Ja ho sé.
I va rebutjar largument amb un gest del cap. És clar, per a ella això dels «nostres» no acabava de tenir sentit. Hi havia els seus, els homes que devia haver conegut i que lhavien satisfeta, i en Maristany formava probablement part de la colla. Però els nostres... Devia imaginar-se que, en el fons, els de dalt sempre són els mateixos. Però ni que fos així; ell no era un dels de dalt ni havia tingut mai relació amb la gent que ocupava llocs de prestigi. Un mestre com tants, un pobre mestre que ara els alumnes tractaven de professor perquè havia posat anys i ja no podia ensenyar a les escoles oficials; havia dacontentar-se amb unes lliçons didiomes, i encara gràcies que ningú no hi tingués res a dir.
LEugènia feia:
... però hi deu haver algú o altre...
No és que no el vulgui ajudar... Magradaria fer-ho.
Es va concedir una pausa. Sí, no deia cap mentida. Si pogués ajudaria en Maristany, tot i la poca simpatia que li mereixien les seves ocupacions anteriors. Al capdavall el coneixia i, duna manera o altra, era un dels seus. Un dels qui shavien captingut equivocadament, al seu veure, però un dels seus. Algú que, fos com fos, estava contra lordre actual, contra tot allò que pesava i ofegava i oprimia...
Estic segura que si vol...
Ell va brandar el cap.
Testranyaria de saber com soc de solitari...
Va callar. Per què ho deia? Què nhavia de fer, ella? No era pas allò el que havia tingut la intenció de dir. I tampoc no era un home tan solitari com pretenia. Hi havia la dona, els fills, i també la Neus... Va tancar els ulls.
Vull dir que des que he tornat no mhe relacionat pràcticament amb ningú. No veig, doncs...
Va callar de nou. Ella va humitejar-se els llavis i, al cap dun moment, digué:
No es pensi, tampoc, que no el sabria recompensar...
Va fitar-la. Què volia dir? Se li oferia? Va contemplar el seu cos generós que safeixugava ràpidament malgrat la jovenesa evident, i no va emocionar-lo. Daltra banda, mai no havia entrat en cap tracte daquella mena, i no seria pas ara que començaria. Explicà:
No és qüestió de recompensar. Érem amics... o, en fi, ens començàvem a conèixer. No és això, doncs. És que...
Aleshores se li va acudir. Havia estat estúpid, també. Com era possible que no shagués recordat del seu germà? És clar que era inútil. El coneixia prou bé, i sabia que no faria res. Res de res, per un patruller. Ni per ningú que hagués lluitat al costat de la República una mica seriosament.
Va tornar a fitar la noia i va preguntar-li quelcom que, en aparença, sallunyava molt dels seus pensaments:
Tant tinteressa, en Maristany?
Ella va desviar lesguard.
És un bon xicot i em fa pena. Sobretot quan veig que el seu oncle...
I no hi ha res més? Però no, no contestis, no nhe de fer res. Perdona...
La noia no va replicar, i ell prosseguí:
Hi ha una persona que ens podria donar un consell.
LEugènia tornà a humitejar-se els llavis.
Si convé que la vagi a veure...
No, no en trauries res.
Vacil·là, però a la fi es decidí a confiar-li part de la veritat.
No faria un pas per salvar un patruller.
Aleshores...
Deixa-mho a mi. Potser trobaré la manera de manejar-lo...
Seria difícil, i per endavant ja lamentava les il·lusions que, vulguis o no, despertava en la noia. Per això, honestament, va afegir:
No hi confiïs gaire, eh? Només puc dir-te que faré tots els possibles. Però si ell va cometre algun delicte de sang...
No ho sé.
Potser no, però el seu to indicava que en tenia el convenciment. LAlbert afegí:
Si va ser un patruller, gairebé per força... Ho veig molt difícil.
Es va permetre una altra pausa i alçà de nou els ulls cap a la seva cara.
Ja comprens que no et puc prometre res...
Ella va assentir.
Faci el que pugui.
Això sí.
I tan aviat com pugui.
Demà mateix.
La noia va mirar cap a linterior de la casa.
Més valdrà que vingui més tard. Vull dir si mha de dir alguna cosa... Quan ell sigui a dormir.
I aleshores es va separar llestament de la taula, perquè el vell sortia del menjador. Se la va quedar mirant, recelós, mentre ella se nanava cap a darrere el taulell. En va tornar a sortir amb una cervesa que deixà davant lAlbert. Ell no lhavia demanada, però no es va sorprendre de res. La noia intentava justificar la seva presència prop dell. També devia voler fer-li un petit obsequi a compte del favor que li demanava, perquè quan digué: Més val que et pagui ara..., ella contestà: Són tres pessetes. Era el preu del vermut. Va pagar-li i mormolà: Gràcies.
Ella va somriure i sen tornà cap al taulell a deixar els diners. LAlbert va seguir-la amb lesguard, com el vell. Era un murri, en Cedó. Havia olorat quelcom, però possiblement es pensava que era assumpte de cul.
Ben mirat mhe posat en un veritable compromís, va reflexionar. Si el meu germà volia... Era agent judicial al Palau de Justícia. Coneixia tothom, estava en bones relacions amb tothom. Però era un individu dur de pelar. Semblava estrany que fos el seu germà.
Lhavia acollit amb fredor.
De manera que thas convençut que perdies el temps?
Què vols dir?
Conspirant per fora.
No he conspirat.
No hi posaria les mans al foc. Però si també havies dacabar per tornar, no sé per què carall vas tocar el dos... Ganes de crear problemes.
Era un home segur dell mateix. Es creia algú. A ell, sempre lhavia tractat com una criatura. I no solament perquè li duia set anys. Si de petits tenien importància, ara ja no significaven res.
Suposo que et deus haver adonat que aquelles cabòries no menaven enlloc...
Per a ell, com per al sogre i daltres que eren de la mateixa pasta, només es tractava de cabòries. Didees, només en podien tenir ells. Els de laltra banda eren gent de cabòries, és a dir, persones que no tocaven de peus a terra, exaltats que ni sabien què volien. Ells sí, ells ho sabien. Però no ho deien, o deien una altra cosa, per disfressar-se. Mai no confessarien que es tractava daconseguir o de conservar un guany, un avantatge personal. Ho sabia bé, això; ho sabien tots els desgraciats com ell que ja tenien quaranta anys i no havien aconseguit res. Res que no fos veures tractats de gent de cabòries. Tots havien fet la mateixa experiència, tots havien sentit repetidament la veu de la raó que deia:
Ja us haureu adonat que amb les vostres cabòries perdíeu el temps...
Sí, el van perdre. Però no eren cabòries. El van perdre precisament perquè eren ideals i lluitaven per ells desinteressadament. És a dir, alguns. Perquè també entre ells hi havia els eterns pescadors de mar grossa...
Un dia nhavia parlat amb el mateix Maristany. Però ell mai no havia dit que formà part de les patrulles. Era estrany, en aquest cas, que hagués tornat. És clar que se li moria la mare, però cada dia es morien mares lluny dels fills. En el fons, lenyorança... Qui no tornaria, per poc que pogués? A París, la Bèlia li deia: No tornaràs a riure fins que siguis de nou a casa teva...
Però ara era a casa seva i no havia tornat a riure. Ni era feliç. Mai no ho havia estat, llevat daquells mesos de guerra, en perill, quan cada dia es jugava la vida tan despreocupadament... Va submergir-lo una onada de recança. La vida mai no havia estat tan pletòrica com aleshores. La guerra... Però no hi volia pensar, perquè hauria acabat plorant.
Va veure que el rellotge assenyalava ja tres quarts de deu. Era molt tard, la Cecília ja devia haver posat el sopar a taula. Tots el devien esperar. Ella, en Jordi i la Rosa. Hauria dhaver estat content. Tenir algú que us espera... Però algú, algú... I en un indret no del tot llunyà, no sabia ben bé on, només que era cap a la plaça de Lesseps, la Neus amb els seus disset anys...
No pot ser, es va dir miserablement, però tot abrandat per una estranya esperança que sobrenedava a la seva sobtada desesperació.
Es va acabar la cervesa amb un glop, com per ofegar aquell sentiment, i saixecà. Gairebé sorrut, va dir:
Bona nit.
I el vell li va correspondre amb la seva eterna inclinació de cap.
La benvinguda va ser si fa no fa com se lhavia imaginada. Només oberta la porta del pis, la Cecília exclamà:
Em pensava que no volies sopar, avui!
No eren les paraules, sinó tot allò altre que, duna manera per a ell incomprensible, aconseguia de posar-hi darrere. Va fer lequivocació de contestar:
No és pas tan tard.
Prop de les deu. Si et sembla que això no és tard!...
El sopar, naturalment, ja estava a punt. En Jordi i la Rosa es van apressar a seure a taula i ell els va seguir al menjador després de rentar-se les mans. La dona tornà a rondinar.
No sé pas com es pot ser tan desordenat!
Un altre dia no hauria dit res, però avui estava decididament dun humor poc abellible.
Si de sortir a fer una volta en dius ser desordenat! He entrat un moment al bar del vell Cedó i, amb això del nebot detingut...
En Jordi preguntà:
Què va fer?
Ell sarronsà despatlles, com per treure importància a la cosa.
Ara resulta que era patruller.
La dona repetí:
Patruller?
Així ho diuen. És a dir, daixò lacusen, pel que sembla.
I tho han dit ells?
Sí, lEugènia.
La muller comentà automàticament:
Aquella perduda...
Sense saber ben bé per què, lAlbert se sentí molestat.
Perduda? Per què, perduda?
La Cecília va fer una ganyota expressiva.
Només cal veure-la! Estic segura...
Però no va completar la frase, perquè els fills eren davant. Ell, de tota manera, ja sabia què volia dir; no era la primera vegada que li feia avinent la seva opinió. Lhavia entrellucada un parell de cops, però nhavia tingut prou per fer-se un criteri.
Interiorment, gairebé va somriure. La Cecília era daquesta mena de persones que qualifiquen immediatament els altres a base de qualsevol detall que en definitiva pot ser enganyador. Feia poc que li havia dit:
No magrada que hi vagis. Es veu duna hora lluny que aquella noia és una descarada. Els deu buscar tots...
Ara, però, el seu interès anava per un altre costat.
Què tha dit, doncs?
Només això, que lacusaven dhaver estat de les patrulles. I el pitjor és que sembla que loncle no vol fer res. Per això mha demanat...
Havia dit massa coses. Ningú no li ho preguntava, allò. Va callar i enfonsà el nas cap al plat. Ella, però, ja linterrogava:
Què tha demanat?
Si coneixia algú, si tenia alguna influència...
La dona es va posar a riure.
A bon indret ha anat a parar!
Què vols dir?
Que no et trobes pas en situació de comprometret.
No és cap compromís.
Ella va suspendre el moviment del cobert.
Vols dir, doncs, que els has promès que te nocuparies?
No he promès res. Però no em costa gens de parlar amb el meu germà i...
Sempre seràs el mateix! Quines ganes de buscar-te complicacions.
No, cap.
La Cecília el va mirar, una mica desdenyosa, i continuà menjant. En Jordi va aprofitar la pausa per interessar-se.
Què feien, els patrullers? És veritat que mataven la gent?
Bé...
Era difícil dexplicar, tanmateix. La Cecília, però, ho considerava més fàcil.
Sí. Mataven els rics i els qui no pensaven com ells.
Va protestar blanament.
No siguem tan durs. Nhi havia de tots.
Això, defensals, ara! Com si no thagués sentit condemnar-los cinquanta vegades!
En termes generals.
La Rosa va preguntar:
I què els fan, quan els agafen?
No ho sé. Alguns els tanquen per tota la vida; daltres deuen condemnar-los a mort...
Encara que hagin fet tots el mateix?
Com vols dir, el mateix?
Vull dir que si tots mataven gent...
La Cecília va fer:
Menja i calla.
Però jo només volia saber...
Ja ho sabràs un altre dia; ara menja i calla.
La nena va obeir a repel, cosa que lAlbert comprenia molt bé. No és justa amb ella, va pensar. El noi no tenia dret a fer-se un set, la Rosa no podia fer preguntes... Si precisament aquella era ledat dinterrogar i de fer-se sets a les calces! A través de la taula, va adreçar una mirada a la noia i li va somriure, com per indicar-li que ell estava a la seva banda. Però després se li va acudir que no ho havia dhaver fet. No era convenient que els fills veiessin que entre els pares no existia una veritable harmonia. És clar que era difícil denganyar-los, ells es fixaven en tot i treien les conclusions oportunes. No són tan innocents com ens pensem, va dir-se.
Si més no, ell no ho havia estat. Totes aquelles cares llargues, totes aquelles veus irades que salçaven a laltra banda de paret, els plors de la mare i les impaciències del pare... Tot ho havia anat interpretant a poc a poc i, a desgrat dels seus dotze anys escassos, no va tardar a endevinar la veritat: el pare tenia una altra dona. No sabia com era possible, allò, però... Ja que no penses en mi, pensa en els teus fills... La veu gemegosa de la mare que el reconvenia a altes hores de la matinada, mentre ell estava despert i escoltava a través del fràgil envà que no dissimulava res. I lhome, nerviós: No ho resistiré, et dic que no ho resistiré! Quina culpa hi tinc, si et sobra imaginació? Però algú lhavia vist amb aquella, qui fos, en un local cèntric, i feien bracet. Mai no va saber quines explicacions donava el pare, com es disculpava, perquè quan arribaven als fets concrets i precisos canviava de tàctica. El més lamentable de tot era que la mare, sense deixar-se convèncer, acceptava els seus homenatges, com va comprendre una mica més tard. Aleshores només comprenia que hi havia quelcom de terrible que allunyava el pare de la llar. Una dona... No era una dona com la mare, sinó una altra mena de criatura, una perduda, com diria la Cecília, com la mateixa mare devia haver dit més de quatre cops. Algú, una persona fascinant i pecadora que allunyava un marit de la seva muller i un pare dels seus fills. Algú...
Va inclinar una mica més el cap sobre el plat. Podria ser algú com la Neus: una criatura fràgil i dolça, bellament enamorada...
La Cecília preguntà:
Què et passa?
Amb un sobresalt, va contestar-li:
A mi? Per què?
Has sospirat duna manera estranya...
Havia sospirat duna manera estranya! Més secament que no hauria volgut, replicà:
Suposo que es pot sospirar, oi?
Ah, sí, sí!
Esguardà els fills de cua dull. Tots dos menjaven aplicats, però no es perdien ni un mot del que es deia. Ho veien tot, jutjaven... Quina explicació es devien donar? En el seu cas no es tractava duna dona. És a dir, ningú no sospitava encara que hi havia unes faldilles.