Havia sospirat duna manera estranya! Més secament que no hauria volgut, replicà:
Suposo que es pot sospirar, oi?
Ah, sí, sí!
Esguardà els fills de cua dull. Tots dos menjaven aplicats, però no es perdien ni un mot del que es deia. Ho veien tot, jutjaven... Quina explicació es devien donar? En el seu cas no es tractava duna dona. És a dir, ningú no sospitava encara que hi havia unes faldilles.
No és més que una criatura, va dir-se tendrament. I aleshores lluità per treure-se-la del cap, com feia sempre, però ara ja havia anat massa enllà i no era capaç de foragitar-la. La Neus... Qui sap si un dia no es convertiria també en una dona fatal! La Cecília li diria perduda i unes quantes coses més, i els fills el mirarien amb reprovació. I tant ells com la mare shorroritzarien si arribaven a saber que tot just tenia disset anys. Però no ho sabrien mai, perquè mai no hi hauria res entre ells. Era un amor de col·legiala, quelcom que havia passat milers de vegades i que es repetiria milers de vegades més. Focs dencenalls sense durada...
El cor se li va encongir. No duraria... El menjar se li feu amarg, sacabà dempassar el que tenia a la boca i, maquinalment, va allunyar una mica el plat del seu davant.
Què et passa? No és bo?
Sempre aquella veu atenta, aquells ulls que observaven sense repòs, aquella mentalitat que no perdonava cap detall. Va haver de fer un esforç per contestar amablement.
Sí, però me nhe posat massa.
Massa?
Sexplicava la seva sorpresa, car era un tall de peix. Apressadament, va rectificar:
Vull dir que era massa gros.
Ella va moure el cap, observant-lo amb atenció. La noia la va distreure en dir:
No sé per què en fas, de peix, a lestiu...
La Cecília se li va tombar.
A lestiu? I què hi té a veure, lestiu?
Fa tanta calor...
Bé! A veure si encara voldràs ensenyar-me a portar la casa!
És que jo trobo que no és tan bo...
Tan bo com què?
Vull dir tan bo com a lhivern.
No? Doncs apa, deixa-tel, també! I tu!
Sadreçava al noi:
Deixa-tel, si no tagrada!
Però si no és això, mare...
A ell li va saber greu haver desencadenat aquella discussió per una cosa que no tenia res a veure amb el peix. Va fer:
Ningú no ha dit que fos dolent, dona. Però hi ha coses que de vegades, segons com, no venen tant de gust...
Ella era tossuda.
No sé per què. És el mateix peix de sempre.
En Jordi va voler fer el graciós.
El mateix de sempre no, perquè ja seria passat.
La mare senfadà.
Això, això, és passat! Ja hi anireu vosaltres, a la plaça, un altre dia!
La cosa era irraonada, perquè a la plaça tampoc no hi anava ella, sinó la Torretes, que els feia de mitja criada, des del matí fins després de dinar.
No tho prenguis així. No veus que és una broma?
Una broma! Bones ganes de bromejar que tinc, jo!
No en tenia mai, prou que ho sabia. Tot era sempre terriblement greu, important. Mai no lhavia vista al seu lloc, a lajuntament, i faria tots els possibles per evitar-ho, però simaginava molt bé com devia acollir el públic.
Abans no ho era, així, va dir-se. És a dir, sí que ho era una mica, però aleshores tots dos eren més joves i no se li veia tant. Potser també la Neus, un dia... Però no ho sabria mai; allò no podia prosperar i el que li calia era evitar-la com més millor. No agafaria més el tramvia. És clar que hi havia les classes... No podia pas renunciar a lacadèmia per ella, ni convèncer-la que deixés dacudir-hi. Si era per ell que shavia matriculat als cursos de francès! Què hi devia haver vist, en la seva persona? Era un home de quaranta anys. En tenia vint-i-tres més que ella.
Es va sentir tot angoixat i es passà nerviosament el tovalló pels llavis. La Cecília shavia aixecat, apoderant-se dels plats de peix, i sels enduia a la cuina.
Vint-i-tres anys, va repetir-se. Era un desastre. Quan ella en tingués trenta, ell ja hauria complert els cinquanta-tres, i quan en tingués cinquanta... Ja seria un vell amb... Es refusà a pensar-hi. No servia de res pensar-hi; era una cosa sense sentit. Ella acabaria el curs i ja no es tornarien a veure. Tot seria com si mai no hagués estat. O no, no ben bé. La mel als llavis... Un dia potser lensopegaria pel carrer amb algú altre, amb un xicot de la seva edat, tots dos fent bracet i amb els ulls clavats als ulls...
La Cecília va tornar dient:
I de postres, en voleu, o també trobeu que fa massa calor per menjar-ne?
Només la Rosa va contestar.
Però mamà, per què ets així?
Ella es queixà.
Així, és clar. Soc jo qui és així...
Però després va portar les postres.
Si aquesta fos una llar com cal, va pensar ell. Si hagués estat una llar com cal, ell shi hauria sentit feliç i mai no lhauria encoratjada. Perquè vulguis o no li he donat ales, es va confessar. Potser no amb cap acte, però hi ha passivitats que no enganyen. La deixava fer, insinuar-se, guanyar terreny... I aquest era el resultat. Li calia lluitar contra ella, contra la seva imatge, contra el seu record. I a vegades, com ara, era inútil. La noia el vencia.
Sense adonar-sen, shavia pelat un préssec i ara, en ficar-sel a la boca, va descobrir que encara era una mica verd. Va estar a punt de dir-ho, a tall de comentari, però tancà els llavis a temps. Només faltaria allò, que ara trobés defectes als préssecs. Vigilà els fills, per veure què feien, desitjós dinterceptar llur esguard i dadvertir-los, però o els préssecs dells eren més madurs o també havien comprès que més valia callar. Tots dos menjaven silenciosament. Un moment, aquell silenci el feu retrocedir al menjador de casa seva, quan era infant. Entre ells mai no es parlava, a taula. No recordava pas que el pare o la mare ho haguessin prohibit, però fos com fos sempre menjaven callats, com qui compleix un ritu. Aleshores el pare era un home relativament jove, devia tenir si fa no fa la mateixa edat que ell tenia ara, però als seus ulls infantils semblava vell. Potser també lhi veien els seus fills, de vell.
Però ella només té un any més que la Rosa i no mhi considera, va dir-se. La Rosa tenia setze anys i potser també estava enamorada dalgun dels seus professors. Les noies sempre senamoren una mica dels professors. Però jo no ho era pas, el seu, es repetí.
Mai no shauria fixat en ella si la noieta no lhagués esguardat amb aquells ulls... Eren uns ulls grossos i manyacs, que somreien duna manera tendra. Per què em deu mirar amb aquesta expressió de be degollat?, es preguntava. No sabia res della, ni el nom. Només lhavia vista sortir de classe de matemàtiques. La va trobar molt agradable, això sí. No era excessivament feta, sinó tal com convenia a la seva edat, amb la cara encara vagament infantil, però el cos ben format, si bé susceptible dun desenvolupament posterior. Sota la seva brusa blanca i senzilla, camisera, les sines burxaven daquesta manera falsament innocent i prometedora que havia observat en altres adolescents. Era més aviat alta, tenia les cames llargues i les faldilles dibuixaven unes cuixes plenes i nervioses...
La Cecília començava a recollir els plats i la Rosa saixecà per ajudar-la. Dins de la cuina van bescanviar unes paraules i després la dona tornà a sortir a treure les tovalles. La Rosa fregava plats. Els fregava molts dies, ara.
LAlbert es va treure la pipa de la butxaca de la camisa, però shavia deixat la petaca a lamericana i va haver daixecar-se per anar a buscar-la. Després va pensar que no valia la pena de tornar al menjador i es va dirigir al balcó. En realitat no era un balcó, sinó leixida, però ells des de bon començament que lhavien batejat amb aquell nom.
Sempre hi havia alguna peça estesa, i ara lAlbert va haver de passar per sota dun llençol per arribar a una de les dues cadires repenjades contra el mur. Lindret quedava una mica encaixonat, però així i tot era més fresc que les habitacions interiors. Va encendre la pipa, sassegué i posà els peus sobre laltra cadira.
A París, a lestiu, en aquella hora li agradava de sortir de la seva cambra sota teulada i anar-sen fins al Sena. Es repenjava al parapet, de cara a la foscor de laigua, mentre el xopava un sentiment dolç i punyent fet de tot de coses que es barrejaven, indestriables. Algunes encara restaven dintre seu, i probablement ja no sen desfaria més. Eren com una habitud, com una segona naturalesa.
Laigua passava silenciosa, gairebé invisible, per sota dell, i damunt hi havia el cel, que gairebé no mirava mai. La ciutat, a la seva esquena i a laltra banda del riu, es reduïa al parpelleig dels llums, a les masses dombra dels edificis, a les remors de clàxons, a les veus de les persones que passaven prop dell, a les parelles lliurades a un amor públic i sense vergonya. La gola se li nuava, però en el fons no hi havia res de terrible en aquell estat dànim entre enyoradís i recançós. Era més terrible ara.
Es va aixecar i es recolzà contra la barana, mirant cap a les ombres que pujaven cel amunt, amb la muntanya. Molt més terrible, va pensar. Cada vegada era tot una mica més terrible, perquè cada cop semblava més difícil recobrar... Només es recobra allò que sha tingut, va dir-se tot duna. I jo no he tingut mai res. Va sentir-se colpit per un malestar imprecís, car ni ell mateix no sabia què havia volgut dir. No sabia què esperava, què volia, què era allò que sempre li havia mancat.
Però la nit era blana al seu entorn i amb ella duia un element de conhort. Podria tenir encara vint-i-cinc anys, va pensar, i trobar-me en plena guerra. Però no era veritat. La tensió interior no era la mateixa, aleshores. En aquell temps tot vibrava, mentre que ara... També, pensà. Però era una vibració dimpotència. Saber que res... És curiós que lexili ens hagi aburgesat, reflexionà. No és ben bé que hàgim perdut les il·lusions; obeïm simplement la llei del mínim esforç. Que ens deixin viure...
Algú es movia darrere seu i, en girar-se, va veure una massa fosca que satansava. Era la Cecília. Va aturar-se al seu costat i li preguntà:
Què fas?
Ja no hi havia brusquedat en la seva veu. No era tampoc dolça, però havia recobrat una certa calidesa cada dia més difícil de conservar.
Res, ja ho veus...
Va recolzar-se a la barana i tots dos van quedar-se contemplant la nit. De la carretera, de tant en tant, els arribava la remor dun cotxe o dun camió. Els fars trencaven la nit, que semblava esbocinar-se en mil fragments quan la llum irrompia entre les cases. Després, lobscuritat endolcida només per les escasses bombetes afilerades sota els arbres, retornava el misteri al seu lloc.
Va preguntar:
Què fa, en Jordi?
Dibuixa.
Va continuar fumant, sense preguntar res més. Els béns recobrats, va pensar vagament. Però, per què sobstinava sempre a pensar en el recobrament dalguna cosa? Recobrar el passat, recobrar el futur... que encara no existia. Però el futur, aleshores, va semblar-li que era una noieta adolescent arraulida al seu costat, repenjada a la barana, a lindret que ocupava la Cecília... Brandà el cap. No podia ser.
La veu de la seva dona preguntà:
Què et passa?
Era la segona vegada que li feia la mateixa pregunta, aquella nit.
No res.
No res, perquè el que li passava no tenia remei. No tenia remei haver complert els quaranta anys sense haver aconseguit mai res. Tu fas com els crancs, noi! Qui li ho havia dit, això? Sí, el sogre, aquell poca-solta. Sense les teves atzagaiades, ara, amb la teva intel·ligència, ja series el director dun grup. Sí, i què? Quina importància tenia ser director dun grup escolar? I per què li deia amb la seva intel·ligència, si no hi creia? Ningú no creia en ell, i amb motiu, és clar. Seguia: No entenc per quins set sous te nhavies danar. Un home casat i amb fills no té dret de comprometres daquesta manera. Oh, i encara per no res, si ho mirem bé! Naturalment, havia hagut daguantar el sermó. Els sermons. Fins i tot el pare, perdut i tot com estava, es va creure obligat a dir-hi la seva: No sé per què thi havies de barrejar, en política... Era inútil contestar-li que mai no nhavia fet, de política. Ara, haver lluitat amb la República, haver defensat una causa justa i patriòtica, era haver fet política. Pronunciar el nom de Catalunya encara era fer política. Mai no ha donat res a ningú, deia el pare... fora de quatre pispes que en viuen...
Ja havia passat més dun any, daixò, però semblava que fos ahir que li ho deien. I és que de fet continuaven dient-li-ho amb cada mirada, amb cada gest esbossat en presència seva.
No passa gens daire...
Era la Cecília que feia un comentari.
No; però shi està bé, aquí.
No era veritat. No sestava bé enlloc. Experimentaven els altres aquesta mateixa sensació de desconfort? Si havia de fiar-se dels que veia, no. En Maristany semblava content amb el seu vegetar absurd al costat de loncle; en Roure, el de lacadèmia, tan inquiet de més jove, shavia aburgesat duna manera indecent. Ara era un home prudent, benpensant, que deia sense amargor aparent: El passat, passat. Cal mostrar-se realista, dic jo. Són uns altres temps, ara.
Aleshores, és que ningú no havia obrat de bona fe, amb convenciment? I tots aquells que havien ofrenat la vida, i tots aquells altres el do dels quals no fou acceptat pels poders obscurs de la guerra? Va sentir que no li hauria fet res morir, llavors. I no era la primera vegada que sho deia. Sempre havia pensat així. Soc un pobre romàntic, reflexionà; sempre ho he estat...
La mort, però, només el va fregar una vegada. I per trista ironia, no fou encara al front, on tants mesos shavia passat, sinó durant un curt permís a Barcelona. Els Rocalla, als quals duia notícies del fill, lhavien convidat a sopar amb tanta insistència que va comprendre que, si no accedia a quedar-se, sofendrien. Va compartir doncs amb ells les magres racions daquell moment.
Ja eren a les postres, quatre ametlles que la vella devia haver estalviat duns temps millors, quan van sonar les sirenes dalarma. Ningú no es va impressionar gaire. El pare va dir:
Ja els tenim aquí.
Només la filla empal·lidí una mica. Era una noieta molt jove, de divuit o dinou anys, potser, i de temperament nerviós. Se li endevinava en la manera que tenia una mica descordada i inoportuna de riure.
Baixem a lentresol?
Si ho voleu...
El pare sabia que entre els baixos i el segon pis, el darrer de la casa, on ells vivien, no hi havia pràcticament cap diferència. Per complaure la noia, però, tots van baixar. Però a lentresol no hi havia ningú i es van veure obligats a quedar-se a lescala.
La primera explosió era llunyana, i el pare digué:
Això és cap al mar. Potser ataquen la Campsa.
Ningú no ho sabia, però. Era difícil didentificar de quina banda venia el soroll, el qual es barrejava amb el de les bateries de la DCA. I la prova que es van equivocar és que els avions eren més a prop que no es pensaven.