Ja ens anirem coneixent. I aleshores en parlarem. Perquè ens hem de veure sovint, eh? No us penseu que us tinc quiti daquesta promesa...
En Jesús no nhavia fet cap, però no va creure necessari, ni prudent, daclarir-ho. Era la primera vegada que veia lindividu, però ja sabia que seria totalment inútil de contradir-lo. Només hi havia una manera de desfer-sen: evitar-lo. Un projecte clarament difícil, atès que el novel·lista ja deia:
Ara us donaré la meva adreça...
Es va treure una tarja de la cartera i la hi allargà.
Podeu venir sempre que us vagi bé; és casa vostra.
Molt agraït...
Tornava a mirar la dona, la qual semblava dallò més divertida, si bé només ho mostrava per lesclat maliciós dels seus ulls, gairebé parapetats darrere les pestanyes modestament caigudes. La garsa, va pensar indignat, car estava segur que laltre acabaria per preguntar-li on vivia i que ell seria prou ruc per donar-li ladreça veritable. I ho encertà.
I a vós, on se us pot veure?
Bé, de moment...
Va deixar la frase penjada, i qualsevol persona amb una mica de tacte hauria vist que no tenia ganes de fornir la informació sol·licitada, però el novel·lista era duna altra pasta, indiscret, i aquest cop la seva muller no va intervenir per treure en Jesús del conflicte; ben a linrevés, esperava també i, com que ell continuava callat, fins i tot lesperonà amb una mirada.
Però en un lloc o altre deveu viure...
Ara per ara estic amb un oncle... A la Vall dHebron, en una taverna.
El xicot gairebé botà; encara que no alcés els peus de terra, va fer-se més alt i més àgil, o si més no aquesta era la impressió que feia en aixecar els braços com per implorar amb una mena de moviment que, després, prolongat, el podia dur a inclinar el cos fins que, humiliat i amb les mans sempre al seu davant, sagenollaria a frec de la divinitat o dallò que fos que tenia la intenció dimplorar. Però no va humiliar-se ni el gest tingué una continuació precisa, sinó que fou interromput per adreçar-se a la seva dona, quan, meravellat, li deia:
No ho has sentit?
Sí.
És absolutament envejable. Una taverna, allí, en ple despoblat...
Es va interrompre i fità hostilment el seu interlocutor:
Perquè és un despoblat, oi?
No ben bé. Darrerament hi han construït molt, en aquella banda. Jo no...
LOrsil el va tallar amb el gest, mirà de nou la seva muller, desvià els ulls cap a la Samarachs i aleshores, adreçant-se a totes dues, repetí:
Ho heu sentit? Ho heu sentit bé? Un home que acaba darribar i ja ha tingut temps dadonar-se que darrerament han construït molt!
La Samarachs va sorprendre la lluor en els ulls den Jesús, ara verament molest per aquella burla sense solta, i avançà ràpidament unes paraules per tal dallunyar el temporal:
Em sembla que fareu esperar leditor...
El xicot va tornar a tenir un moviment teatral.
Ens expulsen!
La Josefina té raó; hem promès que hi aniríem dhora.
LOrsil va inclinar-se cap a la seva dona, allargà el coll i feu el gest doferir-lhi.
Encadenam!
Ella va riure i, potser perquè no tenia res amb què obeir lordre estrambòtica, va limitar-se a agafar-lo pel braç.
Au, anem.
El xicot, sense oposar-hi resistència, es deixà menar cap a la porta, on la dona el seguí, però abans darribar-hi es girà i, fitant en Jesús, digué:
No us perdré de vista!
Ell va provar de somriure per tal de mostrar que no sho prenia seriosament, però en el fons sabia que era una amenaça real. En quedar-se sol, car la Samarachs els va acompanyar fins a la porta de la botiga, es va deixar caure a la butaca, esbufegà i va apoderar-se duna altra cigarreta del paquet que shavia quedat sobre la taula. Després feu petar els llavis amb un gest que gairebé tenia oblidat, perquè les noves terres li havien fet adquirir hàbits nous, imposats a expenses dels vells, un dells aquesta característica manifestació dimpaciència i de fastigueig que adoptà de noi, a lescola, i que va valdre-li més dun càstig, mastegots i penitències que només serviren, encara, per fer-lhi entossudir, donat que aleshores no disposava de res més per defensar la seva darrera i preciosa independència. Però ara la cosa el va sorprendre com un descobriment acabat de fer, i devia ser per això que el repetí, més fort i sonor, per a ell mateix, sense auditori ni espectadors com estava, fruint-ne com duna llepolia furtada a algú: a linfant que un dia havia estat.
La dona entrà de nou i ajustà la porta vidrada amb lentitud, com si la preocupessin els cristalls. Ell va preguntar-li:
Qui és, aquest ximple?
Ella passà pel seu darrere i, en lloc dasseures a la butaca, anà a instal·lar-se a la cadira giratòria que lesperava a laltre costat de la taula.
Ja tho he dit, un dels nostres millors novel·listes...
Doncs mira que mhas fet un favor!
No thi amoïnis; en el fons és inofensiu.
És capaç de presentar-se al bar de loncle.
Això sí, ja ho pots donar per fet.
La dona va recollir un llapis solitari de damunt la taula, encreuà les cames per sota del calaix central, que es va moure amb un espetec, i sabocà endavant.
Vius amb un oncle, ara? I la teva mare? Tho volia preguntar...
Assenyalà el petit botó negre de la solapa, lúnica indicació de dol en tota la seva persona, i ella hi mirà fugaçment.
Sí. Per això vaig tornar, perquè estava greu. Però només vaig tenir temps de veure-la morir.
Si que ho sento...
És clar, eren uns mots convencionals, no tenia cap motiu de doldre-sen, i ell sen feia càrrec. Però van restar tots dos pensarosos, com locasió exigia aparentment, com sembla que exigeix sempre que es tracta de morts, plorats o no plorats, estimats, indiferents o odiats. Després ella va preguntar:
Thas casat?
En Jesús va alçar la mà, on no hi havia rastre de cap aliança, i tots dos contemplaren els dits dreçats contra la llum.
No. No he tingut temps. I, per lexemple que acabo de veure, més val no casar-se.
La dona va riure, sense alegria, indiferent.
Oh, no en facis cas! Hi ha dies que són pitjors, perquè avui no els has vist discutir. Criden molt i no es fan mal.
Doncs mira...
Algú tornà a tustar la porta i a laltra banda va retallar-se novament una silueta femenina, però ara sí que era una de les dependentes. Va obrir, entrà, va tancar i digué:
Hi ha el senyor Bertran...
Un moment. Digues-li que de seguida surto.
En Jesús es va alçar.
No et vull destorbar més. Tu tens feina...
Com de costum. Si tesperes...
Però ell ja shavia posat dret i no es va voler asseure per segona vegada.
Ja ens veurem un altre dia.
Sempre em trobaràs aquí.
Va abandonar la cadira que girava i tornà a fer la volta a la taula. Mentre sencaminaven a la porta, digué:
Vinem a veure sempre que vulguis.
Tot era una mica convencional, si bé no tant com el condol, però ell sabia que tornaria, ni que només fos per curiositat. Travessaren la botiga, on hi havia un individu repenjat al taulell amb una cartera encara penjada a la mà. En passar, la dona feu:
Un moment, Bertran.
Un moment, Bertran.
Sí, sí!
Va acompanyar-lo fins a la porta del carrer, oberta, al llindar de la qual van aturar-se mentre ell deia:
Fa una sensació curiosa, això de venir de visita en un lloc on...
Va callar sense brusquedat, com si mai no hagués volgut completar la frase que ja sarrossegava des de linici, i la mirà, però ella havia desviat els ulls cap a laltra banda de carrer de Casp, on hi havia tot de cotxes aparcats. En girar-shi al seu torn va poder veure encara allò que fitava la Samarachs: la noia que senfilava darrere el volant dun Dodge amb les cames penjants a la banda de fora, obligatòriament separades sota les faldilles prou amples per revelar un esclat de roba blanca, de puntes, de mitges fosques i de carn rosada.
Què deies?
En Jesús es va empassar la saliva.
Res dimportant. Ja ens veurem...
Va allargar-li la mà i encaixaren. Ella, de cua dull, continuava mirant el cotxe i la noia, i empassà saliva:
Adeu, doncs...
I ell, una mica secament:
Adeu, Josefina.
Va allunyar-se cap al passeig de Gràcia, per on pujava, ordenadament, una renglera de sis guàrdies de la policia armada, tots amb les porres i les pistoles ben visibles, extraordinàriament conspicus sota els arbres i tan impressionants que, de sobte, els transeünts semblava que havien desaparegut. Allò era nou per a ell i es barrejà a lepisodi que acabava de presenciar. Guàrdies i noies, noies i la Samarachs; tot es confonia dintre seu mentre saturava a contemplar la petita formació que sallunyava amb lentitud, sense provocar més curiositat que la dels escassos turistes que en aquell moment circulaven per la via. Dues dones i un home fins i tot es van girar.
Il se passe quelque chose, je vous dis!...
Mais non! Cest la même chose tout le temps. Ferdinand prétend...
Mai no va saber què pretenia en Ferdinand, perquè la dona abaixà la veu i la continuació se li va escapar. Lhome va moure el cap duna banda a laltra i la segona dona obrí molt els ulls, com davant duna revelació excessivament maliciosa.
Va deixar-los plantats a la cantonada i prosseguí passeig avall, cap a la plaça de Catalunya, però va aturar-se de nou abans darribar-hi. La portera... Feia vint-i-quatre hores que lhavia vista i no era prudent de visitar-la altra vegada: la seva impaciència podia molestar-la i, daltra banda, no era raonable de creure que podia haver obtingut alguna informació en un temps tan breu. Més valia deixar-ho per lendemà.
Va fer definitivament mitja volta i retrocedí passeig amunt a bon pas. Era més fort que ell. Com pot consentir un home que ha perdut tretze anys que es malmeti un minut més? De fet, només per això havia baixat novament a la ciutat i no pas per visitar la Josefina. Ara comprenia que lhavia anada a veure només per fer una mica de temps, per distreure una hora més de la tarda, i que ho havia sabut des de sempre, o sia des daquest matí, quan saixecà amb la sensació angoixosa que la vida ja no era tan planera com va imaginar-se després dhaver cobrat el traspàs del pis i sinstal·là amb loncle, un home sense fills que qualsevol dia podia morir-se i llegar-li la finqueta que tenia a Cervera, on havia viscut fins a la guerra, i el bar, per no parlar dels dinerets que li suposava i de lEugènia, la qual potser també formava part de lherència, si bé aquesta probablement la cobraria abans dhora.
Aquella visita primera al carrer dEnric Granados havia canviat tota lorientació de la seva vida, no calia enganyar-shi; des que ficà els peus a la cuina per menjar-se lesmorzar que la noia li preparava, què havia fet sinó esperar que el matí passés i vingués lhora de dinar i es fes més tard per abandonar lestabliment i agafar lautobús fins a la plaça de Gal·la Placídia, don aniria davallant xano-xano cap a lantic domicili de la Victòria?
Com que no havia sabut esperar prou i li calia encara matar una estona, sortia ara de lestabliment de la Samarachs, tan desconcertat, des de ladeu a la porta, que oblidava la mare i la filla. I era tanmateix curiós de dir-se que les oblidava ara que precisament sen tornava a recordar de debò, ja que tot allò, aquells projectes i aquella impaciència perquè el temps passés i vinguessin la tarda i el vespre, tot ho havia ignorat fins a linstant precís daturar-se al passeig de Gràcia i fer mitja volta. Ho ignorava de la mateixa manera que un home ignora que es farà de nit i li caldrà gitar-se i continua ignorant-ho encara que pensi en llits i en dormides durant la jornada, ja que no es refereix al seu llit o, si ho fa, hi pensa sense acabar-se de dir que és el seu llit de cada dia i que, per tant, ho serà també aquesta nit si cap aventura no el porta a jaç estrany.
Mai no es va dir, ni durant el matí ni a la tarda, que aniria de nou a preguntar per la Victòria; més aviat rumiava altres mitjans, difícils de precisar, que li permetrien de seguir-li el rastre i anar-la a treure del seu refugi de Sant Gervasi, on la sorprendria després de tretze anys, potser per donar-li una alegria, potser per donar-li un disgust, perquè ara totes dues, mare i filla, devien haver-se acostumat a la seva absència. Un costum vell, de sempre, fins i tot per a la Victòria, perquè mai no havien viscut plegats i aquella mica damor que va haver-hi entre tots dos només va ser això, una mica damor, encara que fos un amor aleshores gran devorat pel temps, naufragat en laigua de tots aquells anys doblit i de renúncia. I no hi feia res que tornés a florir, o que li semblés que tornava a florir, per tal com ja era un amor nou, duna altra mena, que la Victòria hauria de compartir amb la filla encara desconeguda que potser patia fred i fam mentre ell tenia les vint-i-sis mil pessetes del traspàs del pis a la butxaca i loncle li posava el plat a taula.
Va tornar a encalçar els guàrdies, lents, arran dels arbres, com avergonyits de trencar la calma ciutadana amb llur presència recelosa. Però ara no sen va preocupar, gairebé ni els va mirar, atent només a la fita, a la casa aquella on no passaria mai de les escales, des dahir convertides en el vestíbul dun altre indret imprescindible on vivien la Victòria i la Maria Jesús i on ell faria irrupció amb la bona nova de la seva tornada que potser ningú no desitjava.
Va tombar cap a la rambla de Catalunya, cap al carrer de Balmes, i pujà encara tota una illa de cases abans de travessar cap a Enric Granados. Allí, però, a la cantonada mateix, va aturar-se un altre cop, indecís. No es precipitava? Per què revelar daquella manera la seva impaciència i córrer el risc de perdre la simpatia i lajut de la vella amb una visita que, a tan poques hores de la primera, trobaria intempestiva?
Feu dues passes més i saturà novament. Es decidiria? La Victòria i la nena lesperaven en algun indret, la petita convertida ja en una noia que potser aviat festejaria i es casaria... Va tornar a avançar, angoixat fins al fons de lànima per la seva pròpia indecisió. Així i tot, arribà a frec de la porta, de lentrada on no penetrà; va quedar-se a la banda de fora, com feia sempre quan acompanyava la Victòria, i des dallí mirà tímidament cap a la llotgeta. Hi havia llum i la dona hi era, dreta i avui girada desquena, vagament inclinada sobre la taula, en aparença triant alguna cosa, potser aquelles mateixes mongetes que, el dia abans, havia vist abandonades en lhule greixós on sacumulaven els senyals de trenta anys de menjades.
Va retrocedir i satansà a la vaqueria pintada de verd, on també havien encès el llum tot i que encara shi veia; darrere el taulell seia una dona amb un davantal flamejant que ofenia la blancor dels rajols que cobrien les parets fins a mitja alçada. No la coneixia, és clar, mai no havia conegut ningú daquell veïnat, perquè mai no havia tingut ulls per les coses o persones que eren forasteres a la Victòria, ni per allò que potser no li era tan estrany com es pensava, atès que formava part del seu ambient des de la infància.