Per això es va aturar i fità ledifici fins més enllà dels balcons del principal, observant la pedra rogenca que ni pluges ni vents no havien mossegat; és a dir, devien haver-la mossegada antany, molt abans de conèixer ell la Victòria, mossegada profunda a continuació de la qual els elements, sadolls, lhavien deixat reposar en la seva senectut sense antiguitat; àdhuc lòxid dels balcons era un rovell que semblava procedir dels primers dies, de quan la casa encara era jove i unes parelles il·lusionades lestrenaven. La Victòria hi havia nascut.
Saltironejà amunt i avall de la vorera, entre els dos plàtans i sense deixar dobservar els balcons, dun dels quals gairebé li semblava que shavia abocat en un temps remot; no sabia ben bé si del de la dreta o de lesquerra, ja que aleshores, tretze anys enrere, mai no es va preocupar de preguntar-li quin era el seu, ni mai no shavia esperat per si ella, un cop dalt del pis, sentia encara la necessitat de perllongar aquell comiat amb un somriure alegre, amb un gest de la mà, potser fins i tot amb una paraula mig cridada, ni cridada ni mormolada, prou forta per ser indiscreta malgrat la seva intenció de secret i massa feble per arribar-li a les orelles, a ell que era a baix de tot, al carrer, entre la vorera i la calçada, disposat a travessar cap a laltra banda. Mai no havia tingut lloc res de semblant, i les escasses vegades que aleshores alçà els ulls cap als balcons, ja des de la vorada frontera, no ho feu pas amb lesperança de veure-la, sinó obeint aquell gest que havia après, sense saber-ho, dels seus pares, dels seus avis, dels antecessors més llunyans de la família, els quals devien haver-lhi ensenyat sense ni sospitar que el dotaven duna supervivència formal que no trobaria un novell contingut i, per tant, restaria com una mena de tic inexplicat i inexplicable.
Tan inexplicable, gairebé, com la seva presència, ara, en aquell indret distant de la seva ruta, igualment apartat de la casa on havia vist morir la mare, encara no feia quinze dies, i del bar on espiava els maneigs de lEugènia, que es girava i somreia descarada mentre les anques poderoses estarrufaven el vestit llardós on el vell havia deixat les seves ditades. Perquè feia tretze anys que no shavia recordat de la Victòria, o que se nhavia recordat només de tard en tard, i sobretot darrerament, quan enyorava els plàtans verds i la joventut se li vessava en un doll sense aturador. Aleshores la noia sorgia del més profund de la seva carn, però era com una aparició fantasmal, sense consistència; una mena de temor, vingut no sabia don ni per què, la submergia novament en aquell indret imprecís on en servava la memòria.
Només ara recobrava veritable actualitat i es convertia de nou en lamant tendra i, més que això, en la corresponsal que mai no es cansava domplir quartilles amb la seva lletra aplicada i alta, quartilles de mala qualitat que gargotejava per totes dues bandes i que ell va descobrir, amb emocionada sorpresa, en un vell caixó que la seva mare conservava sota el llit. Ni lemoció daquells dies perduts ni el record persistent no justificaven aquest pas que no gosava fer però que ja sabia que acabaria fent, perquè ara que havia vingut fins ací per res del món no sen tornaria amb les mans buides.
Però encara va tardar a entrar a la casa i enfilar aquells quatre graons amples que menaven a la llotgeta de la portera, on lescala començava a estrènyer-se i a pujar més precipitada. Tardà perquè lobscur temor daquells tretze anys que hi havia entre el comiat i avui era un pes que potser res no podria remoure. Ja no era ell sol, eren ell i ella, altre cop tots dos i ella seria una altra, no la Victòria que escrivia cartes i amb qui sestimaven, ans una altra persona, diferent, més greu, amb laplom de la seva trentena i llur passat ben ocult en algun lloc inassequible, i això no pas per conservar-lo com ell havia fet, sinó per rebutjar-lo amb la intenció inútil, però misteriosament eficaç, de ser tota sencera dallò, o daquell, que sincorporava a la seva vida mentre ell vagava per terres estranyes i menjava el pa agre i adust de lexili.
I quan a la fi shi va atrevir, quan gosà fer els pocs passos que el separaven de lentrada, don no havia acabat dallunyar-se mai, don ni shavia allunyat tretze anys enrere a desgrat del seu convenciment, va pujar aquells quatre graons encara amb el cor poruc, disposat a totes les sorpreses, però per endavant malavingut a enfrontar-shi serenament.
No va recordar la portera, ara asseguda darrere la porta vidrada mig oberta, ni res no lobligava a fer-ho; en cert sentit mai no lhavia vista. Era una dona sempre asseguda en aquell llindar i per això mateix més objecte que persona, sobretot per a ell que amb la mateixa indiferència es mirava les pedres i els arbres, el carrer i els éssers que lhabitaven, tot ell abocat únicament sobre una cara que coneixia amb el nom de Victòria, una criatura dolça i alhora forta que a lúltim va plantar-li cara i decidí el futur de tots dos. O potser la decisió ja era presa, rumiada durant llargues nits dinsomni, i per això va trobar-la encara més amarga i lacomiadà amb aquella correguda escales amunt que li deixava, a ell, només la darrera imatge duna espatlla, duna esquena, dunes anques, de les cames que senfilaven lleugeres, amb les mitges ben aplomades i les faldilles que oscil·laven fins al sec profund on la cama desapareixia.
Era, doncs, un estrany que satansava a una estranya mentre pujava aquells quatre graons i somreia duna manera estúpida per encarar-se amb la dona allí asseguda, asseguda i tranquil·la, amb el vestit negre que devia haver dut sempre però que ell no recordava, més vella, més arrugada de com lhauria recordada si verament lhagués vista, però idèntica a ella mateixa, amb aquesta identitat planera que els desconeguts tenen amb llur pròpia persona ignorada.
Va saludar-la amb una inclinació del cap i fins es va treure la mà de la butxaca, no pas per veritable deferència, per respecte, sinó per un instint interessat que lobligava a conquistar, no sabia ben bé per què, la simpatia de la desconeguda, ja que della depenia tant; no tot, perquè podia contestar amb un sí o amb un no i desaparèixer després darrere lafirmació o la negació com si mai no hagués existit, o com si solament hagués existit en aquell instant precís dafirmar o de negar, missió per a lacompliment de la qual havia romàs sempre en aquella porta, en el supòsit que fos la mateixa de sempre, aquell objecte sempre assegut al llindar, atès que res no garantia que fos la dabans, i podia perfectament tractar-se duna altra vella i no daquella que ell no havia mirat mai; no tot depenia della, doncs, però en canvi era la porta a través de la qual tindria accés a la Victòria, una porta que podia tancar-se també i refusar-li el pas, no per mala voluntat potser, ans per ignorància, o perquè fos una porta oberta sobre un mur on el camí sacaba.
La vella no es va aixecar, però redreçà una mica lespatlla inclinada sobre la cadira o, més que inclinada, vençuda pels anys i per les misèries, per tots aquells fills que ell no coneixia ni coneixeria mai i lexistència dels quals li seria revelada a poc a poc, no pas avui, sinó demà, un altre dia, durant molts dies, quan tornaria a la casa a parlar amb la dona.
Perdoni; la senyoreta Victòria Godayol...?
Més que la timidesa era el temor allò que el feia parlar amb la seva veu més blana, blana a despit del rogall que tenia gorja endins i que obligà la dona a un moment de silenci després que la pregunta fou feta, un silenci destinat a la captació duns mots mig oïts i familiars que a la fi van obrir-se amb tot llur sentit dins del cervell que només pensava en els fills i en les dones daquests fills.
Perdoni; la senyoreta Victòria Godayol...?
Més que la timidesa era el temor allò que el feia parlar amb la seva veu més blana, blana a despit del rogall que tenia gorja endins i que obligà la dona a un moment de silenci després que la pregunta fou feta, un silenci destinat a la captació duns mots mig oïts i familiars que a la fi van obrir-se amb tot llur sentit dins del cervell que només pensava en els fills i en les dones daquests fills.
Victòria...? Ui, no fa pas poc temps que ja no viuen ací! Des que es va morir el senyor...
Darrere la dona, sota la bombeta que penjava del sostre i ho mig aclaria tot amb la seva llum groga, hi havia una taula coberta amb un hule, on sapilaven unes mates denciam i un grapat de mongetes tendres. Hi havia també un tros de pa, no una barra sencera, sinó un tros mal tallat, més que tallat partit amb les mans, i al costat, un pot dalumini ennegrit pel foc. En Jesús va pensar que la dona era una deixada, però ella seia davant seu, desquena a la taula, com una reina que sap que disposa de la paraula justa. I aquesta paraula era allò que ell intentava obstinadament de no sentir tot i que ja fos massa tard per fer-se enrere; ara li calia retrobar el camí per aquell extrem, i per això va fer només:
Ah!
I mentre la vella continuava mirant-lo, hauria dit que tota encuriosida, va trobar les altres paraules per forçar la sortida, les paraules que ja estava a punt de pronunciar en entrar a la casa i atansar-se a la dona, però que havia esperat, contra tota esperança, que li serien evitades:
I on viuen, ara?
Ella es va arronsar despatlles, sense indiferència, amb fatalitat, sense sentir-se verament atesa, ni impressionada de la manera que fos, per la cara del foraster, tot de sobte ombrívola i terrosa.
No ho sé...
No ho sabeu?
Tot formava part dun ordre de coses que disposà quan va abandonar aquella casa, és a dir, quan sense haver-hi entrat mai era com si labandonés, perquè se nanava, i ella, la Victòria, restava a la ciutat, al pis on havia viscut sempre i sallunyava dell enfilant-se escales amunt amb les seves cames enfundades en mitges de costures rectes, tibants. Una cosa era conseqüència de laltra, però malgrat això no podia vèncer ara la seva incredulitat, atès que a més de no haver entrat allí amb una preparació suficient, o només falsament preparat a les paraules de la vella, aquesta, li semblava, tampoc no ho deia tot; els seus ulls el fitaven amb massa insistència per no insinuar un secret que, no sabia per què, no satrevia a dir, o que potser no volia dir, probablement per pura obstinació senil.
No us van deixar cap adreça, en anar-sen?
La dona va inclinar una mica el cap, si bé no deixà de mirar-lo, i la curiositat semblava augmentar en els seus ulls; hi era ben visible, gairebé descarada, però duna manera humil a pesar de tot, sense rastre de provocació ni dautèntica impertinència.
Sí que me la van deixar. I prou que la tenia. Però ja no men recordo. Només sé que era per Sant Gervasi.
Va escandir les quatre frases duna manera neta, separant-les curosament, com si cadascuna delles formés part dun context distint i calgués subratllar-ho a benefici del seu interlocutor, massa jove, massa pertorbat per adonar-se de res.
Sant Gervasi... El carrer, no el recordeu?
El carrer...? Tinc tan poca memòria!
Va fer un sospir que obria un parèntesi. I dins hi havia, arrenglerat en bon ordre, el resum daquells deu anys, quan els fills shavien fet grans i shavien casat i ella shavia quedat sola, a la seva edat, vídua com era des de jove ella que els havia pujat tots amb el seu treball, amb el seu esforç, sí, senyor, traient-se el menjar de la boca, car tots sabem què dona una porteria, mentre les coses es van encarint i els veïns no es fan càrrec de res, paguen el mateix que pagaven quinze anys enrere i fan el sord si els en parles...
En Jesús, però, va desgavellar aquell ordre curiós en què havia tingut lhabilitat daplegar les seves queixes des que, cinc anys enrere, havia donat forma definitiva a la seva cantarella, amb el mateix orgull, potser, dun autor que, havent revisat el text definitiu de les seves obres, ja només espera la mort, però ella amb moltes ganes de viure i de seguir contant i repetint la mateixa història, atès que no podia escriure cap llibre i al seu abast només hi havia la precària transmissió oral.
Quants anys fa, doncs, que són fora?
Va mirar-lo sense malvolença, perquè el verí ja shavia esgotat amb els primers impacients, tots els veïns de lescala i els botiguers dels costats, i ara feia temps que havia après a deixar la capsa tancada, si bé molt a prop, a labast com qui diu de les mans, per tal dobrir-la a la primera oportunitat.
Set o vuit... Sí, set, perquè en Josep encara shavia de casar. Recordo que...
Quin Josep?
A casa dels Godayol no nhi havia cap, o si més no ell mai no se nhavia assabentat i, tot i que de la família mai no en parlaven gaire, ell hauria sabut lexistència dun germà, perquè només shauria pogut tractar dun germà; si bé ignorava el nom del pare, era evident que la vella no podia referir-shi, car el pare ja era casat, és clar, i a més ella mateixa acabava de dir que sen va anar quan lhome morí.
El meu fill. Es va casar el quaranta-sis i ells devien marxar un any abans.
Comprenc.
Van mirar-se, ell dret al llindar, sense tocar-lo ben bé, perquè hi seia la vella, amb la cadira porta endins i porta enfora, davant la taula desordenada, i ella recolzada contra el respatller, observant-lo cada cop més atentament, com interessada a desgrat dels greuges que covava contra en Josep i els altres fills.
Si la buscàveu, potser encara la trobaríeu...
Què?
Ladreça.
No va dir ni sí ni no, però en Jesús va interpretar correctament el seu gest, un gest que no afectà gens ni mica les mans, ni el cos, sinó ben just la cara i el coll quan va inclinar la testa de costat, en una actitud dubtativa, sempre sense mala voluntat, però amb la inerta desgana que es referia a tot allò que no havia fet ni faria ara que ja era vella: servar les coses en ordre (llevat dels seus records), o prendres molèsties innecessàries i que ningú no compensaria, o regirar els vells papers grocs, factures, rebuts, targetes i cartes, tot de papers que reposaven dalt de larmari i que durant anys i anys ningú no havia tocat, ni simplement espolsat, com si a la fi hagués aconseguit doblidar llur existència.
Només sé que era per Sant Gervasi.
Era una manera escaient dindicar la seva repugnància a moures, a cercar el que fos, a preocupar-se de les coses que ningú no tocaria ja fins que ella fos morta, i aleshores seria per cremar-les amb desamor, amb el mateix desamor amb què ella les havia oblidades.
En Jesús va restar un moment dret allí, immòbil si no fos pel moviment del llavi inferior que pujà a cobrir parcialment el superior i el mossegà amb delicadesa, i aleshores va dir:
Potser algun veí sen recordaria...
La vella denegà amb el cap, aquest cop amb una denegació lenta i pausada, com pausats, gairebé cansats i tot, eren la majoria dels seus moviments.
Ja no es feien amb ningú.
Va estar a punt de deixar passar aquella observació que no podia interessar-li, li semblava; tant li era que shaguessin fet o que no shaguessin fet amb els altres estadants de la casa llevat pel detall que ara, per llur manera de viure retirada, per llur adustesa, pel que fos, ningú no podria posar-lo darrere la pista de la Victòria. Però com que la pregunta que tenia a la punta de la llengua, no satrevia a formular-la, temorós del desencís, va dir: