La porta es va obrir de nou i la noia va sortir, precedint aquella mateixa dona que havia deixat tant de temps enrere. Perquè a primer cop dull la va veure igual, gens envellida tot i aquells setze anys que els separaven del dia que abandonà lestabliment. Fins després no va notar com la pell ja no era tan fresca, com ja no era ni pell, atès que una gruixuda capa de maquillatge li creava una segona epidermis tan sàviament disposada que només aquells que la coneixien bé podien adonar-sen i admirar-la.
Ell, però, no usava màscara i havia passejat la seva pell per altres latituds, on de vegades feia massa fred i altres cops feia massa calor; calor i fred lhavien mossegat sovint més enllà de lepidermis, dins lànima i tot, atès que no es tractava tan sols dun fred o duna calor corporal, sinó destats dànim que lhavien alterat des de les arrels del seu ésser. Per això, momentàniament, ella no devia reconèixer-lo.
Va quedar-se plantada al seu davant, encuriosida, ja que ell no podia evitar el somrís i la detallava duna manera familiar, amb el mateix esguard que havia tingut, i que ella havia oblidat, o gairebé oblidat, quan estaven asseguts al divan, aïllats de tothom, però sempre sota lamenaça dun truc intempestiu que la privava de despullar-se, que la feia limitar-se a treures les peces interiors que donaven accés o el negaven, segons la circumstància, als indrets neuràlgics de la seva naturalesa de dona... i se les treia lentament, sempre mirant-lo, excitada al sol pensament que ell ho anava descobrint tot a poc a poc a mesura que la mà pujava més i més amunt, fins dalt de la cuixa, on començava a enrotllar les mitges i ja no abaixava la roba, sinó que la sostenia allí, gairebé a frec dentrecuix, però no prou a frec perquè alguna cosa daquella intimitat es mostrés encara, pressentida ja, endevinada, però oculta i que ella no descobria fins que les mitges ja eren enrotllades fins als peus, quan de cop, com repensant-se, pretenia que no calia, que no feien cap nosa, i tornava a enfilar-les amb la mateixa lentitud, ben tibants, i només aleshores saixecava el vestit fins a la cintura i feia lliscar les bragues per les seves anques estretes, però belles, cuixes avall, més enllà de la nuesa esplèndida cap a la qual ell sinclinava engrescat...
Gairebé li ho llegia als seus ulls, però encara no nestava segura, ben segura, perquè quan a la fi el va reconèixer, ho feu tímidament, interrogativa, tan vacil·lant que ell, per primera vegada, va sentir duna manera positiva, sense possibilitats derror, que havia envellit.
Jesús?
Però aleshores ja obria els ulls, desmesurats, i allargava la mà, totes dues mans, en un gest de benvinguda, dacceptació.
Jesús!
A la fi descobria en aquell home estrany i treballat per la intempèrie del temps ladolescent que havia estat i amb el qual fornicava desesperadament per oblidar que no era casada ni es casaria, per afirmar que tenia tant de dret com les altres dones més sortoses de gaudir una mica de la seva joventut que se nanava estúpidament, tan estúpidament a desgrat de no ser una noia lletja, gens lletja; bonica i tot, si es mirava bé, bonica sobretot si es mirava per dins, quan la roba queia davant un home que no era el seu marit i en aquell instant en feia, potser tot preguntant-se: Per què no es deu haver casat? La mateixa pregunta que es feien les seves amigues i que ella es repetia, que es repetí fins a la trentena, quan ja no va preguntar-se res més.
Què tal, Josefina?
Havia volgut que lanomenés així en la intimitat del desig compartit, i després, quan per atzar lhavia rememorada i recordava lamor però no la feina, lamant però no la mestressa, dins seu continuà dient-li Josefina o, en tot cas, una mica despectivament, la Samarachs, i ara, com que no podia donar-li el cognom a seques ni tampoc era el dependent de la casa, al qual escau de dir senyora, emprava sense adonar-sen, amb naturalitat, aquell nom propi que ella va acollir sense parpellejar, amb la mateixa bona voluntat que mostrà en oferir-li les mans que ell premia cordialment.
Però don surts?
La clienta acabava de pagar i la botiga shavia quedat buida; les dues noies, darrere el taulell, una delles encara amb làlbum, laltra amb les llibretes que havia mostrat, no els miraven, però sendevinava que romanien atentes a lescena, plenes de curiositat, malicioses i tot, perquè ningú no podia assegurar que la dona, en fer-se vella, no hagués perdut la prudència. Fos com fos, si encara li abellia de procurar-se adolescents, ara devia anar a cercar-los fora.
Vine, vine!
I sense abandonar-li les mans sel va endur cap a dins, més enllà de la porta, cap al despatx que hi havia a la rebotiga i don partien les escales que menaven al pis, al qual també es podia entrar per lescala quan lestabliment era tancat.
No havia canviat res, hi havia la mateixa taula i les mateixes butaques, una mica més velles, tot i que el color era un altre, perquè devien haver estat restaurades, o potser sí que al capdavall eren unes altres, si bé, en aquest cas, tan semblants a les dantany que era fàcil de confondre-les. Prestatges, papers i llibres també tenien un aire familiar, però ja ho podia haver esperat, papers i llibres sempre sassemblen mirats des de fora, des de la distància de la pròpia distracció, de la falta dinterès per aquests objectes als quals, de passada, no havia pas de concedir cap importància ni atenció ara que ell i la dona es miraven.
Ja gairebé em pensava que eres mort...
Doncs ja veus!
La tutejava sense esforç, com si mai no li hagués dit senyora Samarachs de bon començament i fins i tot després, davant dels altres. La tutejava perquè només hi havia entre ells el record dunes relacions ambigües que excloïen tot rastre daquella subordinació implícita entre lamo i el dependent. I ella també ho devia trobar bé, perquè ara, a més, ell era un home fet de trenta-sis anys, amb els mateixos anys que tenia ella quan pujaven aquelles escales, feixucs tots dos amb la gravetat dun món de silenci que sexpressava a través dels ulls i de les mans.
Seu...
Van instal·lar-se un a cada butaca, una cosa que abans no havien fet mai, i ella va allargar-li una cigarreta del paquet que hi havia sobre la taula.
He passat tretze anys fora...
Exiliat, és clar.
Sí.
No en sabia res, però ja ho suposava.
Naturalment, com ho havies de saber!
Va encendre totes dues cigarretes i va deixar el llumí, apagat, al cendrer que hi havia a laltre extrem i que feu córrer fins que quedà col·locat entre tots dos. Ella, sense cap mena de retret, perquè amb els anys que havien passat ja tenia temps dhaver paït el disgust, sinclinà per dir:
Ten vas anar a la francesa...
Va somriure, sense excusar-se, gairebé divertit, i divertida ella també, ara, a la distància dels anys que li retornaven un home nou i vell a la vegada, un home que perllongava ladolescent, però ara segur dell mateix, prou segur si més no per atrevir-se a visitar-la com si mai no hagués passat res.
No hauria sabut com dir-te adeu. I després... una cosa es complica amb laltra, passen els dies i, per acabar, et dius que ja és massa tard.
I no than molestat? Vull dir ara, en tornar...
No..., pot dir-se que no. Ja veus que em desplaço lliurement!
Ella es va inclinar una mica més i, amb el cap, rebutjà vagament el fum de les cigarretes que senfilava entre tots dos.
Que potser busques feina?
Va riure.
Em faràs el favor de creure que no he vingut per això! A més, veig que ara tens noies.
Sí.
Sense comentaris, lacònicament, mentre el vigilava amb els ulls, molt atenta, duna manera que el va sorprendre una mica. Va fer:
He pensat que seria agradable de veuret, res més.
Com has canviat!
Hem canviat tots. Tu no?
Va tornar a fitar-lo gairebé amb impertinència, una mica distant, però no manifestament hostil. A la fi, digué:
Més que no et penses.
Exteriorment, però, no. Ningú no et faria més de trenta-cinc anys, Josefina.
Va somriure sense ganes, afalagada a despit seu. Però aleshores ja giraven tots dos els ulls cap a la porta, on algú acabava de tustar delicadament; a laltra banda es dibuixava la silueta juvenil duna noia, amb el perfil tallat com el dun ocell.
Passa.
La porta es va obrir, però no era cap de les dues noies que despatxaven darrere el taulell, sinó una xicota que en Jesús no coneixia, alta i verament ocellívola.
Oh, Maria!
Darrere della, també alt, massís, va entrar un xicot.
Hola, Jordi!
Destorbem?
Però tots dos entraven ja, decidits i imposants, ella amb la seva figura agressiva, ell com una tossa que sho emporta tot al seu pas.
Vosaltres no destorbeu mai.
Va mirar cap a en Jesús, assegut amb la cigarreta als dits, i durant uns segons vacil·là; aleshores, però, va allargar una mica el braç, separant-lo breument del cos per tal dindicar físicament cap a la butaca i, després, amb la mateixa vaguetat, cap als arribats de nou.
No us coneixeu, oi?
Polidament, al llindar de la presentació, en Jesús es va aixecar mentre els altres dos avançaven encara, mirant-lo, cap a la taula.
Jesús Maristany... En Jordi i la Maria Orsil... El novel·lista.
Com va, això?
Hola...
Encantat!
Van encaixar una mica confusament, i la dona, assenyalant altre cop en Jesús, va afegir:
Acaba darribar de lestranger.
Ah!
Tretze anys dexili.
LOrsil, que li havia premut la mà distretament, redreçà el cap i va fitar-lo amb els seus ulls blaus i profunds, alhora una mica infantils, que desentonaven amb la seva còrpora.
Un exiliat? Quina sort!
En Jesús gairebé va somriure, estranyat.
No tant...
Ah, sí, sí, no ho sabeu pas! Tots hauríem hagut danar-nos-en!
Ell va denegar:
No és pas veritat. Calia que es quedés algú, ni que només fos per fer acte de presència...
LOrsil parpellejà, com impressionat.
No sou pas escriptor, també?
Oh, no!
Millor.
I amb rudesa, mentre la seva muller i la Samarachs somreien, va afegir:
Vós i jo haurem de parlar molt.
En Jesús no sabia pas què volia dir i ara el llambregava amb una expressió lleugerament esverada. La dona del novel·lista aclarí:
Té ganes descriure una obra sobre els exiliats i li cal documentar-se...
I només conec intel·lectuals, tots podrits..., podrits! No han vist res, no han paït res, en tot cas. Potser vós sereu diferent.
Va agafar-lo pel braç, com si ja es disposés a demanar-li la narració de la seva odissea, una descripció circumstanciada de les coses que havia vist i sentit, de les penalitats que havia sofert, de la gent amb qui havia estat en contacte, de les dones amb qui havia jagut, de les seves reflexions després de tretze anys dallunyament, però la seva dona shi interposà:
No tan de pressa, Jordi. Què pensarà, el senyor?
I a en Jesús, excusant-lo o excusant-se:
Sempre és així. Només veu la seva obra.
Sort que tu em distreus!
Ho havia dit amb certa rudesa, gairebé ofensivament, i en Jesús el va examinar més de prop, amb ganes de desxifrar la parella, físicament tan ben avinguda. Ella es va girar a la Samarachs:
Això em recorda... Hem passat només a veure si ja thavien enviat aquell diccionari dargot...
Ui, mai no envien res, tan de pressa!
En Jesús esclafà la punta de la cigarreta contra el cendrer, tal com shavia acostumat a fer durant la seva estada a Amèrica, perquè abans sempre les deixava cremar fins al final i sovint les llençava a terra i tot.
Bé. Jo us deixo. Ja ens veurem un altre dia.
LOrsil va tornar a engrapar-lo amb la seva manassa.
Res daixò. És a dir: us espera algú, teniu feina?
Home...
La dona va riure i brandà el cap.
No servirà de res que li digueu que sí. Quan se li fica una ceba al cap...
El novel·lista, sense ofendres, va estirar-lo cap a fora del reducte que formaven les butaques i la taula, però la muller sinterposà de nou, gairebé severa:
No, Jordi, ara no pot ser. Encara hem de veure leditor.
Que es foti leditor!
Ella es va tapar les orelles amb les mans.
No les diguis, aquestes coses, Jordi!
El xicot picà de peus com una criatura.
Sempre ordenant-ho tot, planejant-ho tot, sense deixar res a latzar, a lespontaneïtat del moment! Ara aquí, ara allà, ara... Algun dia men cansaré, això és el que passarà!
Semblava que parlés seriosament, però la seva explosió no afectà gens ni mica la dona. En Jesús, cada cop més estranyat, va mirar-se la Samarachs i ella, amb el cap, va fer-li una indicació tranquil·litzadora i somrient que el feu arronsar-se despatlles sense dissimulació, sense preocupar-se del que podien pensar els altres dos. Però els altres dos no pensaven res, o pensaven només en ells, que era una altra manera de no pensar res, car devien haver-hi pensat tan sovint que ara ja no podien trobar res de nou, mentre les coses velles que seguien rumiant eren tan mancades de valor que no els afectaven gens ni mica, acostumats com estaven tots dos a una situació que ningú no comprenia ben bé ni ningú, en aquell moment, no hauria pogut explicar sense acudir a hipòtesis extravagants i totalment gratuïtes.
Apa, home, no siguis així!
Li va passar pel cap que eren com los i el domador, és a dir, la domadora, la qual no acabava de prendre-sel seriosament malgrat la seva còrpora amenaçadora i, en aquest cas, el seu talent si és que en tenia, una cosa que en Jesús ignorava perquè mai no li havia llegit res i, fins aquell moment precís, àdhuc havia desconegut la seva existència.
El novel·lista es girà a la Samarachs:
Què faries, tu? Obeir o torçar-li el coll?
I ella va contestar amb la mateixa entonació greu:
No mhi pensaria pas gens: li torçaria el coll.
El xicot esguardà la seva muller:
Veus? Tothom opina el mateix.
I aleshores, gairebé sense cap pausa, a en Jesús:
Vós també, oi?
Va pensar que més valia callar que, al seu veure, seria molt més raonable tallar-los-el a tots dos, però va excusar-se tan impertinentment com se li acudí:
No puc opinar sobre els afers de dos desconeguts.
Ningú no es va molestar. Únicament que el novel·lista semblà una mica sorprès, potser de la franquesa, potser dun punt de vista per a ell tan nou, potser perquè trobava tan intel·ligent aquella rèplica que ben mirat tampoc no ho era. Fos com fos, va tustar-li amicalment lesquena mentre li explicava:
Ja ens anirem coneixent. I aleshores en parlarem. Perquè ens hem de veure sovint, eh? No us penseu que us tinc quiti daquesta promesa...