Els quatre textos sinscriuen en el marc formal de la novel·la realista, amb una forta incidència de la indagació psicològica. Pedrolo reparteix els textos a parts iguals entre la reflexió dels protagonistes i lacció. En cada novel·la hi ha un narrador, que és qui centra lacció. La lectura, així, és molt fàcil i agradable, lleugera, diria que gairebé ingràvida si no fos que ens està explicant un drama col·lectiu. La història està farcida de complements que alleugereixen el pes de lacció: diàlegs, descripcions, detalls de molta precisió, fets anecdòtics que acaben tenint un sentit. Pedrolo es confirma com un narrador hàbil i dotat. És obvi que va planificar amb cura el cicle sencer, sabent com volia anar construint, en definitiva, un fris revelador sobre la postguerra i els intents de resistència cultural i política, assentats sobre la memòria de la República i de la guerra. En el mig, dos temes bàsics de lautor: lun, el sexe; laltre, la indagació moral. Aquesta última posa el focus sobre dos elements clau. En primer lloc, lestraperlo, és a dir, la supervivència discutible, les fortunes bastides sobre les necessitats de les classes populars.
Laltre tema és més compromès: Pedrolo planteja la moralitat de les patrulles anarquistes que perseguien i mataven burgesos durant la revolta del 1936 i més enllà, perquè els protagonistes dun daquests escamots criminals i venjatius constitueixen el fil conductor de cada novel·la. No és poca cosa posar això sobre la taula i fer-ho des duna perspectiva desquerra. El mite imperant de la postguerra resistent era una República ideal, una revolució popular impol·luta i un franquisme criminal que, aquest sí, posava els homes i les dones contra la tàpia per afusellar-los. Pedrolo tria situar els seus protagonistes, amb els quals el lector per força sha didentificar, en la tessitura criminal de matar persones per la seva significació social, és a dir, per ser capellà o per ser un industrial, i no pas com a acció de guerra sinó de rereguarda. I, a sobre, afegeix la reflexió moral que en fan a posteriori sobre aquests fets, bàsicament una de les ràtzies. Al costat daixò, les novel·les ens porten alguna anècdota de la guerra, també amb la mort lluny del front, la qual cosa instal·la un paral·lelisme necessari: és més lícit matar en una acció de guerra, tot i que no sigui en batalla, que no pas en el circuit dun escamot clandestí? Com veiem, Pedrolo sestà contestant les pròpies preguntes, està fent les paus amb ell mateix.
Quant al sexe, lautor és força explícit, tenint en compte els paràmetres de lèpoca. De fet, Pedrolo vol esberlar els límits de lescriptura farà en algun moment novel·les i poemes eròtics i alhora dinamitar les traves de la moral imperant, catòlica, burgesa i benpensant. Així, és minuciós i poètic en les descripcions de cada acte sexual. I dibuixa una colla de noies joves, molt àvides, disposades a eludir les convencions i a lliurar-se al company i a qui sigui si convé en una relació sense futur. La dona que gaudeix lliurement del sexe no era el model més corrent als anys cinquanta, tot i que és una fantasia molt masculina. Lalliberament en aquest terreny arribaria als seixanta, amb la pastilla anticonceptiva i amb els nous valors imposats per la revolta pacífica dels hippies, però Pedrolo està fixant un ideal. Ja sap que la penetració a Espanya daquesta ruptura va ser lenta i difícil. Pedrolo, doncs, està marcant unes pautes fictícies, un wishful thinking, allò que a ell li agradaria que fos i que no era. O potser vol donar a entendre que aquelles dones no tenien res més per construir unes engrunes de felicitat.
Totes aquestes preocupacions, que assenyalen la profunditat de lautor, estan presentades en lambient de la postguerra, en el moment que el règim està a punt de fer un tomb cap a una més gran permissivitat envers la cultura catalana. El tema de la llengua Pedrolo és un escriptor conscient destar construint futur sespigola al llarg de les pàgines, sigui com a comentari dels personatges, sigui com a apunt de lautor. El català és la llengua del país, diu Pedrolo, no nhi ha cap altra de possible per a un escriptor. Pensem que un dels personatges és un autor, jove i desconcertant, casat amb una dona igualment estranya, que sacabarà de desvetllar com a protagonista en el quart volum. Pedrolo vol deixar clar que no és el seu àlter ego.
La postguerra: el narrador de Les portes del passat torna de lexili a França, on sha refugiat per la seva participació concreta en la guerra. Lhome vol retrobar una antiga «promesa» que ho havia estat fugaçment i de la qual no sap res. Al mateix temps, està retrobant la ciutat, lescassa família que perdura, i està garbellant els records, inclosa la patrulla criminal que hem esmentat abans. Pedrolo no carrega les tintes amb la misèria o la sordidesa de la postguerra, però deixarà ben clar a través de personatges secundaris com el règim ha tacat fins i tot la vida quotidiana de la gent. No tan sols perquè els ha clivellat el futur i per tant la solidesa econòmica, com li havia passat a ell mateix, sinó perquè ho ha impregnat tot de mediocritat, damargor, de mesquinesa. De la qual, un altre cop, ens allibera el sexe espontani, intens, clandestí. I, lògicament, la petita xarxa de conspiradors que soposen a aquesta realitat feixuga i cruel i lluiten com poden, com formiguetes insidioses, per restituir els valors republicans i catalanistes. Una resistència vista a contrallum, de lluny, en cercles perifèrics, que reuneix més impotència que no pas eficàcia, però que el règim persegueix.
La paraula dels botxins és, més que res, una llarga visita a la mítica comissaria de Via Laietana. Formalment és el volum més interessant i no revelarem aquí quins viaranys camina. Diguem tan sols que és un llarg i intermitent interrogatori, plagat de detalls significatius. En primer lloc, Pedrolo fa que els policies parlin en català, acollint-se a la convenció que, si com a autor tria aquesta llengua, tot el que hi expliqui shi ha dajustar, per bé que no sigui coherent amb la realitat. Ho assenyalo perquè aquesta convenció sha perdut: actualment, si un personatge és castellanoparlant, ho ensenya i, en qualsevol cas, el lector no tolera troba inversemblant que determinades persones sexpressin en català seguint la normalitat de qualsevol literatura. En segon lloc, mentre se succeeixen els interrogatoris, Pedrolo deixa que les víctimes traslladin la profunda incertesa que els provoca el fet destar desconnectats de la realitat exterior. No saben quines gestions sestan fent, no saben què han fet els més propers, si han fugit, si encara hi són, si sestan movent i amb qui. En tercer lloc, els interrogatoris mateixos són un prodigi delaboració, un autèntic tour de force literari i psicològic. Recordem que Pedrolo té experiència com a autor teatral. En tot cas, el realisme punyent daquest duel vencedor contra vençut és colpidor. Mentrestant, el fet determinant de la patrulla republicana torna a tenir protagonisme a través dels records de linterrogat. I shi suma un episodi de guerra, en què la colla republicana és feta presonera, un fet que tornarà en algun altre volum.
Les fronteres interiors ens duu a la vida quotidiana, grisa i frustrada, dun dels personatges fins ara secundari. En aquest cas, el corrector de català, que no deixa de tenir una feina simbòlica, i és en aquest llibre on les reflexions sobre la llengua van més enllà. Cal destacar-hi un personatge afí al règim, funcionari, que fa parlar els fills en castellà, una actitud que no era majoritària en la classe mitjana sí en la burgesia industrial, però que podia donar-se. Pedrolo descriu un paisatge de destrucció, de destrucció moral. El seu protagonista ha tornat de lexili i es retroba amb un matrimoni convencional i frustrat, amb una dona distant havia estat apassionada i insidiosa. Tot és mediocre i sense perspectiva. És clarament un món de perdedors. Estan pagant per un passat que van viure en diferents graus dimplicació, i shan quedat sense futur; tanmateix, no són capaços duna resistència activa. Són homes que han lluitat i han claudicat, dones de les quals sabem poca cosa.
No hi ha dubte que Pedrolo sidentifica amb la solitud del seu personatge, tot i que les circumstàncies familiars divergeixen; no així les socials i col·lectives: les culturals. Lautor parla didentitat col·lectiva, de les coses que defineixen els catalans, parla de «pàtria», fa venir bé llargues converses pedagògiques sobre loposició i les actituds que shi corresponen. Pedrolo deixa anar tot el bagatge de reflexió que arrossega sobre la derrota de Catalunya en la guerra i la situació de destrucció identitària induïda pel règim. Es planteja quines coses shan de salvar en cadascun dels catalans perquè el país continuï existint, i la llengua nés el pal de paller.
Mentrestant, li fa viure al seu protagonista una relació equívoca amb una alumna de lacadèmia on, mestre represaliat, fa classes. De fet, els quatre volums plantegen ara i adés relacions extravagants, moltes atribuïdes a les dones, que lautor no jutja sinó que descriu. Pedrolo està intentant moure més enllà els límits morals del lector. En aquest sentit, fa el mateix que ha fet pàgines abans amb la llengua o amb la identitat catalana: plantejar un conflicte al lector. Recordem que els quatre volums van ser escrits el 1957, i és obvi que Pedrolo vol desvetllar la consciència a través daquesta realitat polièdrica. Una realitat vista des de la perspectiva dunes persones castigades, que poden tenir altres flaqueses, que ell espera que els siguin perdonades.
La nit horitzontal porta al desenllaç traumàtic de laventura de loposició: estem davant dun grup dactivistes, una xarxa minoritària però consistent, que es prepara per tirar endavant una acció agosarada. El capítol, que torna a barrejar relacions personals, pàtria i llengua, i oposició política al règim, agafa un to èpic i acaba amb un final molt ben escrit, molt ben plantejat. El colofó és, doncs, modèlic. No només explica lambient ofegador de la clandestinitat, la captació de nous membres, la persecució implacable de la policia, sinó també el pòsit de somni i dideal que sempre mou els militants. És una crida a lacció i un avís sobre els costos que això comporta. Pedrolo no va ser mai un home de militància o dacció. Poques vegades sel va veure en una manifestació. No va ser un home de clandestinitat, perquè sempre va considerar que el seu paper era el de donar testimoni. Sí que col·laborava, a vegades amb diners (pocs), en alguns procediments de lindependentisme vacil·lant daquells anys.
Pedrolo va guanyar el Premi dHonor de les Lletres Catalanes lany 1979, abans del declivi, i va ser un premi indiscutible. Va ser just lany anterior a la primera dona guardonada, Mercè Rodoreda. Si no ho recordo malament, Pedrolo va cedir limport del premi una xifra respectable a una entitat en defensa de la llengua; en tot cas, en va fer donació. No era home de premis. Fora interessant trobar avui el discurs dacceptació: el 1979 era un any en què les coses encara eren possibles, tot i que la Transició ja pintava malament. Avui el llegat de Pedrolo està ben conservat en la fundació que pilota la seva filla Adelais que, si és que això té algun significat, té un nom dorigen càtar. Ella ha explicat més duna vegada les dificultats que té la fundació per operar, perquè no ha trobat cap ajut institucional per part de lAjuntament de Tàrrega o de la Generalitat (suposo que també encomanats daquesta nefasta modernitat que dèiem). La rectificació ha vingut amb la promoció de lAny Pedrolo.
Anys després de mort, milers de pàgines després, Pedrolo continua sent recordat com lautor del Mecanoscrit del segon origen, un llibre menor tot i que absolut best-seller de la nostra cultura. Hem desperar que contribucions intel·ligents com les de leditorial Comanegra, amb aquest volum doble que teniu a les mans, ajudin a situar Pedrolo com el que és: un autor sòlid, honest, important i bàsic per entendre un temps i un país.
Què sentiria, què pensaria avui Manuel de Pedrolo? És sempre agosarat atribuir a qui no hi és una actitud que indefectiblement acaba sent la de qui fa laposta. Però en tenim alguna pista. Pedrolo estaria esperançat. Altrament no hauria lluitat tota la vida per construir un futur plausible. Esperançat amb un horitzó dalliberament nacional era el seu llenguatge i de redreçament social: un país lliure, un país just. Un país a la punta dels dits.
Tanmateix, escèptic com era, havent vist més duna vegada com els processos promissoris sesvaïen, com naixien divisions i recances i fins i tot traïcions a lideal, Pedrolo estaria amb lai al cor. Serien capaços els catalans de fer el que estan col·lectivament empesos a fer?
I, en tercer lloc, notaria la flaire una vella, coneguda olor de la dictadura en les formes que el govern espanyol, que lestructura mineral de lEstat, utilitza per acallar la voluntat dels catalans. Procediments dubtosos, a la vora voreta de la legalitat, discursos de postveritat, trampes, manipulacions. Una dictadura low-cost, comandada per la fiscalia com a disfressa de la voluntat del govern, que ens indica que no volen amollar la presa, però que no les tenen totes. David contra Goliat, un cop més. Pedrolo és home de «davids»: seuria a la seva taula, tancaria els ulls, els tindria plens de les imatges de la gent al carrer, de la resposta popular que encaçala el moviment, de les cançons i els clavells, de la imatge divertida divertida i, al capdavall, diabòlica del Piuet, i tot tancant-los diria: «Doncs potser no, que no he malversat la meva vida». I somriuria sense cap ombra de lamargor que a vegades se li colava en el gest.
Patrícia Gabancho
Barcelona, setembre del 2017
LES
PORTES
DEL
PASSAT
Tot continuava igual i el temps, semblava, no havia alterat res a desgrat dels tretze anys transcorreguts. Ara manaven uns altres, i feia molt de temps que ocupaven el poder, però el carrer era el mateix de sempre, intemporal i vagament retret; les cases havien guanyat pàtina, si bé duna manera discreta, invisible encara a lull nu. Els arbres no eren pas més corpulents que antany. Els esponjosos plàtans que fregaven els balcons dels principals, tancats com en aquell temps, quan ell tenia vint-i-tres anys i va abandonar la casa per sempre. O no va abandonar-la, perquè, encara que semblés estrany, mai no va arribar a entrar-hi, sempre shavien dit adeu a la banda de fora del portal o, més exactament, entre el portal i la vaqueria que també seguia allí, potser fins i tot regida pels mateixos amos, però en tot cas encara pintada amb aquell color verd que prolongava la ufanor acollidora dels arbres. No havia entrat mai a la casa, i així i tot li era com un amic llargament perdut i ara recobrat, una relació que ara saludava sense estar segur de les seves paraules o de la seva actitud, ja que paraules i actituds encaraven una situació nova; només ells dos eren vells, dos vells coneguts que es reveien en un moment delicat, després dhaver oblidat la naturalesa exacta del contacte pretèrit.
Per això es va aturar i fità ledifici fins més enllà dels balcons del principal, observant la pedra rogenca que ni pluges ni vents no havien mossegat; és a dir, devien haver-la mossegada antany, molt abans de conèixer ell la Victòria, mossegada profunda a continuació de la qual els elements, sadolls, lhavien deixat reposar en la seva senectut sense antiguitat; àdhuc lòxid dels balcons era un rovell que semblava procedir dels primers dies, de quan la casa encara era jove i unes parelles il·lusionades lestrenaven. La Victòria hi havia nascut.