«Índia..., estàs on? Com que no contestes... Et passa res?», Trigo a respondre:
«Tinc molta feina. Són les quatre de la matinada». Un altre ploing. La mato. Així que li llenço amb el mateix to tallant: «Soc quasi paralítica. No puc viatjar». Millor que ho sàpiga i que em deixi en pau.
«Ho sento... No me nhavia adonat. Per la pantalla, no set nota. Sisplau, vine amb mi. Et pagaré un acompanyant. O els que calguin. Tu estàs bé del cap i jo corro; fem un bon tàndem».
«Pagaràs una pila dacompanyants per la teva acompanyant...». No té cap sentit. És grotesc.
«Sí, perquè tinguis un bon viatge. Tinvito a tot. Assistents. Classe business. La clínica és de luxe. Estaràs com una reina. Tinc molts problemes, però, de diners, cap ni un. Vientene meco al ciel, Índia... Tho demana Monteverdi. Quina òpera més maca. Te nenvio lenllaç. Hi he de ser a principis de maig. Taniria bé? Tens exàmens o feina que no puguis deixar? No sé què fer amb el meu nòvio, si deixar-lo o no. Ni amb moltes altres coses... No sé ni si tinc nòvio».
«Texplicaré una història: mira, paio, li vaig dir, el teu mòbil pot tenir càmera de 800 mp, TV, vint xips, GPS donze coordenades, wifi aeronàutic, però mai no tindrà el meu número».
Suposo que lElexa deu haver rigut en llegir-ho. Per uns instants, deixa de ser una noia sola dialogant amb una pantalla. Ledifici està en silenci, i el carrer, i el continent sencer. Només continuen navegant els insomnes, els perduts, els insatisfets. La noia texta temorosa: «I amb el meu, què en faràs?».
Ploing. Your turn, Índia. En lloc de fer el que em dicta la raó i fer-li entendre duna manera amable que no puc acompanyar-la, encenc lSkype. Estic impedida. No és una excusa. Se nha de fer càrrec. Li ensenyaré les cames mortes que no em sostenen. Mentre sactiva, lElexa es queda en suspens fitant el logo de la videoconferència, intueixo que molt neguitosa.
«Esborrar-lo», li clavo amb cara de son fent-me la cínica. Se la veu tan fràgil amb aquell pijama, lElexa; jo encara duc el vestit cenyit de pèl-roja dabans-dahir; em sento rebotida; i la bombolla del zòrbing em molesta; fa tres dies que no dormo; costaria de dir qui està més esgotada de les dues. «Si quan tornem de la clínica continues fent el ruc, et liquidaré. Amb el poc que peses, no em costarà gaire. I després, com que ja no serem amigues...». Mincorporo amb esforços cap a la càmera i assenyalo la cambra de lElexa. «Em colaré a la teva nau i tesborraré els mp15. Promet-me que no faràs lidiota».
5. ELS BOJOS DE LA MUNTANYA
Com a Lidiota, també contemplo amb sorpresa els joves moderns i estranys. La raresa matreu. Als bancs, hi ha uns quants semiandroides dins les seves càpsules textant compulsivament. Escuren els últims minuts. No són idiotes. Els neuròlegs no podem ni pensar-les, aquestes paraules. Són la nova remesa: uns tarats virtuals, especials, que apartem dels que, ras i curt, ho estan del tot. La comunitat psiquiàtrica és reticent a tractar-los com a dements. Són com nosaltres; només que més paranoics. La nostra feina és apariar-ne les parts espatllades com si fossin ciborgs i reintegrar-los a les metròpolis.
Al seu davant hi ha muntanyes, cérvols i paratges escarpats. Ells, capcots, no shan adonat ni de la cascada que hi ha a tocar. I això que, amb el desgel, fa soroll. Tindran temps de sobres per atipar-se de paisatge. En pujar per la carretera, de lúnic que estaven pendents era de la pèrdua progressiva de cobertura. No shan fixat en els pobles pintorescos ni en les valls esplendoroses. En arribar, cap ni un no ha vist els cavalls salvatges que corren pel prat Llorens. Quan a algú el porten a degollar, no està per a alegries.
@Myrsky Si ja mavorreixo al cotxe, imagineu-vos com mavorriré a la muntanya.
Per la serra de la dreta, el Carles baixa xiulant, imitant el cant dun pinsà, content dhaver escalat una altra paret dels Tammarians. Quan veu arribar els nous pacients, armats amb ginys, arrufa el nas. En aquell moment, sona un timbre discotequer. Més enllà, se sent una música de moda. Arribar aquí dalt amb mescles de màkina és una aberració. El Carles exclama:
Collons de mòbils!
Un home de mitjana edat, vestit amb un xandall xaró, respon al telèfon i obliga tothom a sentir la conversa amb la seva dona sobre el temps que fa i els diners que porta. Després alça laparell com un trofeu, camina amb el braç aixecat i fa una panoràmica amb el vídeo. Per assegurar-se que el micròfon li recull la veu, li parla fort. Quan se li demana que no cridi, fa cara denze i continua gravant: «Adolescents amb milions de followers, velles glòries bavejant per retuits, calbs disfressats de James Dean: endavant, senyors, thats Twitter!».
LElexa Østergärd aixeca el cap del Fullpad i sel mira amb mala cara. Però potser hauria dagrair la intromissió acústica dun dels seus futurs companys de batalla. Gràcies a ell, escriu un post que tindrà milers de visites:
Hi ha persones que set claven al cap com bafles distorsionats. Tinc la ment perforada per uns sorolls que em barrinen el crani. Que no li han ensenyat què és leducació, a aquest senyor? No pot tenir el mòbil en silenci? Cony de remix. Sabeu quin és el so dun megàfon quan es trenca? Doncs millor que el tirurí de la BSO del Titanic del paio que mestà violant les neurones. Sisplau, cançonetes regalimoses, no! Confio que aquí (no us puc dir on soc) no hi hagi fil ambiental. Només suplico estar envoltada de música de qualitat. La que mespera... Haver de conviure amb aquests subnormals sense poder-men escapar. Ho he dit massa ràpid. Potser sí que mescaparé.
@Axeloin Gent que tria la melodia del mòbil a la sala despera dun hospital. Senyor, no em donis paciència, donam una arma!
El senyor del xandall que deu ser el Raül Fusquero, en veure uns quants que lobserven, shi adreça des de lluny:
Quin tuit més collonut! Els meus fans fliparan amb el vídeo sobre el Twitter. Abans que em prenguin el mòbil, el penjaré. Però no macomiadaré. Si dic adeu, perdré seguidors.
No requiso immediatament els mòbils ni els zòrbings. Més útil per detectar el grau daddicció dels pacients. Cada mes en tinc de nous, per bé que els símptomes sassemblen. Mentre endreço els papers i els relaxants cervells dorigami, observo des del finestral els caps inclinats i els dits que teclegen frenèticament. Aboquen la seva vida a internet, tot i que pot ser utilitzada en contra seu. La xarxa és un món estrany. Double you. Double you. Double you. La web ens multiplica. Doble bé. Doble bé. Doble bé o triple malament?
LElexa es fa un selfie amb cara trista. Instagram no es carrega bé. Als bancs de fora, el 9G és molt lent. A peu de foto escriu: «He eliminat el seu número, bloquejat el seu mail, actualitzat el PC; el cor, però, no puc reformatar-lo».
El Raül fa fotos i les penja a linstant: «Posa un tuitaire a la teva vida. Follar no ho sé, però et trencaràs de riure».
Asseguda vora lElexa, hi ha una jove vestida díndia. Deu ser la seva acompanyant. No és minusvàlida, però gairebé. Si no sabés qui és la malalta, costaria de dir qui acompanya a qui. Som, però, davant un altre ordre de coses. En lloc dun zòrbing, du unes crosses. La dona assimila el seu trasbals. No està acostumada a moures tant. Li fan mal els ulls i les cames. He sentit com lElexa li deia que no lhavia invitat perquè li fes dinfermera, sinó perquè són amigues. Que tant li fa si sap medicina com si no. La seva amiga que sanomena..., a veure..., no ho tinc a la fitxa sha quedat callada.
LElexa es fa un selfie amb cara trista. Instagram no es carrega bé. Als bancs de fora, el 9G és molt lent. A peu de foto escriu: «He eliminat el seu número, bloquejat el seu mail, actualitzat el PC; el cor, però, no puc reformatar-lo».
El Raül fa fotos i les penja a linstant: «Posa un tuitaire a la teva vida. Follar no ho sé, però et trencaràs de riure».
Asseguda vora lElexa, hi ha una jove vestida díndia. Deu ser la seva acompanyant. No és minusvàlida, però gairebé. Si no sabés qui és la malalta, costaria de dir qui acompanya a qui. Som, però, davant un altre ordre de coses. En lloc dun zòrbing, du unes crosses. La dona assimila el seu trasbals. No està acostumada a moures tant. Li fan mal els ulls i les cames. He sentit com lElexa li deia que no lhavia invitat perquè li fes dinfermera, sinó perquè són amigues. Que tant li fa si sap medicina com si no. La seva amiga que sanomena..., a veure..., no ho tinc a la fitxa sha quedat callada.
No sabia que eres tan coixa.
Ni jo que fossis tan petita.
Soc molt poca cosa.
No, ets molt bufona. Millor que per Skype.
La pacient és hipersensible; laltra se nha adonat. Hem de parar compte. No sabia que no es coneixien. Són ben estranyes aquestes malaltes; sempre se nempesquen alguna. LElexa ha triat com a persona de confiança algú desconegut. Vaig puntualitzar a la seva mare que havia de ser una amiga íntima. Vaja. No serà gaire útil per a la teràpia.
El Raül és un home gras que el zòrbing encara fa més rodanxó. Aprofitant tota la grossària que li permet la càpsula portàtil, tuiteja als seus seguidors a milers de quilòmetres: «Això que du als pantalons és el mòbil o que salegra de veurem?». «Senyora, no em toqui la pistola que lestic robant!». No es pot ser més groller. A la clínica, però, estem obligats a saber què escriuen. Tenim els seus comptes localitzats. Així perden el temps, amb rucades. A continuació, el pacient alça el cap i satansa a les dones:
Hola, noies, soc el Raül! A la vostra disposició. Haurem de sobreviure en aquest glaciar a pler de sexe, fins que algú ens vingui a salvar. Esteu tuitejant? Jo nacabo de fer un amb molt de ganxo. Ha, ha...
Elles sel miren sense cap interès per saber de què riu. Sadona que són unes noies fines. Es grata el cap i rumia un altre tuit. En uns minuts se li omplirà de favorits darreu del món. Aquest tuit el podrà ensenyar a la clínica i guanyar la tira de punts. El Raül fa cara de satisfacció; sap quan la clava: «Els dels comptes privats de Twitter es fan els misteriosos com si tuitegessin els plans secrets de la NASA».
Per fer acudits sobre el gremi, se nha de saber un ou els fa fent-se linteressant. Mhi he passat moltes hores; men sé tots els trucs.
La noia coixa es mossega les ungles. Bec una tassa de te i llegeixo a la revista Neuroscience and Behaviour: «Pacients nomofòbics. Més dun tuit al dia és símptoma de solitud. Un addicte comprova cent-seixanta cops al dia si té missatges». Doblego els secs dun cervell de paper. Usar un oasi per escapar-se és com lalcohol i les drogues. Et fa oblidar els problemes però no tels resol.
El Raül Fusquero sestranya que en un manicomi (ho diu així) hi hagi gimnasos i sales modernes. Ell simaginava un edifici rònec amb bojos amb pijames de ratlles, bruts, erràtics i fora de si. Malgrat lestètica contemporània, a la clínica Lúbol també hi ha pacients amb lesions cerebrals greus i irreversibles. Els psicòtics greus els tenim a lala nord i al mòdul B separats per unes bardisses de saüc. Quan estan florides de blanc com ara són maques. Perquè el seu aïllament no sigui total, a migdia els fem passejar pels jardins: estirar les cames i veure gent des de dalt de la glorieta de música els distreu. Els malalts que acaben darribar aniran al mòdul A, on shi està per períodes breus, entre un i dotze mesos. Lenjòlit és desconèixer si lestança serà curta o sallargarà un any. Però això no ho sabem ni els metges. Tot depèn de com vagi la recuperació. Els desequilibrats són imprevisibles. La gent de lA rarament reconeix que pateix una malaltia mental, ni que sigui transitòria. Tenen llibertat de moviments, per bé que sels prescriu unes obligacions diàries. Les primeres són la desconnexió i lexercici físic. Es consideren clients de pas, sense cap falla cerebral; no es volen sentir estigmatitzats; el màxim que admeten és que estan una mica nerviosos o sobrepassats per circumstàncies; al seu parer, per trobar-se bé només els cal unes setmanes de calma al nostre balneari.
Marriba el correu dun pacient excusant-se pel retard. No sincorporarà al grup fins daquí unes setmanes. En realitat, no mescriu ell sinó la seva secretària. El conseller de Benestar Social, Gari Pifarré, ha hagut danar urgentment a Brussel·les. Encaixa. Un cas dansietat. Comencem bé. A la majoria, els fa por reconèixer la seva dependència i difereixen el tractament per no perdre «els seus amors», que poden ser el whisky, els amics virtuals, el pòquer, el porno o qualsevol vici del qual no es puguin estar. Confio que el polític sadaptarà a la dinàmica del centre com un pacient més. En lautoretrat que els vaig demanar, em diu que la seva feina és escoltar innombrables conflictes, però que, com que no en té prou, també comprova que els informes arribin al seu destí. Les recomprovacions de les gestions acostumen a tenir poc èxit. LEstat no té diners i la burocràcia va lenta. En lloc de ser més eficients que mai, li responen que es relaxi. En conclusió: els problemes del país augmenten i sen resolen molt pocs. El conseller manifesta que voldria enllestir alguna cosa fins al final. Les seves ordres es desvirtuen al llarg de la cadena funcionarial. Lequip de Govern li ha aconsellat que es limiti a les seves obligacions. A part de les reunions i dels comunicats de premsa, ara també ha de tenir Twitter, Friendglobe i blog. El que sha de fer pels votants i pel cony de popularitat, diu. El seu community manager no dona labast i a ell sel menja el neguit.
A fora, el Raül prova de fer conversa amb les noies. Socialitzar-se és un pas important, malgrat que ell, entorpit per la bombolla, shi atansi amb passos maldestres. La noia esquelètica, però, no aixeca el cap del mòbil.
Al meu ebook Memòries dun perdedor triomfal explico el meu èxit a les xarxes. Us enyoraré, fans! Resistiu, tornaré! Podem fer-nos una foto, doctora? em demana el Raül quan aparec per la porta principal. És per penjar-la a... Mhi nego i allargo la mà; ell besa el mòbil i mel dona a contracor. Ah, el vol apagat? Perdó, com que no lapago mai... No sé ni com es fa. Confio que sabré tornar a encendre lEstelaxy... Hòstia, quina contrasenya dec tenir? No el puc apagar! Sem quedarà mort per sempre!
Lhe de tranquil·litzar o tindrem la primera crisi.
No pateixi. El deixarem encès fins que sen recordi.
Endollat, sisplau, doctora. O em quedaré sense bateria. Es remena les butxaques del xandall i es treu un carregador. El podré anar a veure? On el tindrà?
Els dipositarem a secretaria. De moment, però, prenguis unes vacances i oblidi-sen.
Però si a les vacances és quan més miro el Twitter!
Treguis el zòrbing, sisplau.
No macostumaré a anar sense. És la meva capa de Superman! Que no em coneix? Soc el de vora dos milions de seguidors. Un milió nou-cents trenta-quatre mil! Tant de bo pogués tenir una foto amb tots! Si fes una cadena humana amb els meus fans, podria independitzar el meu territori. A veure si perdré els meus superpoders fa, sortint de la càpsula a contracor. Soc La Rotlla! La tuitstar! diu a tothom. Li estranya que no sapiguem qui és. No, no soc un transvestit. Faig teatre. És conya.