Van baixar del cotxe. El rostre pugilístic, la corbata perfectament nuada, el trajo sobre el cos atlètic, lAyala irradiava una elegància perillosa. En Mateo havia de reconèixer que sabia portar el vestit millor que ell, que era més aviat un home de mànigues de camisa. Sempre havia envejat la fluïdesa dels seus moviments, un cos mogut per cintes i politges ben engreixades. Ell, en canvi, sentia que el seu cos estava fet dengranatges dentats. Mentre caminaven cap al punt de trobada, anava movent lespatlla per intentar recuperar la rotació. Crac, crac, crac.
No volia despertar suspicàcies en el seu interlocutor, de manera que ells mateixos es van presentar com a suspicaços i van demanar que els mòbils es quedessin apagats al damunt de la taula de la cafeteria de lhotel, on, per a tranquil·litat de la comptabilitat mental den Mateo, el gendre, en Pablo, només va demanar un tallat. Entre tasses, mòbils i agendes, un paquet de tabac una mica rebregat enregistrava la proposta «exclusiva» de negoci.
Els altres dos socis no en sabran res, daixò, oi?
Si no els ho diu vostè, en absolut, senyor Guasch va dir en Mateo.
Pablo. Diguem Pablo.
Naturalment. José Manuel. En Mateo li va allargar la mà.
José Manuel, José Luis, Javier. Noms que insinuaven respectabilitat i avorriment. Abans també feien servir José María, però lAznar el va fer malbé.
En Pablo, el gendre, va notar el seu gest de dolor.
Laltre dia, jugant al pàdel. En Mateo es va fregar lespatlla amb un gest de dramatisme exagerat abans dafegir: Ai! Els anys...
En Pablo, el gendre, va fer un gest per minimitzar-ho, i després van continuar parlant de negocis.
Aleshores, els terrenys ja estan requalificats?
LAyala va treure la documentació.
Sí, ho estaven fent bé.
8
Cap a les sis de la tarda, lAmàlia es va tirar enrere a la cadira, va estirar els braços i les cames per desentumir-los i va pensar amb enveja que la Nora era al carrer en ple seguiment, tot i que potser, ateses les activitats de lhome que vigilaven, ficada en un bar, també asseguda. Però un bar, qualsevol bar, era millor que la feina de despatx.
Va sortir i va recórrer el passadís fosc. Encara que a la casa no shi sentia cap soroll, notava que la mare es trobava en alguna de les habitacions de dalt. Va caminar sense fer soroll fins a la cuina perquè no baixés a acompanyar-la mentre feia un cafè. Lagraïment per haver recuperat la Nora encara li frenava la boca, però als ulls de la mare hi veia una lluïssor burleta cada vegada que sesmentava lAyala. Un «què fas tu amb aquest?» que no li agradava. No hi havia cap motiu, però se sentia ridícula als seus ulls, una sensació que no havia sabut trampejar mai. Tornar-la grotesca era un dels poders de la seva mare. Potser totes les mares el tenien.
Durant la infantesa, un judici de la seva mare tenia la capacitat de transformar la seva visió duna persona. Si li deia: «La teva amiga Carolina és una imbècil superficial», els trets de la imbecil·litat de la Carolina es començaven a mostrar en petites màcules que després sunien fins que formaven una membrana translúcida, bruta, a través de la qual amb prou feines salbirava el que havia estat la Carolina abans que la mare hi fixés la mirada. Per instint de protecció cap als seus amics, rares vegades els portava a casa, per molt que sen morissin de ganes, dentrar a la casa dels detectius. I la Nora feia una cosa similar. En Marc era diferent, potser perquè les seves amistats eren de noi, més clares, més darreglar els conflictes, si calia, a trompades. En Marc acollia els comentaris de la mare, «En Quim és un baliga-balaga com el seu pare», arronsant les espatlles. I lendemà en Quim i ell tornaven a ser al jardí jugant a bales, això sí, a una distància prudencial de la tieta Claudia, que els feia una mica de por.
Des de la finestra de la cuina la veia atrafegar-se al jardí. La seva tia era dotze anys més gran que la mare i, com en els aparells de ràdio antics en què era difícil sintonitzar la freqüència exacta, hi havia dies en què semblava que tenia més de seixanta-sis anys i daltres en què semblava que en tenia menys. Avui, el mocador blau cel que li recollia els cabells vermellosos estirava del dial cap avall. Un jersei gruixut i uns pantalons vells de pana completaven el seu aspecte de plàcida jardinera anglesa.
LAmàlia va sortir amb la tassa i va seure, malgrat el fred, en una de les dues cadires de boga de sota la pèrgola que hi havia davant de la porta de la cuina. La seva tia la va saludar amb una espàtula a la mà, de la qual va caure un pegot de massilla. Es va ajupir per recollir-la i la va fer servir per continuar tapant els forats que la intempèrie havia obert en un mur que volia emblanquinar per omplir-lo de testos, com si fos un pati andalús. A lhivern, la tieta Claudia es dedicava a arreglar desperfectes i aplanar el camí a la primavera. El jardí era el seu territori, ella en tenia cura, ningú més.
Ocells, cruixit de fulles remogudes pel ventet i el frec rítmic de lespàtula. LAmàlia es va acabar el cafè, va deixar la tassa a terra i va tancar els ulls. Els va tornar a obrir quan un dels tres sons va desaparèixer. La tieta Claudia havia deixat de treballar. Era menuda, com la mare i la Nora, però ara caminava cap a ella pel camí central del jardí, amb la mirada fixada al davant i el pas resolt dun rinoceront disposat a envestir la càmera en un documental. LAmàlia es va aixecar de la cadira.
Vols un cafè, tieta?
No, per a mi ja és tard.
La tieta Claudia en portava alguna de cap. Es va aturar davant seu i li va fer dos petons. Però no va fer cap gest de seure al seu costat, sinó que es va quedar dreta i li va començar a explicar el que volia fer al jardí, li va preguntar en què estava treballant i li va demanar com estava la Nora. LAmàlia ho va contestar tot, amb la incomoditat de notar que no eren els temes dels quals li volia parlar, sinó lexcusa per escrutar-la.
De cop i volta, li va agafar les mans i la va mirar als ulls, en el que va pensar que era un gest afectuós, com les senyores que li tocaven el cap o li pessigaven la galta quan era petita i acompanyava la mare al mercat. «Que bufona! Què has demanat als Reis? Vols un tallet de fuet?» Li agafaven les mans, la centraven i calculaven quant havia crescut. En el seu cas, força, perquè passava un cap a la seva germana gran. LAmàlia havia estat una nena grandota.
Però la tieta Claudia no anava a dir-li que se la veia ben maca, sinó que lestava subjectant per obligar-la a mirar-la als ulls.
Tu ho saps?
El què?
La tieta li va estirar les mans com si fossin les regnes dun cavall: no perdis el temps amb evasives.
Diguem, tu ho saps, això de lElsa?
La tieta Claudia lhi notava. Alguna cosa lhavia delatada.
Sí li va sortir una veueta espantada.
Però no ho explicarem a ningú, oi que no?
Hi havia amenaça. Era la veu, era la mirada? O potser eren aquelles mans de jardinera, petites i robustes, que li oprimien les seves?
Com és possible? Els seus ulls verdosos, una mica trasbalsats, lobservaven inquisidors. Com pot ser que ho sàpigues?
A què es devia aquella incredulitat? En la seva veu hi havia un harmònic desagradable, com un retret, per raons que no entenia.
La meva mare ho sabia. La teva mare ho sap. La teva germana ha de saber-ho, com a mínim ho sospita. Però, tu?
La meva mare ho sabia. La teva mare ho sap. La teva germana ha de saber-ho, com a mínim ho sospita. Però, tu?
Què passa amb mi?
Que tu ets més Hernández que Obiols. Tu no ets com nosaltres.
No. Ella no era una daquelles dones Obiols, «una mica rares», no era com làvia Elena, ni com la Claudia, ni com sa mare, ni com la Nora.
Va bellugar les mans per alliberar-les de les de la seva tia. Estava molesta, ofesa.
Alguna cosa dec haver heretat.
Lexpressió de la tieta Claudia es va endolcir, li va deixar anar la mà esquerra i, mentre la continuava sostenint més fluix, li va començar a acaronar el dors de la dreta.
És clar que sí, però només les bones.
Amb cada carícia, la ferocitat se li anava esborrant de la cara, senfonsava com en un plàcid pantà verdós i desapareixia sota la capa de líquens que separava la tieta Claudia del món.
Me nhe danar. Al mercat, a comprar geranis. Ja veuràs que bonic que quedarà.
LAmàlia es va ficar ràpidament dins de la casa i es va refugiar al despatx.
9
Lendemà, després del pas ritual per la cuina, on hi havia la mare amb el seu cafè soluble i el diari, lAmàlia va entrar al despatx i va encendre lordinador. La Nora encara no havia escrit el seu informe de la tarda anterior, tot i que les fotos que havia fet sí que es trobaven a larxiu del núvol.
Va sonar el mòbil. El pare.
Se nhavia anat amb lAyala. Per com es comportaven tots dos, segurament estaven ficats en algun daquells assumptes tèrbols però necessaris, segons deia el pare, per a la liquiditat de lempresa. Ells no se nadonaven, però aquelles activitats fora de la legalitat els deixaven marques. La mirada del pare era esquiva i la de lAyala senfosquia. Ni lun ni laltre volien que se sabés el que estaven fent, i per això no va preguntar al seu pare des don li trucava.
Amàlia, macaba de contactar la vostra clienta per saber com ho tenim hi havia molt de soroll de fons, com si fos en una fàbrica o en una construcció i si falta gaire. Sembla que li ha agafat molta pressa, perquè no es voldria fondre la pensió en els nostres honoraris.
Això ha dit?
Això mateix.
Suposava que a la dona lesperonava la humiliació descoltar diàriament les mentides del marit quan tornava a casa, dhaver dacceptar mostres dafecte, potser fins i tot autèntiques, tal vegada gestos fossilitzats, i aguantar sense esclatar encara malgrat la seva ràbia. Com una mina que sestigués esperant a tenir els dos peus al damunt per fer més mal. La seva clienta ja havia passat per la fase abrusadora de les sospites i els dubtes, i per la del dolor punyent de la certesa, i ara es preparava per tornar el cop. El que no sabia era que, fins i tot després de donar-lo, sense que importés amb quanta brutalitat ho fes, a ella li quedarien macadures i cicatrius igualment. LAmàlia ho sabia prou bé.
Gairebé ho tenim.
El soroll dun camió o dalguna màquina pesant va obligar el seu pare a fer una pausa.
A veure si és veritat. ¿La Nora no ha vist res que se li pugui donar a la clienta perquè vegi que falta poc?
No. I va afegir una mica picada: I jo tampoc.
Un altre camió li va impedir saber si el seu pare havia percebut la seva molèstia.
Bé, doncs a veure si aviat hi ha més sort.
Després de penjar, es va quedar un moment amb la mirada perduda en una de les fotos que la seva germana havia fet feia dos dies. Lobjecte, lAleix Vidal, al carrer recollint alguna cosa que li allargava la seva amant, la Gemma Tàpies. Ella inclinava lleugerament el genoll, com fent una ofrena; ell semblava empipat.
LAmàlia també ho estava pel comentari del seu pare, encara que volia ser generosa i concedir lèxit a la seva germana.
Passes. La Nora va picar a la porta i va entrar. Amb la negror del passadís al darrere, se la veia fràgil. Continuava tan prima com quan lhavia trobada, lúnic que havia canviat era el cabell: el portava més llarg, recollit en una mena de monyo amb un passador amb motius gaudinians que es devia haver comprat en alguna botiga de turistes o en algun basar xinès. No coneixia ningú que parés menys atenció als objectes que feia servir. Si un llapis escrivia bé, tant li era que fos de publicitat duna agència de viatges o duna marca de beguda; mentre que hi havia col·legues que portaven blocs que imitaven els dels policies dels clàssics del gènere negre, ella prenia notes al primer quadern en blanc que trobava en algun calaix, no li interessaven les marques, no retia culte a cap objecte. Va recordar una baralla tremenda amb la mare, quan la Nora anava a linstitut, perquè la va enxampar berenant a la cuina amb una primera edició en català de Bearn, de Llorenç Villalonga, en una mà i un entrepà de pernil a laltra.
Què passa? Només és un llibre va replicar la Nora, atònita davant del crit dhorror de la seva mare, que revisava les pàgines amb ànsia per comprovar que no hi hagués deixat cap empremta de greix.
La mare va sortir de la cuina amb el llibre als palmells de les mans, com demanant perdó a algun déu bibliòfil per lheretgia de la seva filla. La Nora la va seguir:
No em pots deixar així, a mitja novel·la.
La mare li va donar diners perquè anés a una llibreria a comprar-ne un altre exemplar.
Però llavors en tindrem dos.
Doncs en tindrem dos! Té. I li va donar més diners. Posats a fer, compran un altre per a en Marc.
Però aleshores també haurem de comprar-lin un a lAmàlia.
Era una altra escaramussa entre elles dues. Que aquella vegada va acabar bé, perquè la mare li va permetre continuar llegint el llibre, però només a lestudi. I la Nora li va tornar els diners.
La seva germana portava un simple quadern escolar, de fulls quadriculats, amb la paraula BLOC escrita amb grans lletres blanques, no quedava clar si per falta de confiança en el producte o en els usuaris.
Com et va anar ahir? la va saludar des del darrere de la taula del despatx.
Gairebé el tenia. Anava a passar les notes abans que arribessis, però mhe quedat adormida.
Quin tros danalògica que arribes a ser! Si vols, me les dictes i així anem més de pressa.
La Nora va fer un pas endavant i va ensopegar amb la vora de la catifa. I se la va quedar mirant, preguntant-se si havia estat sempre allà. LAmàlia voldria haver dit a la Nora que a ella també li havia passat una cosa similar, que quan va haver de tornar a la casa durant una temporada, ja no se la va sentir seva, que els fills retornats no recuperen el seu lloc del tot, però no trobava les paraules.
I, malgrat tot, tots tres continuaven dient «casa» a la casa dels pares. Casa, sense possessius, sense atributs; ni tan sols li feia falta cap article. On ella vivia es deia «casa meva», o «el pis de lAyala» quan es preguntava quant més duraria la seva relació. Però aquella era «casa», no hi havia cap ambigüitat en preguntes com ara: «Dinaràs a casa?», «Vas cap a casa?», «Tens les claus de casa?».
La Nora li va deixar el bloc a la taula.
Llavors saludo la mama i preparo uns cafès. No trigo.
Va sortir del despatx.
«Això, no triguis», va pensar mentre copiava les fotos a la carpeta del cas. I, tanmateix, ja estava trigant; trigant a tornar a ser ella. No sabia especificar què era, però a la seva germana li faltava alguna cosa.