La frase savenia amb el seu laconisme, però no volia dir res. Tampoc no feia la impressió dinteressar-se per allò, el vell. De moment, quan van detenir en Maristany, sí que semblà afectat, però després, a poc a poc, anà replegant-se de nou darrere la seva indiferència habitual.
Lheu pogut veure, darrerament?
Sí, ahir.
No, no semblava que tingués ganes de parlar-ne, i per això lAlbert va callar. Es girà cap a les taules i va veure que nhi havia dues de buides, com ja havia observat en entrar, va agafar el vas i el sifó i, contra el seu costum, va instal·lar-se a la més propera a les habitacions interiors.
Encara no havia pogut treure laigua clara sobre lafer den Maristany. El vell es mostrava vagarós, evasiu, com si li requés de dir res de concret. O potser ni ell no sabia ben bé de què sacusava el seu nebot. Les coses anaven així, qualsevol podia ser detingut sense explicacions. Tanmateix, però, ara ja feia dies que el xicot havia ingressat a la Model.
Recordà que, en assabentar-se de la detenció, havia mirat amb particular interès els diaris, sense saber trobar-hi cap nota que shi referís. Havia de ser quelcom de caràcter polític, això sí; nestava absolutament segur. Però, de què es tractava: dactivitats passades o dactivitats presents? Quina mena dactivitats, daltra banda? Mai no shavia mirat en Maristany com un home dacció. Això no privava que, en aparença, ja sesperés la detenció. Ell no podia oblidar el seu estrany capteniment de la darrera nit que el va veure. Tan nerviós...
Sospirà, va beure un glop de vermut, cercà la pipa i va entatxonar-la; lencengué. El vermut i el tabac lligaven estupendament.
La parella, a laltra taula, parlava en veu baixa i seguida, tots dos inclinats lun cap a laltre, com per fer la conversa més íntima. Potser encara es trobaven en plena lluna de mel. O potser no eren casats.
El vell va plegar el diari, saixecà de darrere el taulell i, a passos breus, es dirigí al menjador. Però va haver de retrocedir, perquè entrava algú altre. Els mecànics ho van aprofitar per pagar i aleshores, com si saludessin tothom, van dir en veu ben alta:
Bona nit!
Després el local es va quedar silenciós; la veu de la parella no se sentia i els altres no tenien ningú amb qui parlar. Larribat de nou era un xicot jove, daspecte tímid, i havia entrat sol. Potser això era el que més li plaïa: aquesta quietud, aquest silenci general que planava sobre aquell indret. Mai no li havien fet gràcia les coses sorolloses. A París hi havia un bar, prop don va viure, que sassemblava força a lestabliment del vell Cedó. Shi passava hores senceres, moltes més que en aquest local dací, car a la ciutat del Sena no tenia família que labsorbís.
En pensar-hi, li va semblar que retrobava el seu estat desperit daleshores. Daleshores i de després, atès que des de lacabament de la guerra duia damunt seu una mena denyorança difícil de definir. De primer havia pensat que tot allò tenia una relació directa, normal, amb lexili. Es trobava en terra desconeguda, entre desconeguts, lluny de les persones acostumades i dels paisatges que estimava. Però després, en tornar, lenyorança va persistir malgrat la presència dels fills, de la muller, del pare. El vell lhavia fet entendrir, tan acabat com sel veia. Però continuava poderosament arrapat a lexistència, poc disposat a cedir a la mort tot i el tremolí de les mans i de la parla indecisa, titubejant. Quants canvis no hi pot haver, en onze anys! Havia sentit una pena immensa davant aquella vellesa sense pal·liatius. Era com si la pròpia senectut li vingués a lencontre, perquè la sorprenia en un rostre familiar, tan semblant al seu...
Brandà el cap i va dir-se: No... no havia sortit de casa per capficar-se en aquestes coses, per entristir-se i retornar a la llar de mal humor. Ben a linrevés, tenia la intenció de recobrar una equanimitat que estava a punt de perdre, abocat com es veia a una feina que li desagradava. Assaborir el vermut, delectar-se amb el tabac que cremava al forn de la pipa, heus ací el que li calia. I no pensar en res.
La parella es va aixecar i, com que el vell se nhavia anat definitivament cap dins després de servir el nouvingut, lhome va haver de cridar-lo. De segur, però, que ja shavia entaulat, perquè va sortir lEugènia.
Van saludar-se amb un somrís, sense paraules, i ella anà a recollir els diners que els altres li allargaven. Marit i muller van inclinar-se cap a ella:
Bona nit.
Bona nit.
Es dirigiren a la porta, van desaparèixer cap a la carretera i lEugènia es posà darrere el taulell. En tornà a sortir, però aleshores, en lloc dencaminar-se a lestada interior, va canviar lorientació dels seus passos i satansà a la taula. Ell sen va sorprendre una mica i mormolà:
Hola, Eugènia...
Ella va replicar amb un altre somrís, però llunyà, greu i tot, i va quedar-se a tocar de la cadira. LAlbert va comprendre que volia dir-li quelcom i que no sabia per on començar. Una sobtada intuïció li feu endevinar que es tractava den Maristany. Per això va preguntar:
No lhas anat a veure...?
No va dir cap nom, perquè no sabia com calia anomenar-lo davant la noia. Es trobava amb la mateixa dificultat que amb el vell, però ara per uns motius ben diferents. Per a ell era simplement en Maristany, un xicot de la seva edat, lleugerament més jove, un company dexili, un dels seus. Però, què era per a la noia? Feia dies que li havia semblat entendre que podia ser alguna cosa més que el nebot de lamo. Havia sorprès detalls... Només calia veure els ulls amb què ella, darrerament, el mirava. Per força devien haver dormit junts, aquell parell. El fet ladmirava una mica, potser perquè ella anava sempre tan bruta; daltra banda, però, no deixava de reconèixer que per a determinats homes devia ser una xicota engrescadora. Tenia una carn fresca i abundosa i se la veia deseixida, fàcil i tot...
Ella va contestar la seva pregunta en veu baixa.
Sí...
Amb el cap indicà cap a dintre, on hi havia el vell.
No digui res... Ell no ho sap.
LAlbert ho va trobar una mica estrany. Per què aquests misteris? És clar que no era normal que la criada anés a veure el nebot del seu amo... Aleshores se li acudí que ben mirat la seva pregunta fou una ximpleria, perquè shavia exposat a ficar els peus a la galleda. Però el seu instint havia encertat just: entre aquell parell hi havia quelcom. A lesquena de loncle, probablement.
I com està?
No ho sé. No mhan deixat entrar.
Ah!
No era pas sorprenent, sinó tot el contrari. La noia, sempre parlant en veu baixa, va afegir:
Però ell sí que lha vist.
Es referia a loncle, és clar.
No saps de què lacusen?
La xicota va assentir amb el gest, clavà llambregada cap a linterior de la casa i va fer precipitadament:
Ja torno...
Vol alguna cosa, va dir-se lAlbert mentre la seguia amb els ulls. Tot seguit va pensar que tenia el cul com una euga, rodó, poderós. Però no era de la mena de culs que a ell li agradaven. Sempre havia preferit coses més fines. També la Cecília havia acabat per desenvolupar un darrere com aquell, però no tan arrodonit. Era pesada, ella, mentre que lEugènia... Es va arronsar despatlles, displicent, gairebé molest amb ell mateix; a vegades no li agradava darribar al fons dels seus pensaments. Per què som tan porcs?, va preguntar-se, i reflexionà que seria interessant de calcular quantes hores diàries dediquem a pensaments i imaginacions de caràcter eròtic.
Però la noia havia volgut dir-li alguna cosa i acabaria per fer-ho. Alguna cosa que loncle ignorava, o encara més bé, alguna cosa que loncle no havia de saber que era comunicada a un estrany. Un secret avergonyidor, doncs...
LEugènia va tornar ràpidament. De fet, només havia anat a donar un cop dull a loncle, per comprovar si continuava instal·lat a taula.
El xicot que bevia solitari al taulell deixà el got al seu davant i preguntà:
Voleu cobrar?
Ella va canviar de trajectòria i digué:
Tres cinquanta.
El client devia donar-li una propina, cosa que no feia tothom, perquè la noia afegí:
Gràcies.
I aleshores es van quedar sols al local. LEugènia va tornar a mirar cap a linterior i tot seguit, caminant amb gran lleugeresa, sapropà definitivament a la taula.
Devia recordar molt bé les darreres paraules pronunciades, perquè començà per contestar la seva darrera pregunta:
Diuen que era patruller.
Com, patruller?
No era que no sabés de què es tractava, ni que fingís ignorància, sinó que aquells mots lhavien agafat de sorpresa. Ella, però, shi va enganyar i feu:
Sí... Dun grup.
Sí, sí! Però, ell?
Li venia molt de nou. Mai no sho hauria imaginat. Això vol dir com podem desconèixer la gent, reflexionà. Blanament, va preguntar-li:
I per això lhan detingut?
Ella va fer que sí, sense paraules.
Al cap de tants anys... I com ho han sabut?
No ho sé. Però lacusen daixò. Loncle ni en vol sentir parlar.
Bé...
No comprenia el perquè daquella confidència. Ell era un estrany, no tenia res a veure amb la família, era un client que acudia de tant en tant al bar a fer la cervesa o el vermut i a fumar-se una pipa. Per què li ho deia, ella?
No el tornarà a veure ni pensa fer res per ell.
Tho ha dit?
No, però jo ho sé. El conec i...
La veu del vell es deixà sentir des de linterior.
Eugènia!
La noia gairebé va saltar, com si lhaguessin sorpresa fent una cosa indeguda. Es va tombar i se nanà sense afegir una sola paraula més.
Ell va quedar-se pensarós. Com podia haver estat un patruller, aquell? La cosa li desplaïa. Mai no havia experimentat cap mena de simpatia per tots aquells individus que, mentre els altres es jugaven la pell al front, shavien emboscat darrere una activitat al capdavall delictiva.
Ells i daltres com ells havien contribuït que tot sacabés en desfeta. Amb llurs gestes havien sabotejat la lluita contra el feixisme. I no shavia estat de dir-ho cada cop que li vingué a tomb. Fins i tot a aquell ximple de Falset, que en feia un motiu dorgull. Va declarar-li clar i net:
Saps què faria, jo? Us afusellaria a tots!
Compte amb les paraules!
Però ell no havia tingut por, tot i que es tractava dun individu brutal, laspecte del qual indicava sobradament que no patia de cap inhibició per culpa dels escrúpols. Va repetir:
Us afusellaria a tots! Ningú no té dret de fer justícia per la seva mà.
Després va semblar-li que sho podia haver estalviat, ja que, a més de ser un tòpic, sonava duna manera ridícula. És clar que ell aleshores era molt jove i a vegades parlava més del que calia.
Laltre sel va mirar de reüll i li preguntà:
Què eres, tu, abans?
Mestre. I continuo sent-ho, perquè no et deus pas creure que la guerra ha de durar sempre!
Ja es veu...
Va escopir i repetí:
Ja es veu que ets un daquests intel·lectuals caps de cony que no han servit mai per res de bo. Si haguessis hagut de treballar com jo...
Ell se li va plantar a riure i li girà lesquena. Però laltre se sentí ofès i va agafar-lo pel braç.
Ei, tu! Que quan jo parlo vull que se mescolti!
Es va alliberar amb una sacsejada.
Doncs jo mai no he volgut escoltar ximpleries.
I qui les diu, les ximpleries?
Linsult, però, semblava haver-lo tranquil·litzat.
En el fons, saps què ets, tu? Doncs un feixista. Com tots els qui sabeu massa de llegir.
Largument era tan inesperat que ell esclafí de nou la rialla. Va explicar:
Bé, a tu potser no tafusellaria, però a un manicomi sí que thi tancaria. Que et penses que cal haver treballat al fons duna mina per...
Es va interrompre, perquè el que estava a punt de dir resultava massa grandiloqüent. Combatre per la llibertat. Això havia volgut dir. Però ni la manera de dir-ho ni el moment no eren ben escollits. Daltra banda, què sabia aquell pobre noi de la llibertat? Llibertat de robar, de matar, de tirar-se la primera dona que li fes el pes... Ben mirat era natural, ningú no li havia ensenyat a respectar els altres perquè mai no lhavien respectat a ell. Després ho va comprendre, però el disgust persistia.
I ara resultava que en Maristany també era un daquests! Costava més dentendre. És clar que a les patrulles devia haver-hi hagut de tot, però, no indicava ja un defecte de la personalitat el fet dhaver-ne format part? Era com fer-se policia. Comprenia que alguns podien sentir-se atrets per la professió quan, de joves, els enlluernava el miratge de laventura. Però i després, un cop dins? No era una professió dhomes normals. I tampoc no ho havia estat la del patruller. Algun dia seria interessant dexaminar en detall un aspecte de lhome que... Però eren tantes, les coses que hauria calgut examinar!
Larribada de lEugènia va interrompre el curs dels seus pensaments, i va mirar-la mentre ella deia:
Shavia acabat la sopa, i mai no té espera...
Volia indicar que, un moment, havia temut que el vell es malfiava de la seva conversa amb lAlbert, i ell assentí abans de fer:
Em deies que no té la intenció dajudar-lo...
No. No li perdona que fos patruller.
Va esperar. Ara vindria allò altre que li havia de demanar. Ella es va fregar un llavi contra laltre i, seguidament, sense vacil·lacions, sexplicà:
Jo havia pensat que potser vostè podria fer alguna cosa...
Bé, en el fons, ja era això el que shavia imaginat; és a dir, el que havia temut. Sense entusiasme, inquirí:
Jo?
Sí. Com que eren amics...
Li semblà que exagerava. No eren amics. Shavien conegut al bar i havien simpatitzat per allò que hi havia de comú en llur destí. Tots dos coneixien el pa de lexili, havien sofert i havien tornat a la pàtria per trobar-se en una situació enutjosa, de persona desconcertada i sobrera. No, no eren amics. Però això no volia dir res. Daltres vegades havia fet coses per persones que encara li eren més alienes que en Maristany.
Però, com?
Deu tenir coneguts... gent important. Un home com vostè...
Un home com ell. El revés de la medalla. Volia dir el revés del que pensava aquell individu de Falset. Un intel·lectual. Per uns, no res; per daltres, tot. O bé no res o tot segons les circumstàncies, les necessitats... Per què hi ha tanta gent que simagina que si feu una feina més o menys neta i aneu sempre amb coll i corbata heu de conèixer obligatòriament gent important?
Va mirar la noia.
No toblidis que també jo he passat una colla danys a lexili, i que no són precisament els nostres els que manen...
Ja ho sé.
I va rebutjar largument amb un gest del cap. És clar, per a ella això dels «nostres» no acabava de tenir sentit. Hi havia els seus, els homes que devia haver conegut i que lhavien satisfeta, i en Maristany formava probablement part de la colla. Però els nostres... Devia imaginar-se que, en el fons, els de dalt sempre són els mateixos. Però ni que fos així; ell no era un dels de dalt ni havia tingut mai relació amb la gent que ocupava llocs de prestigi. Un mestre com tants, un pobre mestre que ara els alumnes tractaven de professor perquè havia posat anys i ja no podia ensenyar a les escoles oficials; havia dacontentar-se amb unes lliçons didiomes, i encara gràcies que ningú no hi tingués res a dir.