Encara el tens? li va preguntar.
El què?
El frac.
Estaves pensant en això? Sí, el tinc desat en un armari. Ja que el vaig haver de comprar per fer la feina, mel vaig quedar. Saps que mel vaig posar per casar-me?
No fotis.
I saps el millor? Que encara em va bé.
Te lhas emprovat fa poc?
LAyala es va posar a riure.
Testic aixecant la camisa, Mateo.
Doncs ho has aconseguit.
No havia assistit al casament de lAyala, aleshores només eren companys de feina en una altra agència. Sí que va ser al seu costat en els moments difícils del divorci, feia cinc anys. I recordava amb autèntica vergonya els comentaris que solia fer al seu col·laborador i amic quan apareixia alguns matins per lagència amb cara de cansament i felicitat.
«Què, Ayala? Has cardat?»
«No ho saps prou. Si jo texpliqués...»
Però ara no volia mirar-sel i veure-li aquella cara.
Doncs jo continuo pensant que seria millor portar-ho per la via ràpida.
El què?
Collons, Mateo, això del cobrament! De què es tracta tota lestona?
De cobrar un deute, per descomptat. Els que els havien contractat havien proporcionat al morós la mà dobra, marroquins i algerians sense papers als quals havien falsificat els permisos de residència i de treball, i havien subornat a qui calia subornar. Però ara lempresa constructora només volia pagar la meitat del que havien acordat, i no atenia les reclamacions del seu client, que al seu torn devia diners als seus «proveïdors».
Amb un parell dhòsties ben donades, ho tindríem arreglat.
LAyala va posar lintermitent per agafar la sortida.
Això no té mèrit.
No. I què?
Doncs que som detectius i tenim una ètica.
Mateo, estàs bé? Cal que em preocupi per alguna cosa?
No. Però és que crec que, encara que ho fem en negre, hem de mantenir un mínim de nivell.
Des de quan?
Des del moment que volem ser una empresa seriosa.
Mateo, tasseguro que mestàs acollonint.
No és res. És que vull fer les coses bé. Investigant. Ja sé que seria més fàcil agafar un parell de col·laboradors i enviar-los a inflar dhòsties aquests paios, però aquesta vegada ho vull fer duna altra manera. Vull fer-ho bé.
Bé, dius? Ja em diràs com es poden fer «bé» aquestes feines.
Ja lhi deia la Lola, «no pot haver-hi bé dins del mal».
Dacord, diguem que ho vull fer diferent. Sense violència, sense violència física, com a mínim.
LAyala va negar amb el cap.
Continuo pensant que és complicar innecessàriament una cosa que és més aviat fàcil denllestir. Però aquí manes tu.
Així era. I ell havia decidit que allò ho resoldrien amb un recurs que no només era tan efectiu com lamenaça física, sinó que, a més a més, solia deixar rèdits per al futur en forma dinformacions sensibles: lextorsió.
El primer pas era descobrir quin dels tres socis de lempresa morosa era la baula més feble. I per això, amb identitats falses i amb targetes de visita que els presentaven com a promotors, temptejarien un negoci amb ells.
En Constantin els havia fet una pàgina web per si els investigaven. Lhi havia encarregada al mateix temps que la pàgina oficial de lagència i també lhavia feta el nebot imaginari del rus. Daquella no hi hauria factura i desapareixeria així que acabessin lencàrrec. Mentre abaixava la finestreta, va somriure en recordar lexpressió satisfeta de lAmàlia, perquè Hernández Detectius havia entrat per fi en la modernitat.
Ai, filla! Quan tu hi vas, jo ja en torno va xiuxiuejar a la cigarreta mentre lencenia.
Què?
Que si en vols una.
6
Com que lAlícia, la seva dona, sestaria tres dies de viatge per feina, en Marc es va convidar a esmorzar a casa dels pares. Va passar per una fleca del barri. En Xavi, el fill dels amos, havia estat molt amic seu a lescola i a linstitut.
La Lola sen burlava, daquell nano, perquè era molt blanc i tovet, «com un panet de Viena». Ell fingia que tant li feia. «Quin escuracassoles!», deia ella, i no era del tot fals, si bé no exactament com ella sho imaginava. En Xavi i en Marc sasseien al parc i, sí, menjaven restes de la fleca, però les feien baixar amb el rom que el pare den Xavier feia servir per a les pastes negres, unes hòsties fetes amb els dolços que sobraven. Els van enxampar, però no va ser en Mateo, sinó el pare den Xavier, que es va adonar que li faltava rom.
Ara, amb un somriure còmplice, molt diferent de lexpressió furiosa amb què els havia esperat un dia a la rebotiga quan hi van entrar a tornar lampolla, el pare den Xavi li regalava una pasta negra i el deixava triar entre dos tipus de croissants. El dia que els va descobrir, el va deixar triar entre una bufetada allà mateix o explicar-ho als seus pares. En Marc va triar la bufetada, convençut que els pares dels altres no pegaven, però es va equivocar.
Posi-men dels normals i una lliura dulleretes.
Va notar un formigueig a la galta dreta. El pare den Xavi era esquerrà.
Sen va anar. Pel camí va treure la pasta negra de la bossa i la va donar a una dona que pidolava a la porta dun supermercat.
Va arribar a casa. La Nora estava passant un drap per lhule de margarides que cobria la taula.
Mira que tens tirada a la cuina daquesta casa, Marc! li va dir en to burlesc.
Quan estava a punt de contestar-li que com a mínim ell tenia una casa on viure, va entrar sa mare. La seva germana i ella sassemblaven físicament, totes dues eren petitones i primetes, i compartien la forma ovalada de la cara, la cabellera de color castany i, aquell matí, unes ulleres fosques al voltant duns ulls cansats.
Vas a buscar la tieta? li va preguntar la mare.
Va travessar el jardí i va trucar a la porta de la caseta on vivia. El besavi indià lhavia feta construir per als dos criats mulats que shavia endut dAmèrica. Va trucar amb suavitat, com els nens perduts al bosc que no saben si darrere de la porta hi ha la fada o la bruixa. Llavors va aparèixer la tieta Claudia, eixugant-se les mans amb un drap. En Marc li va fer dos petons.
Vols fer una cafè, tieta? He comprat pastes.
La tieta va dubtar.
També hi ha la Nora?
És clar. Que passa res, tieta?
No..., però no tinc temps. I ja estava a punt de girar cua.
He comprat ulleretes només per a tu.
La tieta Claudia va tancar la porta i el va seguir fins a la cuina. La va observar mentre ella es mirava la Nora a distància. Era por? Per quina raó podia fer por la seva germana a la tieta Claudia? Si no era por, shi assemblava molt, perquè es va esperar a veure on seia la Nora per ocupar el lloc que es trobava més allunyat. Només aleshores va agafar una de les ulleretes i se la va ficar sencera a la boca.
Així que ja has tancat allò del carnisser? li va preguntar sa mare.
Sonava com si hagués descobert un assassí perillós.
La tieta Claudia va deixar de mastegar.
Què feia?
En Marc lhi va explicar.
Però no aquí, al barri, oi que no?
No, no pateixis, tieta.
I ella va agafar la segona ullereta.
Quina quantitat de pocavergonyes! Quina sort que els has atrapat.
La tieta Claudia va deixar de mastegar.
Què feia?
En Marc lhi va explicar.
Però no aquí, al barri, oi que no?
No, no pateixis, tieta.
I ella va agafar la segona ullereta.
Quina quantitat de pocavergonyes! Quina sort que els has atrapat.
En Marc és el nostre defensor de la moral. La mare li va donar uns copets a la cuixa.
Incorruptible, com el braç de santa Teresa va dir la Nora.
Contra el mal... va començar la mare.
... la formiga atòmica! va acabar la seva germana.
Quan començaven amb aquella mena de bromes i de comentaris, eren imparables. I insuportables.
Llavors va aparèixer el pare a la cuina.
Pots venir, Marc?
La feina em crida.
Això. A lluitar contra els dolents va dir la Nora, burleta.
7
Mentre parlava amb ell del robatori de la carn, el seu fill semblava esperar que afegís més comentaris elogiosos per la manera i la rapidesa amb què lhavia resolt. Però en Mateo va esgotar el seu repertori sense aconseguir que el seu fill se nanés tip de loficina.
Després va encendre lordinador i va contemplar satisfet el pla de lagència. Hi eren tots. Treballant. També la Nora.
Ella li havia demanat poder reincorporar-shi, encara que fos sense cobrar, però ell li va oferir un contracte. I estava convençut que la seva filla apreciava aquell gest de normalitat, també de benvinguda.
Les reunions diàries li permetien observar-la. Alguns matins apareixia amb els ulls vermellosos i li cridava latenció que precisament ella, insomne des de la infantesa, ara necessités tantes hores de son. Estava malalta? Però, de què? Analitzava els seus gestos buscant-hi algun indici, alguna pista, però els pares solen ser molt maldestres amb les filles. Tant ella com lAmàlia li resultaven moltes vegades indesxifrables.
El mòbil que tenia al damunt de la taula va vibrar. Un missatge de lAyala. «Soc a la porta.» Tocava tornar a la feina. Les feinetes per sota mà li permetien mantenir lempresa fora de laigua. Els números no sortien. Tot i que tenien encàrrecs, no cobrien els sous dels fills ni el de lAyala. El seu ja se lhavia reduït. Als altres tampoc els pagava especialment bé, però els pagava, i daquella manera els tenia tots allà. Si aconseguien que els constructors morosos paguessin, tindrien tres, potser quatre, mesos resolts.
Després dhaver-se entrevistat amb els directors de la immobiliària per parlar de futurs projectes comuns, avui estaven citats amb un dells, el més jove, acabat dincorporar a la directiva i gendre del soci majoritari. Molt hauria dhaver canviat el gènere humà perquè el gendre del mascle alfa no estigués necessitat, ansiós dèxits propis, cosa que el convertia en la part vulnerable de la tríada.
Va sortir del despatx i va cridar des de la porta:
Lola, que men vaig.
No va haver-hi resposta. Potser era a dalt, o a la cuina amb la ràdio engegada, o al jardí amb la seva germana. Lexperiència i la precaució li recomanaven no deixar-se veure, perquè ella no detectés en quina mena dassumptes estava ficat. La Lola, que detestava aquells «afers», sempre lhi notava a la cara. Daltra banda, no volia sortir sense dir adeu. I aquells dies ella encara estava enlluernada pel retorn de la Nora, no bevia, es prenia la medicació prescrita i havia tornat a llegir. En Mateo va treure el cap a la sala. Estava estirada amb el cap repenjat al braç del sofà amb un llibre. Va apartar la mirada i va somriure entre feliç i absent.
Que sí, que ja the sentit, que the dit que dacord.
Era com veure i parlar amb la Lola dabans, la que es passava hores llegint i prenent notes per a les seves classes a la universitat, la que viatjava i anava a congressos, la que tant lhavia fet riure amb els seus comentaris mordaços sobre els seus companys. I també sobre les seves lectures. Contràriament al que li retreia lAmàlia de vegades, ell ja no creia que aquella Lola pogués tornar. Per això gaudia dels seus retorns, sabent que eren transitoris, i que el normal, per dir-ho dalguna manera, era allò altre.
Allò altre. Allò era el que havia fet fugir la Nora; nestava convençut. Com a mínim, nhavia estat la raó principal. La gent no desapareix per una sola causa, les raons sacumulen; tanmateix, sempre hi ha un motiu central, i en la desaparició de la seva filla aquell motiu es deia Lola.
Ningú sabria mai que feia uns cinc anys, quan ella va patir una crisi fortíssima, que en Mateo havia aconseguit controlar amb penes i treballs, ell també shavia plantejat engegar a rodar tots els seus anys desforços, ingressar la Lola i separar-sen. Un moment de debilitat i un record que li feia tant de mal com vergonya.
A la tauleta baixa, un got daigua i una tassa de cafè.
Thas pres les pastilles?
Sí, senyor.
Va estrafer una salutació militar i va tornar al llibre.
La malaltia de la Lola no aniria a més mentre ell en mantingués el control, mentre hi estigués sempre alerta. Les crisis eren tremendes, doloroses, desesperants, però cícliques i transitòries, com els huracans del Carib, com els temporals de neu a Escandinàvia. Un cop passaven, ell nescombrava les dernes i reposava tot el que havia destrossat en els moments més àlgids de la ira: els gots, els plats, les tasses, els gerros... Tornava a comprar objectes de vidre i de vaixella, mai de plàstic, per satisfer la necessitat de destrucció i de terrabastall de la seva dona, però ho feia a botigues barates. Amb el temps havia desenvolupat un pragmatisme estoic.
Llavors va recordar que havia dagafar la gravadora petita que shavia deixat al despatx. Lamagarien dins dun paquet de tabac. Va tornar al despatx. No la trobava, tot i que recordava haver-la tinguda a la mà per comprovar-ne les piles. Quan va moure uns papers de la taula, va empènyer un bolígraf cap a la vora. Va allargar el braç per agafar-lo abans no caigués a terra. I va notar un cruixit a lespatlla dreta.
Al cotxe, lAyala es va adonar dels moviments que feia per intentar alleujar el dolor.
Un mal gest li va explicar en Mateo.
LAyala li va oferir la pitjor de les respostes:
Són els anys, Mateo.
En Mateo va descarregar el seu mal humor creixent en la tria del lloc per a la cita.
Lhotel Vela! Un maleït hotel de cinc estrelles? Saps quant ens clavaran per les consumicions? Perquè ens tocarà pagar-les a nosaltres.
No serà tant, Mateo.
Com que no serà tant? Anem a preu fet. I les despeses van a càrrec nostre. Com aquest paio, el gendre..., Pablo, en Pablo, el gendre, demani alguna cosa per picar, ens arruïna.
Ho hauríem pogut fer duna altra manera sense despeses, però et recordo que vas ser tu qui va decidir que es faria «bé».
El seu company tenia raó, però a ell li continuava fent mal lespatlla.
Maleïts ciclistes! Que bé que es circulava per aquesta ciutat abans que hi arribessin! Érem nosaltres i les motos. Massa contrincants.
Va assenyalar el noi que sels acabava de creuar per davant. Portava un casc militar que li cobria el cap.
Els venedors dartefactes militars dels Encants han ampliat la clientela: nazis, franquistes i ciclistes.
Escolta, si thas de trobar millor, envesteixo el proper que passi li va dir lAyala.
En Mateo sel va mirar emmurriat i es va concentrar a ficar la gravadora diminuta al paquet de tabac que portava preparat.