantenia en forma sotmetent-se a unes sessions esportives tiràniques en un gimnàs luxós de Pedralbes. Des dallà lhavia seguit fins a un pis del carrer Galileu, a Sants. Era una sort que la seva amant visqués en un barri popular, on hi havia com a mínim un bar a cada carrer. En els seguiments als barris alts de Barcelona, tan residencials, tan de portes endins, les esperes eren complicades i incòmodes. La gent desconfiava quan la veia allà dreta en un portal, per molt que fos una dona ben vestida, i a molts dels edificis hi havia porters o càmeres de vigilància, i allò lobligava a seure en un banc, si és que nhi havia cap, perquè en aquells barris semblava que la gent no es cansava quan caminava; llavors tocava passejar pel carrer amunt i avall fent veure que esperava algú.
Allà, en canvi, hi havia tres bars per triar. Es va ficar dins del que li oferia una millor perspectiva, amb tanta fortuna que va trobar una tauleta lliure davant del finestral i va quedar mig oculta darrere de les gruixudes lletres blanques que hi havia pintades al vidre: ENTREPANS VARIATS. Va deixar el bloc a la taula. Segons el protocol, era necessari consignar-hi les hores exactes dels seus moviments i documentar-ho, si era possible, amb fotografies. Potser tindria sort i lhome sortiria al carrer amb lamant i els podria enxampar en una actitud afectuosa, comprometedora.
Va demanar un cafè amb llet. Es feia fosc. La llum que anava minvant a lexterior feia que es veiés a si mateixa reflectida al vidre de la finestra i, encara que la blancor de la tassa li robava protagonisme en la imatge, no va poder evitar posar-se trista. Va canviar de postura i va seure de manera que podia observar el portal sense haver de veures de perfil. Una fiblada a la templa li va anunciar el mal de cap. Va deixar la càmera a mà.
Una hora més tard, ja shavia fet de nit. Per què no sortia duna vegada? «Vinga, home, que a la teva edat i amb la pallissa que thas fotut al gimnàs tampoc pot ser que un clau et duri tant.» El mal de cap se li aguditzava. Va començar a odiar aquell paio. Per culpa seva era allà asseguda, bevent-se un cafè que no se li havia posat bé. Només tenia ganes daixecar-se, sortir del bar i anar-sen cap a casa. Potser aquell home shavia adormit. Pel que es veia, no pensava sopar a casa. Va mirar el rellotge. Les set. Potser sí que soparia a casa i diria a la seva dona que tornava molt cansat de la feina. Mentrestant, la dona faria veure que continuava ignorant-ho tot i, dolguda i ressentida, esperaria les proves que li permetessin anar a ladvocat. «Descansa, amor meu, pobret, treballes massa. Descansa. Tu, que tho mereixes tot. Tot el que et passarà.»
El seu reflex al vidre imitava lexpressió que imaginava a lesposa enganyada. Abans que la dona del bar lodiés massa per ocupar-li la millor taula amb una consumició tan pobra, va demanar un altre cafè i una aigua amb gas.
Tot just estava aixafant la rodanxa de llimona contra el fons del got que es va il·luminar la llum del portal. Es va posar en guàrdia.
Lhome sortia de ledifici, però ho feia sol. En qualsevol cas, el va fotografiar. I estava a punt dabaixar la càmera quan va aparèixer la dona. Pel que es veia, ell shavia descuidat alguna cosa, un objecte petit que ella li lliurava amorosament i ell rebia amb una reserva previnguda. Ella feia un passet per acostar-lhi i ell retrocedia, apartava el cos i allargava la mà. Potser li feia por que algun veí els veiés, o potser que els estiguessin vigilant. Una reacció paranoica, un símptoma del sentiment de culpa. La dona buscava un darrer gest afectuós.
Vinga, fes-li un petó, imbècil.
Però no ho va fer. I sen va allunyar mentre es desava a la butxaca de lamericana el que li havia donat la dona, que va tornar cap a linterior de ledifici.
Amb aquella imatge no nhi havia prou. Caldria continuar amb la investigació, una feina sense sobresalts previsibles, gairebé de manual, com si al seu pare li fes por carregar-la més del compte o lhagués enviada a classes de repàs. Va somriure. I el cap, desagraït, li va enviar una altra fiblada de dolor. Sen va venjar premsant la rodanxeta de llimona fins que laigua es va omplir duns cossets translúcids que es va empassar com si fossin un medicament.
3
Quan en Mateo, apressat per lAmàlia, va preguntar a en Constantin si li podria dissenyar una pàgina per a lagència, el rus li va dir que no era la seva especialitat.
Però tinc un nebot que és dissenyador de pàgines web.
Tothom té un nebot que dissenya pàgines web, fins i tot en Constantin, que no tenia família. I tampoc semblava tenir passat. Feia uns deu anys que havia obert un negoci de venda i reparació dordinadors a Fabra i Puig, a prop del Club de Natació, i va passar a ser «el rus dels ordinadors». En una altra època i en un altre lloc haurien dit que era un espia, un daquells agents grisos del bloc de lEst, sense humor ni glamur, però a Sant Andreu era el rus dels ordinadors.
Mentre lesperava, en Mateo va contemplar el vell fullet publicitari que havia trobat abans amb la seva filla. Potser era lúltim. Si lestripava i el llençava, no en quedaria cap testimoni. En dos anys, lagència compliria vint anys, ja que lhavia fundada el 1999. Va buscar a internet. Noces de porcellana. Ja era mala sort! Però vint anys són vint anys.
De moment, tocava tenir una bona pàgina web i el timbre anunciava que en Constantin ja havia arribat amb les seves propostes. Va guardar el fullet al calaix de lescriptori.
El rus no era gaire alt i tenia una mirada de furot enfadat que li recordava Vladímir Putin, però en Mateo sen guardaria molt de dir-lhi, ja que, com Putin, era molt susceptible.
Va cridar lAmàlia, que era al despatx del costat.
En Constantin va seure davant de lordinador i els va ensenyar uns quants dissenys. LAmàlia, a la seva esquerra, i ell a la dreta.
Aquest no va dir la seva filla immediatament quan va veure el primer.
Doncs jo no el trobo malament.
Papa, això no es veu professional.
En Constantin en va obrir una altra versió.
No! Constantin, el seu nebot no ho té gens clar va dir lAmàlia encara més contundent. No en volem saber res, de jocs, ni de lupes, ni de Sherlocks, ni de paios amb gavardina.
En Mateo, que per la cara del rus començava a sospitar que lorgullós creador dels dissenys de les pàgines web era ell mateix, i que el nebot era tant una defensa com una manera de cobrar-li més, va intentar mitjançar.
Doncs es veu simpàtica.
Papa. No volem ser simpàtics. Som detectius professionals.
I ni tan sols som simpàtics va afegir ell, per suavitzar, mentre es mirava el rus.
En Constantin va assentir amb vehemència.
Us ensenyo la tercera.
En Mateo va tancar els ulls un moment abans de mirar la pantalla. A veure què diria ara la seva filla.
Magrada.
Encara sort se li va escapar.
Papa, tinc la impressió que no et prens això seriosament. La pàgina web no és per acontentar-me. És una qüestió de...
Això no ha dit ningú.
Doncs és el que em sembla a mi.
Assegut entre tots dos, en Constantin es va tirar enrere, impassible. La mà dreta acaronava el ratolí. «Tranquil, tranquil, continuem de seguida.»