Treguis el zòrbing, sisplau.
No macostumaré a anar sense. És la meva capa de Superman! Que no em coneix? Soc el de vora dos milions de seguidors. Un milió nou-cents trenta-quatre mil! Tant de bo pogués tenir una foto amb tots! Si fes una cadena humana amb els meus fans, podria independitzar el meu territori. A veure si perdré els meus superpoders fa, sortint de la càpsula a contracor. Soc La Rotlla! La tuitstar! diu a tothom. Li estranya que no sapiguem qui és. No, no soc un transvestit. Faig teatre. És conya.
Tenir més followers no et fa ser millor tuitaire, de la mateixa manera que tenir més vots no et fa ser millor polític deixa caure lacompanyant de la noia prima. La displicència, en lloc de molestar-li, a ell li provoca un atac de riure.
Això vol dir que en tens pocs. Perdona, no volia ofendret.
No pateixis. Més mofenc jo mateixa. Fins a tal punt pateixo una crisi creativa que només puc fer retuits dels altres.
El meu alter ego anònim té més seguidors que jo completa lElexa en la mateixa sintonia. Tot seguit es fa un selfie rialler; només penjar-lo, torna a estar deprimida i texta:
Intento fer davui un desastre menor que el dahir. Els meus somnis dara són tan irreals com abans, però la realitat davui és més irreal que ahir. Mhauria de plantejar fer lamor amb persones reals?
Quin mal que va fer Facebook a la carrera de psicologia. El mateix diríem de Friendglobe, un altre cefalòpode amb tentacles poderosos, al qual la gent sarrapa per fer safareig i confessar les penes. El desig datenció i la solitud duna persona es mesura pel seu nombre de xarxes i selfies. Els autoretrats són un indicador narcisista lligat amb deliris de grandesa, infantilisme i depressió.
El Carles satansa piulant com un rossinyol i em xiuxiueja assenyalant els nouvinguts: «Del ruc del poble al ruc global». Caldrà conscienciar-los que a internet quasi tot és de franc perquè el producte amb qui es mercadeja són ells.
@HblePifarré Twitter és el CO2 de la política: escalfa lecosistema i laltera cap als extrems. El pitjor dinternet és que ens converteix a tots en tertulians. Visca lolla barrejada de la democràcia!
«Els odis a la xarxa són plens de teranyines». Guapo, aquest! exclama el Raül. Lapunto per quan em tornin lEstelaxy. Però on? Si ho apunto tot al mòbil...
Li deixo un full i un llapis.
Es diu paper.
Hi ha ressorts de luxe i centres de meditació on es paga perquè et requisin els aparells electrònics i puguis gaudir dunes vacances de Digital Detox. Aquí els els requisem a la força. També han de pagar, però se suposa que en surten curats. Tot i que, per què cal pagar per canviar dhàbits? En lloc de desplaçar-se fins a un hotel, un monestir o una clínica, podrien llençar lobjecte ingrat a les escombraries i shauria acabat el problema. Però deixar els vicis no és fàcil. Als addictes, els cal molta ajuda.
Els bojos de la muntanya no fan pudor canta el Fusquero a pesar de la meva mala cara, encara que los remenis amb un bastó!
Li llanço una mirada assassina. El bromista calla. Com que mira tant cap avall, tant de bo busqui les neurones que li han caigut. Men recordo de la resposta del doctor Johnson a un insolent: «Es deu haver esforçat molt, senyor; ningú pot ser tan estúpid de manera natural». Matanso a lElexa i li reclamo lSkymòbil.
Aquest serà el meu selfie més íntim.
Angoixada, prova dempassar-sel i sescanya. Mon Dieu! No mhavia dhaver agafat desprevinguda. Un addicte és capaç de tot. La Karla, una infermera fantàstica, acut al seu auxili i lajuda a respirar.
Abans de fer-te una foto, Elexa, has de saber qui ets.
Com era allò? Coneix-te a tu mateix. Sí, però a quin tu? A quina de mi? fa lElexa entre esbufecs.
Ja tenim la primera dissociació de personalitat. La noia em demana que li deixi laparell de música; em fa pena però lhi he de prendre.
LAerytod també? No ho resistiré... Em puc quedar amb els cascos encara que no soni res? Em sento nua si no en porto. I em moriré de fred sense la meva bombolla...
La Karla lajuda a treure-se-la; la compassió, però, em venç i li permeto que es quedi amb els auriculars malgrat que no estiguin connectats, la qual cosa crec que serà pitjor perquè naccentuarà la buidor. En fi, només lhi permetré els primers dies.
Que ingènua que he estat pensant que, a la blogosfera, com que sescriu, lluirien el talent i lenginy per damunt de lestupidesa confessa la seva amiga. Ens creiem intel·ligents perquè tenim un blog que és on ensenyem que som uns imbècils. Es mossega les ungles i escup.
Putos mòbils que han acabat amb la llibertat! rebla el Carles sense parar compte si fereix sensibilitats. Encara no estan preparats per odiar allò que els ha fet tant mal. Ni tan sols tenen consciència que els aparells són els seus enemics. O potser sí. El següent comentari de lElexa memociona:
Trenta-sis mil tuits. Què faig amb la meva vida?
La seva amiga li fa una festa a la cama. LElexa es nua els cabells. La coixa del vestit de pell també està neguitosa. Lhe pescat mirant massa el mòbil. Esperant, esperant. Sempre pendent de missatges que no arriben. Aquest retir també lajudarà a fer creu i ratlla. Tothom porta la seva, de creu. El sol lenlluerna. Malgrat anar disfressada de salvatge, té la pell molt blanca. Se li veuen rastres derupcions, grans i èczemes. «Jo també en tinc!», ha saltat lElexa com una ximple contenta de compartir al·lèrgies comunes.
Lacompanyant es treu el telèfon i unes mànegues esfèriques de la butxaca celebro la seva honestedat; els zòrbings són fàcils docultar i, desplaçant-se amb prou feines amb les crosses, ho deixa caure a la caixa del logo del cervell de la clínica on hi ha els altres aparells requisats.
Jo entro. No aguanto més aquí fora. A la merda, els telèfons!
El Carles ho aprova amb un somriure; ella, que du ulleres fosques, no shi fixa.
6. SEXE NERVIÓS
Els psiquiatres de la Lúbol vam fixar que, per no crear animadversió a lhospital, el primer dia faríem un passeig pels Tammarians amb els nous pacients. Tots duen ulleres de sol. A causa de la brillantor tan agressiva dels seus dispositius i del poc que surten de casa, aquí dalt arriben fotofòbics i agorafòbics. Tot i que ens costa espavilar-los perquè respirin aire pur, caminar els prova. A més, lambient relaxat ens serveix per observar-los abans del tractament i perquè es coneguin entre si. Després, quan prenen antidepressius, tenen reaccions condicionades que emmascaren els resultats. Acostumo a demanar al Carles, el nostre fisioterapeuta, que ens hi acompanyi. El Raül ha optat per un xandall llampant. Les noies, per fer palès el seu desinterès per la sortida, van més mudades que quan van arribar. Conec aquesta reacció. Prepares una excursió i apareixen pintades i amb talons. Aquestes, si més no, no han vingut vestides de festa. El Raül té el vici de caminar amb la mà a la butxaca per palpar-se. Ladvertiré que no ho faci davant de les dones. Són gestos automàtics, però també sé que revelen mancances. Per adaptar-nos a les crosses de lÍndia mha dit que lanomeni així, en aquesta ocasió hem desestimat el bosc perquè té massa pendent; el Carles sha encarregat de triar un passeig relativament planer. No ha estat fàcil perquè a la muntanya qualsevol indret és costerut i escarpat. Finalment, hem optat per dur-los amb els 4×4 fins a un prat que té unes vistes esbalaïdores a la carena dels Tammarians, prop de la cascada Meritxa. Mha sorprès que lamiga de lElexa no em volgués dir el nom; lhi he permès perquè som al començament; de tota manera, he pres nota que usa un pseudònim, tal com ho fa lElexa, amagada, si no ho tinc mal entès, darrere la Llunàtica. Aquestes pràctiques docultació poden ser indicis de trastorn de personalitat i, de luna puc arribar a laltra, que és la que minteressa. No obstant això, he advertit a lÍndia que ens cal el seu nom per registrar-la oficialment com lacompanyant dØstergärd.
El Raül surt del cotxe amb mitja conversa encetada, rient i adreçant-se a lElexa amb la seva veu gutural. Abans de la caminada, repartim el dinar. La noia dels trenta-sis mil tuits el refusa.
To eat or not to eat.
Nena, per què no pares de retuitejar-lo, et menges això es refereix a lentrepà que ella ha deixat sobre unes pedres i tel folles?
Avui pararé a la força. Si no tinc mòbil... Pensarà que me nhe oblidat.
Com més inaccessible és una dona, més desitjable és.
Ja que no ho fem, almenys ens fem follow. I tu?
Jo no faig lamor, sinó lhumor. Si tu no el vols, mel halo jo! Tot i que li faig que no perquè la dieta de lElexa és sagrada, ell lhi agafa. Ah, ho sento, doctora, ja lhe mossegat!
Per combatre una addicció són recomanables els treballs manuals i les activitats físiques. Si poden ser a lexterior, millor. Així doncs, invitem els nostres pacients a recollir flors, llenya i bolets de primavera. Als Tammarians, tenim la sort de tenir bolets tot lany. Com era desperar, protesten. Estan cansats, els costa ajupir-se, rondinen. Es troben ridículs i desfasats amb els cistells al braç.
Això de considerar Twitter part de la teva idiosincràsia és per anar a la presó comenta el Carles serrant el tronc que li ha portat el Raül, el més petit i proper que ha trobat; tindria més sentit que el fessis anar per lligar.
Sexe, tenint una superpantalla? Tanta vida sexual estava acabant amb la meva carrera de tuitstar. Si cal sacrificar-se per una carrera, es fa. Mhe imprès els meus tuits famosos i els tinc emmarcats com si fossin títols universitaris. De tota manera, Twitter mexcita més que un polvo!
Hauria apostat que tagradava el porno. Prediques amb lexemple.
Per contradictòries, les ties: quan una dona diu que no, és que no, llevat que sigui que sí però digui que no per no dir sí perquè sigui sí.
El Raül encomana la seva hilaritat incontenible a la resta. Cap dels pacients no fa el mínim elogi de la panoràmica muntanyenca. Com si no la veiessin. Tot i estar fora dinternet, el seu cap continua dins. Lluny daquí, el pacient que em manca, el senyor Pifarré, continua fent ús de la tecnologia amb despreocupació.
Pifarré: Cardar està bé, però follar-te un enemic amb un somriure és jugar en una altra lliga.
He de parlar amb ell i solucionar el problema decideix lElexa. No em sembla malament, és més greu no decidir res. Parlant la gent sentén. En lloc de collir flors, lElexa sembla com si busqués un mòbil desesmada; agafa una pedra negra i la llença decebuda. Després satansa al Carles i li palpeja les butxaques; ell li treu la mà amb compassió. El Raül sho mira divertit fent-se lenvejós.
Com que, quan vols, ets molt atrevida..., li dius al Friendglobe, davant de tothom, que és un puta. Ha, ha, ha.
No puc!
Confio que sigui perquè no pot ser tan grollera i no pas perquè ara no té connexió. «Parleu en passat», voldria dir-los. Heu de tancar el capítol i apartar-vos dinternet. Però callo. Vull saber com són.
Tinc uns quants tuitaires amb qui hi ha força tensió textual. El Fusquero sescarranxa en un tronc i fa veure que tecleja ràpidament amb el so duna metralladora. Tac-tac-tac-tac-tac-ta-ta-ta-ta-ta-ta! La Rotlla lliga més que jo! Sha de reconèixer que és còmic, però també molt obscè. Agnès, laltre que ha de venir, qui és?
No em digui pel nom, sisplau. Soc la seva doctora.
Doncs, això, doctora, què és: un home o una dona?
Un home.
Guapo? pregunta amanerant-se, cosa que fa que li caiguin els troncs.
Ja pots carregar la pistola, aleshores deixa caure lÍndia mordaç; tot seguit, es tapa mitja cara i protesta: Massa sol, no?
LElexa hi està dacord. Tot són queixes: el camí, el sol, lavorriment, els bolets que fan mania...
Totes dues porten unes ulleres fosquíssimes que els accentuen la seva blancor cadavèrica.
Us espero en aquesta pedra ens comunica lÍndia. Les meves cames tenen un límit.
I les meves afegeix lElexa, solidaritzant-shi. Si tingués lAerytod...
Mireu els cims dels Tammarians, nois. Són extraordinaris.
Per a què em serveixen si no els puc fer una foto? considera el Fusquero. Si tinguéssim el mòbil...
Abans es gaudia del paisatge sense fer-ne diu el Carles.
Tu ho has dit: abans replica lÍndia. Les coses han canviat. Tot i que hi ha gent que no se nadona...
I no miro ningú! postil·la el Carles mentre serra un tronc rere laltre amb la mirada burlesca.
Vosaltres que sou tan correctes, com es menja això de destruir el paisatge?
El Carles es riu del sarcasme de lÍndia i li explica la necessitat de la tala per mantenir lequilibri del bosc. Aquesta dona serà una influència negativa en la rehabilitació de lElexa. La veig massa favorable a la dependència electrònica.
Com podien viure sense música fa segles? Només lescoltaven de tant en tant. Als del XXI, ens cal contínuament, si no... LElexa es porta les mans al cap desmenjada.
@Guilhas Necessito de música tal como necessito de oxigênio para respirar.
La musicalitis actual no és bona faig saber a la meva pacient amb sobredosi de sons fent-li una festa.
Però ens inflama. La música no tabraça però tinjecta energia, grandiosa o eròtica, sobretot quan estàs sola gosa expressar la filla dels Østergärd com si no tingués ningú al món. Vosaltres us ho munteu amb música?
Com que estic acostumada a preguntar i no pas a respondre, resto perplexa. Els altres diria que també. El primer que salta és el Raül.
Prefereixo amb dones. O amb homes. Però han destar bons, això sí. Què li sembla, doctora?
Que també teniu un gran interès pel sexe.
A mi em fallen les pràctiques. Capcineja mentre es posa el tronc com a fal·lus. Els micos no tenen déus i catxen tot el dia. I dieu que els homes estem més evolucionats?
A través de les ulleres de sol, lÍndia mira amb un rictus despectiu lhome que viu en un atac de riure perpetu:
Sense metàfores sí que seríem animals.
La ironia crònica és lartritis de lesperit li dic al Raül. Deu entendre el concepte dartritis? I desperit?
@ElSrSmith «Maca, deixa el Twitter que estàs molt enganxada a les xarxes. Què has fet de dinar? No el trobo». «És a Instagram».
Neixes. Creixes modula lElexa amb parsimònia mentre es nua els cabells. Nhe de prendre nota: té tricotil·lomania. Obres cent comptes a internet. No et reprodueixes. No et toquen. I mors verge. Això sí, has xatejat amb quaranta mil...
Subnormals completa lamiga. Som esclaus de la moda. I ara toca ser virtual. Mhauria estimat més ser hippy.
Magrada el comentari. Encara faré front comú amb aquesta dona. Però no mhe de precipitar amb la diagnosi. Em falten moltes dades.
Mireu quina cascada més imponent i quins arbres tan esplendorosos. No us impressioneu per res.