Parlo sense fer-li gaire cas. Estic més pendent dels punts que guanyo fent dheroïna malvada que de la conversa. Tanmateix, quan surt el tema, suspenc momentàniament la partida.
Has menjat avui? LElexa fa que no i se submergeix a Friendglobe. I ahir? Fa que sí mig alegre. Però ho vas vomitar? Ho admet avergonyida.
No puc fer una cosa a la meitat. O menjo molt o res. Li ofereixo un xiclet des de laltre costat de la pantalla. LElexa em somriu.
Jo també soc exagerada, però tu vas del feble al feblíssim. Fas cara dinternet, amb aquests ulls. Cada dia tassembles més al teu Furby la renyo mirant el robot que veig darrere seu.
No es diu Furby, es diu Fafà; tho he dit mil vegades.
Mentre no tassemblis a aquella andròmina que només són cables...
També té boca i ulls! em protesta rient mentre agafa la Kismet. Atansat a la càmera, Eco, i parla a aquesta amiga meva.
Hola, maquineta li dic amb un somriure.
Hola, personeta em respon lEco imitant la meva entonació.
La teva mascota és al·lucinant, no es pot negar. I això que em dedico a la ciència-ficció. A lEco també li sobresurten els ulls com a tu. Es nota que sou família. Un gran cap pensant i un menyspreu absolut pel cos.
LElexa em somriu però aviat torna a acotxar el cap i a textar entotsolada. Lobservo en silenci.
No aguanto quatre hores de classe sense música. Com és possible que hi hagi persones que puguin viure sense? Sovint, però, no trobo la tonalitat adequada per concentrar-me amb els llibres. La música vol dedicació exclusiva. No com a teló de fons per ajudar-me a estudiar. Els grans amors no volen anar de comparsa; ens exigeixen el màxim.
Encara em queda una mica de bondat per socórrer els que estan pitjor que jo.
Fa temps que li dones? Quantes hores has dormit?
Jo no dormo respon la robot.
I la teva ama em penso que tampoc. Malament si no contestes, Elexa.
Diguem alguna cosa divertida, a veure si em despertes. O bona.
Una cosa bona o divertida... Haver-te vist la cara quan escrivies això que has penjat sobre la música. Quina cara més cool.
Tu ho has dit: més cul.
Que no! És com haver-te vist cardar i, tot seguit, veure néixer la teva filla a velocitat supersònica.
Hauria fet una altra cara si hagués cardat de debò en lloc dhaver parit aquest monstre.
No soc una monstre protesta lEco, com si anés per ella.
No et flagel·lis tant, Elexa. És molt maco el que dius de la música.
LElexa saixeca de la taula. La perdo fins que torna al meu angle de visió quan obre la finestra.
Ei, gent del carrer! crida abocant-shi amb el zòrbing posat. Si escolteu música rara, soc jo! Em surten coses estranyes del cap i se mescapen per la finestra!
Que trempada que ets, quan vols. A veure si deixes la depre. Magradaria morir-me de riure un dia seguit. Tu no? Arronsa les espatlles. I si deixem de bombardejar la felicitat i la posem a prova? Fa un mig somriure i torna al seu ordinador.
Mingressaran en una clínica.
Per què?
Dic massa parides. I perquè, segons ells, estic perdent el cap i no el cos, com voldria. Mira què vaig interceptar fa uns dies.
LElexa tria un arxiu premut entre un maremàgnum de carpetes i una cinquantena de pestanyes que fan tanda per ser ateses. La cua de pestanyes indica que tot la cansa més que no pas una ànsia de coneixement.
«Les neurones es comuniquen a través duna pel·lícula oliosa que envolta la mielina» em llegeix. «Si el cervell no té prou greix, els senyals elèctrics no flueixen i la connexió dels impulsos nerviosos es talla. Lanorèxia nerviosa provoca insuficiències mentals. El nostre objectiu mèdic és que aquestes anomalies siguin el més transitòries i reversibles possibles». Ho deus entendre millor que jo. Els de la clínica ho han enviat als pares. Parlen damagat sobre mi, però tinc la seva correspondència hackejada. No sé per què he danar a un psiquiàtric si soc més llesta que ells. El menjar no és el problema. Com tu saps, tinc problemes més grossos, començant pel meu amor que...
Acabant amb el teu amor... Elexa, si va jugar amb tu un cop, ho tornarà a fer. Coneix els teus punts dèbils. Sigues una paia dura. Oblidal. No tornis a buscar una persona tòxica.
Faig un globus i el peto. Té un lleu ensurt i deixa de teclejar.
Per sobreviure a la pèrdua dun amant, cal enamorar-se dun de millor, Índia?
«Mha estimat» vol dir «Mhaaas timat». Busquen uns pits i un cul i troben una ànima. I els decep. La gran infidelitat és regalar la mateixa cançó a dues persones, com ha fet el teu imbècil. Com si no sabés com dimportant és per a tu, la música. Assenteix a punt densorrar-se; més val que la salvi. És divertit, el Twitter. Mira aquest. LElexa obre lenllaç que li envio i riem.
@QuèdeRap Les dones són tan complicades que quan coneixen un príncep blau no és del to de blau que volien.
Provo daixecar passions, però pesen massa. Molts prefereixen els jocs virtuals, en lloc de cardar em confessa. A mi tant me fa. Limportant és estar amb algú: compartir fotos, enllaços. La impotència masculina ni em va ni em ve.
Jo també busco un àngel. Però amb sexe. No hauries de tolerar que et deixin per un smartphone. Som més importants que ells. Quan fem un clau amb talons, nhi ha pocs que estiguin a laltura. Deixar segons qui enrere proporciona un plaer inenarrable. Busco home per a relacions esporsàdiques. Em faig la provocativa amb el xiclet, però ella no em segueix la broma i continua amb la mirada distant nuant-se els cabells.
@PetiteMariona Less love. More sex. No calls. Just texts. New boy. No ex.
Estàs segura que el xiclet no engreixa? Li faig que no. Et veig i em venen ganes de mastegar-ne un. Però a YouTube vaig veure que una noia shavia inflat per laire que havia empassat menjant xiclets. Tot engreixa, Índia. No vull viure en aquest món on tot gira al voltant de lalimentació: esmorzar, dinar, berenar, sopar, esmorzar... Ens passem el dia halant!
Entre els homes i el menjar, estàs arreglada. Primitivisme total. No et pots limitar a coses tan elementals. Si no tinguéssim aquest vidre al mig, ten donaria un. Li ensenyo el xiclet. A veure quan descobreixen la desintegració de la matèria i ens podem enviar coses per la xarxa.
I teletransportar-nos! Seria maco estar juntes al mateix lloc. No ens hem vist mai en persona. Em fa una mica de por. Potser no et caic bé.
No et preocupis. Ja em caus fatal li responc amb ironia. Però no hi ha manera de desempallegar-se de tu. Lamor és així. Saps com es diu en italià Cupido? El putto alato! El nom fa la cosa. A veure si tagrada el tuit que acabo de penjar. El faré dir a la mare de lastronauta. Aplica-tel: «Els amants shan de mantenir com a mínim a tres-cents metres. Si no, exerceixen una pressió intolerable». Així que, a lescena següent, envio la noia amb un coet a treballar a Mart. A tu també et convindria!
No sé si aguantaré, Índia. Tu ets molt forta. Amb els homes i amb tot. A la clínica, mho requisaran tot. Em moriré sense lSkymòbil i lAerytod. Quina culpa té la música del que em passa? Per què me lhan de prendre? Em deixaran sense res.
Em tens a mi. Et desenganxaràs... Ho superarem. Les connexions entre dones són de por; podem transformar el planeta!
3. INTERNAUTES «IN LOVE»
Arl: Aquest planeta no és tan gran. Aterrem al mateix lloc ni que sigui unes hores, sisplau. No en tinc prou a trobar-te lespai.
IP: No som res, no vam ser res, no serem res.
Arl: Però sempre estem a punt de ser molt. Tant de bo em despertés i no em calgués buscar-te al mòbil.
IP: Vivim en mons a part. Tu a Friendglobe, jo a Twitter. No et porto gaire a prop, però sí molt endins. Tanca els ulls. Ssss... Estic amb tu.
Arl: Funàmbuls, noctàmbuls. Cadascú a la seva. No em pots seguir, ni jo perseguir-te. Curses de motos a la corda fluixa.
IP: Un dels dos anirà a terra. No soc la teva follower. No puc ser-ho. Som vies en paral·lel que no sajunten.
Arl: A lestació es creuen les vies. Quedem en una. Vindràs?
IP: Quedar en una estació? Així, en general?
Arl: No. A la nostra. La propera lluna plena. A quina hora arriba el tren que passa només un cop a la vida?
IP: Que romàntic.
Arl: És un sí?
IP: És un no ho sé. Tinc la sensació que el nostre tren ja ha passat. Aquella vegada també mesperaves. Encadenada, la meva ànima shi precipità en va. Tot i estar presa per una passió sense límits, em vaig quedar a landana.
Arl: Men recordo; em vas deixar plantat. Lhòstia te la dones quan agafes impuls i no saltes. Estem tan intoxicats lun de laltre que, amb una gota del nostre verí, podríem naufragar. Aquest paradís incomparable és gairebé un delicte. Tinc tants mai més per desvirgar amb tu. Tots els nos que ens hem dit vull que siguin sís. Amor, què som?
IP: Un desastre excitant. Vam ser fets per començar una vegada i una altra.
Arl: No magrada escriuret a la xarxa: és tan fàcil malentendres! Sabries com soc si em coneguessis en persona. Hem de sortir dinternet. Endavant, enrere; sempre igual. No vull desitjar-te, si no puc tenir-te. Cada cop que llegeixo els teus tuits penso que van dirigits a mi, que són missatges amb doble sentit. Mestàs tornant boig. En el fons ets una robot inexistent que no mestima i que em deixa sol. Ni tan sols sé com et dius ni qui ets. Mira que dir-te IP! No podries haver triat un nom més dolç? No tornaré a il·lusionar-me amb tu. No tornaré a il·lusionar-me amb tu. Ho escriuré cent cops si convé.
IP: Uns mestimen; daltres modien. Ningú sap qui soc.
Arl: Fem lamor durant la guerra, però fem-ho en un llit... Només es viu un cop, però sintenta tantes vegades... Testimo per força, en contra meva, plorant i patint. Ergo, si puc, todiaré. Si no, malgrat meu, testimaré. Es discuteix per un no res; tenim un jo tan gran que ens arracona al nostre cau. I sacaba una bona relació.
IP: Les xarxes fan i desfan amistats. I les rebenten de pressa. Ego. Gelosia. Espiar. Dissimular. Fardar.
Arl: A lamor hi ha dues coses: paraules i cossos. Et desitjo com mai i estàs lluny com sempre. A la meva vida, hi ha persones; i, més enllà, hi ets tu. Els somnis no sempre es fan realitat mitjançant la prudència, també cal reptar el perill. Vull veuret per creuret.
4. «VIENTENE MECO AL CIEL»
No mho puc creure. LElexa em demana que lacompanyi a la clínica. Em quedo de pedra i busco una excusa. Deixar la feina, casa meva. No és lúnica que té problemes. Em repenedeixo de lSkype. Massa proximitat. Ara estic en mans duna malalta que em fa xantatge. Per què no sendú la seva mare? Sha dallunyar de la seva protecció, ho ha dit lespecialista. Doncs que se nhi vagi sola: li convé espavilar-se. Està massa dèbil; no arribaria ni al taxi. No pot passar el mono sola, també ho ha dit la doctora; sha de recolzar en algú. Té el perfil de talladora de venes. I qui no? LElexa està sonada; reclama atenció contínua per no extingir-se. No puc abandonar-ho tot per ella i aïllar-me en unes muntanyes pel seu caprici. Treballo, soc més gran, tinc altres obligacions. Quin compromís!
La decebré. Pensarà que les falses amistats són com internet: que, quan més et calen, es tallen. Donaré la raó als retros que menyspreen les xarxes perquè aquí tot és mentida, incloses les amistats. No és cert. A internet sempre estàs acompanyada; a casa teva, un lloc «real», és on estàs sola. De tota manera, no conec gaire lElexa. Es pensa que som més del que som. Mescriu un munt de cops cada dia; és una pesada. Li he donat massa confiança. Això que, a part de quatre coses sense importància, men guardo prou de dir-li res de mi. Ni a ella ni a ningú. El que soc dins i fora de la xarxa és cosa meva. Que no té amics de debò? Per què ha de recórrer a mi, una estudiant de medicina en crisi? Som unes desconegudes i els desconeguts no són amics, ni al carrer ni a la xarxa.
De matinada, mentre em distrec amb Future Evil amb jugadors en línia americans, tinc remordiments. LElexa, que tampoc no dorm, salegra quan li apareix el meu missatge botant a la pantalla preguntant-li com està. Em respon immediatament amb un altre ple demoticones. Les odio.
«Mira que maco aquest tuit, Índia», mescriu al xat. Ploing. Ja mha arribat. «Fixat en làlies: un que diu que li cal liti! Els bipolars som un munt!».
@INeedLithium A la vida real hi ha amics falsos que tabandonen per no re i a internet hi ha amics que estan lluny però que mai no tabandonen.
«Visc a dos mil quilòmetres, Elexa. Ho sento», li texto. Per escrit és més fàcil. Plorarà una mica però li passarà. Ploing: resposta.
«Però ets a prop meu i això és el que compta».
No men sé avenir! No se sent al·ludida. Macabarà donant les gràcies com si hagués acceptat! És perillós parlar en línia amb forasters. Mira què em passa per haver acceptat lamistat daquesta llunàtica. Només pel nom, lhauria dhaver refusat. No hi ha manera de treure-se-la de sobre. No para denviar-me fotos i enllaços. I ara vol que visquem juntes una temporada. El que no faig per un home, ho he de fer per una nena malcriada. Ploing. Missatge. Demà mateix desactivo els sons de les notificacions. No els suporto.
«Mhe mirat al mirall. Estic horrible! Què faig? Li truco?».
Tot i que és millor fer de consellera sentimental que no pas dur-la de la mà per un sanatori de tarades, per sort, no em veu la cara. Quin embolic, haver de reorganitzar-ho tot per un viatge que no vull fer. No magraden les incomoditats. Tinc empantanegada la carrera. Sobrevisc com puc amb una feina a distància; menys mal que no em cal sortir al carrer. Les cames em fan figa. Em costa molt caminar. Lúnic que he de fer és enviar cada dimecres un nou capítol a la tele. I estar disponible pels canvis. No puc fer vacances quan em vingui de gust, i menys, vacances forçades. Qui massegura que tindré una bona connexió en aquell racó de món? I, damunt, és un viatge per temes mèdics, que és el meu fracàs. Tanmateix, potser hi estic obligada pel codi deontològic: «Omissió de deure de socors i denegació dauxili». Esclar que men puc escapolir. Encara no soc metgessa. Potser no ho seré mai: només soc una mala estudiant. Però «lobligació persisteix malgrat que no sigui el seu pacient o shagi dabsentar fora del seu espai físic de treball i encara que no tingui la formació mèdica específica per atendre el problema urgent de salut». Ploing. Missatge. És incansable.