No és veritat.
No les va deixar?
No pas com vostè es pensa. Men vaig haver danar. Tot just fa tres setmanes que he tornat.
Ah! Però ella...
Sí, ella. Què en deia, dell? En deia alguna cosa? Nhavia parlat alguna vegada, del pare de la nena? O, massa orgullosa per franquejar-se, havia preferit amagar-ne la identitat als veïns, a la família? No ho va poder evitar i preguntà:
Què en deia, ella, de mi?
Tornaria a fer aquesta pregunta al cap duns quants dies, sempre amb el mateix resultat, només per veure si la memòria de la dona saclaria, per comprovar si havia mentit la primera vegada, ara, quan li contestava:
Res. No en deia res a ningú.
Però vostès...
Oh, nosaltres! Cadascú pensava el que volia.
Més sestimava no saber-ho, això; serien tot de coses desagradables, xafarderies, murmuracions damagat della entre dues o tres dones, o mitja dotzena, o de vegades dues o tres i altres cops mitja dotzena, totes reunides a tocar de la llotgeta i retallant-la, però callant quan la porta del principal sobria i ella davallava lescala per anar a comprar, o per sortir a passeig, o per anar a la perruqueria o a ca la modista, de primer, durant aquests nou mesos, sola, amb el seu ventre obscè sota la roba que li tibava, i després amb una criatura als braços, una nena que anava creixent i que tot seguit començava a caminar i que ella devia acompanyar al col·legi; una criatura que potser li preguntava: I el pare? Totes les nenes en tenen...
Totes llevat della, perquè ell corria per terres llunyanes i després de tant de temps la Victòria ja no podia confiar en una carta, en un senyal, i menys encara en un retorn. No havia escrit de primer, com per significar la seva voluntat decidida de ruptura, pensaria ella, i a mesura que el temps anava passant era cada cop menys i menys probable que rectifiqués, que un dia, a laltra banda de la frontera, sassegués davant el paper blanc ni que només fos per preguntar-li: Com va, això, Victòria?
Totes les nenes en tenen... Ho diria la seva filla, li semblava sentir-ho, estranyada de no haver vist mai un home al costat de la mare, o només lavi, que era això, lavi, és a dir, el pare de la mare, una anella de la cadena, una anella necessària, però no aquella per la qual la noieta preguntava i en la qual devia pensar sovint quan les altres criatures de la seva edat deien: el pare és escrivent, o enginyer, o comerciant. I la Victòria hauria de mentir, potser pretendre que era mort. Per què no anem mai al cementiri a visitar-lo, doncs?, li preguntaria probablement la menuda. I a ella li caldria empescar-se més mentides, dir potser que havia mort a la guerra, que mai no lhavien pogut trobar i que ara devia estar enterrat sota el cel, en un bancal on els pagesos llauraven i on creixia el blat que elles menjaven, alimentat amb la seva carcassa...
Potser li mostraria la fotografia, perquè en tenia una... no, en devia tenir més duna, la que li va enviar des del front, després dhaver-se escrit unes quantes cartes, i la que li va donar més endavant, que va telefonar-li i lagafà de sorpresa perquè no li nhavia dit res. I ella encara era més bonica de com shavia imaginat en mirar les seves fotos, exactament com la volia i com lhavia somniada entre dos combats o, més ben dit, durant els combats, quan dormia i no dormia i tenia el cervell ple de coses, convençut gairebé com estava aleshores que mai no les podria fer o aconseguir perquè el matarien. No hi feia res que no intervingués directament en la lluita, des del moment que no van tenir sort i aquells treballs de cartografia sallargaren fins que la batalla els va sorprendre. I sense la batalla hi havia també aquelles tardes de tiroteig, quan ells havien de retrocedir i deixar-ho per lendemà i lendemà tornava a repetir-se tot com si encara fos el mateix dia i el sol no shagués amagat cap vegada.
Mirarien totes dues la cartolina, mare i filla, i ella es recordaria dels primers encontres i, més enllà encara, de la primera lletra, daquella carta que va agafar-la tan desprevinguda, perquè ningú no li nhavia dit res: lamiga shavia distret de posar-la al corrent que acabava de donar la seva adreça a un soldat, a un cartògraf, com a ell li agradava de dir-se. Una lletra que ella va tardar una mica a contestar i que, com va confessar-li, de primer ni volia contestar. Ell ja havia perdut les esperances de saber-ne res, o no havia perdut res, ja que aleshores no la coneixia i ja no va tornar a pensar-hi, o hi va pensar algun cop distretament, potser per dir-se: Ja puc esborrar-la de la llista. Hi havia totes les altres que esperaven carta seva, i ella encara no era un rostre ni era res; únicament un nom, un nom que despertava ressons guerrers més que evocacions de tendreses femenívoles: Victòria, nom de dona i expressió de triomf... i el triomf ens importa més que la dona, es deia.
Van criticar-la molt, és clar.
Ho deia la portera, i va mirar-se-la com si ara la descobrís per primer cop. Dintre seu encara hi havia la filla i la Victòria, totes dues abocades damunt la foto, i les cartes, i el primer encontre, i totes les cites posteriors, i lamor quan es van mirar despullats per primera vegada i ell se la va endur, tota enrojolada, al llit mercenari, mentre mentalment lin demanava perdó, incapaç com era de resistir la urgència del seu desig gairebé adolescent. Assentí:
És clar...
I ho volia trobar ximple, i ella també devia trobar-lhi, perquè va plegar els llavis com si anés a riure, però en lloc duna rialla era una ganyota, un rictus de vella despreocupada ja de les enraonies, de les males llengües que potser també sacarnissaven amb ella des que els fills lhavien abandonada.
Va escurar-se la gargamella i feu un gest per llençar la cigarreta escales avall, però va veure que no hi havia cap punta i, sense completar els moviments, tornà a mirar la vella, la qual no shavia adonat de res ni es fixà que se la tornava a posar a la boca i, tot seguit, novament entre els dits que laguantarien fins al final, sempre apagada i massa curta per pensar a encendre-la abans de dir adeu a la dona i deixar aquella casa on acabava dentrar per primera vegada, no més enllà de la llotgeta on la vella muntava la seva eterna vigilància al llindar de lespai misteriós i desconegut per sempre que es prolongava cap als pisos.
Va parlar precipitadament, potser per amagar la seva confusió, passant per damunt dels mots de la dona i de tots els seus rumiaments de vella que tenia vint-i-quatre hores diàries a disposició de les seves cabòries, allí asseguda, dient bon dia, passi-ho bé i bona nit als veïns que entraven i sortien, indiferents i potser fins i tot una mica odiats perquè li pagaven una misèria.
I no em podria donar cap orientació per trobar-la?... Vull dir aquesta amiga de la Victòria.
Infinitament pacient, la vella només va repetir:
Lúnic que sé és que deu viure a prop. Ara potser ja deu fer quinze dies o més que no lhe vista. Sí, i tant!
Però de segur que la tornarà a veure...
Potser sí.
Li ho podria preguntar..., no li sembla?
I aleshores va fer lequivocació, però ell no ho sabia. Perquè es va ficar la mà a la butxaca, es va treure la cartera, va obrir-la sense deixar la punta de la cigarreta i va vacil·lar breument entre dos bitllets, un de vint-i-cinc i laltre de cinquanta, com sospesant quant valia aquell favor, en el supòsit que ho fos o que pogués ser fet, ja que al capdavall tot depenia daquella noia, de lamiga. El favor no tenia preu i ell sobstinava a donar-lin un, ignorant que la portera ho comprendria més bé i, pobra, vella i desvalguda com era, no mostraria pas aquesta gasiveria a què ell estava acostumat. Perquè quan a la fi, maquinalment, va decidir-se pel de vint-i-cinc i lhi allargà, gairebé avergonyit, dissimulant-lo, mig dissimulant-lo entre el palmell i els dits, ella va allargar la mà, no pas per prendrel, sinó amb un gest com escandalitzat, mig ofesa i tot:
No, no... I ara! No vull res!
Sí, sí...
Continuava obstinant-shi com molestat daquell refús, però en realitat se sentia una mica miserable per haver-lo provocat, per haver mal jutjat una dona, tot i que de fet en el seu gest, tan instintiu, gairebé no hi entrava cap element de judici. Feia el que li semblava que havia de fer, allò que fa tothom i que ell sempre havia vist fer: adinerar un favor.
No. No mha de donar res. Ho faré amb molt de gust...
Va callar per prosseguir a lacte, encara amb la mà estesa al seu davant, amb el mateix gest de refús:
Sempre me lhavia estimada molt, la Victòria. Ella sí que no era una noia gens orgullosa. És clar que...
Devia adonar-se del que anava a dir, va llambregar-lo breument i en Jesús va sentir compensat el seu error per lequivocació de la vella, ja que, encara que no ho havia vist, era com si hagués pronunciat les paraules; la interrupció tenia un sentit inequívoc. Va continuar, més de pressa, i ara semblava que amb no tanta sinceritat, no pas perquè hagués deixat de ser sincera, prou que ho va comprendre, sinó perquè també ella savergonyia dallò que havia estat a punt de dir:
I a la nena també. Lhauria hagut de veure! Sempre la feia anar tan neta i mudada!
I tots dos van pensar en la Maria Jesús, ella tal com la coneixia, quan només tenia sis anys, ara que en devia tenir tretze, i ell tal com no lhavia vista mai, però imaginant-se-la pel rostre de la mare tot i haver-se-li dit que tenia la seva mateixa fisonomia. No podia visualitzar la seva cara en una altra cara; només, potser, un tret aïllat, el nas, o la manera de plegar els llavis, o els ulls, foscos i més aviat profunds, ara un tret ara un altre, però mai tots reunits. La veia tal com devia haver estat la Victòria de nena, tal com tampoc no la va conèixer ni la coneixeria mai, tal com ni lhavia vist després, de grandeta, perquè ella mai no li havia mostrat fotografies daquella edat, si és que en conservava cap, cosa que no sabia, ja que al capdavall ignoraven tantes coses lun de laltre!
Em va saber greu que se nanessin. Però en morir el pare, sap? No van quedar gaire bé...
Vol dir que van haver de reduir despeses?
Despeses...? Ah, sí, això! De rics, no neren, només que el senyor Godayol es guanyava bé la vida i, és clar, quan ell no hi va ser...
Prou que sho imaginava! Massa bé i tot, perquè en sofria. Va enretirar la mà, encara mig estesa, i, gairebé furtivament, va desar-se el bitllet a la butxaca. La vella ni tan sols no va seguir el moviment amb els ulls.
Després em van dir que feia de modista... Vull dir la Victòria. Sempre havia estat una senyoreta.
Per això es va quedar!, va pensar amb ràbia. Si no hagués estat una senyoreta lhauria seguit tal com ell volia, shaurien exiliat tots dos i ara ell no lhauria de cercar i coneixeria la seva filla, aquesta filla que potser havia passat misèria i tot i que ben poc li costaria dimaginar-se demanant caritat pels carrers, com havia vist fer a Itàlia durant aquell viatge; tot de fills de pares desconeguts, deixalles de la guerra, semblaven haver-se aplegat per assetjar els forasters: nois i noies de tots colors, de cinc a sis anys, els mateixos anys que tenia la seva filla en abandonar aquella casa perquè lavi se li havia mort i els deixava desemparats; la seva filla que es penjava de la màniga dels turistes o estirava les dones pel vestit amb la cara bruta i els peus nus, com una gitana, implorant unes monedes i mentint ja, viciosa com aquells pillets dels carrers de les ciutats italianes quan ell els passava pel costat sense parar-hi atenció, car aleshores encara no sabia que tenia una noia i que el gest presenciat a Roma i a Milà es repetia aquí, on ara havia tornat, potser massa tard per treure els seus duna vida dignomínia.
Brandà la testa amb energia, sorprenent la dona que continuava observant-lo, i de cop i volta va descobrir que ja en tenia prou, que no volia saber res més, ni veure confirmades les seves temences ni pidolar una paraula tranquil·litzadora. Va mormolar:
Parlarà, doncs, amb aquesta noia?
Ella va comprendre que sen volia anar i va aixecar-se, per alguna cosa més que deferència, ja que no li devia res ni ho havia fet una estona abans, quan ell se li atansà, procedent del carrer, per una mena de simpatia que lobligava, tot i no tenir-ne el costum, a apropar-se-li, no pas de baix a dalt, com hauria pogut fer asseguda, sinó digual a igual, de persona a persona, sense relació subordinada, per bé que en aquest cas, si hi hagués hagut subordinació, els papers haurien estat invertits.
Si la veig, pot estar segur que li ho preguntaré.
I després, quan ell la regracià per endavant, duna manera poc graciosa, per falta de costum probablement, i potser també per culpa daquell bitllet que va oferir-li i que ella no acceptà, la dona va fer unes passes darrere seu, ja que ell avançava mig girat, gairebé al seu costat, seguint-lo cap al carrer i sense arribar-hi, atès que va aturar-se a frec dels quatre graons que hi menaven i mirà cap baix mentre en Jesús, ara allunyant-se, deia:
Tornaré a passar.
La vella va assentir, sense dir res, en el moment que ell ja posava els peus al carrer, llençava la punta de la cigarreta i, aquest cop sense mirar la casa, se nanava amunt, cap a la Diagonal.
Quan deixà lautobús ja era gairebé de nit, però allí, a la Vall dHebron, entre lHospital Militar i lOrfenat Ribes, entre cases noves i cases velles, totes barrejades i les unes al costat de les altres, una lluminositat persistent sarrapava als edificis, als arbres coputs, als camps que entre les construccions i més enllà delles esperaven el creixement de la ciutat, alguns ja tancats i amb fonaments i tot, daltres encara verdejants, no verges però, perquè tot havia estat sollat duna manera o altra pels intrusos que construïen al costat, pels veïns que sortien a passejar el gos o per les criatures que en feien lescenari dels seus jocs; era una llum sense finalitat i al mateix temps sense origen aparent, però de la qual es desprenia una impressió de dolcesa, vagament reconfortant, que es filtrava dintre seu.
Quan va deixar tot això enrere, però, fou per endinsar-se en un altre món. Dos mons novells, ell mateix el primer, ell que ja era un altre, no el dabans ni el que va ser durant la revelació que encara duia arrapada en les pregoneses de la carn, i després el món de la taverna, bar i taverna alhora i també establiment una mica campestre, amb la seva ampla finestra que tancaven de nit, però oberta durant el dia i per on qualsevol transeünt podia demanar un doble de cervesa, un got de vi, un cafè, allò que més li abellís i que lEugènia, i també el vell, lun o laltra, servien des de linterior. Ella, la noia, amb un somrís agredolç, més dolç que agre, i el vell amb la seva caliquenya i la cara adusta de qui recorda els seus primers anys de bèstia de càrrega, al camp.
Ara les escasses taules eren buides, però davant el taulell, on no hi havia tamborets ni res on asseures, on calia restar dempeus, sense comoditat, en Cros es bevia lentament un vermut. La noia, lEugènia, era darrere, també recolzada a la fusta bruta, plena de rotllanes que hi deixaren els vasos servits en el transcurs de la tarda, i sel mirava ocasionalment, però distreta; es comprenia que la majoria de vegades no el veia, ni veia res. Només era allí, quieta, desocupada, bellugant accidentalment un peu o el braç, reposant, com li agradava de fer en aquesta hora, quan la feina del dia ja era enllestida i només calia pensar en el sopar, que probablement ja era al foc. Aviat entrarien els tres o quatre habituals fins i tot era estrany que encara no hi fossin, els treballadors del barri que tenien el costum de beure un got o dos abans danar-sen a casa a sopar, o que potser ja havien sopat encara que per a ell era com si no ho haguessin fet, tan dhora, quan al bar tardarien bona estona a parar la taula.