En Cros no semblava que se sentís observat en aquelles ocasions que ho era, quan la noia el fitava amb un somrís ambigu, difícil de definir, el somrís que adreçava a tots els homes joves, fins i tot a aquells que ja no eren tan joves. Però ara, en obrir-se la porta, va girar-se cap a en Jesús, el va contemplar uns segons, com si no el conegués, i tot seguit va somriure daquella manera reservada i gairebé secreta que tenia:
Hola, Maristany.
Què tal?
Se li va atansar. La filla, pensava, tinc una filla i fins avui no ho he sabut; no ho sap ningú, o gairebé ningú, perquè la portera... Ho conservava com un tresor que hagués descobert i tornat a amagar fins que un moment lliure li permetria danar-lo a desenterrar definitivament i endur-sel, un tresor lexistència del qual no era convenient de revelar i que ara es va enfonsar més profundament en el seu cor, mentre es recolzava al costat den Cros i li somreia també, com si al cor no hi tingués res, com si fos el mateix home que laltre va conèixer una setmana enrere, o deu dies enrere, quan van parlar incidentalment i en Cros va dir-li: Jo ja fa més dun any que he tornat...
Van sentir-se lligats a lacte, perquè cadascun dells trobava algú amb qui parlar, amb qui parlar de debò, confrontant experiències, bescanviant projectes, en la mesura que en tenien, lamentant lexili i la tornada, queixant-se del present i del passat, sense tocar res díntim però, amb llur vida personal ben guardada, com si allò formés part duna altra existència, o de lexistència dun altre home que no solia anar al bar a fer el vermut o, en el cas den Jesús, dun home que no vivia allí i acabava de perdre la mare, tot i que el fet fos citat de passada, com allò dhaver traspassat el pis per instal·lar-se, no sabia si duna manera definitiva, amb loncle Ramon, callat com una tàpia, però paternal, infinitament paternal a desgrat de no haver tingut fills de la seva dona, morta tretze anys enrere, quan ell, en Jesús, travessava la frontera i acabava dengendrar una altra vida en substitució de la vella que se nanava.
Què es diu de bo?
Va arronsar les espatlles mentre lEugènia, a la qual ni havia saludat en entrar, li somreia una mica, gairebé maliciosa i amb la punta de la llengua entre els llavis vermells.
Res, que jo sàpiga.
I a la noia:
Em voldràs posar un conyac?
Va somriure-li més amplament, tan manyaga com si acabés de demanar-li un petó i només hagués esperat aquell prec per oferir-li els llavis i tancar els ulls, però en Jesús ja parlava de nou al seu interlocutor:
Com van, les coses?
Ja podeu comptar!
En Cros va allargar la mà cap al vas de vermut, en va beure un petit glop, tornà a deixar-lo i es va treure la pipa de la butxaca. Mentre lentatxonava, la noia va girar-se amb una copa i lampolla de conyac, el serví. Les mirades coincidiren de nou, i tots dos devien recordar-se del vespre abans, quan ella va inclinar-se damunt seu, sobre el diari que llegia, i va preguntar-li si hi havia res dinteressant i ell va tombar-se per estudiar labast daquella pregunta feta de massa prop, però aleshores va entrar loncle o, amb més exactitud, ella devia sentir-lo, va separar-se, i quan lhome entrà, ja era a laltra banda, sobre el calaix obert on desava o feia veure que desava alguna cosa: Ja has acabat? Sí, ara. Doncs a dormir.
A ell no va dir-li res, perquè ell podia llevar-se a lhora que li donés la gana i daltra banda dormia en una cambra a part. Va esperar-se mentre lEugènia tancava el calaix de cop i, després, va seguir-la per lestreta escala de fusta, mentre ella semblava una mica vexada: Bona nit, Jesús. Bona nit, oncle; bona nit, Eugènia. Bona nit.
La seva veu era malhumorada i després els va sentir discutir en veu baixa, continguda. Ell va continuar inclinat sobre el diari, sense saber si somriure o escopir de fàstic, perquè si bé ho havia comprès des del moment que ficà els peus a la casa, fins ara, quan ja hi duia deu o dotze nits, el vell no se lhavia enduta daquella manera tan descarada. Potser era que fins llavors, des que ell vivia sota aquell sostre, no shavia sentit golafre de carn jove; no podia pas sentir-shi gaire sovint, car els seixanta-vuit ja no els hi treia ningú, més aviat devia tenir-ne més que menys. Seixanta-vuit eren els que ell confessava, i en Jesús recordava haver-lo vist sempre vell, com ara, o gairebé com ara, però, és clar, això no hi volia dir res, perquè sempre hi havia hagut la mateixa proporció de jovenesa i de vellesa entre ells, sempre shavien mirat des duna perspectiva equivocada, temporal. En Jesús veia el vell des dels seus pocs anys, cada vegada més, naturalment, però sempre més pocs, apreciablement més pocs que loncle, cosa que no li permetia de mesurar en cap moment, per molt que shi esforcés, la seva vellesa autèntica, indiscutible, no la senectut aparent que les circumstàncies creaven, per tal com això només podia fer-se amb els de la pròpia generació, i ni amb aquests, perquè hom mai no envelleix ben bé com envelleixen els altres.
Potser era aquella passada, doncs, la primera nit que, des de la seva arribada, lamo i la criada dormien plegats, i lhome, a pesar de la presència del foraster, havia procedit com procedia les altres vegades, fent-la passar al seu davant quan se nanava a joc, i potser fins i tot havia procedit més discretament que de costum, ja que ningú no li assegurava que aleshores, quan eren ells dos sols, no la grapegés al mateix menjador o si més no a les escales, mentre ella pujava al seu davant i ell la seguia, gairebé fregant-la, tan a prop que res no era tan natural com allargar les mans i acariciar-li les natges carnoses...
Potser tenien tot això present mentre es miraven per damunt la copa de conyac i en Cros entatxonava la pipa, i potser fins i tot pensaven en més coses, atès que avui ella no havia estat la mateixa de sempre, shavia passat el matí invitant-lo amb els ulls, gairebé amb el gest, mentre loncle era allí, girat desquena, com si allò que tingué lloc de banda de nit lhagués alliberada de cop de tota prudència o li hagués obert la gana duna manera desmesurada que només ell podia satisfer, perquè el vell era el vell i de segur que no estava a laltura de la seva necessitat.
Ja ens hem divertit força?
Però en Cros es girava i, després desperar un instant, perquè ell pogués contestar, cosa que no va fer, si més no amb paraules, li va dir:
No us hi deveu trobar. Al principi a mi em passava el mateix...
Què voleu dir?
Lespiava mentre ella se nanava cap al fons del taulell, on deixava lampolla en una lleixa, i es preguntava: On deu ser loncle, on deu ser?
Ja menteneu. Perquè per força us ha dhaver passat el mateix. Des de fora ens ho imaginàvem duna manera, no sé si millor o pitjor... en tots sentits. Sempre, però, com casa nostra. I un cop aquí...
Ja no és ben bé casa nostra.
No, no ho és.
Va assentir, però ell no havia pas trobat la cuitat hostil ni, en el fons, massa canviada. Més aviat li semblava que el canvi, si nhi havia, era en ell, perquè la ciutat, duna manera o altra, com deia en Cros, havia seguit la seva vida; allò que shavia interromput, de moment era invisible, com invisibles eren les cicatrius o, més encara que les cicatrius, les ferides que després havia anat descobrint, avui una, demà una altra, potser massa a poc a poc per adonar-se de la seva veritable importància. Però ell, que era un altre, que havia esdevingut un altre a cop dabsència i de sofriment, a cop denyorança...
Ja menteneu. Perquè per força us ha dhaver passat el mateix. Des de fora ens ho imaginàvem duna manera, no sé si millor o pitjor... en tots sentits. Sempre, però, com casa nostra. I un cop aquí...
Ja no és ben bé casa nostra.
No, no ho és.
Va assentir, però ell no havia pas trobat la cuitat hostil ni, en el fons, massa canviada. Més aviat li semblava que el canvi, si nhi havia, era en ell, perquè la ciutat, duna manera o altra, com deia en Cros, havia seguit la seva vida; allò que shavia interromput, de moment era invisible, com invisibles eren les cicatrius o, més encara que les cicatrius, les ferides que després havia anat descobrint, avui una, demà una altra, potser massa a poc a poc per adonar-se de la seva veritable importància. Però ell, que era un altre, que havia esdevingut un altre a cop dabsència i de sofriment, a cop denyorança...
De vegades, la sento com una terra estrangera. Ja sé que és una impressió mentidera. I després... Bé.
El va mirar, perquè ara no el comprenia. I laltre no es va explicar, sinó que semblà tancar-se en un món remot, en la seva existència personal, plena de problemes que en Jesús ignorava i que mai, probablement, no coneixeria. Però això no el privava desguardar-lo amb curiositat, preguntant-se què volia dir i com era possible que sobtadament sallunyés daquella conversa que ell mateix havia provocat.
Va acabar-se el conyac i aleshores, quan deixava la copa sobre el taulell, va entrar loncle. Darrere dell venien dos homes que es van asseure a la taula més propera a la porta.
La noia, que shavia tombat, digué:
Si vós serviu, acabaré de fer el sopar...
En Cros va sortir de la seva abstracció, donà un cop de coll, com per desfer-se duna cadena, i saludà:
Hola, Cedó...
El vell va mormolar pel coll de la seva camisa, feu la volta al taulell mentre la noia sortia per anar-sen a la cuina i es fregà les mans amb un drap. No va preguntar què volien aquell parell que acabaven dentrar darrere seu, sinó que va agafar dos gots i una ampolla i anà a deixar-ho tot sobre la taula, sempre adust, mut. Cada vespre bevien el mateix i no calia malgastar-hi paraules.
En Cros va reprendre:
Com us deia... Hom sadona que es troba en terra conquistada. Thi han deixat tornar, però precisament per això, perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen.
Bé...
No, és clar, vós encara no heu tingut temps dadonar-vos-en, tot just fa uns quants dies que sou aquí. Però espereu que passi una mica de temps i comenceu a ensopegar amb tot i amb tothom...
Va treure el colze que tenia repenjat al taulell, es dreçà tan alt com era i va canviar fins i tot de veu:
Catalunya sempre ha estat un carreró sense sortida. No un passadís ni una plaça de reunió; un carreró, un veritable cul-de-sac.
El vell va dir, inesperadament:
Ara hi toqueu.
Tots dos sen van estranyar, per diferents motius: en Cros perquè mai, o mai que shi hagués fixat, no lhavia vist intervenir en una conversa a la qual no era invitat, i gairebé ni quan ho era, ja que aleshores es limitava a moure el cap o a monosil·labejar distretament; en Jesús perquè loncle mai no shavia ocupat daquelles qüestions i, per aquest mateix estar acostumat a no veurel ocupar-sen, àdhuc a saber que no se nocupava, creia ben ingènuament que no hi havia reflexionat. Fins i tot ara continuava pensant el mateix, i aquelles paraules, al seu veure, no tenien cap sentit profund ni meditat, sinó que responien a un mer egoisme de lhome que no vol preocupar-se ni ser pertorbat per ningú en la seva vida fàcil i rutinària, i per això assenteix a tot allò que assenyala la inconveniència dun canvi i afavoreix un estat de fet, o el que li sembla un estat de fet, de la naturalesa que sigui, que ha de durar tota la seva vida.
En Cros sí que devia haver-shi enganyat, i per això se li adreçà amb la més bona fe del món:
Hem perdut la consciència nacional. No ens sentim ja com un tot orgànic, com un cos que obeeix les seves pròpies lleis i costums...
En Jesús gairebé no lescoltava i el vell, que ara devia comprendre el seu error, va girar-se desquena amb una sola paraula:
Bah, cabòries!
Duna manera desatenta, potser hostil i tot, perquè no combregava amb aquell pensar i perquè laltre lhavia enredat, encara que la culpa no fos seva, sinó dell mateix, que per una vegada acabava de precipitar-se.
En Cros es va quedar amb la boca oberta i després brandà el cap gairebé imperceptiblement. A ningú, va dir:
Això sí que és donar-me la raó.
Es va consultar el rellotge i es ficà la mà a la butxaca. Sense preguntar quant valia el vermut, va deixar els diners sobre el taulell com si fossin els mateixos diners de la vetlla, o els dun altre dia qualsevol, dun dia dels molts que entrava a lestabliment a fer laperitiu. En Jesús va preguntar:
Ja us naneu?
He denllestir unes correccions.
Es cordà lamericana i va separar-se del taulell amb la pipa encara a la mà, lespessa cabellera una mica despentinada com sempre i les faccions endurides per tota la seva desagradable experiència de quaranta anys en aquesta terra.
Bé, fins demà...
El vell gairebé no va replicar i en Jesús lacompanyà fins a la porta, on va quedar-se, observant com se nanava carretera amunt i trencava a la dreta, cap al grup de cases noves on vivia. Però ja no pensava en ell, potser fins i tot ni hi havia pensat mentre el tenia al davant i lhome parlava, perquè allò, aquell moment dolç i estrany aniuat dins seu, tenia més força, més pes que tot el món reunit i continuaria tenint-ne, llevat, potser, a estones, de la presència de lEugènia, que vulguis o no lexcitava tot i que sempre anava llardosa i el cos, massís, li desbordava de pertot; això, potser, encara hi contribuïa.
Ara era fosc del tot i davant lestabliment només hi havia la llum que es vessava pel finestral, encara obert, i per on sortien també les remors de la sala, les veus dels dos treballadors que bevien aplicadament, obstinadament, parlant-se ara i adés en veu ni alta ni baixa, natural, que feia indistingibles les paraules, i el soroll encara més somort que feia el vell darrere el taulell, on disposava platets i tasses, gots i culleretes.
I ell observava aquella lluminositat estesa als seus peus i lobscuritat de més enllà del rectangle de claror, i també la llum de més amunt, de les cases noves que, arran de carretera, es perfilaven sota els raigs dels fanals que les branques fulloses dels arbres mig amagaven.
Més enllà, més amunt encara, i, després, més avall, hi havia tota la ciutat i un indret precís on vivia la Victòria amb la seva filla, una noieta de tretze anys que potser patia misèria. Se les imaginava totes dues sota un sostre precari, probablement amb la mare della, làvia de la nena; totes tres, doncs, sota un sostre precari, defensant-se malament amb el treball de la Victòria que no estava acostumada a fer res, perquè lhavien criada com una senyoreta tot i que no fossin rics ni ho haguessin estat mai. Una senyoreta com totes les senyoretes que esperen un bon casament i, mentre lesperen, depenen només del treball del pare, enginyer, professor, advocat potser, professions liberals sense diners si hom no sembruta les mans.
Havien hagut de reduir despeses i se nhavien anat a viure a Sant Gervasi. Però Sant Gervasi era tota una ciutat dintre la ciutat i mai no la trobaria sense lajut de la portera del carrer dEnric Granados, i ella no podia ajudar-lo si no veia aquella noia amb la qual la Victòria fou amiga i ara feia temps que no lhavia vista; potser també havia canviat dadreça, o fins i tot era possible que no sabés res de res, perquè fins a quin punt eren verament amigues, ella i la Victòria?