La dona va alçar el cap, com si se sentís observada des de laltra banda dels cristalls protectors, i ell esmunyí lesguard i canvià de posició abans de fer un parell de passos més, encara vacil·lants. Després va tombar-se en el precís moment que algú sortia de ledifici, sí, precisament de la casa on havia viscut la Victòria: potser una veïna que lhavia coneguda i tractada, una daquelles veïnes que, en quedar-se ella prenyada, van negar-li la salutació i saturaven a xafardejar davant la llotja de la portera i a les botigues, de segur que també en aquesta mateixa vaqueria on hi havia una dona amb el davantal vermell...
Va sentir la temptació demprendre-la, aquella veïna, no pas perquè confiés que havia de saber alguna cosa de la noia, sinó perquè lhavia coneguda i ara li seria agradable de parlar-hi i de recordar-la amb ella, encara que la dona shi referís sense simpatia, potser amb menyspreu i tot, ella que devia estar casada com Déu mana i no sabia res dels neguits dels amors clandestins en cambres barates i anònimes, dels amors juvenils quan la sang bull i el cos de lestimada transforma en palau la nuesa de les quatre parets escrostonades perquè van ser pintades amb pintura barata que ningú no shavia de mirar mai.
Però va deixar-la passar, carrer enllà i cap a laltra cantonada, mentre ell reprenia el camí, allunyant-se cada vegada una mica més de la casa i de la llotgeta on potser lesperaven bones notícies, on potser també lesperava una desil·lusió, ja que no nhi havia prou que la portera veiés la noia, lamiga de la Victòria durant aquells darrers temps de la seva estada al carrer, calia encara que ella sabés ladreça. I potser no la sabia, perquè feia set anys que la Victòria se nhavia anat i des daleshores ja no shavien vist més. Fins i tot era possible que no fossin tan amigues com la portera simaginava, potser simplement shavien aturat a parlar un parell de vegades i ella ja les lligava com si fossin inseparables. Potser...
Però per aquell vespre ja nhi havia prou. No estava preparat per enfrontar-se amb un fracàs probable. De manera que va continuar carrer amunt i al cap duns moments ja havia travessat la calçada. Aleshores va estar totalment segur que ja no retrocediria i que la visita, definitivament, quedava ajornada fins lendemà.
Loncle sel va mirar per damunt del cap del client al qual servia un cafè amb laire de qui tant se lin dona, i digué:
Than telefonat.
Es va aturar i, com si allò tingués algun sentit, mirà cap a laparell que es dreçava en un costat de taulell, però no sobre el taulell mateix, sinó darrere, en un buit que hi havia a continuació de les escasses ampolles que adornaven aquell extrem.
A mi?
Loncle va assentir amb el cap, sense paraules, per estalviar-se la saliva.
Qui era?
LEugènia ho sap.
Va travessar la sala, cap al menjador, però la noia no hi era, ni a la cuina, on va treure seguidament el nas.
Eugènia!
Ella davallava les escales, gairebé saltironejant, amb el moviment dels pits ritmat de graó en graó a mesura que descansava un peu i avançava laltre sense pausa aparent: pits i peus i cames a luníson.
Què?
Diu que mhan telefonat...
La seva veu revelava estranyesa. No havia donat el número de telèfon de loncle a ningú; més encara, no ho hauria pogut fer perquè mai no shavia molestat a mirar-lo.
Sí, deu fer mitja hora; un senyor que ha dit que es deia Balsells.
Balsells?
No en coneixia cap... Oh, sí! En Balsells! Per força havia de ser ell.
I què més ha dit?
Que ja tornaria a trucar. Ha preguntat si vivies aquí...
A baix de tot, feu un gest amb el cap i va tirar-se enrere els cabells que els salts pels graons li havien fet caure sobre la cara. Ell la mirava.
Res més?
Es veia que tenia molt dinterès a parlar amb tu...
Bé...
Què podia voler-li en Balsells, després de tants anys? Des que tots dos sortien amb el grup 11... Ell al voltant del Chevrolet negre quan en Mateu creia convenient partir la colla en dues. Com aquella nit, quan a conseqüències duna denúncia va quedar-se potser una hora allí, prop del carrer de Modolell, vigilant una torre on no passava res i a la qual va entrar a la fi per trobar-hi, ben accidentalment (perquè era amagat darrere una porta), un capellà que en Mateu es va negar a endur-se tot i la insistència dels altres, i den Balsells sobretot, que no els podia veure ni en pintura i fins i tot va estar a punt de renyir amb el capitost arran dun intercanvi de paraules dures.
Ja no shavien tornat a veure des que el grup es va dissoldre i tots, o gairebé tots, van acabar fent cap al front. Era com un fantasma que ressuscités un mort, exactament com el mateix Mateu, amb el qual, tot i el temps transcorregut, van reconèixer-se sense dificultat quan coincidiren en aquell quiosc de la Rambla on lhome acabava de comprar el diari de la nit.
Oh, i com sabia que era a Barcelona, que havia tornat? Si potser ni devia saber que sexilià, perquè abans mai no havien estat amics; no es van conèixer fins que sorganitzà el grup 11, i en Balsells, aleshores, encara era nou al partit, un daquells que la guerra havia arrossegat cap a una necessitat dacció, dimposar-se, de ser algú quan abans no havien estat res, com ell mateix, ben mirat (en Jesús havia estat un trist dependent i després encara va ser molt menys, infinitament molt menys, un home fora de la seva pàtria i ara a la terra de nou, només amb aquelles vint-i-sis mil pessetes del traspàs i loncle, però sense ofici ni benefici perquè, als seus trenta-sis anys, no veia qui el voldria ni maleïdes les ganes que tenia de col·locar-se, acostumat com estava a viure dexpedients, avui aquí i demà allí, sense fer res de seguit i sense cap desig ja dencarrilar la seva vida una vegada per totes). Però algú devia haver-li donat el número del telèfon, aquell número que ell no havia confiat, ni podia fer-ho, a cap de les escasses persones amb qui havia reprès contacte, i ara, després de tants anys, volia parlar-li qui sap de què, per què...
Esperarem que torni a trucar, doncs.
Thas quedat tan sorprès que, si hagués estat una veu de dona, ja començaria a malpensar...
Va mirar-la als ulls, als llavis, i després cap a la naixença dels pits, amb un somrís vague que accentuà quan va veure la taca fosca sota el coll, a mig camí entre la base del coll i la separació de les sines.
Portes una mascara...
Ella, instintivament, alça les mans cap a les galtes.
On?
Va allargar els dits i, molt suaument, va tocar-li la pell, més fina que no havia suposat, en la brunor sospitosa de la qual no venia tampoc duna taca.
Aquí...
La hi va fregar i aleshores, sense necessitat, prolongà la carícia cap al començament temptador de lescot que eixamplà amb els dits. Ella digué:
La saps molt llarga, tu!
I es va separar, però sense brusquedat, ni enfadada, a linrevés, molt lentament, com per donar-li temps que la mà li rellisqués de la pell al vestit, sobre la carnositat palpitant.
No va seguir-la a la cuina, sinó que restà on era, mig pensant en ella, pertorbat per la seva alenada, mig pensant en en Balsells, que shavia pres la molèstia desbrinar el seu número de telèfon i volia parlar amb ell.
Després va arronsar-se despatlles i se nanà cap a dalt, a la seva cambra, estreta i llarga per culpa de la disposició de la casa, però alegre i clara quan al matí es llevava amb la finestra oberta sobre el fragment de camp sense tancar i les cases construïdes més enllà. Edificis nous de tres o quatre pisos, blancs i amb eixides on els veïns estenien la roba i on sempre hi havia una gran quantitat de bragues de criatura, de peces menudes que tenien la mateixa innocència dels infants. Alegre, però ja no tan clara, fins i tot ara, en aquesta hora tardana, perquè no podia sofrir les bombetes que loncle tenia a les habitacions interiors de la casa i, el segon dia de la seva estada allí, va comprar-ne una de més voltatge i, sense dir res, substituí la vella. Però va distreures damagar-la i lEugènia la hi va trobar en fer el dormitori. Sha fos?, preguntà. Però ja devia haver-la examinada, i també laltra, la que havia posat, perquè la pregunta era plena de malícia. Digué: No; magrada tenir-ne una de recanvi. I la hi va prendre per desar-la a larmari, on encara era i on continuaria mentre ell ocupés la cambra, agradat com estava de la llum que brilla alegrement, poderosa, una mica potser perquè havia viscut en països de sol escàs i en ciutats asfixiades pel fum de les xemeneies que no descansaven ni de nit ni de dia.
No va seguir-la a la cuina, sinó que restà on era, mig pensant en ella, pertorbat per la seva alenada, mig pensant en en Balsells, que shavia pres la molèstia desbrinar el seu número de telèfon i volia parlar amb ell.
Després va arronsar-se despatlles i se nanà cap a dalt, a la seva cambra, estreta i llarga per culpa de la disposició de la casa, però alegre i clara quan al matí es llevava amb la finestra oberta sobre el fragment de camp sense tancar i les cases construïdes més enllà. Edificis nous de tres o quatre pisos, blancs i amb eixides on els veïns estenien la roba i on sempre hi havia una gran quantitat de bragues de criatura, de peces menudes que tenien la mateixa innocència dels infants. Alegre, però ja no tan clara, fins i tot ara, en aquesta hora tardana, perquè no podia sofrir les bombetes que loncle tenia a les habitacions interiors de la casa i, el segon dia de la seva estada allí, va comprar-ne una de més voltatge i, sense dir res, substituí la vella. Però va distreures damagar-la i lEugènia la hi va trobar en fer el dormitori. Sha fos?, preguntà. Però ja devia haver-la examinada, i també laltra, la que havia posat, perquè la pregunta era plena de malícia. Digué: No; magrada tenir-ne una de recanvi. I la hi va prendre per desar-la a larmari, on encara era i on continuaria mentre ell ocupés la cambra, agradat com estava de la llum que brilla alegrement, poderosa, una mica potser perquè havia viscut en països de sol escàs i en ciutats asfixiades pel fum de les xemeneies que no descansaven ni de nit ni de dia.
Ara, però, no va encendre el llum, sinó que travessà el dormitori a les fosques i anà a obrir la finestra, a lampit de la qual es va asseure mentre encenia una cigarreta. Sota seu tot era obscur, fins i tot la banda de darrere, perquè la porta aquella, de nit, sempre era tancada. La llum, opaca però reverberant, procedia de les cases noves amb les seves eixides obertes i la gent que es movia dins, més enllà de les eixides, en cambres, menjadors i cuines, homes i dones asseguts o que travessaven per davant del balcó i es perdien habitació endins, en el misteri de la llar. Somorta, li arribava la remor de les ràdios engegades, discursos i cançons, música i anuncis, tot una mica barrejat, confús, perquè les cases, properes i tot, encara eren massa lluny. Nespiava els estadants sense curiositat, gairebé sense veurels, no pas amb la tensió del tigre a laguait de quan en Mateu els menava a una daquelles expedicions on calia esperar que la presa caigués a la trampa, pobra víctima que senduien en un viatge sense retorn, sinó...
Havia matat. No es va mirar les mans ni es bellugà, inalterat a desgrat de tot, de la mort que havia donat a tanta gent que no coneixia i de la mort que lhavia perseguit i una hora o altra el caçaria. No experimentava ni repugnància ni terror, res, res llevat duna certa estranyesa, com si es trobés en presència dun altre home, pròxim però diferent, que de nit sortia del cau i rarament, a lalba, hi tornava amb les mans buides.
Sí, ben mirat era estrany que hagués fet aquella feina sense sentir-sen repel·lit, ell que mai no havia estat carnisser i que fins compadia una mica aquelles criatures que deixaven esteses a la tàpia del cementiri de Montcada, on algú altre les enterrava lendemà perquè no ofenguessin la vista dels transeünts. Allí abandonades com una despulla més, de bèstia o dhome, tant li feia, perquè eren homes i bèsties alhora. Ells matant en aquest costat i les víctimes convertides en victimaris a laltre, on pels marges dels rius, en el silenci de les muntanyes o en la dolçor dels camps encara no segats, altres patrulles enemigues percaçaven els desconeguts amics que, aquí, haurien occit.
Tot formava part duna norma que uns i altres observaven fidelment, que uns i altres contribuïen a crear, tots culpables i tots innocents perquè lestiu cremava i les paraules els havien embriagat. Però ara el temps, que no havia resolt res, sinó que ho va deixar tot en suspens malgrat la derrota i la victòria, havia crescut per dintre dells, i eren uns altres, més vells. I a linterior daquesta vellesa prudent, uns altres encara, aquietats per la sang vessada i que no havia rebrotat ni florit en res, ni en un món nou, com esperaven, ni en una pàtria neta, rentada al preu daquella sang, rentada per la mateixa sang que destruïa les impureses, que ho havia cremat tot, perquè, potser infectada, sang viciada duna raça que ja havia viscut el seu temps, sescampava no envigorida sinó falsament puixant encara, en tot de pústules i plagues, magra i desgraciada herència per la qual havien lluitat tres generacions.
Va posar-se la cigarreta als llavis i inhalà, sense que els dits la recobressin, el fum amarg però acostumat, mentre mirava les cases noves amb les eixides obertes i la gent que es movia per les habitacions, i sentia, en les pregoneses més dolces i sensibles del seu cos, que havia perdut el rastre de totes les il·lusions. Ara ja no seria capaç de matar, ni simplement de morir, com aleshores, quan entre ells i lenemic sestablia encara quelcom, un vincle que no reconeixien, però que existia, un lligam de generositat a partir dunes posicions ben delimitades i en nom de les quals estaven disposats a ofrenar-se sense reserves i això els unia, això els feia generosos, semblants en el refús i en lacceptació. Ara era una cosa del passat que ni per a ell ni per a cap dels seus ja no retornaria; darrere dells havia crescut una altra joventut que no sabia quin gust tenia la sang i, en canvi, acceptava lodi com un teixit matern on vivien aïllats i ben protegits els botxins.
Uns infants van sortir precipitadament de la zona de les cases noves. Un noi i una noia, lun darrere laltra, perseguint-se, ella amb una ampolla o una cosa que semblava una ampolla a la mà i el xicotet amb el braç alçat, però sense veritable intenció de fer-li mal, ja que quan a la fi va aconseguir-la, desfeu el gest amb un posat amical. I la meva filla, va pensar a la vista dels infants, és daquests que no coneixeran limpuls de la nostra joventut. Tot seguit, però, va avergonyir-se del seu pensament; allò no volia dir res, eren paraules sense cap ni peus, paraules que es deia per aconhortar-se de quelcom perdut i per perdonar-se el mal que havia fet quan predicava lamor i no el practicava, perquè lamor només era això: la sang que es vessava i de la qual van néixer dragons.
Havia aconseguit angoixar-se i es va aixecar tot llençant la cigarreta finestra enllà, mirant encara els infants que retrocedien per allunyar-se carrer amunt, on encara devia haver-hi alguna botiga oberta. La seva filla també devia sortir a comprar...
Jesús, ja pots baixar a sopar!
La veu de lEugènia, de segur que plantada al peu de les escales amb el rostre alçat, penetrava per la porta que, ara se nadonava, no havia ben tancat, sinó que restava mig ajustada sobre la negror de lhabitació on els objectes només eren visibles a lull familiaritzat.
Va travessar el dormitori i, des del replà, feu:
De seguida.
Va davallar i sinstal·là davant loncle, ja assegut sobre les sopes que havia menjat durant seixanta-vuit anys confessats, el plat ple de sopes que li feia la mare, després la dona i finalment lEugènia, sempre les mateixes sopes i sempre una mica diferents, perquè cada dona tenia la seva manera peculiar de cuinar.
Desplegà el tovalló i va agafar la cullera.
Com va, això?
Loncle feia la seva pregunta monòtona, mentre lEugènia sen reia darrere dell.
Podeu comptar!
Quin dia era? Ahir, avui, demà? Podia ser qualsevol dia, ja que tots els dies eren iguals en haver arribat aquesta hora vespral. Ells tres al menjador, la noia dreta, vigilant la taula i la sala, i loncle i ell asseguts davant del menjar mentre a fora els escassos clients bevien mandrosament i, de tant en tant, algú sembriagava.