Va estar a punt de deixar passar aquella observació que no podia interessar-li, li semblava; tant li era que shaguessin fet o que no shaguessin fet amb els altres estadants de la casa llevat pel detall que ara, per llur manera de viure retirada, per llur adustesa, pel que fos, ningú no podria posar-lo darrere la pista de la Victòria. Però com que la pregunta que tenia a la punta de la llengua, no satrevia a formular-la, temorós del desencís, va dir:
No es feien amb ningú?
I potser no era ben bé una pregunta, sinó una constatació, o ni això: una mecànica repetició dels mots de la vella, una manera maquinal de no interrompre del tot aquell contacte precari que hi havia entre ells i que la dona no feia res per aprofundir, ni tan sols per conservar en la seva forma actual.
Però llavors la vella va dir els mots que ho havien de canviar tot, unes paraules senzilles, com ho són sempre les paraules dites sense intenció, a tall de comentari, per explicar un fet més que per justificar-lo:
No. Des que va tenir la criatura...
Quina criatura?
Perquè no sabia de què li parlava, de debò que no ho sabia, i encara era ben lluny del seu esperit la possibilitat dunes conseqüències en les quals mai no va pensar, en les quals no pensaria, amb tant de retard, fins al cap duns segons, quan la vella hagués buidat, com qui no hi toca, el seu sac:
Doncs la nena de la Victòria...
Una nena?
Tot sesfondrava. És a dir, la construcció sempre havia reposat sobre la sorra blana i res no havia estat mai prou sòlid perquè fos permès de parlar de construcció. De tota manera, però, quelcom es desfeia, perquè la noia, llunyana durant tants anys, i gairebé pròxima recentment, reculava ara a distàncies inassolibles, on mai no se li podria reunir, perquè algú altre havia interceptat els camins: aquell que havia pressentit i temut o, menys que això, aquell en el qual simplement havia pensat quan encara era davant la casa, examinant els arbres i els balcons, el carrer i les botigues, les mateixes escales que a la fi havia pujat sense acabar de dir-se que calia esperar qualsevol contingència, que res no seria més plausible, més natural.
Però ara no era natural, ara era un dolor més o menys localitzat per aquells mots que, li semblava, liquidaven definitivament, sense ombra de dubte, tot llur passat. Ara és de veritat, es deia, sense saber que tot descansava en un error. Desganat, va afegir gairebé immediatament:
I això què hi té a veure?
Ella va moure les espatlles per indicar que no calia que la barregés amb res del que shavia esdevingut, atès que no sen feia solidària ni li importava, en el fons; ella només era la portera i, encara que ho hagués volgut, certes actituds no se les podia permetre: eren de luxe, i ella havia de servir tothom, per això lhavien posada allí on era, no a lentrada de la llotja, sinó a la llotja, o en un indret o altre de la casa si tenia lhabitatge a part, per tenir-ne cura i també dels veïns, dels seus capricis i les seves impertinències.
No els va agradar. Que una noia soltera...
La va interrompre. No amb paraules, sinó amb el sobresalt, ben visible, del cos. Una manera tota particular de retrocedir i després de projectar-se endavant, gairebé com si la volgués agredir. Però ella no va enganyar-shi, no va tenir por; callà i va esperar-se.
Voleu dir que no és casada?
Qui sap, ara! Aleshores no, que no ho era.
No?
Calia que li ho tornés a dir, perquè... No ho sabia per què; la vella ara el mirava maliciosament, definint a la fi el sentit de la seva intenció en fitar-lo com ho havia fet al principi, o gairebé des del principi, quan començà a contestar les seves preguntes sense preguntar-li al seu torn per què ho volia saber, qui era, don li venia aquell interès per la Victòria.
Ara estava a punt de destapar les cartes. O potser era una altra cosa: que fins ara no reunia en un record únic, consistent, un feix dimpressions o de pressentiments que la cara del xicot suscitava dintre seu, barrejats amb aquells greuges que no tenien res a veure amb ell i per als quals vivia sense adonar-se que posaven com un vel entre els seus ulls i el món. Ara es desensopia i en el seu esguard brillava, a la fi, lespurna que ho resolia tot. Gairebé va somriure en dir tot de sobte, però amb una extraordinària naturalitat:
Vostè és aquell jove que lacompanyava, oi?
També va somriure ell, per costum, per fer-li companyia, potser fins i tot per recompensar-la, a la seva manera, amb lúnic que li podia donar, no res de preciós ni de particularment desitjable, però quelcom encara suficientment personal per merèixer simpatia, grat, de vegades amor i tot.
Sí, lacompanyava sovint. Però ja fa molts anys...
Durant la guerra.
Això...
Ella va enretirar la cadira una mica de costat, per deixar que la llum es projectés sobre lhome que tenia davant. La llum, però, sempre lhavia il·luminat, si bé per damunt la seva testa, i ella no podia veure res que no hagués vist fins aleshores. No era la claror, doncs, allò que el va trair, sinó que va trair-se ell mateix pel fet de ser tal com era des que existia i, més encara, des que existien els seus, tots aquells que li havien donat carn i sang, i les hi havien donades duna certa manera que ell, al seu torn, passaria als fills, els les havia passat ja, car la vella ho va aclarir amb la seva simplicitat de costum:
És igual que vostè.
Ho va entendre; tot seguit va estar segur del que volia dir la vella, però a desgrat daixò ho va preguntar per aquesta necessitat estúpida de veure traduïts en paraules els fets indiscutibles sobre els quals ens permetem un dubte, si més no una vacil·lació, mentre no són confirmats duna manera explícita i suficient:
Qui vol dir? La nena?
Sí, la Maria Jesús.
Va empal·lidir una mica. I va escollir aquell instant solemne per butxaquejar a la recerca duna cigarreta, treure-la del paquet i encendre-la amb la mà tremolosa perquè li era absolutament impossible de restar allí dret davant la vella, sense fer res, res més que preguntes, tot un grapat dinterrogacions que li pujaven als llavis però que hauria estat indecent, indelicat si més no, de formular daquella manera precipitada, desordenada, a què lempenyia la seva ànsia.
Se sentia xop de tendresa, i daquesta tendresa tremolava, impacient que estava per abraçar-les a totes dues, mare i filla, la seva filla, allò que... sí, allò en què mai no havia pensat, ni somniat, perquè mai no havia tingut una sola oportunitat de confiar, dabandonar-se, de construir quelcom de sòlid durant aquells anys a França i a Amèrica, ara amb la Jenny, després amb lEllen, lEllen que no el perdonaria i ara estava sola com ell sempre havia estat sol, sol llevat daquells temps meravellosos, quan era jove i tenia la Victòria i li feia una filla...
Maria Jesús...
La portera, ara sí que tota abocada al present perquè allò era una veritable novel·la, una cosa que mai no hauria gosat ni esperar. A lescala mai no havia passat res de verament emocionant abans daquella naixença de la nena, que no es va poder amagar i que la mateixa Victòria no semblava tenir cap interès a ocultar, com si simposés, com si sentís la necessitat dimposar-se un càstig, o com si a pesar de tot senorgullís daquella relació que ningú no li deixaria oblidar per molt que visqués, no els seus propis familiars, ja que dallò, daquella vergonya, havia mort en definitiva el vell, i daquella mateixa vergonya moriria probablement la mare, tan delicada des daleshores. Així doncs, digué:
Ja em semblava que la seva cara mera coneguda...
Però ell ja no sacontentava amb vaguetats o comentaris imprecisos, ni li interessava de parlar per parlar sense moures de lloc, potser perquè no trobava la manera dacomiadar-se; volia fets concrets i brutals que li feren preguntar:
Quan va néixer, exactament, aquesta criatura?
Deixim comptar... La guerra es va acabar lany trenta-nou...
A labril.
A labril? Ah, no, jo compto des que van entrar a Barcelona... Però no hi fa res, perquè no va pas néixer aleshores, sinó a lestiu... Quin mes devia ser? En Jaume em va tornar al setembre, perquè el van agafar, sap?, i va estar en un camp de concentració. Jo prou li deia que es quedés, però massa complidor que és...
Va callar, perquè entre aquell Jaume pretèrit i el fill que després va tolerar, com en Josep i en Vicenç, que les nores la confinessin a la porteria tota sola, en aquella porteria on havia passat tota la vida, trenta anys pel cap baix, però don ja tenia dret a retirar-se, entre un xicot i laltre, doncs, ja no hi havia res de comú, eren estranys entre ells, duna manera més profunda i pertorbadora que si haguessin estat dues persones distintes.
Deia que al setembre...
No es podia esperar! En què pensava aquella dona per parlar ara del seu fill i quedar-se després muda, evocativa? Que potser no havien passat tots per les mateixes misèries, camp de concentració, presó, exili o, pitjor encara, el desarrelament i la mort? Per què parlar-ne, per què, vella?
Sí, és quan va tornar... I ella ja lhavia tingut potser feia un mes o tres setmanes; una noia petita i tota peluda que gairebé feia llàstima, sap? Però després, Déu meu! Després sí que enamorava!...
Va comptar ràpidament, i el cor quasi se li aturava, perquè quan ell sen va anar, al gener, la Victòria probablement ja sabia que estava prenyada, o ho temia si més no allò havia de ser més una temença que una esperança, soltera com era i amb ell que fugia, abandonant-la per sempre. I, tot i saber-ho, lhavia deixat marxar... No, si ho hagués sabut, o que només fos pressentit, aquell vespre no se li hauria girat desquena per pujar les escales precipitadament i deixar-lo a la porta, des don ell la mirava enfilar-se cap al pis on encara no havia estat mai i on ara ja no posaria mai els peus, vist que ella no hi vivia. No podia ser que ella shagués adonat daquell estat que tot just començava, perquè cap noia del món no hauria renunciat, en aquesta situació, com va renunciar la Victòria per pur amor propi, ara ho veia, només per lamor propi de la femella que no se sent la primera entre les atraccions del mascle que estima. Si la vella tenia raó i per què no havia de tenir-ne i equivocar els càlculs, ella que comptava no per dates, sinó per efemèrides, per esdeveniments familiars? la Victòria no devia adonar-se de res fins al cap duns dies, quan ell potser encara no era fora de Catalunya, quan safanyava cap a la frontera, percaçat per una força contra la qual res no podia i amb els ulls humits en travessar la darrera cresta, aleshores que, encara en terra seva, es va girar plorant, sí, plorant per tot allò perdut i que hauria estat, que hauria pogut ser tan bell si entre tots no ho haguessin anorreat. Ella sen devia adonar i ell ja era inassequible, ell, el pare daquesta noia que encara no era una noia ni era res: una massa gelatinosa que fins al cap dels dies no tindria forma i acabaria definint-se en un sexe, després en un nom, i ara, ara, en una criatura que ja tenia tretze anys! Va dir:
Sí, ha de ser filla meva.
La portera el va mirar i assentí amb la testa, greu però complaguda.
Ningú no pot dir el contrari; és pastada.
Cal que la trobi.
Ho va dir ben simplement, però la vella no shi va enganyar; volia trobar-la de debò. Perquè ell, ara, sentia que ja no es tractava únicament de la Victòria, duna noia estimada, més o menys estimada, sinó de la seva carn, duna part del seu ésser desil·lusionat, i això no admetia ajornaments.
Faci memòria. Només que recordés el carrer, el nom del carrer...
Implorava, però la vella no va fer cap esforç. Únicament va dir:
Ai, fillet!
I ell no podia pas deixar que es tanqués aquella única font dinformació. Calia que insistís i tornés a insistir, fins que el cervell de la vella, rovellat com era, sengegués de nou i, retrocedint dany en any, detapa en etapa, assolís aquell dia concret en què ella i la nena se nanaren i van deixar-li una adreça, no pas perquè esperessin res della, sinó per les cartes que podien arribar encara, pels amics que podien visitar-les, si és que els en quedava cap...
Pensi, faci memòria...
Li escrutava els trets, en lombra, perquè la bombeta era darrere seu i només il·luminava la taula i, per damunt la vella, el mateix Jesús amb les faccions gairebé desfetes.
Conec una noia amb la qual eren amigues...
Si hagués estat un home shi hauria abalançat, engrapant-lo per les solapes, pel braç, per on fos, urgint-lo a prosseguir, a donar-li el nom de la noia en qüestió, ladreça, o on podia veure-la; però era una dona, una vella, i no pas dreta al seu davant, ans asseguda, una mica distant, i va haver dacontentar-se amb inclinar més el cap, com per rebre una confidència que no es podia fer esperar.
Qui és? On viu?
No ho he sabut mai. De vegades, de tard en tard, encara la veig passar, de manera que deu viure pel veïnat.
Per què li donava esperances que després destruïa amb la seva parsimònia? Va tornar a redreçar-se, amb la cigarreta entre els llavis, però sense xuclar-la, distret del fum lent que li emboirava la cara.
Per què li interessa tant?
Va esguardar-la, incrèdul, i es va treure la cigarreta de la boca potser per contestar una mica iradament, ja que al capdavall es tractava de la seva filla i totes les explicacions sobraven. Però ella va prosseguir:
Si les va abandonar...
Era veritat, les va abandonar o, més exactament, la va abandonar. Només a ella, la Victòria, perquè de la filla encara no en sabia res; ni lun ni laltre no en sabien res en aquell instant del comiat presumiblement definitiu. I encara no va ser ben bé ell qui la va abandonar, sinó ella que va renunciar al seu amor quan tractava de retenir-lo i li pregava que no marxés, perquè si se nanava no tornaria a veurel (i com podia passar-se la vida esperant algú que ja era com si no existís?). Però ell mai no va creure que tingués raó. Sabia, de tota manera, que en tenia, però això no ho havia descobert fins ara, quan havien passat tretze anys i havia tornat, una mica de grat, una mica per força, per trobar les coses tal com les va deixar o pitjor encara, per trobar afermats en el poder aquells contra els quals havia lluitat, aquells dels quals havia fugit i que ara ni la molèstia no shavien pres de retenir-lo. Perquè es limitaren a interrogar-lo i a deixar-lo lliure, sense altra preocupació immediata que lordre, ja esperada, de presentar-se periòdicament a la policia. Per això ella havia tingut raó, quan tot semblava desmentir-la, i per això, perquè ell aleshores no ho sabia, havia perdut estúpidament tretze anys de la seva vida, fent de tot i no fent de res, vivint amb la Jenny, vivint amb lEllen i oblidant lúnica persona que hauria hagut de recordar, ja que ella el continuava, era la mare de la seva filla, mentre que les altres no eren res ni ho havien estat mai. Gairebé amb humilitat, va dir:
No és veritat.
No les va deixar?