De moment sen va sentir una mica contrariat, no pas perquè ella fos qui era, ja que al capdavall sempre lhavia sentida humanament molt pròxima, dona i abellidora, deixada i serventa, sí, però pròxima com totes les criatures que no el disgustaven ni odiava. La molèstia obeïa a una raó que no hauria confessat a ningú, que no podia confessar mentre no savingués a parlar de la seva filla i de la Victòria: també ell hauria volgut la seva soledat per poder rumiar totes les cabòries del pare que no ha estat, del pare que ben just tindria temps de ser, i això sempre que no tardés gaire a trobar-les; per poder borinar el seu dolor cada vegada una mica més precís, una mica més feixuc a mesura que entrava la imaginació i aquesta treballava més acuradament, fornint detalls, episodis, situacions clares, distingibles, que emergien duna massa fosca on hi havia la mare i la filla, confoses, i alhora perfectament identificables.
Però la noia simposava amb la seva presència i fonia ja aquell gest íntim de contrarietat, orientant de nou el corrent del seu pensament cap a ella, cosa que, vulguis o no, lobligava a trair la filla i la Victòria per observar-la asseguda al seu costat, inclinada sobre les menges, amb la sina poderosa que ara el vestit desbocat gairebé mostrava per culpa daquella inclinació. Ella prou sabia que laltre li estava mirant el naixement dels pits i feia com aquell que no se nadona. Fins va tenir un somrís que ell va interpretar falaguerament i acabà desbandir tot rastre de mare i filla per subjectar-lo al moment actual com una àncora que fixa la nau, encara plena de mar lliure, però ja encadenada a laigua fosca i bruta del port on només romandrà una nit, on li cal reposar abans de prosseguir el viatge i retornar a la seva terra, a lúnica terra que pot reconèixer com a seva malgrat tots els països entrevistos i potser fins i tot estimats.
Va encendre la cigarreta dhavent sopat i per damunt del fum, a través del fum, va seguir mirant-la fins que ella preguntà:
Què mires?
A tu.
Ja mhas mirat tant i tant, avui, que acabaràs per gastar-me.
Deus voler dir que ens hem mirat lun a laltre. I per alguna cosa deu ser.
Vols dir?
És clar. No et sembla?
Ella no va contestar, únicament va riure una mica amb la gorja, un riure tèrbol que no amagava la seva set femenina, lesponjositat de la terra que en Jesús sabia que palparia allí, terra de repòs i de neguit, ara una cosa i després laltra, quan es trobarien lun al costat de laltra, lun sobre laltra, de nit o de dia, quan loncle dormís o sabsentés, al bar no hi hagués ningú i ells dos sencaressin com enemics, però amb les mans vessant de generositat. Perquè en aquell instant en va estar segur: feien voltes lun entorn de laltra i acabarien per trobar-se de debò.
Després la noia saixecà i va anar-sen fins al bufet, don va tornar a la taula amb un cap de pa. Ell no es va moure, sinó que va esperar-la, sempre fumant i sense deixar dobservar-la a través del fum de la cigarreta. Fora, entraven i sortien clients i se sentia la remor dels platets i de les tasses, el dringar de les culleretes que queien sobre la porcellana i les veus dels homes que cridaven loncle, el qual escoltava i servia allò que li havien demanat, sempre sense obrir els llavis, com si hagués fet vot de silenci.
I aleshores ella va dir:
És estrany que no et casessis, per aquelles terres...
Estrany?
No són maques, les franceses?
Nhi ha de maques i de lletges, com a tot arreu.
I diuen que saben enganxar els homes...
Per a això no cal sortir daquí.
La noia va tornar a riure, i ell avançà la mà fins al braç que reposava al seu costat, un braç molsut i bru, amb tot de borrissol, clar però negre, massa negre potser per una dona, però no desplaent. Ella observà el moviment dels dits que se li enfilaven pel braç i saturaven a la corba del muscle. Es va estremir:
Em fas venir calfreds...
En lloc denretirar el braç, però, va mirar cap a la sala, on podien veure els clients entaulats i, ara, loncle desquena, amb una ampolla a la mà. En Jesús va sorprendre aquella mirada i brutalment, amb els dits encara sobre el muscle, preguntà:
Fa gaire temps que dura, això?
Ella va llambregar-lo inexpressivament, com si no lentengués, però ell indicà clarament cap a la sala i la noia va repetir el gest de mirar cap a lesquena de loncle inclinat. Quan tornà a fitar-lo, no hauria sabut dir si estava enfadada o a punt desclafir la rialla, tan barrejades veia aquestes dues possibilitats en lexpressió dels seus trets facials. Sense cedir ni a luna ni a laltra, va fer:
Això!
El to era menyspreatiu, però aleshores en Jesús va enretirar la mà i tots dos es van quedar estudiant-se, tot de cop greus, no sabien ben bé per què, ell potser disgustat i ella probablement molesta, o qui sap si disgustats o molestats tots dos, si bé no exactament per les mateixes raons.
Seguidament lEugènia es posà a menjar, com si fins ara no recordés que encara tenia el plat mig ple, i ell va agafar una engruna de pa i, sense pensar, lanà arrodonint amb els dits nerviosos. La noia, com si acabés de trobar la rèplica justa, digué:
No sha de ser tan curiós...
No.
Al capdavall, jo no et demano pas res.
Era veritat, i en Jesús va somriure. No solament no demanava, sinó que oferia. Mai ningú no se li havia ofert duna manera tan clara, tan franca, llevat de lEllen aquell primer dia, quan va ajudar-la a reparar lavaria del cotxe que se li havia quedat en un costat de carretera, sense saber, ni pressentir, en el seu encegament, que amb aquell acte comprometia tota llur relació futura; o, més lluny encara, molt abans, la Samarachs, soltera i granada i, perquè allò va tenir lloc quan ell era un adolescent, també inoblidable.
Va repetir:
No...
I va continuar pensant, aquest cop ni en lEllen ni en la llibrera, potser ni tan sols en lEugènia, ans en una noia que no es deia de cap manera o que tant li feia que es digués duna manera com duna altra, perquè era ella i no lera, era com si no fos ningú, simplement una femella que tenia a labast, apassionada com lendevinava, probablement fins i tot tendra i plena de devoció, però remota i, més, aliena; irreductiblement una altra, qualsevol, un tros de carn on rabejar-se, una forma anònima, ben diferent de la Victòria, tan personal, tan íntima i pròpia, des de sempre esperada i mal compresa, però per això mateix més seva que cap altra. Per aquest motiu, sense saber-ho, devia haver-li donat una filla, la Maria Jesús, la petita...
Va deixar de pastar lengruna, immobilitzà els dits i, sense veurel, es va quedar mirant el fum blavís de la cigarreta. Perquè en allò encara no hi havia pensat mai: era una filla natural i duria els cognoms de la mare! Va sentir que algú li furtava quelcom, però el lladre era lluny i no podia encalçar-lo, el lladre era ell mateix que se nhavia anat per una por que superava lamor. Ara veia que no es tractava de res més: por, la por engendrada en el curs daquelles nits que ja no podria esborrar mai, quan sortia amb els del grup 11 i amb en Mateu que els capitanejava, en Mateu que havia sabut nedar i guardar la roba, donat que shavia fet ric i ningú no lhavia molestat ni aleshores ni ara; mai no lhavien detingut, i ni ell mateix no va saber explicar per què quan, lendemà denterrar la mare, al cap de sis dies de la seva tornada, va trobar-lo al costat del quiosc de diaris, on obria els fulls encara humits i gairebé el trepitjà en girar-se: Mateu! I lhome no semblava gens complagut, més aviat sel veia una mica contrariat, com si ja lhagués donat per mort i ara la seva presència viva fos un compromís difícil deludir. Només va fer: Tu per aquí?
Va deixar de pastar lengruna, immobilitzà els dits i, sense veurel, es va quedar mirant el fum blavís de la cigarreta. Perquè en allò encara no hi havia pensat mai: era una filla natural i duria els cognoms de la mare! Va sentir que algú li furtava quelcom, però el lladre era lluny i no podia encalçar-lo, el lladre era ell mateix que se nhavia anat per una por que superava lamor. Ara veia que no es tractava de res més: por, la por engendrada en el curs daquelles nits que ja no podria esborrar mai, quan sortia amb els del grup 11 i amb en Mateu que els capitanejava, en Mateu que havia sabut nedar i guardar la roba, donat que shavia fet ric i ningú no lhavia molestat ni aleshores ni ara; mai no lhavien detingut, i ni ell mateix no va saber explicar per què quan, lendemà denterrar la mare, al cap de sis dies de la seva tornada, va trobar-lo al costat del quiosc de diaris, on obria els fulls encara humits i gairebé el trepitjà en girar-se: Mateu! I lhome no semblava gens complagut, més aviat sel veia una mica contrariat, com si ja lhagués donat per mort i ara la seva presència viva fos un compromís difícil deludir. Només va fer: Tu per aquí?
Fins després, al cap duns minuts, quan ja anaven a acomiadar-se, no es va decidir a fer un gest de desgreuge que es traduí en una targeta amb ladreça i uns mots: Vine quan vulguis. Miraré si puc fer res per tu...
Però ara lEugènia deia, gairebé estranyada del llarg silenci i daquella immobilitat que semblava forçada:
Thas quedat molt pensarós...
Qui, jo? No.
Va esclafar al punta de la cigarreta contra el plat ple de peles de taronja i comentà:
Trobo que fa molta calor...
Es va aixecar, sense separar la cadira, al respatller de la qual va repenjar breument les mans mentre afegia:
Potser perquè et tinc tan a prop...
Ella va riure i, amb la forquilla a la mà, alçada, va mirar-lo quan en Jesús, ara amb les espatlles una mica caigudes, feia la volta a la taula i sortia a la sala, des don loncle en aquell moment els espiava.
No hauria pas sabut dir, o no ho sabria dir ara, per què va decidir posar novament els peus a la llibreria, el llindar de la qual travessà com un estrany insegur de lacollida. Precisament ell que, abans, molts anys abans, quan encara era un adolescent, lhavia franquejat quatre vegades cada dia, matí i tarda, amb el seu urc de jovenot que ni sadona que ha estat seduït. Perquè va ser una veritable seducció; ella li portava ben bé catorze o quinze anys i, com va poder comprovar, era una dona experimentada. Mai no ho hauria suposat, en entrar com a empleat a la casa, perquè la façana era respectable, i no tan sols la de lestabliment, posat amb un gust sobri i ara una mica envellit, sinó també la de la mateixa propietària, atenta, sí, i amable i tot, de vegades fins i tot amorosa duna manera tota maternal, però en aparença murallada darrere uns costums austers i desuets.
Mai no havien renyit del tot, només que el temps havia passat i tots dos sen devien cansar una mica; després ell va fugir de la botiga, en el fons probablement desitjós duna carn més tendra, no més saborosa però dotada, en canvi, duna espontaneïtat que la Samarachs ja havia perdut feia anys, qui sap si amb daltres dependents que, una mica lassats també, havien acabat per fer el que ell va fer: anar-sen sense gairebé ni dir adeu.
Potser no hauria, doncs, dhaver-la visitada, però després de tants anys dexili trobava plaent de renovar els vells lligams, si bé ara orientant-los en un sentit més desinteressat, gairebé platònic, merament per escapar-se de la seva solitud, daquella solitud que, fora, lhavia perseguit de nit i de dia i que no havia pogut evitar malgrat les relacions, purament epidèrmiques, amb daltres desarrelats com ell, amb altres dones que pertanyien a una altra terra i que ell, per íntimes que fossin, sempre sentiria distants, formant part dun altre ambient, gairebé hauria dit duna altra cultura, de la qual participava, ben cert, però només superficialment.
La porta era oberta, de manera que no va haver dempènyer-la ni pogué posposar, doncs, un encontre que potser seria massa insatisfactori per justificar el senzill esforç de badar-la. Va trobar-se directament a la botiga, davant del taulell dreçat al fons, on hi havia dues noies, una delles servint un client i laltra inclinada sobre un àlbum de postals que ordenava; en veurel va deixar-lo, sense tancar el gruixut llibre, limitant-se a alçar lesguard i a immobilitzar els dits sobre la cartolina, atenta ja a les paraules daquell que als seus ulls era un client, perquè no lhavia vist mai ni podia saber que, un dia, ell mateix va tenir un lloc darrere daquell taulell, des del qual passava directament als braços càlids de la mestressa.
I vostè?
Per què trobava sempre aquesta complicitat en els éssers femenins? També aquesta, desconeguda i gairebé amb la meitat de la seva edat, ja que no podia tenir més de divuit o dinou anys, el mirava amb un esguard afalagador, massa amable per limitar-se al simple paper de dependenta que compleix amb el seu deure. Potser sho imaginava, però; una vegada, quan el va sorprendre a la cambra que compartien, perquè ell ja no es privava de res, la Jenny li va dir: Només els agrades perquè tho sembla. No ho va entendre del tot i la noia no trobà la manera dexplicar-lhi, dantuvi perquè entre ells hi havia la barrera de la llengua, que no els permetia de matisar com calia, darribar al fons de les qüestions a base dexplicacions minucioses, detallades, subtils i tot com de vegades cal que siguin per aclarir les coses més evidents, més elementals, i després perquè ella, massa descoratjada, ja no era capaç de fer lesforç, de prendres la molèstia duns raonaments suplementaris: havia arribat a avorrir-la tant amb el seu capteniment, que ja es resignava a anar tirant com fos, a base de pegats que no adobaven res però deixaven intacta lesperança duna mort que posaria terme al seu martiri. Amb el temps, però, en Jesús va arribar a veure clares les paraules: volien dir que, quan es tractava de dones, se sentia tan segur dell mateix que elles li atorgaven una seducció que no tenia. Pràcticament, doncs, eren elles que feien la conquista. Això, ara, el va fer somriure, i la noia obrí una mica més la boca i mostrà un centímetre de dents, grosses, fortes i blanques, danimal en perfecte estat de salut.
La senyora Samarachs?
La xicota va cloure la boca i tornà a obrir-la com un peix que respira fora de laigua, amb dificultat. Digué:
Un moment, si us plau.
I va girar-se. No li va preguntar qui era ni què volia, només va girar-se i obrí la porta de vidres opacs del fons de tot, a la dreta, cap on podia passar-se sense entrar forçosament darrere el taulell. No va sentir cap paraula, perquè la noia tornà a tancar la porta abans de parlar, i el gest va rememorar-li els vells temps, ja que ella sempre ho havia volgut així, més que per fer-se limportant, per una necessitat de discreció que només perdia quan el cap se li nanava darrere un adolescent empresonat a la botiga.
La porta es va obrir de nou i la noia va sortir, precedint aquella mateixa dona que havia deixat tant de temps enrere. Perquè a primer cop dull la va veure igual, gens envellida tot i aquells setze anys que els separaven del dia que abandonà lestabliment. Fins després no va notar com la pell ja no era tan fresca, com ja no era ni pell, atès que una gruixuda capa de maquillatge li creava una segona epidermis tan sàviament disposada que només aquells que la coneixien bé podien adonar-sen i admirar-la.