@ElSrSmith «Maca, deixa el Twitter que estàs molt enganxada a les xarxes. Què has fet de dinar? No el trobo». «És a Instagram».
Neixes. Creixes modula lElexa amb parsimònia mentre es nua els cabells. Nhe de prendre nota: té tricotil·lomania. Obres cent comptes a internet. No et reprodueixes. No et toquen. I mors verge. Això sí, has xatejat amb quaranta mil...
Subnormals completa lamiga. Som esclaus de la moda. I ara toca ser virtual. Mhauria estimat més ser hippy.
Magrada el comentari. Encara faré front comú amb aquesta dona. Però no mhe de precipitar amb la diagnosi. Em falten moltes dades.
Mireu quina cascada més imponent i quins arbres tan esplendorosos. No us impressioneu per res.
A internet també hi ha arbres, collons! protesta el Raül.
A Instagram, a Pinterest... I són maquíssims li dona la raó la petita dels Østergärd.
Tens raó, Elexa shi solidaritza lÍndia. No calia venir tan lluny per veure aquests avets que són tots iguals. Fins i tot a Wing, nhi he vist de millors.
Què és això? Un motí? Una foto no és la realitat. No men puc avenir del que sento. El Carles, tan desconcertat com jo, em fa costat:
A les pantalles no es pot tocar res, ni olorar. Ara som en un bosc. No noteu la diferència?
Les seves cares de desgrat fan que no.
Els mòbils també tenen arbres justifica el Raül. Als meus fills, els he regalat una aplicació que els fa de policia si sestan massa hores penjats. És un arbre que sels asseca si toquinyen massa el mòbil i deixen destudiar. A mi mencanta que estiguin enamorats dinternet igual que jo!, però això no ho puc dir: la dona se memprenya. I com que les han suspès quasi totes, la Cesca, que és un corcó, em va dir que hi havia de posar ordre. Així que els vaig regalar un arbre de mòbil per controlar el mòbil.
Un arbre de mòbil per controlar el mòbil... repeteix el Carles, confós.
LElexa cull uns bolets i fa cara de fàstic. Es queixa de la viscositat i que els dits li han quedat apegalosos. El Raül sen riu i nelogia la lleterada, per la qual cosa, a lElexa, encara li fan més mania. Així que, abans que pugui impedir-lhi, la noia buida el cistell de bolets i objecta que no sen pensa menjar cap. LÍndia sindigna per lobscenitat del company i surt en defensa de la seva amiga: «Tot el que treu llet és verinós; això és aplicable a plantes, bolets i polles». Podria objectar que és una afirmació acientífica, però mestimo més no immiscir-mhi. Per fer-li mal on més li pot coure, lÍndia menysprea la potència sexual del Raül amb allò de gos bordador, poc mossegador. «Sempre estàs pensant en el mateix?», li etziba la delicada filla dels Østergärd amb aversió.
No, dones. Jo, com la doctora sap molt rebé, penso tot el dia en el meu trasto... Ep, en el mòbil! Però com que aquí ens tenen despullats... Collons, quin paratge més solitari. El món està ple de llocs per cardar inutilitzats. Primera apreciació sobre els magnífics voltants de la cascada Meritxa. Lamor de la teva vida se nestà repassant una altra mentre tu puges... No, una muntanya, no, Carles, ha, ha, ha: oi que tho havies pensat? Mentre puges fotos! LElexa li riu la gràcia. Vull fer de tu una noia vulgar, princesa.
A la tarda, el Carles els encoratja perquè baixin pel bosc. Inesperadament, satansa a la noia coixa i lagafa dun sarpat. Això que fa un bon tomb. Ella shi resisteix, molesta i tot, diria. Com que du una faldilla més aviat curta, els serrells li pengen per les cuixes. La sorpresa li ha caigut com una gerra daigua freda. Se sent ultratjada o acomplexada, no puc precisar-ho. No reacciona rient o agraint al Carles el trasllat, com seria el normal. Aquí, de normal, no hi ha ningú. El Carles no para esment de les seves protestes i fa via baixant-la pel pendent. Quan arriben més avall, la deixa asseguda sobre un tronc amb molt de compte. El bosc és una simfonia docells.
Què sento? exclama el Raül amb cara dèxtasi. I aquests sons celestials? Són whatsapps! Dun munt! On són? Quina sorpresa, Carles! Gràcies. Sisplau, deixeu-me un mòbil! Fa un dia que no tuitejo, pensaran que mhe mort! Perdré seguidors! Els deixo orfes...
Deixeu-mel a mi, sisplau! demana lÍndia, provant daixecar-se. He de fer una trucada urgent! El Twitter és una bajanada, jo sí que he de comunicar-me per un tema important!
Un mòbil...! Please... Jo... Jo... suplica lElexa.
El Carles i jo ens quedem atònits. Estan molt pitjor del que pensàvem. Malgrat que no ens creguin, no era cap prova acústica per avaluar la seva addicció. Tot i que hauria dhaver sospitat que el Carles no havia renunciat a ensenyar-los el bosc, mai no sens hauria acudit que confondrien els cants dels ocells amb sons electrònics. Els pacients deixen destirar els braços. Regna el desànim. Lamiga també sha lluït. El Carles xiula com una merla i els engresca, sense donar importància al ridícul que acaben de fer:
Anem a moure lesquelet?
Però si estem a punt denterrar-lo! Ha, ha, ha fa el Fusquero.
Vinga, anem cap a la cascada. És preciosa. Caureu de cul. Veieu aquelles pedres? LÍndia ens esperarà a sota. Jo thi portaré. Ella capcineja.
Parlant de passar per la pedra... Perquè no em digueu que no faig exercici, si lElexa recolza el cul aquí a la punta, faria unes flexions. Això de no tenir internet mestà posant molt nerviós! I molt fogós!
A lElexa, les insinuacions no li fan ni fred ni calor. Està absent, com si no lhagués sentit. En canvi, la seva amiga se sulfura.
Porc!
Dona, ens haurem dentretenir. Qui sap si ella, tan figaflor, no ha follat més que tu i jo; ep, no em malentenguis, que tu i jo encara no hem catxat mai junts!
Les dones de veritat fem por als homes de mentida. Cardar, per a un com tu, vol dir aixafar. Tenir-nos ben cardades, voleu. Ben trepitjades.
Per acabar fent un polvo, la vida fa massa preliminars. Un fort aplaudiment per a les dones que sindignen per un tuit masclista i el cap de setmana ballen reggaeton. Perdona, ballar o el que sigui. Lacabo de dir massa grossa rectifica el Raül amb els ulls clavats en les crosses de lÍndia, tot i que no para de riure del seu propi acudit.
Si només fos ara, rai sentencia ella, desdenyosa.
El Tinder és un giny collonut. Per follar va de puta mare afegeix el Raül en un fals canvi de tema.
No els entra al cap que, per prescripció mèdica, no podran entrar a la xarxa. No tenen cap actitud desmena, ni són conscients que han vingut a patir, sobretot al començament. I menys el bromista del Fusquero, que ara entona la famosa melodia de Presley:
Love me, Tinder...
No podria connectar-me un segon només per veure si tinc notificacions? mimplora lElexa.
Li faig que no. Ho sabia: si un fa plans per veure no sé què a internet, laltre shi apunta de seguida.
En aquesta vida monacal, els pecats estan prohibits. Al Tinder, no estan per brocs, hi ha una llista de ties del voltant; tries una tia bufona i te li menges la xona. Parlo pel que mhan dit. És molt fàcil. No cal ni dir: «Que maca que ets».
Ja no cal parlar per lligar diu lamiga amb fredor.
Adeu, música romàntica fa lElexa enyorant el seu amor platònic.
Adeu, música romàntica fa lElexa enyorant el seu amor platònic.
Als donjoans, ja no els cal la vèrbola. Amants muts i cossos opacs. La nostra coixa és una persona crítica. Millor.
Com anar de putes però sense pagar? El Carles emet un grall de disgust.
Pagues els likes a lempresa. El capitalisme no es deixarà perdre un negoci tan gros i pudent. Sí, lÍndia és molt crítica; ho celebro. Milions de mascles amagats al vàter amb el mòbil associant ties i merda.
Anar a cagar sense mòbil és com anar a la guerra desarmat.
I el Grindr, lhas provat? li pregunta lÍndia amb malícia.
No soc gai riu el Raül, incòmode. Aquesta Índia les tira a matar!. Però tiarrons com el Carles... No sé què passarà a les sessions de rehabilitació amb un fisioterapeuta tan imponent! No pateixis se li adreça: no soc practicant. Paio, les ties del Tinder van calentes de debò. No són putes que fan teatre.
Fa pena. Sexe brossa, pur desfogament. No es pot caure més baix.
Jo no, eh, doctora!
La gent diu estrafà lÍndia: «El Tinder? No el faig anar». Però vol dir: «No li agrado a ningú. Ja no sé què fer per lligar».
El Raül, picat com si estiguessin en un duel, li replica morint-se de riure:
Uns altres diuen: «El Tinder? Una merda». Però volen dir: «Vaig fer match, però laltre va fugir cames ajudeu-me només de veurem». Glups! He tornat a ficar la pota... I ara un altre cop... Hòstia, Índia, perdona, que ets coixa...
Es pot demanar perdó aguant-se el riure? No sé què en farem, del Fusquero.
Em rellisques fa líndex despectiu de lÍndia com si rellisqués per una pantalla.
Per ser que no tagrada el Tinder, fas anar el dit molt bé. Jo et desaria a la dreta. Ell flirteja amb una mímica com si el dit recollís aire en laltre sentit.
Jo, a lesquerra, i a prendre pel cul. Laplicació del Tinder és un programa de sexe per a ganduls.
Un programa de la tele?
Sembles duna altra època, Carles fa lÍndia, admirada.
Tant parlar de sexe és revelador. Per conèixer la ment dalgú, no cal bussejar sempre dins linconscient buscant el que oculta. Sovint només cal escoltar del que no es para de parlar. Quan arribem a la clínica, apunto que els pacients pateixen hipertròfia verbal genital (especialment el senyor Fusquero) i assenyalo la hipòtesi duna disfunció sexual que caldrà concretar en cada cas.
El govern del Brasil empra falsos perfils de Tinder per conscienciar sobre la sida. Siguem optimistes. De tot, sen pot treure suc. Mentrestant, el pacient que espero continua desaparegut. La seva secretària mha fet saber que està penjat al telèfon arreglant el país.
Pifarré: Com enyoro aquells temps en què confoníem la llibertat amb el llibertinatge! Però un polític no les pot dir, aquestes coses. Tota la vida reprimit.
LÍndia passa per davant de la meva tribuna, que és a tocar del jardí, entrebancant-se amb les crosses. El Raül apareix al cap duna estona i latrapa. No sadonen de la meva presència.
Per què em persegueixes?
Per ser coixa, déu-nhi-do com corres!
Ja the dit que the tret de la meva pantalla. Swipe! Mira com caus per lesbalç: uaaaaaaauuuuu! LÍndia fa lliscar el dit enlaire assenyalant el precipici del Cilindre.
Uaauuuu! Però no em moro. Encara seràs meva faroleja el Fusquero.
Què més voldries, pocapena!
7. PSICÒTROPS
Pena...
Què dius?
Que dec fer cara de pena...
No gens. Estàs molt maca.
Vam ingressar a la clínica Lúbol fa sis dies. Sembla moltíssim més. LElexa ha passat moments de gran histèria i depressió. Lhan mantingut aïllada i sedada. La veia a través de la finestra de la porta. Pobreta. Avui se la veu més desperta. Jo vaig tirant com puc, amb les cames i amb tot. No magrada queixar-me. I menys aquí, que està ple de malalts. Mentre la vetllo, llegeixo una revista de psiquiatria de la biblioteca. Em fixo en el testimoni dun pacient: «Quan xatejo amb algú, ni que sigui amb un robot, no em sento tan sol i hikikomori; la nostra generació és així. Som ciborgs: humans amb una realitat augmentada en línia». LElexa, des del llit, barboteja drogada pels antidepressius.
Hem fet bé de venir? Em curaran?
És això o morir-se. Tot i que, què poden fer, si no et coneixen?
Tu tampoc no em coneixes de res, voldria dir-li. Només soc una seguidora del teu blog que et llegeix de tant en tant; un nom fals que escriu a una llunàtica; una consellera virtual a qui confesses els pecats. No saps res de mi: el que era, el que soc, els mals desquena, el meu dia a dia. LElexa tanca els ulls i cau de nou en la sopor. Fins a migdia, remuga i delira. De sobte, arrenca tímidament a parlar.
Cal... calor...
Tens calor? Et trec la bànua?
Calor... calories... He de pesar... el menjar... Mira la compo... sició, Índia, sisplau..., jo no puc. De què deuen ser aquests sèrums? Espero que no mestiguin ficant... patates fregides diu, extenuada, amb un fil de veu; ens en riem a gust: és una bona xavala.
Effexor, Nardil i Zoloft dic llegint les etiquetes. No et pots queixar: tres mosqueters al servei de la reina.
El berenar dahir... va ser més bo.
I tant, les benzodiazepines, el Xanax i lAltivan són molt gustosos.
Només em faltaven les dro... gues... de disseny comenta amb ironia. Què són?
Ansiolítics, antidepressius...
O sigui...: anti-jos... Sento... una impotència... con... tínua que mofega.
Passem molta estona en silenci fins que reprèn la conversa. Mhan dit que la deixi reposar. Parla millor, més seguit.
Vas néixer... coixa?
Tinc problemes de locomoció.
Culpa... dun cotxe? Vas tenir una trompada?
Més o menys. Terreny vedat.
A mi també em costa mourem. Aviat em canso. Això que diuen que trenta-quatre quilos no són gaire. Doncs a mi em pesen com un mort. «Com que no menges, no tens forces» estrafà. Sempre la mateixa cançó.
Mitja hora després, es desperta de nou.
Què et semblen els que ens han tocat, Elexa? Quins cardos.
I que grans. Te nagrada algun? El Raül? Faig un ganyota de repulsió; riem. El Carles no està malament. És tot múscul. Convinc amb ella que sí. Un cop fet aquest esforç per parlar, decau un altre cop i sadorm. Al vespre, passa molta estona desperta mirant el sostre. La vall que sestén finestra enllà no li desperta cap interès.
Com et sents sense internet, Llunàtica?
Perduda, despullada. Internet no pesa. És tan eteri... Tu no el trobes a faltar?
Jo no. Només hi entro quan treballo. No soc com tu, que et deixes la vida a la xarxa afegeixo amb un retret suau. Tu i les teves amigues del Tumblr...
Sobrevisc... gràcies a... YouTube. Però només hi miro vídeos... de concerts... cap rucada...
Majupo com puc i inspecciono les parets. Hi ha endolls per cable cibernètic. Si thi apropes, es nota lelectricitat lambda. Ho faig per instint; em cal estar connectada per la feina. He de consultar mil coses a la xarxa per poder desenvolupar una trama, per comprovar que no hi hagi plagis, per comparar altres sèries amb la nostra; mil informacions clau per poder treballar en condicions. Tanmateix, com que soc aquí per donar suport, també mafecten les restriccions. Ai! Em costa una barbaritat alçar-me de terra. Em deixaran enviar el capítol setmanal des de la sala dinfermeres i poca cosa més. Si ho arribo a saber, no vinc. Em sortiran uns guions infectes per culpa de les punyetes de lElexa. Encara macomiadaran..., mestic jugant la tele per ella. Però, esclar, no lhi puc dir. No en té ni puta idea, del meu sacrifici.