Havien hagut de reduir despeses i se nhavien anat a viure a Sant Gervasi. Però Sant Gervasi era tota una ciutat dintre la ciutat i mai no la trobaria sense lajut de la portera del carrer dEnric Granados, i ella no podia ajudar-lo si no veia aquella noia amb la qual la Victòria fou amiga i ara feia temps que no lhavia vista; potser també havia canviat dadreça, o fins i tot era possible que no sabés res de res, perquè fins a quin punt eren verament amigues, ella i la Victòria?
Hola, bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Tots tres homes entraren al local mentre ell sapartava cap a un costat per deixar-los passar. Tres obrers més que es beurien un got de vi de tres pessetes el litre, gairebé silenciosament els uns davant dels altres, o a tot estirar amb escasses paraules sense significació, ja que continuarien parlant de la feina, de la família, dallò mateix que parlaven sempre, sense inquietuds i gairebé sense maldecaps, perquè ells no havien perdut cap filla i tenien la dona i la mainada a casa si eren ben casats i, si eren solters, la xicota en un indret prou conegut on els esperava, diumenges i festes de guardar, per anar al cine a contemplar una pel·lícula idiota i mentidera, o al ball, on entre dotzenes de parelles es clavarien lun en laltre, lun contra laltre, amb els cossos a punt de confondres, units ja per la intenció i el propòsit.
Abandonà la porta i, a petits passos, va travessar la sala. Loncle shavia assegut darrere el taulell i, aparentment decapitat pel cantell de la fusta que li ocultava el cos, llegia el diari per damunt les ulleres que shavia posat i que no utilitzava pas sempre. Els tres homes ja tenien el vi sobre la taula i un dells shavia repenjat a la paret, amb la cadira sostinguda únicament per les dues potes de darrere. Els altres dos, no pas els seus companys, sinó aquells dos que havien entrat de primer, quan encara hi havia en Cros, procedien lentament i metòdica a buidar lampolla on ja només restava un cul de most.
Ben just conscient daquelles presències, va entrar a les habitacions interiors, menjador i cuina, on hi havia lEugènia. Fins llavors no va recordar que hi era, i només en veure-la li va semblar que la seva intenció no era tan innocent com es pensava, o com shauria pogut pensar si shagués adonat que travessava lestança amb el propòsit dentrar allí, a la cuina on ella sinclinava sobre el fogó, sense fer res, simplement observant un pot que bullia.
Però, de fet, no cercava res. Va quedar-se al pas de la porta, visible des de la sala, des de langle de la sala on hi havia els bevedors, fora de labast dels ulls de loncle que llegia el diari, i des dallí lobservà. La noia no lhavia sentit atansar-se i continuava en la mateixa posició inclinada, amb el vestit tan estretament arrapat a les natges que fins i tot dibuixava la línia de les calces, en aparença molt breus, una corba ininterrompuda que, des de lentrecuix, pujava cap a les anques.
Tenia les cames brutes, com podia endevinar-se a desgrat del color bru de la seva pell; unes cames que durant setmanes no es devia haver rentat i on sacumulaven la suor, els residus polsosos de les mil coses que havia fregat i tocat: les cadires on els homes posaven els peus com no satrevien a fer-ho a casa, la sàrria del carbó, la llauna de la brossa que cada dia treia al pas de la porta perquè la recollís aquell escombriaire clandestí al qual el vespre abans van bolcar el carro...
Però era una dona forta i bella, de vint-i-cinc o vint-i-sis anys potser, vagament marejadora amb aquella sentor grassa, feta no tan sols de la porqueria que traginava, de la suor i de les mil olors de lestabliment, sinó de quelcom més, de la seva manera de ser dona, acollidora i múltiple, profunda com una font colgada o com la mateixa terra que lamaga i on ella se sent blana i humida tot i la seva duresa de roc, travessada per aquell amor generós i cec que la desgasta i ensems la conserva.
Aleshores, en sentir-se sobtadament observada i examinada, gairebé despullada, va girar-se amb un gest destranyesa tot seguit tranquil·litzat, complagut, en descobrir que era ell, aturat a la porta. Es redreçà duna manera premeditada, probablement inconscient dels seus gestos, però cada gest conscient dell mateix, dels gestos don procedia i daquells altres en els quals es transformava, fins que va quedar-se dreta davant el fogó, erecta i més poderosa que mai, encara mig girada només, oferint al seu examinador un perfil saborós, jove encara, però ja excessivament madur, treballat pels propis desigs satisfets o no realitzats, per tots els seus desigs de femella des daquella tarda que, al poble, algú la va estendre desquena contra la palla i ella no shi oposà, sinó que reia, avergonyida i desvergonyida, gairebé com ja seria en el futur però encara diferent, profundament diferent perquè era la primera vegada que un home li obria les cuixes.
Ell, des del llindar, la mirava com si ara la noia lhagués posat al corrent de la seva història, o com si lendevinés, i ella, al seu torn, devia endevinar tot el que ell sabia o pressentia, i per això li va somriure amb la boca i els ulls, un somrís franc, cordial, més encara: còmplice duna abraçada futura. Com si ja haguessin oblidat el vell que continuava darrere el taulell amb les ulleres que no necessitava i el diari que sempre el feia posar de mal humor.
Hola...
Ho va dir com si aquell dia encara no shaguessin vist i ara ella lacollís o, més que acollir-lo, linvités a travessar aquell breu espai que els separava, potser per no res, simplement per tenir-lo més a prop i sentir la seva presència mascla turmentada. Però ell no acceptà i no va moures del llindar, observant-la encara, detallant-la a despit del seu esguard, sense timidesa, ni tímida ella en deixar-se examinar, més aviat complaent, afalagada, ben dreçada al seu davant perquè els ulls àvids no es perdessin res.
Va provar de retornar-li el somriure i inclinà una mica el cap, com si tot i no obeir-la acceptés ja la invitació, i aleshores va retrocedir mentre la noia encara el mirava, mentre continuava mirant cap a la porta quan ell ja no hi era i havia penetrat de nou a la sala del bar.
Va sortir a fora, però ara hi feu una estada curta i totalment solitària, perquè a la carretera no hi havia ningú. Després, la veu de loncle cridà darrere seu:
Noi!
Volia dir que el sopar ja estava. Sopaven sempre ells dos i la noia els servia, alhora atenta a la sala per si entrava algun client o els qui hi havia volien pagar. La veien des de la taula, és a dir, la veia ell, que menjava a laltra banda, perquè loncle sasseia desquena a lestabliment. LEugènia entrava i sortia de la cuina o de vegades, mentre menjaven, es quedava al seu costat, o al costat de la porta de fora, mirant-los o mirant cap al bar, atès que ella no sopava mai fins que els homes ja havien enllestit.
Loncle menjava amb el cap al plat, una mica massa voraçment per la seva edat, o potser ja era propi dels seus anys aquesta mena davidesa que sacontentava amb poca cosa, però shi afanyava laboriosament, amb tant dentusiasme que feia la impressió de menjar molt més que no es ficava a la boca.
Què, noi?
Ja havia esdevingut un costum, aquella pregunta; lúnica que el vell feia quan estaven instal·lats lun davant de laltre. Després li abandonava la iniciativa de la conversa, una iniciativa que ell rarament aprofitava, car lhome, callat com era, tot seguit deixava que degenerés en monòleg. Ara va contestar-li:
Res. Reprenent el gust de la ciutat...
Res. Reprenent el gust de la ciutat...
I prou. Un a cada banda de la taula, tots dos inclinats sobre el plat respectiu, menjant i bevent, rumiant els propis pensaments. O ell, de vegades, provant dendevinar què podia rumiar loncle, què amagava sota daquell silenci habitual, on no hi havia ni gota dhostilitat, sinó un dessaborit desig dindependència, de secret, de reservar-se la memòria dels dies vells, quan ell era jove i quan ja no ho era tant i la seva dona encara vivia. Però també aleshores havia estat adust, sempre idèntic a ell mateix, i la vella Caterina, que en aquell temps no era vella, deia sempre a la mare: De mal de cap, sí que no men fa mai...
LEugènia servia i, ara i adés, dreta darrere loncle, lesguardava llargament, altre cop amb un somrís al qual ell no gosava correspondre per no trair-la davant el vell. Després va haver de sortir, perquè havia entrat algú que demanava cafè, i van sentir com el feia, com engegava la cafetera, un objecte que shaurien ben pogut estalviar però que loncle ja havia trobat instal·lat en adquirir lestabliment dun propietari anterior que pensava en gran i, per això, va haver de traspassar-lo. Entre els sorolls discrets dels coberts i dels plats, els arribava aquest fons de cançó de la màquina que es posava en moviment, de laigua que bullia i penetrava el cafè, obrint-se camí cap a la tassa que la noia havia col·locat a sota, i el breu esbufec que es prolongava en una remoreta de gorja, xiulant, mentre el líquid olorós degotava seguit, seguit...
Lhome, que anava sol, devia dir-li alguna cosa, car lEugènia va riure, de primer sola, i després amb ell. Loncle continuava menjant, sense molestar-se: lEugènia era la serventa, la cambrera, i tot allò no tenia res a veure amb el fet que ell se lendugués al llit cada vegada que en tenia ganes. En Jesús, en canvi, lobservava per damunt del cap del vell, més enllà de la porta, i ella també mirava si ell estava atent, perquè mentre parlava amb lhome, que anava vestit amb una caçadora com la que duien en Mateu i tots els companys de patrulla durant la guerra, aquell any que formaven part del grup 11, llucava cap a linterior duna manera maliciosa, sense distreures de les bromes del desconegut, al qual permetia que sinclinés sobre el taulell i li digués quelcom a lorella, alguna cosa de què ella també va riure i que en Jesús hauria pogut repetir sense por dequivocar-se si li ho haguessin demanat, atès que era allò mateix en què pensava i que devia passar pel cap de tots els homes si tenien els ulls per veure i no simplement per mirar.
Quan lindividu inicià un gest, ella va fer-se enrere, encara plena de rialles, però ja una mica retreta, amb un ull sobre lhome i laltre sobre en Jesús, fent el joc de lun per laltre, o potser sense fer cap joc, agradada de tots dos a la vegada, dells dos i de tots els altres que li deien coses a les quals responia amb un somrís, afalagada, però potser també secretament menyspreativa en adonar-se que els mots no es traduirien mai en fets.
Ell va arronsar-se despatlles i continuà menjant, molestat, duna manera impersonal, per tots els homes que reien amb ella i, víctimes de la duplicitat femenina, es burlaven daltres homes sense saber ni voler saber que eren burlats al seu torn, no amb un acte final i comprometedor, sinó amb un esguard, amb un somrís, o, menys que això, per mitjà dun desig difús, duna il·lusió passatgera com un cop dales davant lamor dels altres, dallò que hom imagina que és lamor dels altres i que no val pas més que el propi amor.
Després la noia va tornar i serví de nou a la taula, entrant i sortint de la cuina mentre el client bevia desquena, i ja no sen va moure fins que va haver-li portat les postres. Loncle no en menjava mai i va aixecar-se, coincidint amb lentrada duna parella que devia viure al barri, perquè molts dies acudien a lestabliment, on passaven mitja hora o tres quarts, degustant a poc a poc les consumicions, fumant tots dos i parlant-se en veu baixa, sense passió, com gent acostumada a viure plegats des danys que han mancomunat interessos, afeccions, plaers i disgustos sense sentir-ne ni pena ni goig.
LEugènia va preguntar-li:
Què vols, plàtans o taronja?
Una taronja.
Va atansar-se al bufet, a través de lespill del qual el mirà mentre recollia la fruita que va servir-li solitària, en un plat. Aleshores va recollir tot el que hi havia al damunt la taula, a excepció dallò que li acabava de servir, del ganivet i del tovalló que ell tenia al costat, i va endur-sho cap a la cuina, balancejant-se sense esforç, amb la mateixa naturalitat mandrosa duna barca bressolada per laigua inquieta del mar.
En Jesús va menjar pacíficament, no aquietat, una mica consirós davant la taula on no seia ningú més, la taula buida on hi hauria hagut dhaver la nena i la Victòria, assegudes una a cada costat. Se li va acudir que mai no shavia vist en una taula amb criatures, sinó sempre en taules de gent gran, sovint amb altres éssers tan solitaris com ell, altres cops en comunitats on els infants menjaven a la cuina, o potser ja havien menjat abans, o menjarien després, i, més freqüentment encara, en taules on eren ell i una xicota, la Jenny, lEllen, o daltres, només que a aquestes ja les havia oblidades; eren les noies anònimes de França i dAmèrica, les noies fàcils però no sempre fàcils de tractar que ell havia trobat i deixat sense alegria ni recança, no com la Jenny, amb la qual va viure tant de temps, ni lEllen, que el va subjectar més dun any al seu sexe profund i devorador. No, tampoc, com la Victòria, amb la qual mai no havia menjat en una taula, perquè mai no van viure junts ni en van tenir loportunitat, la Victòria que ell estimà, de primer a partir de les lletres que sadreçaven, després abocat sobre aquells llavis vagament oberts, vagament anhelats, vagament fascinadors, seus ja abans de besar-los, quan els deia testimo, testimo, testimo, i ells somreien per contestar jo també. I per això un dia se la va endur al llit nua, nus tots dos, i la seva cuixa va fregar-li el sexe dreçat i ella va estremir-se violentament, com ferida abans i tot de dir ah!, quan ell va obrir-la i la penetrà per fer-li un infant que no tenia la intenció de fer-li però que ara salegrava de tenir, en un lloc o altre, potser captant i tot, una noieta de tretze anys, espigada i que aviat seria tan gran com la seva mare quan ell va conèixer-la i estimar-la.
I se sentí adolorit en pensar de cop que algú la hi prendria, com ell shavia endut la mare, però duna manera encara pitjor, car la petita es casaria i ell només la podria veure de tard en tard. Seria gairebé com si no lhagués vista mai, perquè la hi arrabassarien abans de conèixer-la, sense haver viscut la seva infància dolça, els jocs, les lectures, les lliçons i els plors i les malalties; sense haver viscut res amb ella, llevat duns quants anys quan ja en tenia tretze i potser ja era massa gran per acostumar-se a un pare que no era ningú perquè se nhavia anat lluny i havia renunciat, sense saber-ho, a tot: a les impaciències, a les carícies, a les preocupacions, a tot allò que hi ha entre pares i fills, entre menuts i grans quan la relació comença des del principi, des del bressol...
Ja has acabat?
LEugènia era novament al seu costat, i sel mirava i mirava la taronja que restava, molt poca ja, entre els dits que separaven els grills i els duien a la boca.
Sí, ja tho pots endur.
Però aleshores va adonar-se que la noia havia portat el seu propi plat i sasseia, no pas a lindret que havia ocupat loncle, sinó prop seu, exactament a la banda dreta. Sen va sorprendre, potser sense motiu, perquè ella sempre menjava en aquella taula, lúnica que hi havia fora de la cuina, més petita, sempre plena dobjectes, ja que la noia era com la portera aquella que mai no acabava dordenar res, si bé des que ell anà a viure amb loncle, encara no dues setmanes enrere, mai no shi havia instal·lat fins que ells saixecaven, com cobejosa daquella estona de soledat, amb ganes de menjar lentament i en pau i de la manera que li abellís, potser sense forquilla ni ganivet, amb els dits, com volgués, ella sola i sense testimonis. Res no soposava que sassegués allí mentre en Jesús encara hi era, ni sabia que existís cap prohibició per part de loncle, i fins estava segur que no devia existir, des del moment que el vell no era home de preocupar-se daquestes coses i obrir la boca si lassumpte no era dimportància, però shi oposava malgrat tot la força del costum de deu dies, donze dies, dels que fossin, de tots els dies que havien viscut luna prop de laltre, separats com algú hauria dit que corresponia a la criada i al nebot de lamo.