Això no ha dit ningú.
Doncs és el que em sembla a mi.
Assegut entre tots dos, en Constantin es va tirar enrere, impassible. La mà dreta acaronava el ratolí. «Tranquil, tranquil, continuem de seguida.»
És només que tu tens més criteri va dir en Mateo.
La mà va saber que podia continuar i amb un clic va fer tornar les mirades a la pantalla.
En Mateo va deixar que lAmàlia anés fent correccions i, fins i tot, li va portar la contrària una vegada perquè es notés que shi implicava.
Sòbria, informativa, professional, així va quedar finalment, segons les paraules de la seva filla.
Doncs ja hem acabat va dir en Constantin.
No pas del tot. En aquell moment es va recordar del fullet refugiat al calaix. El va treure. I, abans que la seva filla pogués dir res, va demanar a en Constantin que afegís un lema a sota dHernández Detectius: «Cent per cent dèxit en la recerca de persones desaparegudes».
El rus, concentrat en la seva feina, no es va adonar que, mentre introduïa i col·locava les paraules, la cara de lAmàlia reflectia estupor, però ella no discutiria res al seu pare davant dun estrany.
Fantàstic, Constantin va concloure en Mateo.
Doncs ara mateix ho poso online.
En Mateo va veure el gest de lAmàlia de reüll i, com si el volgués aturar, va aixecar un dit admonitori: no toblidis de qui és que mana en aquesta agència.
És que... va arribar a dir la seva filla.
El rus ho va interpretar com un excés dhumilitat de lAmàlia. I es va girar cap a ella.
La falsa modèstia és antipàtica, és una de les pitjors formes darrogància.
Bé, jo..., és que...
Per això no magradava en Guardiola va continuar, adreçant-se ara a en Mateo, jo no em crec aquesta modèstia postissa. Mestimo més la gent que és arrogant sense dissimular, com el dara, en Luis Enrique va concloure.
LAmàlia es va quedar sense paraules.
Mentrestant, la pàgina ja estava penjada online.
Us he posat alguns marcadors perquè els motors de cerca us col·loquin a la primera plana. En un dia o dos ho notareu.
Després, en Mateo el va acompanyar fins a la reixa del jardí. Quan va tornar al despatx, ella estava asseguda a la seva cadira, mirant-se la pantalla amb desaprovació.
Per què has afegit aquesta frase?
És el nostre lema.
Però fem moltes altres coses.
Sí, però aquesta és la que ens distingeix.
No et sembla molt fanfarró? I no em fotis el mateix rotllo que en Constantin.
No és fanfarró, perquè és veritat. Els hem trobat tots. Va fer una pausa. També la Nora.
Però no havia estat ell, cosa que, certament, lhavia turmentat durant els mesos de la desaparició de la Nora. En Mateo Hernández, el detectiu que als fullets es vantava de «Cent per cent dèxit en la recerca de persones desaparegudes» i que era incapaç desbrinar on era la seva pròpia filla. Encara nestava avergonyit. Tots els fullets havien estat perseguits i aniquilats, menys aquell, que havia sabut amagar-se.
I ara ho proclamava la flamant pàgina web: «Hernández Detectius. Cent per cent dèxit en la recerca de persones desaparegudes». I era cert. Perquè lhavia trobada una Hernández. LAmàlia ho havia aconseguit, havia fet que tornés amb la mateixa maleta petita amb la qual se nhavia anat. A dins, la mateixa roba, encara que shavia aprimat. Com lhavia localitzada? Què havia sabut veure la seva filla petita que a ell se li havia escapat?
LAmàlia va somriure amb desconfiança i, abans que a ell se li passés pel cap fer-ho, li va repetir la resposta que li donava cada vegada que li preguntava on i com lhavia trobada:
La Nora no vol.
Ell es va arronsar despatlles.
Vaig a veure què fa ta mare.
Cent per cent. Ells també.
4
Després de sopar ràpid i poc, la Nora va pujar al seu dormitori. Quan no treballava, es passava les hores allà, mirant pel·lícules a lordinador o llegint; la biblioteca de lantic estudi de la mare, en aquella mateixa planta, era inesgotable. No se sentia còmoda a cap altre lloc de la casa. Cada habitació servia únicament per al que el seu nom indicava, al menjador shi menja i al despatx només shi treballa. Ja no llegia el diari a la cuina ni treballava a la sala. Les antigues habitacions dels seus germans i dels seus avis eren museus no declarats. I encara que el segon pis de la casa estava completament a la seva disposició, no havia recuperat els seus banys eterns, placentaris, dels quals sortia arrugada i remollida, però regenerada.
I al jardí hi havia dos impediments que lan mantenien allunyada; el fred i la tieta Claudia. Si la Nora el trepitjava, la seva tieta en desapareixia després dun moviment nerviós del cap, com si un telèfon urgent, que només ella sentia sonar, la reclamés a casa seva.
El carrer tampoc latreia. Per obligar-se a sortir de casa, lúltim cap de setmana havia anat una vegada al cine i també a una exposició. Tota sola. La llista de contactes del seu mòbil era més aviat magra, la família i alguns serveis. Semblava el mòbil que els fills compren a la mare jubilada.
Després de la mort den Manel, havia trencat amb tots els amics, els pocs que tenia. Ni ella ni els seus germans havien sabut fer gaires amistats. Però nhi va haver. Potser continuaven allà, com si fossin espores, resistents a tot el que havia fet per allunyar-sen. En part de manera voluntària, perquè li recordaven en Manel i no ho suportava. A daltres els havia foragitat la tristesa, que la seva dedicació obsessiva a la feina amb prou feines ocultava. La capacitat de suportar la pena aliena és força reduïda; potser els esgotava que els seus esforços per animar-la no li fessin pràcticament cap efecte i es retiraven derrotats, sense adonar-se que, en realitat, ells no havien de fer res, que ella nhauria tingut prou que fossin allà, sense necessitat dhaver de buscar paraules de consol o dànims. Nhi havia prou amb callar i simplement ser-hi.
Lúnica cosa bona de no tenir amics era que no sacabaria barallant amb la meitat discutint sobre nacionalismes, el tema que amenaçava amb envair totes les converses. Cada vegada hi havia més banderes penjades dels balcons i de les finestres. Duna banda i duna altra, els volien vendre pàtria, apel·lant a linstint primitiu de clan dels éssers humans, a la necessitat de sentir-se part dalguna cosa i, el que era pitjor, de sentir-se que es pertanyia a alguna cosa que es considerava intrínsecament superior a una altra, en el fons, pel fet de formar-ne part. Una cosa molt humana. Tot molt humà. Tot bastant absurd.
Estava cansada, però no tenia son. Dormir shavia convertit en una gesta. I fer-ho sense malsons únicament era possible amb lajuda dels somnífers. Però al sanatori havia après a dormir sense química i volia tornar a aconseguir-ho. Aquella nit, que se sentia tan fatigada, potser sen sortiria.
Va llegir durant una hora i va apagar el llum.
Shavia adormit?
Sí, dormia, perquè va reconèixer aquell sobresalt, aquell cop al pit que larrencava del son i lobligava a agafar aire amb ànsia, com quan se surt gairebé asfixiada de laigua després de bussejar a massa profunditat.
Lhavia despertada alguna cosa que no esperava tornar a sentir: les passes de la seva mare davant de la porta.
No sabria dir quantes nits lhavia despertada el so subtil, el clic gairebé metàl·lic duna rajola una mica solta al davant de la porta.
La primera vegada tenia deu o onze anys. Compartia habitació amb la seva col·lecció de pors nocturnes: espectres i monstres, vampirs, homes llop, zombis i ninots assassins que shavien escolat al seu dormitori gràcies a la televisió i, sobretot, a les lectures, algunes de les quals clandestines. Pors que en realitat eren buscades i que li procuraven una companyia que era tan pertorbadora com plaent. Nhi havia prou amb no deixar els peus al descobert i tapar-se perfectament amb el cobrellit fins a la barbeta per tenir-los a ratlla. Lendemà al matí, desapareixien obedients.
Totes aquelles pors van aguantar lalè quan una nit la porta es va obrir, una ombra es va perfilar al marc de la porta i un peu va trepitjar la rajola solta. Lombra va avançar unes passes de manera erràtica, sinclinava endavant i endarrere, anava de banda a banda i aixecava els braços mentre emetia un lament gutural, com si plorés i rigués al mateix temps.
Tots els fantasmes de ficció van sortir fugint escala avall quan la Nora va descobrir que la figura fosca que se la mirava des del peu del llit era la seva mare.
Que estàs desperta, filla?
Ella va contestar que sí.
Això que em passa no és culpa vostra. Però tu ja ho saps, oi que sí?
Sí.
Tampoc és culpa meva. És una cosa que ens passa a moltes dones de la família. No podem fer-hi res. És així.
Va seure a lespona del llit i li va fer una pregunta que li repetiria en cada visita nocturna, però mai a la llum del dia:
No et fa por tornar-te com jo o com la Claudia?
La Nora no sabia quina era la resposta correcta. Perquè no nhi havia.
Ho sento molt li va dir la seva mare, i va ficar la mà per sota del llençol.
Li va buscar els peus. La mà estava molt freda, però ella no els va apartar i va permetre que els li fregués amb suavitat mentre repetia que ho sentia molt.
Aquell dia va perdre la por als fantasmes de ficció, aquells covards que lhavien abandonada així que la realitat li va mostrar la seva contundència poderosa.
A més a més, va ser un robatori. Li havien escatimat lèpoca de tenir pors imaginàries i de trobar consol precisament en la realitat, en els pares que arriben ràpidament a dir que no passa res, que tot ha estat un malson. Perquè el seu pare va pujar a la seva habitació uns minuts després i es va endur la mare, però quan va tornar al dormitori de la seva filla no va ser per consolar-la, sinó per negociar. Es va posar a la gatzoneta a prop de la capçalera i li va dir en veu baixa:
Això no ho expliquis als teus germans.
Les habitacions den Marc i lAmàlia eren a laltra banda, cap a la banda del carrer.
No ho faré.
Gràcies, filla. Què faria jo sense tu? Li va passar la mà pels cabells. Ara dorm, que demà tens escola.
I si em quedo a casa? Ella també va negociar.
I què faràs?
Em quedo amb tu al despatx i llegeixo o tacompanyo.
Lendemà, lAmàlia va entregar un justificant a la mestra de la Nora. I ho va fer cada vegada que el pare li va permetre faltar a classe per acompanyar-lo en feines que no comportessin perill. Vigilàncies en cotxe, en què ella sencarregava danar a comprar begudes o entrepans, o de continuar mirant cap a una porta mentre el pare anava al lavabo. En una ocasió, shavien assegut en un bar al costat de la parella a la qual seguien. Qui sospitaria que estava sent espiat per un pare i una filla que prenien un cafè i un Cacaolat? A ella no li agradava gaire el sabor que tenia, però el seu pare la va convèncer amb largument que era la beguda que suggeria més innocència. Va ser una lliçó: la mentida i la disfressa exigeixen cert sacrifici. I va ser un èxit, van aconseguir gravar-los i fotografiar-los.
Això no ho expliquis als teus germans.
A la mama tampoc?
No, no volem que samoïni.
Aquella era una de les frases que es van convertir en un leitmotiv de la seva vida i de la dels seus germans: no amoïnar, molestar, inquietar o despertar la mama.
Sho passava molt bé amb aquelles escapades, que el pare dosificava amb cura perquè a lescola no es pensessin que la Nora patia alguna malaltia. Ella sempre senduia la cartera i els llibres, i el seu pare calculava lhora de tornar a casa de manera que la deixava a la cantonada perquè hi arribés caminant, com si tornés de les classes. LAmàlia nera la còmplice; en Marc, el que no ho havia de saber. Va ser una altra lliçó sobre com construir mentides complexes i consistents. I ara la seva mare voltava pel passadís, rondava la seva habitació. En notava la presència silenciosa darrere de la porta. Es podria aixecar i dir-li que tornés al dormitori. Però no era capaç de desenganxar el cos del llit. La mare no era el que li feia por, sinó lestat en què se la pogués trobar, lexpressió que li pogués descobrir als ulls. La pregunta:
No et fa por tornar-te com jo o com la Claudia?
Què era el que la mare creia que li havia transmès? ¿Un gen propi, específic de les dones de la família Obiols, que un dia atziac mutaria, ves a saber per quin motiu, i la posseiria, com ho havia fet amb la seva mare i amb la tieta Claudia? I per què li havia de tocar a ella? Era una herència lúgubre, com qui hereta un cementiri o un negoci en ruïnes. Té, filla, aquí et cedeixo tots els meus deutes i desgràcies. I si no les vull? Qui ets tu per prendre aquesta decisió? És irrenunciable, com moltes nacionalitats que, com elles, se tatorguen pel sol fet dhaver nascut en un lloc concret, sense cap necessitat de mèrits propis, ni tampoc de culpes. Així que accepta la teva herència, filla, que lhem guardada per a tu. A ella li havia tocat, doncs, allò, linnominable. I als altres dos?
Va pensar en el seu germà, que bevia en secret, i en les estadístiques sobre la probabilitat que els fills dels alcohòlics també ho siguin. Ho tenia tot en contra, en Marc, la genètica i les matemàtiques. LAmàlia, en canvi, semblava que havia arribat tard al repartiment de tares. La sort dels germans petits.
On era el pare? Per què no pujava a buscar-la duna vegada? O es creia de debò que la seva mare estava bé?
No podia ser que fos tan il·lús.
5
A tu no te nha explicat res?
Qui?
LAmàlia, daixò de la Nora.
Mateo, deixa-ho córrer LAyala va apartar la vista de la carretera per mirar-sel durant un segon. Quan alguna de les dues vulgui parlar, ja ho farà.
Però, tu en saps res?
Tinc la sort de no tenir-ne ni idea, Mateo. Així mestalvio el conflicte de lleialtats.
No va gosar preguntar-li cap a quina banda es decantaria. Ja era prou complicat que el factòtum de lagència, la seva mà dreta, estigués vivint amb lAmàlia. Intentava convences a si mateix que ho acabaria acceptant. Tot i que, ¿com podria arribar a acceptar-ho si ni tan sols aconseguia acostumar-shi?
Em sembla que ho estàs complicant més del que cal li va dir lAyala.
El què?
Això daquests morosos. Què, si no?
Leconomia dita submergida comparteix amb la que es mou dins de la legalitat les regles bàsiques de funcionament. La més elemental és que les feines fetes es paguen. Les diferències comencen quan aquestes regles no es compleixen, perquè en aquests casos no és possible recórrer a instàncies superiors, ni tan sols a empreses legals, però desagradables, com lagència de cobraments on treballava lAyala quan en Mateo el va conèixer: El Cobrador del Frac.